Estem tots reunits en una sala i hem de decidir qui hi va. Tenim el coet esperant a fora, i ho hem de decidir. Qui hi va?
De cop, estic a la Lluna. Sí, al satèl.lit que dóna voltes al voltant de la Terra, no a la Lluna de València.
Estem en una habitació, i no sé per què, el jefe decideix que qui no valgui, ha de tornar. El jefe de l'expedició també és el meu jefe.
I només podem fallar dues persones. La Mercè (l'original de les persones-Mercè) i jo. El jefe li dóna un caleidoscopi a la Mercè i ella ha de decidir què té a veure amb la trajectòria del satèl.lit. Ella mira el caleidoscopi, i en una imatge que no té cap ni peus, diu que és aquella, i és clar, està bé.
Llavors em toca a mi. I penso que si he d'agafar el caleidoscopi... patiré!
Però no. A mi em dóna fotos. Fotos! I què en faig jo, de les fotos?
Començo a mirar fotos, pensant quin dels monuments pot tenir relació amb tornar a la Terra.
De cop, passo una foto del Kilimanjaro, i la desestimo. Busco... coets? Jo què sé!
El jefe em diu que no. Que he fallat. Que havia de saber que si marxàvem ara, aniríem a parar a Àfrica, que era la meva obligació. I que, com que no ho sé, no sóc digna de ser allà i que he de tornar a la Terra. A Àfrica!
Llavors pujo al coet. El porta el meu pare. Ell em portarà fins a la Terra i després tornarà a la Lluna, a buscar els altres, per quan hagin fet la feina.
I el meu pare em comença a dir que l'he decebut molt. Moltíssim. I diu aquelles coses de "tu no eres así", i jo li vull explicar que és per la foto del Kilimanjaro, però no em vol escoltar.
M'he aixecat al lavabo, i quan he tornat, el somni ha continuat.
M'he aixecat a beure aigua, i quan he tornat, el somni ha continuat.
He sentit el despertador. I després de no haver dormit en tota la nit (quants cops m'he despertat i el somni continuava?) he decidit que posava el despertador tres quarts d'hora més tard (l'hora a la que m'he d'aixecar per arribar a la mateixa hora a la feina si no vaig a gimnàs...). I quan he tornat a dormir... el somni ha continuat!!!
I ara tinc son. I em fa mal de cap. I la panxa, com ahir al vespre. I amb aquest somni, segur que tinc febre. No vull ni mirar-ho. De fet, ja sóc a la feina.
I, com que sóc molt regular, aquest post es publicarà d'aquí a 13 hores...
dimarts, 2 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
6 comentaris:
Ostres, pots recuperar el fil d'un somni?? A mi no em passa, i els que són bonics o interessants es queden a mitges molts cops...
A veure si marxa el mal de panxa i aquesta nit pots dormir a gust i d'una tirada! Per cert, heu tornat a la Terra? Has passat pel Kilimanjaro?
Ostres, estava pensant que tenies una imaginació prodigiosa, que no se'm podrien acudir mai els girs que estaves donant. Després he considerat que parlaves en clau, que explicaves una situació via comparacions kafkianes.
Però igual de sorprenent, o més, és que hagis pogut reprendre el fil en tantes ocasions i el somni continués. Mira que ho havia provat vegades de petit, amb escàs èxit, és clar.
Per cert, què és una persona-Mercè?
Bé, pel que veig al twitter, el que et vaig dir a l'altre post s'ha posposat només un dia!!! Me n'alegro que tornis a estar en forma i que no et faci mal el peu! Començant així el dia segur que l'optimisme perdura més :P
Òndia, a mi m'ha passat alguna vegada, molt excepcionalment, que un somni ha continuat després de mig-desvetllar-me, però això de que segueixi una vegada i una altra ho trobo molt curiós.
La sensació que em deixa és d'una exigència molt gran, gairebé asfixiant. Sort que al final t'has llevat, encara que fos tard!
A mig llegir he pensat que no podia ser que et passes això en realitat, vaja, que no et mereixies que t'ho fecin passar tant malament i que segurament ho estaves somniant...el cert es que m'he quedat tranquila en veure que si, que era un somni.
Aixxxx, que em feies patir tu eh!!!!!!
:-)
Petonets reina!!!!!
Laia, no puc recuperar el fil, quan jo vull recuperar-lo (un somni bo). Però quan és un somni dolent, en el que m'ho passo malament, tant li fa el que faci, que recupero el somni allà on l'havia deixat. Si és que sóc masoca...
Vaig tornar a la Terra, però no vaig veure el Kilimanjaro. Ni idea d'on era.
Ah, i sí! Avui al gimnàs, perfecte!!! Això del peu... està en un altre post, d'aquells que he de publicar un dia d'aquests (i suposo que serà aviat, perquè em vindran dies xungos... tot i que no sé si llavors faré posts...)
XeXu, jo d'imaginació en tinc molta, eh! Això de tornar el somni ja li he contestat a la Laia (més amunt). La persona-Mercè surt aquí http://llumgroga.blogspot.com/2008/07/el-cap-sota-el-coix.html i
gripaublau, et dic el mateix que aquí dalt: a mi em passa tot sovint. I sí, tens raó amb l'exigència asfixiant. En fi :-(
Home, Jo Mateixa, és que jo si no és en somnis, a la Lluna no hi fico pas els peus!!!
Publica un comentari a l'entrada