dilluns, 29 d’agost de 2016

Només un?


Aquest estiu vam anar a Núria. Vam fer una mica de muntanyisme, i abans de marxar vam entrar a l'església.

 Recordo que l'última vegada que hi vaig anar (d'això ja fa uns quants anys), no em vaig ni voler acostar a la campana, però aquest cop hi vaig treure el cap.

 Un parell de dones de l'edat de ma mare estaven fent el tonto per allà, i rient, i tocant la campana. Una va posar el cap a dins de l'olla i va fer sonar la campana un munt de cops. Vaig mirar a la meva parella, que es va encongir d'espatlles, i vaig posar el cap a dins de l'olla, vaig agafar el cordill, vaig començar a estirar fort... i la campana no sonava ni a la de tres! (De fet, ni a la de 5, ni a la de 10).

 Després d'una estona que a mi em va semblar una eternitat, vaig aconseguir que la campana sonés un sol cop, molt dèbil. I em vaig aixecar d'allà mig avergonyida per les dificultats de fer-la sonar, però orgullosa d'haver-ho aconseguit per fi. I en aquell moment, una de les dues dones que havia estat fent el tonto per allà, se'm va mirar i, com si hagués fet una cosa dolenta, com si amb el que havia fet no n'hi hagués hagut prou, em va mirar i em va dir: "Només un?"

 I jo no vaig saber ni cap on mirar ni què contestar. Amb el que m'havia costat fer sonar aquella campana un sol cop, i ara va i resulta que, per algú que havia fet sonar la campana sense cap problema, allò no era suficient.

 I me'n vaig anar cap a casa amb la sensació que havia viscut una metàfora de la meva vida: intentar amb totes les forces aconseguir alguna cosa per la que altra gent no té cap mena de problema, aconseguir un petit triomf (però gran per l'esforç posat), i que llavors algú et digui: "Només això?"

 Fills? Des de molt petita que he dit sempre públicament que volia ser una mare jove i que volia tenir més d'un fill. Però la vida et porta per camins que sovint no saps on aniran. Ja fa molt temps que no puc ser una mare jove, i em queda poc temps per ser mare. Malgrat que hagués volgut ser una mare jove, ara això ja no és possible. I donades les circumstàncies, veig molt difícil que pugui ser una mare gran. Sí, ja ho sé, moltíssima gent abans que jo ha tingut fills sense cap problema. Però el fet de que algú faci les coses fàcilment no vol dir que tothom pugui.

 I, si per algun miracle aconsegueixo esser una mare gran, i només tinc un fill... per mi haurà sigut un gran triomf, malgrat que seré una mare gran, i veig molt difícil que en tingui més d'un. Però, tot i així, si ho arribo a aconseguir algun dia, sempre hi haurà algú que em dirà: "Només un?"

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Fa una mica de ràbia la gent que es pensa que tot ha de ser fàcil per a tothom, o que es creuen amb la superioritat moral d'estranyar-se si no fas una cosa que els sembla d'allò més lògica (que de vegades és del tot estúpida i només els serveix per presumir i treure a passejar els seus complexos, però no és el cas). Tampoc no dependrà de la campana de Núria que tu puguis o vulguis tenir fills. Ens podem agafar el que vulguem com signe de mala averany, però al final tot depèn d'altres factors. I les fites de cadascú s'han de valorar en la justa mesura, perquè com bé dius, no tothom té les mateixes facilitats i dificultats. Li hauries pogut dir a la simpàtica senyora quantes maleïdes integrals ha fet a la seva vida...

Llum ha dit...

Home, ja sé que no depèn de la campana de Núria!

Sembla que hi ha coses que no passa res perquè siguin difícils per a tu (digues-li integrals, digues-li formulació química), però llavors hi ha coses que sembla que si no les trobes fàcils és que siguis tonto o que no les fas bé (digues-li saber saltar el potro o digues-li mantenir un pes saludable).

La gent de seguida fa judicis, i sobretot, quan no coneixes algú, val més no fer depèn de quins comentaris...