Em feia mandra. Quan vaig saber que avui hi havia de tornar... buf! El de sempre. La mandra de sempre. Perquè sí, perquè fa mandra.
Hi anava amb la idea de dir que la setmana que ve faria festa. S'hi està tan bé, dormint al matí els dissabtes... I, és clar, si hi havia d'anar, ja m'he de posar el despertador, i tota la resta.
Resumiré: he acabat augmentant les meves hores de feina, anant-hi més d'hora cada dissabte. I estic contenta.
Ho trobava a faltar. Molt! No m'havia adonat com ho trobava a faltar fins que he sigut allà. Fins que he rigut, fins que la gent al meu voltant han somrigut al veure'm feliç. Sí, feliç.
L'estiu m'ha anat bé. Quan vaig acabar, ja estava una mica cansada. Però ha sigut llarg. No me n'he adonat fins ara. Un parell de mesos, i com els he trobat a faltar! A la gent, és clar. M'agrada aquesta gent, i sembla que jo també els agrado. I estant allà marxen tots els problemes i sóc feliç.
La setmana que ve hi torno. Ja en tinc ganes. Fins avui no m'havia adonat de com ho trobava a faltar.
De com ELS trobava a faltar!
diumenge, 7 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
4 comentaris:
:-) Genial!
:-D Ai, la mandra que de vegades ens juga males passades! Però és fantàstic que puguis compartir moltes coses amb tots ells i sobretot que t'hi sentis a gust i feliç!!
Sí, Tirai, genial! :-)
I sí, també, laia, és genial!
Molt rebé :-)
Publica un comentari a l'entrada