Aquest matí m'he aixecat excessivament tard per mi. Eren un quart de deu, minut amunt, minut avall. De fet, he obert els ulls a 3/4 de 7 del matí, però m'he tornat a girar, sabent que fins el dia 21 de desembre, em tocarà posar el despertador cada matí. I cada matí, com a molt tard a les 9, ja hauré de ser fora de casa.
Mig dormia, mig mandrejava i mig pensava.
Somreia amb l'aposta que vaig fer amb ma mare. Aquesta setmana passada, el dia que vaig arribar a casa més aviat, eren les 8 del vespre. I això que encara no han començat els cursos! I, cada dia, quan arribava a casa, veia llum a casa la Nineta. I, d'entre les ombres que es projectaven, veia la mare de la Nineta a darrere les cortines, vigilant. Hem apostat amb ma mare quant trigarà a preguntar-me què faig als vespres, per què arribo tan tard. I, sobretot, què dirà després d'aquesta setmana, en la que comencen els cursos i començaré a arribar tard de veritat... He apostat que, en menys d'una setmana, m'haurà fet (o a ma mare) la pregunta. O me la farà la Nineta, que pobreta no sap ni que torno més tard del normal, però que si la mare li demana que m'ho pregunti...
Però no. No volia parlar d'això, i a la vegada, hi volia parlar. Ara vinc de casa de la Tirai. I, com em passa sovint, signaria el post que ha escrit ella.
Aquest matí pensava en ahir. I en el temps per fer puzzle (no, no pensava en el temps per fer puzzle, però és una manera de dir-ho). Dos dies a la setmana arribaré a casa a les 10, perquè enganxaré la feina amb un curs, i el que queda a prop de casa acaba a 2/4 de 10, i el que em queda lluny de casa, acaba a les 9. Un tercer dia, plego de treballar a les 7, cosa que vol dir que no en surto fins a 2/4 de 8, i de la forma com està la ciutat, arribo a casa, com a molt aviat a 1/4 de 9. Un quart dia, arribo a casa a 2/4 de 9, però aquesta setmana tinc una reunió, i segurament hi arribi a les 10 o més... I un últim dia, acostumo a arribar-hi com a molt aviat a les 10, des de ja fa uns quants anys, i aquest any no ha canviat res, així que...
Els dissabtes i els diumenges al matí tinc compromisos. Un dels dos dies, en faig prou marxant a les 9 de casa. L'altre dia, he de marxar abans. I estic tot el matí fora.
Sí. He dit algun cop que vull tenir fills? No? D'acord, però... Aquest any m'he creat una vida a la meva mida. Com que no feia prou coses, n'hi he afegit més. No, de fet no n'hi he afegit més. He substituit unes per les altres, però... bé, que en faré moltes, de coses. I, totes aquestes coses, són una mica incompatibles amb aquesta vida.
Com la Tirai, jo aquest matí també he anat al poble. De lluny, he vist un parell de noies que conec amb cotxets. Noies de la meva edat. I?
Ostres, és que era molt recent! Aquest matí hi pensava, i pensava que faig el que m'agrada, que estic aprenent moltíssimes coses, i que m'agrada fer el que faig. I que si m'he de passar, com vaig fer la setmana passada, 12 hores a la feina... doncs me les hi estic. I ningú em diu res. No tinc ningú que m'esperi, però a la vegada sóc lliure, per la mateixa raó.
I sí, jo vull el cotxet. Però també sé que, amb una criatura de l'edat que té ara la Nineta, ara no seria on sóc. I és trist. És trist veure-ho, pensar-ho.
Perquè sovint em trobo amb una noia que venia a la mateixa classe que jo, que té dos fills. El primer el va tenir amb 18 anys, i el segon, amb 20. Ara ja són "grans". Ella està separada, des de poc després de néixer el segon fill. I els últims 10 anys s'ha dedicat a fer de mare. Ara torna a viure una mica més. I un dia se'm mirava amb cara trista. Me la vaig trobar en una botiga de joguines, on jo havia anat a comprar coses per mi. Els seus nens es van posar a mirar les coses que hi havia a la botiga. Jo mirava els seus nens amb enveja. Que grans! I li vaig dir. I ella... Ella se'm va mirar amb enveja, també, i em va dir que trobava a faltar la vida que he tingut jo. Trobava faltar el poder fer cursos, el poder tenir una feina que no fos només a l'hora que els nens estan al cole, el poder...
I suposo que tant ella com jo teníem raó, però a la vegada ens quedàvem amb la nostra vida. I, de cop, em sento molt egoista.
No, m'hi sento ara. Perquè m'he passat els últims anys fent classes particulars a preu tirat per diferent gent, però aquest any m'he retirat, per posar-me a fer cursos jo. Jo, jo, i jo. Fins l'any passat donava, però aquest any, tot és per mi, per estar millor jo.
I, d'alguna manera o una altra, jo, volent, he decidit que aquest any no tinc forats. (Parèntesis: Anna, com em facis un comentari marrano sobre aquesta frase per mail, el proper dia que et vegi, et pego! I amb el que estic fent, pots estar segura que estaré forta!) Normalment ja en tenia pocs (mateix parèntesis que abans), però aquest any no en tinc cap. No hi ha lloc. Només les tardes dels dissabtes i diumenges, però algun dia he de fer les poques coses de feina que faig a casa, així que...
Però jo ho he volgut així. I m'adono que tot això no ho podria fer amb una criatura al darrere. Segurament, i malgrat el que he dit sempre, tampoc ho podria fer amb una parella.
Però aquest any ho he decidit així. Potser el 20 de desembre em tiraré al llit i dormiré 10 hores seguides, o 12, o 14. I, quan em desperti, em quedaré a sota els llençols, pensant. Pensant en què n'he fet de la meva vida. En que m'agradaria ser com aquestes noies del cotxet. Però, fins llavors, crec que no tindré temps de pensar-hi. I beneides siguin les activitats!
I ja no sé de què parlava, ni per què he començat el post, ni recordo què volia dir. Estic fatal. El post es titula tard?
Ah, sí! Que vaig tard. Que potser no ho tindré mai, tot això. O potser sí. Potser tindré tot això més tard que l'altra gent. I suposo que va en contra del que pensava i deia jo fa 15, o fins i tot 10 anys. Vaig tard. Però, de mentres, m'he dedicat a fer camí. Un camí que, segurament (no, segurament no, segur del tot!), d'una altra manera, no hagués pogut fer.
diumenge, 28 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Ummm... No sé, és complicat. La meva vida, tampoc, és compatible amb una criatura. Amb una parella sí, si ho vols de debò ja busques forats per estar amb la parella. Però ja t'adaptes la vida a la nova situació. A l'hora de "planificar" la vida te la planifiques segons com la tinguis en aquell moment i si les coses canvien, canvies i punt. L'altra dia, ho dèiem amb ma mare i si trobo feina aprop del meu poble? Què passarà amb totes aquestes activitats que començaré la setmana vinent (que ja saps que són moltes)? Doncs res, me n'esborro i ja està... De vegades, diuen que si vols una cosa, has d'actuar com si ja la tinguessis, segurament, és cert, però també és cert que no pots deixar de fer coses per si allò que desitges arriba. El cas és que no sé com trobar la sol·lució, el que sí que sé és que ni la teva vida ni la meva són incompatibles amb la vida en parella, amb fills ja és més complicat, però segur que tampoc és incompatible. Mira, ara, m'enrotllaré massa, però el meu germà té dues nenes, una feina a jornada complerta i partida i està en un munt de tinglados (sobretot teatre amateur i dansa, però de vegades també cobra per coses de teatre) i bé s'ho va fent (tot i que hauria de deixar de fer tantes coses!!). Aix... no sé... complicat!
Tens raó, noia. Potser és que... no ho sé. Encara no he començat les activitats (els cursos) i encara no sé si m'agradaran o no, però no estic disposada a deixar els cursos, ara per ara. Suposo que això ja és un indicatiu.
Sé que, en aquests moments, entre setmana és gairebé impossible quedar amb mi. Però, com molt bé dius, si ho vols, ja trobes forats. Tot i que és el que pensava aquest matí, i m'adono que, ara per ara, els meus forats són en cap de setmana, i és incompatible amb depèn de quines situacions (ja m'entens!)
Busques feina a prop del teu poble? Bé, una activitat segur que la tindries més a prop que ara :-P Aquesta no l'hauries de deixar!!!
Ah! I jo crec que feia molts anys que actuava com si la tingués, deixant forats aquí i allà. I l'únic que feien els forats era deprimir-me. Ara no tinc forats. Com a mínim, no em deprimiré. I si arriba, doncs ja li farem lloc! :-P
I pel que fa al teu germà... és una pregunta maliciosa, però... la teva cunyada també té una feina i està en tants de tinglados? Crec que, d'alguna manera, el món continua essent com és...
Sí, una activitat la tindria aprop, però en un horari que possiblement no seria compatible amb una hipotètica feina.
Hahaha Era d'esperar aquesta pregunta maliciosa i tens raó. A veure, ella treballa 6 hores enlloc de les 8 i està ficada en coses, però potser no tantes. Tot i que, hi ha moltes coses en les que estan ficats tots 4! De fet, ara no sols han d'anar als compromisos seus, sinó, també, el de les nenes! Un xou de família, són! Però sí, el món contínua sent com és...
I hauries de deixar les iaies i els post-adolescents com a companys d'activitats! :-P
Doncs tela. Ja li pots dir al teu germà i la teva cunyada que són els meus herois! :-D
Com bé dius, crec que si en algun moment de la teva vida decideixes tenir això que vols, trobaràs forats i tindràs temps per dedicar-t'hi. Pensa que encara pots tenir el que desitges, que el camí que has recorregut t'ha omplert i que si dius que no el canvies és perquè t'agrada i en realitat també ho volies o n'estàs satisfeta. I ho has d'estar, perquè segur que has treballat per arribar on ets, i qui s'ho curra s'ho mereix.
No crec que vagis tard. Ho pots tenir, i no fer-ho amb 18 o 30 anys no vol dir eliminar-ho del tot de la teva vida. I per què als 20 sí i als 30 no? Qui ho diu? Quines regles ho estableixen? No hem de deixar-nos entabanar i enlluernar per la societat que de vegades ens pressiona perquè actuem d'una determinada manera en un instant concret de la vida (uhm... això també m'ho hauria d'aplicar a mi!). Hem de fer el nostre camí. I crec que tu segueixes el teu i que encara queda molt per recórer. Molta força i petonets!
Suposo que és normal plantejar-se si el que estem fent en aquests moments és allò que realment volem. A vegades triem camins que no sabem ni que hem triat, i sempre és bo aturar-se i pensar en la nostra situació.
Quan començava a llegir el post, he recordat que, fa anys, vas escriure un post sobre tenir fills. L'he repassat i et marcaves unes fites per quan arribessis als 29 i 30 anys. L'he llegit i he somrigut. Camins...
Caram, em sembla molt fort, a mi m'agrada fer coses, però si no tinc un temps per mi mateix l'acabo trobant molt a faltar. Però si és el que has triat en aquest moment segur que està bé. Això de fer algun curs per gaudir-ne tu mateixa em sembla un bon punt, senta molt bé fer-ho i gaudir-ne. Bona sort i que t'agradin els cursos. També em fas una mica d'enveja, jo no començo les activitats fins d'aquí a un mes.
Gràcies pel que dius, Laia. Bé, una mica tard sí que vaig, però bé... tot arribarà (o no!!!) Crec que sí, crec que m'agrada seguir el meu camí (i, a vegades, és bastant més allunyat de la resta del que podries pensar. A vegades cal dir que no vols ser un xaiet del ramat...)
Sí, Jansy, aquell post... Ja fa temps :-P Les coses es veuen diferents amb el pas dels anys, a vegades. Tinc una amiga que amb 25 anys pensava com jo i ara... ara no vol sentir a parlar de tenir fills! (Als 25 no podia per raons que li pertanyen a ella).
gripaublau, em queden les tardes de dissabte i diumenge :-D Sé que trobaré a faltar temps per estar a casa, però tampoc és tan greu!!! I sí, espero que m'agradin els cursos!!! Els meus comencen el mes que ve (o sigui, a l'octubre!!!)
Publica un comentari a l'entrada