Què és millor:
ser feliç per una cosa que és imaginària, que no és veritat, però per la que ens hem fet falses il.lusions?
o tenir els peus a terra i no ser feliç?
divendres, 5 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
13 comentaris:
Aquesta pregunta és molt difícil, eh?
Jo després de moltes hòsties a la vida per il·lusins frustrades frustardes i històries mentals que m'havia inventat i cregut jo mateixa CREC, i respiro, que el millor és passar-les putes i nomes contar amb el què tens, més endavant, aprendre a ser feliç amb el que la vida t'ha donat, allò de "si la vida te da limones, haz limonada", vaja acceptar el que tens sense pensar més enllà... i un dia de cop i volta: PAM! Tot és més fàcil...O, no, però així vull creure-ho!!!
Una abraçada! :*
Suposo que és millor tocar de peus a terra, perquè si deixes volar massa la imaginació potser arribes a un punt que no hi ha volta enrere i ja saps, la patacada es va fent grossa... però tocar de peus a terra no és excloent amb el fet de poder ser feliç! No en tinc ni idea de què és el que t'ha motivat a plantejar-te la pregunta; però encara que ara ho veuràs tot molt negre, amb els dies espero que la cosa millori. Petonets i abraçades!!!
feliç per una situació imaginària? Umm... jo crec que sempre tindria dins meu la veueta que em recordaria que allò no és veritat i no ho seria pas.
Sens dubtes penso que és millor tocar de peus a terra. De que et serveix elevar-te al cel de les il·lusions si saps que en un moment o un altre t'enfonsaràs ?
Jo sempre prefereixo tenir els peus a terra, potser és per això que sovint em queixo i no sempre em considero feliç.
mmmm... jo també porto moltes patacades a l'esquena però.... què coi, un moment feliç és un moment feliç, i què importa si és per un motiu imaginari? creure-hi pot fer-ho possible!!
endavant, somniem!!
=;)
A tots plegats: demà hi ha la segona part. És la mateixa pregunta, però feta d'una altra manera.
Sé que és complicada, Anna. Ho sé. Si no ho fos, no hagués fet un post de dues línies :-D Com que demà hi ha la segona part, no t'acabo de dir què et diria aquí. Només allò de que tens raó que millor no tenir històries mentals (n'he tingut, i moltes!) i que això de la llimonada està molt bé. Però... el però està al post de demà :-P
Ho sé, Laia, ho sé, això de la patacada. Buf... no m'ha passat res, no és una situació en concret. La pregunta em va venir al cap, i la vaig escriure ahir al vespre. I avui he fet la segona part...
Carquinyol, i si no ho saps, que la situació és imaginària? Vull dir, que al post ho deia en el sentit de que tu no ho saps, que allò és imaginari. Val més tocar de peus a terra que imaginar-se castells, però si no saps que són castells? Posem un petit exemple, que no hi té a veure, però per posar un exemple. L'altre dia una amiga m'explicava que l'home havia canviat de feina. Estava molt content. Havia millorat. Era una feina bona i estava molt feliç. Havia deixat una feina fixa, però aquesta també ho havia de ser... Quan portava dues setmanes, el van acomiadar (una història rara, que necessitaven algú que fes una cosa, només per dues setmanes, i li van prometre contracte indefinit passat el mes de prova). Ell era feliç, i s'havia fet il.lusions. Era feliç per una cosa que era imaginària...
I no has tingut mai cap il.lusió, XeXu?
M'ha agradat això que has dit, hypatia, que creure-hi pot fer-ho possible. I si tens raó? :-P
T'explico un secret? Fa uns dies vaig desitjar una cosa. El meu desig es va complir. Sí, sí, de vegades, els desitjos es cumpleixen. Bé, diuen que sempre si ho fas bé. És igual... No m'enredo per aquest camí...
Vaig desitjar tenir alguna il·lusió encara que la il·lusió fos... doncs, això viure en els núvols i creure que és possible una cosa que ni remotament ho és de possible. Em perdonaràs que no sigui més clara, és que em fa vergonya. El cas és que estava molt fotuda i necessitava aquesta il·lusió, aquesta petita esperança... D'il·lusions, també, es viu, no?
I on vull arribar? Que no sé què coi respondre't... Depen, apriori no saps si la il·lusió és falsa. Ara, hi ha moments en que has de dir prou i deixar d'il·lusionar-te per segons què si allò no té cap fonament. I hi ha moments per aixecar-se enlaire i volar. Somiar despert et pot ajudar a aconseguir el que busques, però suposo que, d'alguna manera, s'ha de "saber" somiar despert. Fa uns dies deia que volia tornar a sentir que tinc dret a somiar. No és que porti temps sense somiar, és que, com ho diria, no ho faig bé... Ui! Quin rotllo et foto! És que és un tema que diríem, ara, m'afecta de ple i sé que hi ha coses en les que millor no somiar i coses en que sí. Clar que, pensant-ho bé, somiar i fer-se il·lusions no és el mateix... Prou! paro
Això és un comentari, i la resta són tonteries :-D Quant de temps feia que algú no m'escrivia un comentari més llarg que el post?
Tirai, jo sóc una somiadora. A mi m'agrada somiar. M'agrada, i encara que sàpiga que he de tenir els peus a terra, no puc fer res més que fer volar la imaginació. Per què? Doncs no ho sé. I sé que llavors me la foto, però... jo què sé! Seria molt trist si no em pogués il.lusionar amb coses. Encara que siguin mentida. Ai, és com allò de "què és millor, haver estimat i no ser correspost o no haver estimat mai" No té resposta. O sí?
Somiar i fer-se il.lusions no és el mateix? :-D
No ho sé si és el mateix o no. Però, normalment, porta un estigma més negatiu "fer-se il·lusions" que somiar. Fer-se il·lusions és somiar amb el tio aquell del davant de casa teu que ni tan sols et mira. Somiar seria imaginar-te amb "un príncep blau". M'explico fatal, oi? Però no em sona gaire allò de "La Mireia es fa il·lusions de trobar un príncep blau". Sí, es pot dir, però no queda gaire bé. No ho sé, necessitem un lingüista. N'hi ha cap a la sala?
O no costava gaire escriure un comentari més llarg que el post!
:-D Ho sé, ho sé, el post era molt curt (fins i tot per mi :-D)
Potser no és el mateix lingüísticament, però... no és el mateix a la pràctica? Fer-se il.lusions és somiar amb coses que gairebé segur que no passaran. I somiar és fer-se il.lusions amb coses que és molt probable que no passin. És el mateix? Bé, potser no!
Ostres, com dóna de comentaris, aquest post :-P Ho hauré de fer més sovint... :-D
Llum, és que si tu no saps que és imaginari aleshores no t'estàs il·lusionant per una cosa real !! I això és ben normal, i de fet positiu, s'ha de valorar sempre el que és té.
Una altra discussió es saber distinguir que és imaginari i que és real, però el que té comentava abans era sempre assumint la premissa que tu saps que és imaginari.
PS: Quin rotllo eh? :P
ser feliç amb el que tens.
I com que és un tòpic i sempre ens fem il·lusions i ens imaginem com estariem si tinguéssim allò o això,... no deixar mai de somriure, potser algun dia es compleix allò que desitjavem de la manera més inesperada!
Però, jo què sé, Carquinyol. En el cas aquest del noi de la feina, ell estava convençut que era real. I, en molts casos, hagués sigut real. Com saber si ho és o no? La segona qüestió està (ja ho estava) al post d'avui. Ah! I rollo, cap, eh!
Sí, rits, cal ser feliç amb el que tenim. Però a vegades... jo què sé. A vegades somies coses que no palpes, però... s'han de tenir aquestes il.lusions?
Publica un comentari a l'entrada