divendres, 1 de febrer de 2019

Ressorgir de les cendres


 He passat una molt mala època. No he aparegut gaire per aquí ni per enlloc, però acabo de veure que ja fa un parell d'anys parlava de tocar fons. Doncs no, encara no l'havia tocat.

 Em va costar molt fer-me a la idea que segurament mai no tindré fills. Al principi sempre hi havia una esperança, però mica en mica vas veient que serà que no, i cada dia et vas enfonsant una mica més, a mida que et vas adonant que la resposta serà que no. I llavors costa acceptar-ho. Això, unit a d'altres circumstàncies, va fer que en els últims cinc anys anés fent una baixada i anés cada cop més avall. Parlava de tocar fons, però és que la baixada era cada cop més forta. Semblava una caiguda en picat, però no s'arribava mai a baix.

 Fins que em vaig quedar sense feina. I el que abans m'havia semblat una caiguda en picat es va acabar tornant en una simple baixadeta, per acabar, ara sí, caient en picat.

 Va ser difícil. Sentia que no servia per res. Per què havia de servir? No tenia fills, no tenia feina. No era prou bona per a res.

 I vaig tornar a començar. Estic tornant a començar. Vaig haver d'agafar el toro per les banyes i, tot i estar en caiguda lliure, dir-me que aquí estic jo, i que no hi ha res que se'm posi per davant.

 I no sé com ho vaig fer. Vaig redescobrir a la Llum adolescent. La que no veia límits a res. La que deia que podia amb tot. Que si un altre podia, ella també. Però encara no me n'havia adonat.

 I avui, de cop, m'he adonat que sóc feliç. He sortit de casa que encara era fosc (cosa no massa difícil a l'hivern). I això m'ha permés veure la Lluna i algun planeta en el meu camí en cotxe. Cada dia els vaig seguint, i veig com canvia la seva posició d'un dia al següent. He tornat a escoltar la ràdio des del cotxe. Quant feia que no l'escoltava? Ni me'n recordava. La Llum adolescent anava sempre amb la ràdio i això la feia feliç. La tranquil.litzava. La feia somiar.

 I llavors he arribat al meu destí. I m'he sentit útil. Que no és poc. No fa gaire estava a punt de tocar fons perquè pensava que no servia per res. Però no. Em sento útil. Veig que el que faig és bo. Però no només això: és que m'encanta! D'alguna manera, crec que sóc molt més vàlida per fer aquesta feina que la que tenia abans. La Llum de 4 anys ja deia que faria aquesta feina, però la de 20 no li va voler fer cas, i ara me n'adono que, de fet, he nascut per això. Això se'm dóna molt millor que el que havia fet abans.

 I actualment estic molt putejada, però fins i tot amb tot el que he de passar, veig que aquí m'anirà molt millor.

 I no m'havia adonat que era feliç fins que he tornat cap a casa. He engegat la ràdio del cotxe i he vist els Pirineus nevats de camí a casa. Ahir no ho estaven (tant). I no sé per què. No sé què m'han fet els Pirineus nevats. De cop, m'he adonat que sí, que era feliç, i que sí que puc servir per moltes coses. I que tinc tot un camí per endavant per poder ser útil.

 I porto més de mitja hora plorant, perquè sóc així de burra. I ja no sé si ploro de felicitat perquè sé que he superat la crisi, o si són totes les llàgrimes que no he tret durant aquests mesos (anys?) o si estic com una xota.

 Fa mig any no m'hagués imaginat que podria tornar a ser feliç així.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

És un goig llegir-te ne un to tan positiu. No ens n'adonem, però ha passat un munt de temps des de la teva darrera entrada, i no deu haver estat gens fàcil per tu, però sembla que els pitjors moments ja han passat, i els que tinguis ara els pots anar relativitzant. Mica en mica a construir sobre aquesta base que ara tens. Consells pocs, però segur que tu mateixa acabaràs sabent quins camins et permetran mantenir-te en aquest estadi de felicitat.

Llum ha dit...

Moltes gràcies, XeXu.

De fet, crec que el que fa que estigui animada és sentir-me útil, d'alguna manera. Deixar de pensar que no serveixo per res. Encara hi és una mica (o molt), però almenys veig que per alguna cosa sí que serveixo. I això ja és un principi.