dijous, 20 d’abril de 2017

Tocar fons

Encara recordo, quan tenia uns 12 o 13 anys, que vam anar a una piscina a veure un campionat. La piscina estava dins d'un complex, i hi havia una piscina auxiliar amb uns trampolins molt alts (o a mi m'ho van semblar en aquell moment). Vam començar a jugar a tirar-nos dels trampolins, però a mi em feia por. No sé de què tenia por. Suposo que, com sempre, tenia por de caure malament, de fer-me mal, de no poder sortir de l'aigua, de que la patosa que porto dins muntés un numeret. Jo què sé.

Algú em va dir que no havia de patir de res. Havia d'anar baixant fins a aturar-me, i quan m'hagués aturat, llavors la pujada seria més fàcil, perquè no hauria de vèncer la velocitat que portava i que m'empenyia avall. Ja, però, i si toco el fons? Ah, si toques el fons és el millor de tot: llavors et podràs empènyer i encara pujaràs més ràpid que si no l'haguessis tocat.

A vegades penso que quan les coses van malament a la vida és com quan (per fi) em vaig tirar del trampolí més alt. Baixes cada cop més ràpid, fins que entres dins de l'aigua i comences a frenar. En aquells moments creus que ja no pots caure més baix, perquè t'has donat un bon cop quan has arribat a la superfície de l'aigua, però continues baixant.

Però cada cop baixes més a poc a poc.

Només que, a la vida real, no saps a quina alçada està el fons. Potser està molt a prop, o potser encara pots anar més avall.

I tu vas baixant.

I baixant.

I des de fora, algú va veient com vas baixant cada cop més lenta. Però tu no ho veus. Només veus que baixes. Que la superfície està cada cop més amunt.

I arriba un moment que et pares. Potser tu no te n'has adonat, però et pares. O potser sí, que te n'has adonat.

I si això fos una piscina, miraries cap a baix i veuries si el terra està molt lluny. Perquè, quan et pares, què et surt més a compte? Si estàs només a centímetres del terra, amb un esforç petitó arribes al fons i llavors et pots donar un gran impuls per tornar a dalt. Però, i si el terra està molt lluny? Llavors és una tonteria buscar-lo, perquè el que et convé és pujar cap amunt. Ah, però si arribo a terra, tocaré el fons i em podré empentar cap amunt. Què val més la pena?

O potser val la pena lluitar amb totes les forces mentre baixes per aturar-te abans i poder pujar abans? Val la pena, l'esforç?

I, no ens n'oblidem: quan per fi treus el cap per sobre de l'aigua, encara no és el final. Cal sortir de la piscina.

Però això tampoc és el final.

D'on venies? Sí, de dalt del trampolí. La baixada no ha sigut només des que has entrat a l'aigua. Cal, potser, el més complicat: trobar l'escala i tornar a pujar al trampolí.

Però... qui puja a dalt del trampolí per no tornar-se a tirar?

Potser seria millor no pujar mai al trampolí, i així no arribaries mai a sota aigua?

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Per mi tocar el terra del fons es no poder caure més avall i això vol dir tallar-se les venes, per tan millor intentar no caure tan avall.

XeXu ha dit...

Quanta filosofia rere un salt. Què seria de la nostra vida sense provar de pujar al trampolí contínuament? Podríem dir que no n'aprenem, però és que quedar-se arran d'aigua no aporta gaires emocions no? Hi ha gent que ho fa, eh? Però a la que veuen l'escala, ni que sigui de lluny, segur que també intenten pujar, almenys alguns graons.