Per què em costa tant?

Sempre em queixo. Sempre, sempre, sempre.

Però hi ha dies en què penso que tinc dret a queixar-me. Tinc dret a cridar. Tinc dret a dir que no hi ha dret!

La Teresa era la meva millor amiga quan érem petites. Anàvem juntes a nedar. A mi em solien dir Teresa, i a ella, Llum. No només perquè sempre anéssim juntes, sinó perquè, en un equip de natació on tot eren criatures petites i primes, nosaltres érem les gegantes. Sí, ara m'he quedat petita, però una nena de 10 anys i metre seixanta, amb les espatlles amples, uns braços que aixecaven tant de pes com els nens de 14 o 15 i unes cames acostumades a córrer, era una geganta. La Teresa feia un pam més que jo, i deuria pesar uns 15 o 20 quilos més que jo. I això que jo no era prima, precisament.

Quan millor ens ho passàvem a l'hora d'entrenar era quan tocava fer peses, quan tocava córrer, o quan tocava fer papallona.

Quan pitjor ens ho passàvem era quan l'entrenador ens deia que ens havíem d'aprimar. Ara, pensat en perspectiva, em pregunto per què coi ens havíem d'aprimar. Érem el que érem. Érem grans, érem bèsties, érem papallonistes. Nosaltres vivíem de la força física i de les proves de resistència. Mai vam ser velocistes, i per més que ens haguéssim aprimat, ni ella ni jo ho haguéssim sigut.

Però quan ens manava que ens apriméssim, nosaltres ens posàvem a règim. Jo em matava de gana, perquè ja de normal menjava poquet i el pediatra em tenia a règim des dels 6 anys. Amb el temps m'he preguntat si no em vaig quedar petita precisament per això. En una època en la que tots els fills són més alts que els pares, amb diferència, jo sóc bastant més baixa que els meus pares, amb diferència.

Ella no. Ella era diferent. Ella menjava molt malament, i sempre la veies amb els phoskitos, pizza per sopar cada dia i bollicaos tot el dia. I jo ara m'adono que... que... és que fins i tot em fa vergonya dir-ho, però no sé quin gust tenen els phoskitos. No n'he menjat mai cap!

El dia que l'entrenador ens posava a règim, ella menjava més porqueries que jo de normal, però és clar, regulava una mica la seva alimentació. Al cap d'un parell de setmanes, jo no havia perdut ni mig quilo. Ella, 5 quilos pel cap baix. Felicitacions per ella, bronca per mi. No és just, pensava jo. I no és just, continuo pensant. Ella feia esforç, però jo també en feia, i molt! Jo entrenava 4 hores diàries, cada dia, sense fallar, i ella hi anava 3 hores, i no tots els dies de la setmana. No, no era just. Jo no tenia resultats. Però jo ho intentava amb totes les meves forces.

Han passat els anys. La Teresa s'ha operat un parell de cops, per reduir-se l'estómac. Tot i així, després del primer cop es va tornar a engreixar.

I jo...

Jo vaig aconseguir-ho fa uns anys. No sé com. No sé per què aleshores va funcionar. Podria preguntar-me per què no funciona les altres vegades, però si només va funcionar un cop, suposo que el que m'he de preguntar és per què aquell cop sí que va funcionar.

I jo ho segueixo intentant. Miro la gent del meu voltant, i tots em fan el mateix comentari. "Ai, hauria de fer com tu i fer esport, que no faig res". "Ai, hauria de fer règim, que menjo molt, hauria de menjar com tu". Però ells estan prims. O, com a mínim, més prims que jo.

I fa un parell d'anys, un dia, vaig trobar-me al gimnàs una dona que feia temps que no veia. Una d'aquelles que només pensen en calories, en cremar grassa, i en fer règims. "T'has aprimat", em va dir. I jo volia morir-me. No només m'havia engreixat, sinó que pesava més del que havia pesat mai, i pensava que era una bola amb potes.

I jo ho intento, però com més ho intento, més m'engreixo. I cada cop ho entenc menys.

I recordo aquell dia. Ara mateix m'agradaria ser com aquella boleta de fa un parell d'anys.

Perquè ara ja peso 8 quilos més.