A part de que menjar una pizza abans d'anar a dormir farà que em desperti 50 vegades per set, que l'aigua l'he de demanar natural i que fer sobresforços com el d'ahir em deixa l'esquena partida?
Vaig aprendre que a vegades hi ha un camí planer per arribar on volem arribar. Un camí que ens porta cap on volem sense massa esforç.
Però també hi ha altres camins. Hi ha el camí que diu que no hi arribaràs i que et conformes amb una altra situació. Saps que no arribaràs a la primera i intentes arribar a la segona, perquè d'alguna manera hi has d'arribar.
Pots escollir dos camins: el fàcil o el que fas a la teva manera. I esculls el camí a la teva manera.
Te'n penedeixes. Quan veus on has arribat i es fa tot costa amunt (i a sobre portes maletes!) penses que no te'n sortiràs. Voldries haver-te quedat a casa, voldries no haver de buscar-te la vida i maleeixes la teva forma de fer les coses.
Però, d'una manera o una altra, no saps com, has arribat allà on volies arribar al principi. I rius. La solució planera hagués sigut tan fàcil! Hagués sigut tan i tan fàcil venir directament aquí, sense patiments, sense nervis, sense una hora donant voltes!
Però l'alegria d'arribar aquí malgrat (i gràcies a) tots els entrebancs, no me la treu ningú. Si hagués vingut sense problemes, no hagués apreciat el fet d'arribar.
Com vaig dir ahir, avui sóc una mica més gran. I després de la super-pizza, em sembla que no només interiorment...
dilluns, 8 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
4 comentaris:
El més important és arribar a l'objectiu que ens plantegem, o almenys intentar-ho.
Equivocar-se de camí ens fa crèixer i reduïm la taxa d'errors per a les pròximes ocasions. Les pizzes també ens fan més grans... :)
Doncs ole per a tu :P Hi has arribat, al cim, i fent-ho tal i com tu volies, i això ja fa il·lusió i puja l'autoestima ^^
A mi molts cops em fa ràbia veure que hauria pogut estalviar temps i esforços, sobretot temps, esforços no tant... però pensar que l'hagués pogut aprofitar fent altres coses em fa ràbia, ves. Encara que no tingui gaire cosa o res a fer. Però la sensació "perdre el temps" amb majúscules em pot... Quina tonteria...
Si ho has fet a la teva manera, la satisfacció ben segur que és molt més gran que si ho haguessis fet de la manera més senzilla. O no?
Jo crec que la super-pizza de fet sí que et fa més gran interiorment, encara que es vegi per fora :-) Tanmateix, després de l'exercici està molt ben guanyada.
Exacte, Jansy, el que cal és arribar. I això de la taxa d'errors m'ha agradat :-)
Sí, Laia, aquell dia estava contentíssima amb mi mateixa! A mi el que em fa ràbia és haver gastat temps en patir... però algunes no tenim remei!
Exacte, gripaublau, a la meva manera és millor per l'autoestima :-) I oh! Qui pogués tornar a menjar pizzes com aquella!!!
Publica un comentari a l'entrada