Ara fa més de 4 anys i mig, una noia que s'avorria i que necessitava que l'escoltessin, va descobrir el món dels blogs i en va obrir un. Han passat molts dies, i, amb aquest, 1321 missatges, que es diuen aviat.
Han passat molts dies, i molta gent. El que va començar tímidament com una forma d'abocar el que se'm passava pel cap, amb el temps es va convertir en un bon costum, que m'acompanyava cada dia, em feia pensar, i em feia explicar les coses.
Però, com ja he dit moltes vegades, el millor de tot no era explicar les coses, sinó la gent que hi ha al darrere. Gent que apareixia del no-res, que podien viure més o menys lluny, però que d'avui per demà es convertien en algú que era gairebé de la teva família. O de la família ja directament.
Gent que, en alguns casos, van acabar traspassant la pantalla, i alguns s'han convertit en gent realment important.
No enganyaré a ningú. El que acabo de dir és veritat, però també seria una mica hipòcrita (o un molt) quedar-me aquí. Hi ha dues persones amb les que no em perdonaré mai com han anat les coses, i per més temps que passi, seguiré pensant que sóc una molt mala persona. I em seguiré dient que no es pot acabar com hem acabat. Però tampoc voldré arreglar-ho, per dir-ho d'alguna manera, perquè sé que intentant arreglar-ho només aconseguiré que fer-me mal, i això em fa sentir egoista, i a la vegada una bruixa.
D'acord, no més mal rotllo en aquest post...
Com he dit al principi, vaig començar, tot i que no ho sabia, explicant les coses perquè necessitava algú que m'escoltés. Qui m'ho hagués dit mai?
La meva mare, dona sàvia, com totes les mares del món, sempre em deia el mateix. "Ai, nena, mira que hi ha gent com tu pel món! Però, és clar, tu no surts, i ells, com que són com tu, tampoc surten! I, és clar, com vols conèixer gent com tu si us quedeu tots a casa? Així no us trobareu mai!"
La casualitat va acabar donant la raó a la meva mare. Com si fos un acudit dolent, o una juguesca del destí, vaig acabar coneixent a algú que, tal com deia ma mare, era com jo. Algú que treballava al mateix lloc que jo, que havia començat a treballar en aquell lloc a la mateixa època, i d'això ja en fa uns quants anys. Algú amb qui compartim molts coneguts/amics, i que ha tingut una trajectòria molt semblant a la meva.
La broma del destí és que, tal com deia ma mare, ens vam acabar coneguent des de casa. O sigui, per internet, cadascú a casa seva.
I, d'alguna manera, veig que tinc algú que m'escolta. I ja no em ve de gust repetir les coses. Perquè repetir les coses és avorrit. I allò que em semblava impossible fa un temps, que escriure no fos una necessitat, ha acabat essent possible. He acabat escrivint un post cada no sé quant, quan m'adono que fa molts dies que no dic res. Però sense massa convenciment. I parlant del mateix, sempre.
Crec que, d'alguna manera, ha arribat l'hora de tancar. L'hora de dir que ja s'han passat els dies en què venia i explicava les meves coses. Els dies en què estava trista i després d'escriure semblava que m'animava. O els dies en què volia compartir algun moment amb algú, i el compartia amb la pantalla.
Sé que fa menys de quatre mesos, de cop vaig tenir una cosa molt clara. Recordo intentant explicar una cosa de llistons a una persona, i el llistó que jo volia que estigués a dalt. Ho recordo perfectament. I també recordo que no sabia com explicar-ho. No ho sabia. Sabia què volia dir, però no sabia com explicar-ho. I, de cop, aquell dia, ho vaig veure clar. Era allò. Sí, allò era el que no sabia com explicar. I segueixo sense saber explicar-ho, però cada dia estic més convençuda de que era allò. Si és que és possible estar-ne més convençuda cada dia.
I, de la mateixa manera, cada dia estic més convençuda que aquest lloc no té futur, perquè ja no és el que era, i no vull acabar escrivint un post cada mes quan em recordi que fa molt que no dic res. Vaja, que ja que sóc molt xul.la, jo, em decideixo a fer com l'Indurain (quines comparacions que vaig a fer, jo! Està clar que no li arribo a la sola de les sabates!): em retiro quan encara estic en actiu (ejem... bé... d'això... deixant de banda els últims 3 o 4 mesos), i quan estic a dalt de tot (ejem... bé... d'això... és un dir), abans de que això no degeneri.
D'aquí a uns dies faré que aquest blog sigui privat, i ja només hi tindré accès jo. I amb això tancaré una etapa. Una etapa en la que he conegut a gent meravellosa, i que, està clar, que tanqui això no vol dir que deixi de tenir contacte amb tota aquesta gent. No podria, encara que volgués. Perquè són importants per mi. I tampoc vol dir que deixi de llegir aquells a qui he anat llegint últimament. També són importants per mi. Però crec que jo m'he de retirar.
Així que, sense més rotllo (que déu n'hi do!) me'n torno cap al meu lloc. Hi seré. Ja sabeu on i com trobar-me.
dimecres, 6 de maig del 2009
diumenge, 3 de maig del 2009
Per tota la vida?
Entro al cotxe. Estic cansada. Molt cansada? Bé, alguna cosa per l'estil.
Alguna cosa no va com ha d'anar. Què falla? Què és el que no està bé?
Ah, sí! L'altre dia, quan vaig arribar, algú em va entrar el cotxe. Abans de sortir-ne, vaig parar la radio. És clar!
He fet tantes coses que sembla que hagi passat molt de temps, però el temps ha passat tan de pressa, que espanta i tot. I ja torno cap a casa.
Cansada, molt cansada.
Amb la cara a l'estil gamba sueca, per variar.
Però feliç.
Ah, sí, la radio.
L'engego, i com per art de màgia, sona una cançó. Una cançó que m'acompanya tota la sortida del poble. Aquell poble que havia visitat un cop fa mitja vida, i que tants anys després no conec, però sé anar i venir dels llocs més interessants.
La cançó.
Somric.
Amb menys de 4 mesos després de conèixer algú es pot tenir tan clar?
Alguna cosa no va com ha d'anar. Què falla? Què és el que no està bé?
Ah, sí! L'altre dia, quan vaig arribar, algú em va entrar el cotxe. Abans de sortir-ne, vaig parar la radio. És clar!
He fet tantes coses que sembla que hagi passat molt de temps, però el temps ha passat tan de pressa, que espanta i tot. I ja torno cap a casa.
Cansada, molt cansada.
Amb la cara a l'estil gamba sueca, per variar.
Però feliç.
Ah, sí, la radio.
L'engego, i com per art de màgia, sona una cançó. Una cançó que m'acompanya tota la sortida del poble. Aquell poble que havia visitat un cop fa mitja vida, i que tants anys després no conec, però sé anar i venir dels llocs més interessants.
La cançó.
Somric.
Amb menys de 4 mesos després de conèixer algú es pot tenir tan clar?
dilluns, 20 d’abril del 2009
Sant Jordi
L'any passat em vaig enfadar (i queixar) perquè a la Rambla només hi havia llibres mediàtics. Aquest any, no posaré els peus a la Rambla. Els llibres mediàtics no m'interessen, a mi. I no en compraré cap...
Fa dos anys sí que vaig trobar llibres a la Rambla. Però tampoc va ser un dia rodó. Aquest any no compraré llibres d'adolescents, ni em cremaré pel sol, ni ningú em girarà la cara a la Rambla (o, com a mínim, no crec que ho vegi).
Sembla que fa tres anys també s'amagaven de mi (què dec tenir?), però vaig descobrir que tenia un fan. Aquest any no descobriré fans, ni serà un dia amb tant de sol com aquell diumenge.
I fa quatre anys va ser un bon dia.
Aquest matí he rebut un mail. "Bona nit i feliç setmana!!! Que ve Sant Jordi... potser aquest serà diferent ;-)"
D'aquest només en sé que estic nerviosa.
Dijous passat vaig anar a la gran ciutat. Molt aviat. A les 9 del matí ja havia fet la feina que havia de fer a la ciutat. I llavors vaig anar a dos llocs.
Al primer vaig comprar una cosa petita, però de bastant valor. Almenys valor sentimental. Tot i que tampoc era barat, vaig donar un bitllet verd i poca cosa em van tornar. Però no m'importa el preu que va valer. M'importa la il.lusió que em va fer comprar-ho, i espero que sigui rebut amb la mateixa il.lusió que ho vaig comprar. Per això estic nerviosa.
Sí, té valor. Però... Ostres. Segur que sí. Però... i si no?
Al segon vaig comprar una cosa gran, de menys valor en diners. La vaig comprar de tot cor, però no sé si me la tiraran pel cap. I ja dic jo que si me la tiren pel cap, em faran mal, perquè de pesar, pesa! Al dia següent tenia agulletes de carretejar-la, és clar que vaig fer una passejadeta de mitja hora a peu, i és clar, no és que pesés excessivament, però... amb el temps, acaba cansant.
Estic nerviosa. Molt nerviosa. Li agradarà la primera cosa? I la segona?
La primera li farà tanta gràcia com a mi m'ha fet comprar-la?
I la segona, la que tinc més dubtes, li agradarà?
Sí, estic mooooooooooooooooolt nerviosa.
No diré quants cops he comprovat, des de dijous, que tot estigués al seu lloc, perquè ni jo mateixa ho sé...
Sí, aquest any serà diferent. No aniré a la Rambla. No em compraré llibres. No m'enfadaré amb ningú perquè em giri la cara. No m'enfadaré amb els llibreters per només tenir llibres mediàtics. No descobriré fans, ni gent amb bones notícies.
Però sabré si les dues coses que he comprat agraden o no.
Quins nervis!
Fa dos anys sí que vaig trobar llibres a la Rambla. Però tampoc va ser un dia rodó. Aquest any no compraré llibres d'adolescents, ni em cremaré pel sol, ni ningú em girarà la cara a la Rambla (o, com a mínim, no crec que ho vegi).
Sembla que fa tres anys també s'amagaven de mi (què dec tenir?), però vaig descobrir que tenia un fan. Aquest any no descobriré fans, ni serà un dia amb tant de sol com aquell diumenge.
I fa quatre anys va ser un bon dia.
Aquest matí he rebut un mail. "Bona nit i feliç setmana!!! Que ve Sant Jordi... potser aquest serà diferent ;-)"
D'aquest només en sé que estic nerviosa.
Dijous passat vaig anar a la gran ciutat. Molt aviat. A les 9 del matí ja havia fet la feina que havia de fer a la ciutat. I llavors vaig anar a dos llocs.
Al primer vaig comprar una cosa petita, però de bastant valor. Almenys valor sentimental. Tot i que tampoc era barat, vaig donar un bitllet verd i poca cosa em van tornar. Però no m'importa el preu que va valer. M'importa la il.lusió que em va fer comprar-ho, i espero que sigui rebut amb la mateixa il.lusió que ho vaig comprar. Per això estic nerviosa.
Sí, té valor. Però... Ostres. Segur que sí. Però... i si no?
Al segon vaig comprar una cosa gran, de menys valor en diners. La vaig comprar de tot cor, però no sé si me la tiraran pel cap. I ja dic jo que si me la tiren pel cap, em faran mal, perquè de pesar, pesa! Al dia següent tenia agulletes de carretejar-la, és clar que vaig fer una passejadeta de mitja hora a peu, i és clar, no és que pesés excessivament, però... amb el temps, acaba cansant.
Estic nerviosa. Molt nerviosa. Li agradarà la primera cosa? I la segona?
La primera li farà tanta gràcia com a mi m'ha fet comprar-la?
I la segona, la que tinc més dubtes, li agradarà?
Sí, estic mooooooooooooooooolt nerviosa.
No diré quants cops he comprovat, des de dijous, que tot estigués al seu lloc, perquè ni jo mateixa ho sé...
Sí, aquest any serà diferent. No aniré a la Rambla. No em compraré llibres. No m'enfadaré amb ningú perquè em giri la cara. No m'enfadaré amb els llibreters per només tenir llibres mediàtics. No descobriré fans, ni gent amb bones notícies.
Però sabré si les dues coses que he comprat agraden o no.
Quins nervis!
dimecres, 15 d’abril del 2009
No sé què fer
Sóc a la feina. Sóc a la feina i no sé què fer.
Dilluns vaig acabar de fer uns retocs a una cosa. Dilluns. I ho vaig
portar a instàncies superiors. Com ja havia fet algun cop. El problema
és que aquest cop va ser tot. No em vaig quedar res per mi. Tot. Tot.
I tot.
(Avís: A qui em digui que ja era hora, li foto un clatellot, això sí,
després de donar-li la raó...)
Dimarts vaig "tornar" a la feina. I vaig fer tot el que havia de fer.
Preparar coses, enviar mails, preguntar, intentar explicar, corregir.
I tot de coses que he de fer. Moltíssimes coses. Fins i tot contestar
alguns mails que tenia pendents.
I me'n van quedar. Així que aquest matí he vingut, a l'hora de cada
dia, i he acabat el que no vaig poder acabar ahir.
I ara... i ara, què faig?
El que vaig enviar dilluns està allà, esperant. Ja tornarà, però
mentre no torni, no puc fer res.
I la resta de feina, ho tinc tot lligat fins a l'estiu. Tot el que
podia lligar ara. Tot el que podia fer amb previsió. Tot el que s'ha
d'anar fent mica en mica, i que jo portava al dia, però amb un dia i
mig intens (els dimarts em passo gairebé 12 hores aquí!!!) he resolt
tot el que podia resoldre.
I ara, què faig?
Em sap greu llegir blogs o coses per l'estil. Em sap greu fins i tot
escriure això. Que, per cert, estic provant això d'enviar posts com a
mails que m'he trobat avui i que vés a saber quants dies fa que hi
era! A veure si es publica bé...
I són 3/4 d'1, i què faig? He quedat a les 2 per dinar :-D Però, fins
a les 2? Contesto un mail que ha tornat dels que vaig enviar ahir.
I...? Què més faig?
Fa setmanes (o uns tres mesos) que estic mig desapareguda. I podria
mirar les coses que he deixat mig penjades. Però... no ho sé, trobo
que ja que sóc aquí hauria de treballar, no? Com si no trobés
distraccions quan no sóc aquí!!!
I, de mentres, només puc fer que esperar. Esperar, i quan hagi
esperat se'm tornarà a girar feina.
Però ara mateix... ostres! On és la gent? Sí, ja ho sé, treballant.
Aniré a donar un volt a veure si trobo algú amb qui xerrar... o no.
Perquè tampoc vull distreure a ningú.
Què faig?
divendres, 10 d’abril del 2009
T'he marejat?
Arribo a casa i em trobo un sms. L'sms deia, entre altres coses, que si m'havia marejat, perquè ens hem passat tot el dia amb el que fa.
Marejat?
Després de veure l'sms me n'he adonat que sí, que ens hem passat tot el dia fent les seves coses. Però... és que m'ha encantat.
Recordo quan em va dir que es dedicava a això. Ho recordo com si fos avui mateix. I no fa pas gaire. Vaig somriure. I crec que ho vaig començar a veure clar. Molt clar.
I avui ens hem passat el matí intentant arreglar les destrosses que jo vaig fer intentant fer el que fa ell, ara fa més d'un any. Com em podia marejar? Com em podia marejar que ho mirés tot, que intentés veure què anava bé i què malament, i que ho comprovés tot? No, si a mi m'encantava i m'ha encantat ajudar-lo.
I després davant de l'ordenador. Em feia gràcia quan feia cares estranyes sense adonar-se'n. Però després he anat jo. I, ara que hi penso... ui... dec haver fet unes cares...
Ha sigut un dia genial. Tot dedicat a les seves coses, però no per això menys genial. Com em pot haver marejat? Si és que a mi també m'agraden, aquestes coses!
Marejat?
Després de veure l'sms me n'he adonat que sí, que ens hem passat tot el dia fent les seves coses. Però... és que m'ha encantat.
Recordo quan em va dir que es dedicava a això. Ho recordo com si fos avui mateix. I no fa pas gaire. Vaig somriure. I crec que ho vaig començar a veure clar. Molt clar.
I avui ens hem passat el matí intentant arreglar les destrosses que jo vaig fer intentant fer el que fa ell, ara fa més d'un any. Com em podia marejar? Com em podia marejar que ho mirés tot, que intentés veure què anava bé i què malament, i que ho comprovés tot? No, si a mi m'encantava i m'ha encantat ajudar-lo.
I després davant de l'ordenador. Em feia gràcia quan feia cares estranyes sense adonar-se'n. Però després he anat jo. I, ara que hi penso... ui... dec haver fet unes cares...
Ha sigut un dia genial. Tot dedicat a les seves coses, però no per això menys genial. Com em pot haver marejat? Si és que a mi també m'agraden, aquestes coses!
dijous, 9 d’abril del 2009
Llàstima del temps
Quants cops he dit que m'agrada la pluja? Quants? Moltíssims. Més dels que segurament em pugui imaginar.
M'agrada que plogui i passejar pel carrer. Però, sobretot, m'agrada ser a casa, i que plogui a bots i barrals, i veure com plou. L'olor de la terra mullada. I sentir com va caient l'aigua. Sobretot si estic ben tapada al meu llit.
Avui fa un dia molt maco. Un dia perfecte per anar a fer una excursió de les que teníem programades. Llàstima que, quan encara no sabia si planejaríem coses pels primers dies o pels últims, em vaig guardar avui, el dijous, per fer un parell de coses que havia de fer. Avui. El dia que ha resultat ser l'únic dia en el que podríem haver fet alguna cosa. Si és que tinc una punteria...
Des del cap de setmana, ens hem passat tots els dies treballant. Jo en les meves coses, i ell en les seves. I ens vam guardar els últims dies de setmana santa per... fer excursions.
Fer excursions, i altres coses.
Coses que no es poden fer si plou.
Quants cops he dit que m'agrada que plogui? Ho retiro! Ho retiro! Tinc ganes d'anar a aquell lloc on no he anat mai, i pujar-hi a peu. Tinc ganes de veure el seu hobby, tot i que un dia ja m'hi va portar, molt al principi. És clar que aquell dia era un hobby "descafeinat"... I tinc ganes de fer aquella excursioneta que vam dir que faríem. A un lloc on no hi he anat mai a peu.
Perquè, no sé, en les dues últimes setmanes he anat un parell de cops a la platja. A prop de casa seva, és clar. Que a prop de la meva no n'hi ha, de platja! O, com a mínim, no tant a prop.
Però també he intentat anar dos cops al cine, i no hi havia res interessant. I on es pot anar, si plou? Si plou i no fan res de bo al cine? Si plou i les excursions i el hobby són per dies que no plou?
Llàstima del temps!
(Crec que no ho havia dit mai tan en sèrio. He deixat de necessitar escriure. Aquest post és una porqueria, però tampoc tinc res més a explicar...)
M'agrada que plogui i passejar pel carrer. Però, sobretot, m'agrada ser a casa, i que plogui a bots i barrals, i veure com plou. L'olor de la terra mullada. I sentir com va caient l'aigua. Sobretot si estic ben tapada al meu llit.
Avui fa un dia molt maco. Un dia perfecte per anar a fer una excursió de les que teníem programades. Llàstima que, quan encara no sabia si planejaríem coses pels primers dies o pels últims, em vaig guardar avui, el dijous, per fer un parell de coses que havia de fer. Avui. El dia que ha resultat ser l'únic dia en el que podríem haver fet alguna cosa. Si és que tinc una punteria...
Des del cap de setmana, ens hem passat tots els dies treballant. Jo en les meves coses, i ell en les seves. I ens vam guardar els últims dies de setmana santa per... fer excursions.
Fer excursions, i altres coses.
Coses que no es poden fer si plou.
Quants cops he dit que m'agrada que plogui? Ho retiro! Ho retiro! Tinc ganes d'anar a aquell lloc on no he anat mai, i pujar-hi a peu. Tinc ganes de veure el seu hobby, tot i que un dia ja m'hi va portar, molt al principi. És clar que aquell dia era un hobby "descafeinat"... I tinc ganes de fer aquella excursioneta que vam dir que faríem. A un lloc on no hi he anat mai a peu.
Perquè, no sé, en les dues últimes setmanes he anat un parell de cops a la platja. A prop de casa seva, és clar. Que a prop de la meva no n'hi ha, de platja! O, com a mínim, no tant a prop.
Però també he intentat anar dos cops al cine, i no hi havia res interessant. I on es pot anar, si plou? Si plou i no fan res de bo al cine? Si plou i les excursions i el hobby són per dies que no plou?
Llàstima del temps!
(Crec que no ho havia dit mai tan en sèrio. He deixat de necessitar escriure. Aquest post és una porqueria, però tampoc tinc res més a explicar...)
dijous, 2 d’abril del 2009
Amb el mateix patró
Llegeixo el que diu la Tirai, i em remunto a... gairebé tres mesos enrere?
Encara recordo (i em sorprenc) de com, des del primer moment, ho vaig arribar a tenir tan clar. Per què? No ho sé. És un misteri. I dels grossos. Només sé que... ho vaig tenir clar. Des del principi. Des del primer moment.
Sí, jo sóc una persona que penso molt les coses. I les reflexiono. I m'ho penso molt abans de tenir-ho clar.
És clar que ell també.
D'alguna manera, m'hi vaig veure reflectida. Era allà. Algú que estava fet del mateix patró que jo. Algú que, d'alguna manera, amagava a dintre seu aquelles mateixes coses que ja fa no sé quants anys em van fer obrir un blog on em feia dir Estranya. Coses que, d'alguna manera, sé que, en tot aquest temps, i després de tot el que he arribat a escriure, no he explicat. Perquè no n'he sabut. O perquè no he volgut. O simplement, les he deixat entreveure.
D'alguna manera hi vaig veure algú que em podia entendre. Amb tot plegat. I algú a qui jo també podia entendre. Algú que diu una cosa i no cal que me l'expliqui, com hauria de fer a la resta de gent. Perquè jo ja ho entenc. Perquè jo ja he dit les coses d'aquesta manera.
Algú que, d'alguna forma, va sortir del mateix patró que jo. O va ser educat amb aquest mateix patró.
I somric, perquè no crec en les casualitats. Ni en els horòscops. Ni en res que se li assembli. Però, d'alguna manera, no deixa de fer-me gràcia que jo sigui 25 dies més gran. Només 25 dies. He dit mai que vaig néixer gairebé un mes abans d'hora? Els dies que vaig néixer abans d'hora passen de 20 i no arriben a un mes. Ell va néixer quan li tocava. I aquí ho deixo.
D'alguna manera, aquell dia, vaig tenir una cosa a dintre que em va dir que anava molt en sèrio. Que havia trobat algú amb qui em podia entendre. I, ho he de dir sincerament, em vaig espantar. I molt, que em vaig espantar.
Ara ja no estic espantada. Segueixo sorpresa, i cada cop penso més que van fer un motlle, ens hi van posar als dos, i van trencar el motlle. I no, no som iguals del tot. Però hem d'haver sortit del mateix motlle.
I aquest cap de setmana... Aquest cap de setmana fem dues visites. Una dissabte, una diumenge. Una a casa seva, l'altra a casa meva. I, d'alguna manera, hi ha quatre coses que són del tot certes, tot i que sembli una contradicció.
1. Estic molt tranquil.la. Els meus pares, i els seus, saben que estem fets de la mateixa pasta. I tot anirà molt i molt bé.
2. El dia que vingui a casa meva em fa més por que el dia que jo vagi a casa seva (això serà cert el dia que vingui ell). I si al meu pare se li giren els cables? I si comença a pensar que no és prou bo per mi, i aquestes coses que sempre he pensat que faria? I si li comença a preguntar per l'historial professional i educatiu i no en queda content? Que vaja, és molt similar al meu (quina sorpresa!), però, tot i així...
3. El dia que jo vagi a casa seva em fa més por que el dia que ell vingui (això serà cert el dia que hi vagi jo). I si no els agrado? I si? No sóc la persona ni més maca, ni més simpàtica del món. I si creuen que no sóc prou bona?
4. En realitat no estic gens tranquil.la. Sóc la Llum. Serà un miracle si algun dels dos dies aconsegueixo articular alguna paraula que no sigui un monosíl.lab!
Encara recordo (i em sorprenc) de com, des del primer moment, ho vaig arribar a tenir tan clar. Per què? No ho sé. És un misteri. I dels grossos. Només sé que... ho vaig tenir clar. Des del principi. Des del primer moment.
Sí, jo sóc una persona que penso molt les coses. I les reflexiono. I m'ho penso molt abans de tenir-ho clar.
És clar que ell també.
D'alguna manera, m'hi vaig veure reflectida. Era allà. Algú que estava fet del mateix patró que jo. Algú que, d'alguna manera, amagava a dintre seu aquelles mateixes coses que ja fa no sé quants anys em van fer obrir un blog on em feia dir Estranya. Coses que, d'alguna manera, sé que, en tot aquest temps, i després de tot el que he arribat a escriure, no he explicat. Perquè no n'he sabut. O perquè no he volgut. O simplement, les he deixat entreveure.
D'alguna manera hi vaig veure algú que em podia entendre. Amb tot plegat. I algú a qui jo també podia entendre. Algú que diu una cosa i no cal que me l'expliqui, com hauria de fer a la resta de gent. Perquè jo ja ho entenc. Perquè jo ja he dit les coses d'aquesta manera.
Algú que, d'alguna forma, va sortir del mateix patró que jo. O va ser educat amb aquest mateix patró.
I somric, perquè no crec en les casualitats. Ni en els horòscops. Ni en res que se li assembli. Però, d'alguna manera, no deixa de fer-me gràcia que jo sigui 25 dies més gran. Només 25 dies. He dit mai que vaig néixer gairebé un mes abans d'hora? Els dies que vaig néixer abans d'hora passen de 20 i no arriben a un mes. Ell va néixer quan li tocava. I aquí ho deixo.
D'alguna manera, aquell dia, vaig tenir una cosa a dintre que em va dir que anava molt en sèrio. Que havia trobat algú amb qui em podia entendre. I, ho he de dir sincerament, em vaig espantar. I molt, que em vaig espantar.
Ara ja no estic espantada. Segueixo sorpresa, i cada cop penso més que van fer un motlle, ens hi van posar als dos, i van trencar el motlle. I no, no som iguals del tot. Però hem d'haver sortit del mateix motlle.
I aquest cap de setmana... Aquest cap de setmana fem dues visites. Una dissabte, una diumenge. Una a casa seva, l'altra a casa meva. I, d'alguna manera, hi ha quatre coses que són del tot certes, tot i que sembli una contradicció.
1. Estic molt tranquil.la. Els meus pares, i els seus, saben que estem fets de la mateixa pasta. I tot anirà molt i molt bé.
2. El dia que vingui a casa meva em fa més por que el dia que jo vagi a casa seva (això serà cert el dia que vingui ell). I si al meu pare se li giren els cables? I si comença a pensar que no és prou bo per mi, i aquestes coses que sempre he pensat que faria? I si li comença a preguntar per l'historial professional i educatiu i no en queda content? Que vaja, és molt similar al meu (quina sorpresa!), però, tot i així...
3. El dia que jo vagi a casa seva em fa més por que el dia que ell vingui (això serà cert el dia que hi vagi jo). I si no els agrado? I si? No sóc la persona ni més maca, ni més simpàtica del món. I si creuen que no sóc prou bona?
4. En realitat no estic gens tranquil.la. Sóc la Llum. Serà un miracle si algun dels dos dies aconsegueixo articular alguna paraula que no sigui un monosíl.lab!
divendres, 27 de març del 2009
Cap de setmana de bojos
Divendres. 27 de març de 2009. M'estic preparant per un cap de setmana de bojos. Sí, de bojos.
Des de fa un parell de mesos, o potser més, que cada cop que veig que hi haurà alguna cosa, es concentra en aquest cap de setmana. Que, a sobre, té una hora menys. Com si fer 50 coses no fos suficient, que a sobre em treuen temps del cap de setmana.
No et veig des de dilluns. Un dinar ràpid. I sort que treballem al mateix lloc! Bé, al mateix lloc no, però gairebé. Dimecres et vaig abandonar per culpa de la feina. I...
I avui comença el cap de setmana. El cap de setmana de les 1000 coses, però un cap de setmana en el que, entre les 1000 coses, no ens podrem veure.
Em sap molt de greu no poder venir a veure el que fas. Si no fos aquest cap de setmana i fos el següent, em tindries allà tot el dia. O tots dos dies. Encara que diguis que és pesat. No m'ho sembla pas. Me n'expliques coses i em fa gràcia. Em faria gràcia anar-hi. Em faria gràcia venir-te a veure. Perquè no és una cosa que facis sovint. Oh, quin greu!
I, si no tinguessis això, també em faria gràcia que vinguessis amb mi dissabte. Sé que no t'ho acabaves de creure, però m'hagués agradat que vinguessis a fer-me companyia al sopar de demà. És clar que llavors ja sí que l'hauria parida, perquè entre el sopar a més d'una hora en cotxe de casa, l'hora que em fan dormir de menys, i que el diumenge he de ser a primera hora a una hora de casa (però en direcció contrària al sopar de dissabte), si vinguessis a sopar, ja directament no dormiria.
M'hagués agradat que vinguessis. Però, és clar, tu també estaràs a una hora de casa teva. Que està a una hora de casa meva. I... impossible!
M'agradaria partir-me en dos. O en tres. Que una part de mi anés a les obligacions del dissabte. L'altra et vingués a veure. I l'altra descansés dissabte i atengués a les obligacions del diumenge. És possible? Podria ser possible?
Sé que acabaré el cap de setmana feta pols. I, pel mig, tinc una cosa que vaig prometre que acabaria el dimecres per ja deixar-la tancada quasi definitivament. Sé que aniré de bòlit. Sé què em diràs.
Però, de tot plegat, el que em sap més greu és no poder venir-te a veure.
Des de fa un parell de mesos, o potser més, que cada cop que veig que hi haurà alguna cosa, es concentra en aquest cap de setmana. Que, a sobre, té una hora menys. Com si fer 50 coses no fos suficient, que a sobre em treuen temps del cap de setmana.
No et veig des de dilluns. Un dinar ràpid. I sort que treballem al mateix lloc! Bé, al mateix lloc no, però gairebé. Dimecres et vaig abandonar per culpa de la feina. I...
I avui comença el cap de setmana. El cap de setmana de les 1000 coses, però un cap de setmana en el que, entre les 1000 coses, no ens podrem veure.
Em sap molt de greu no poder venir a veure el que fas. Si no fos aquest cap de setmana i fos el següent, em tindries allà tot el dia. O tots dos dies. Encara que diguis que és pesat. No m'ho sembla pas. Me n'expliques coses i em fa gràcia. Em faria gràcia anar-hi. Em faria gràcia venir-te a veure. Perquè no és una cosa que facis sovint. Oh, quin greu!
I, si no tinguessis això, també em faria gràcia que vinguessis amb mi dissabte. Sé que no t'ho acabaves de creure, però m'hagués agradat que vinguessis a fer-me companyia al sopar de demà. És clar que llavors ja sí que l'hauria parida, perquè entre el sopar a més d'una hora en cotxe de casa, l'hora que em fan dormir de menys, i que el diumenge he de ser a primera hora a una hora de casa (però en direcció contrària al sopar de dissabte), si vinguessis a sopar, ja directament no dormiria.
M'hagués agradat que vinguessis. Però, és clar, tu també estaràs a una hora de casa teva. Que està a una hora de casa meva. I... impossible!
M'agradaria partir-me en dos. O en tres. Que una part de mi anés a les obligacions del dissabte. L'altra et vingués a veure. I l'altra descansés dissabte i atengués a les obligacions del diumenge. És possible? Podria ser possible?
Sé que acabaré el cap de setmana feta pols. I, pel mig, tinc una cosa que vaig prometre que acabaria el dimecres per ja deixar-la tancada quasi definitivament. Sé que aniré de bòlit. Sé què em diràs.
Però, de tot plegat, el que em sap més greu és no poder venir-te a veure.
dilluns, 23 de març del 2009
Sola
Just quan surto al carrer, me n'adono.
Sola.
Els meus pares passaran la nit a l'hospital, altre cop. Un al llit de l'hospital, l'altre d'acompanyant. Que porten una ratxa...
I de cop em sento molt sola.
Aniré a buscar el cotxe. Sola.
Pujaré al cotxe. Sola.
Arribaré a casa. Estaré sola.
I a mi mai m'ha importat estar sola.
Però avui... avui em sento sola.
I sé que estic acompanyada en la distància. Fa una hora i mitja que sóc a casa i m'he passat més d'una hora parlant amb gent.
Però parlant en la distància.
I s'ha fet de nit. I, no sé per què, em sento sola.
Sola.
Els meus pares passaran la nit a l'hospital, altre cop. Un al llit de l'hospital, l'altre d'acompanyant. Que porten una ratxa...
I de cop em sento molt sola.
Aniré a buscar el cotxe. Sola.
Pujaré al cotxe. Sola.
Arribaré a casa. Estaré sola.
I a mi mai m'ha importat estar sola.
Però avui... avui em sento sola.
I sé que estic acompanyada en la distància. Fa una hora i mitja que sóc a casa i m'he passat més d'una hora parlant amb gent.
Però parlant en la distància.
I s'ha fet de nit. I, no sé per què, em sento sola.
dissabte, 21 de març del 2009
Fins a plorar
Feia molt, molt de temps, que no reia fins a plorar.
Les llàgrimes m'han començat a caure per les galtes, i no podia deixar de riure. Intentava parlar, però no podia dir dos paraules seguides sense posar-me a riure. I no t'enteraves de res. La teva cara de desconcert al no entendre què deia encara em feia riure més. I encara plorava més. I més. I t'ho intentava explicar... però era impossible.
Sóc un desastre, ho sé. Però tot i portar-te, potser, al pitjor lloc que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona, he rigut com mai. No haguéssim rigut tant si no t'hagués portat allà i hagués sigut un desastre tan gran... amb susto inclòs. Que a mi el susto me l'has donat tu, no sabia què passava. Fins que he vist... jaja. Escric això i encara em cauen les llàgrimes.
Genial.
Gràcies.
Les llàgrimes m'han començat a caure per les galtes, i no podia deixar de riure. Intentava parlar, però no podia dir dos paraules seguides sense posar-me a riure. I no t'enteraves de res. La teva cara de desconcert al no entendre què deia encara em feia riure més. I encara plorava més. I més. I t'ho intentava explicar... però era impossible.
Sóc un desastre, ho sé. Però tot i portar-te, potser, al pitjor lloc que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona, he rigut com mai. No haguéssim rigut tant si no t'hagués portat allà i hagués sigut un desastre tan gran... amb susto inclòs. Que a mi el susto me l'has donat tu, no sabia què passava. Fins que he vist... jaja. Escric això i encara em cauen les llàgrimes.
Genial.
Gràcies.
dimecres, 11 de març del 2009
I unes galetes príncipe
Quants anys feia que no menjava una galeta príncipe? Si ni em recordava que existissin! Les galetes príncipe! Mmmm...
Anys! Feia molts anys! Moltíssims!
Mmmm... Jo sóc la que dic que el dolç no em crida l'atenció? La que no es pot resistir a un salat, però que els dolços no em diuen res?
Qui sóc?
Em sap greu. Eren les teves postres. Teves.
Has obert el paquetet de paper de plata.
Oooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!
Galetes príncipe!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ho he dit?
O només ho he pensat?
Són noves, amb doble de xocolata, crec que has dit. O alguna cosa semblant.
No sabia ni que existissin.
Meitat per tu, meitat per mi.
Ostres, em sap greu.
Ostres, quant de temps sense menjar príncipe!
Viure una mica, en deies. Sí. Petites alegries.
Com 3 galetes príncipe compartides.
Anys! Feia molts anys! Moltíssims!
Mmmm... Jo sóc la que dic que el dolç no em crida l'atenció? La que no es pot resistir a un salat, però que els dolços no em diuen res?
Qui sóc?
Em sap greu. Eren les teves postres. Teves.
Has obert el paquetet de paper de plata.
Oooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!
Galetes príncipe!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ho he dit?
O només ho he pensat?
Són noves, amb doble de xocolata, crec que has dit. O alguna cosa semblant.
No sabia ni que existissin.
Meitat per tu, meitat per mi.
Ostres, em sap greu.
Ostres, quant de temps sense menjar príncipe!
Viure una mica, en deies. Sí. Petites alegries.
Com 3 galetes príncipe compartides.
dimarts, 10 de març del 2009
Lucecita (2)
Ahir em va venir al cap l'últim post que vaig escriure abans de conéixer-te. Lucecita. I ja fa dos mesos! Dos mesos en els que he escrit 12 posts, cosa que deu ser un rècord negatiu en la meva producció postística (sí, la paraula no existeix, i què?)
Ahir et vaig dir que pobre de tu que em diguessis Llumeta. I llavors vaig pensar en la Lucecita. En el dia que vaig escriure aquell post. En que pensava que em sabia greu que ja ningú més em digués Lucecita. I que volia trobar algú a qui deixés dir-me, encara que fos, Llumeta.
I al dia següent vas aparèixer.
I aquí estem. I sense que t'hagi parlat d'aquest raconet, m'has dit Llum. Potser no n'has sigut conscient del tot, però m'has dit Llum. I m'has dit Groga. Del Groga sí que n'has sigut conscient.
I jo he anat passant per aquí a estonetes. Sense voler escriure sobre tu, perquè no em sembla bé, i tot i així escrivint-ne.
Però jo venia a parlar de la Lucecita. O de la Llumeta.
Recordo. Ho recordo perfectament. Recordo perfectament què volia dir quan vaig escriure aquell post. Recordo el que volia dir i que només es llegia entre línies. Sí, ho recordo perfectament.
També recordo el principi d'any. No vaig fer cap promesa. No vaig fer cap propòsit. No...
Vaig canviar de mòbil. I vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita. Vaig escollir 3 cançons. Una per quan em truquessin des de casa. Una altra per les trucades normals. I l'altra es va quedar esperant... Tot i que, de fet, ara porto el mòbil sempre en silenci, només en vibració.
Vaig llençar un munt de coses de l'armari. I també vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.
I em vaig sentir mala persona, i vaig demanar als Reis no sentir-me'n més. Vaig deixar enrere el que em feia sentir mala persona, cosa que em va fer sentir mala persona. Però altre cop vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.
Jo ho escrivia, però entre línies pensava en una altra cosa.
I vaig escriure el post de la Lucecita.
I vas aparèixer al dia següent.
Ahir et vaig dir que pobre de tu que em diguessis Llumeta. I llavors vaig pensar en la Lucecita. En el dia que vaig escriure aquell post. En que pensava que em sabia greu que ja ningú més em digués Lucecita. I que volia trobar algú a qui deixés dir-me, encara que fos, Llumeta.
I al dia següent vas aparèixer.
I aquí estem. I sense que t'hagi parlat d'aquest raconet, m'has dit Llum. Potser no n'has sigut conscient del tot, però m'has dit Llum. I m'has dit Groga. Del Groga sí que n'has sigut conscient.
I jo he anat passant per aquí a estonetes. Sense voler escriure sobre tu, perquè no em sembla bé, i tot i així escrivint-ne.
Però jo venia a parlar de la Lucecita. O de la Llumeta.
Recordo. Ho recordo perfectament. Recordo perfectament què volia dir quan vaig escriure aquell post. Recordo el que volia dir i que només es llegia entre línies. Sí, ho recordo perfectament.
També recordo el principi d'any. No vaig fer cap promesa. No vaig fer cap propòsit. No...
Vaig canviar de mòbil. I vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita. Vaig escollir 3 cançons. Una per quan em truquessin des de casa. Una altra per les trucades normals. I l'altra es va quedar esperant... Tot i que, de fet, ara porto el mòbil sempre en silenci, només en vibració.
Vaig llençar un munt de coses de l'armari. I també vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.
I em vaig sentir mala persona, i vaig demanar als Reis no sentir-me'n més. Vaig deixar enrere el que em feia sentir mala persona, cosa que em va fer sentir mala persona. Però altre cop vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.
Jo ho escrivia, però entre línies pensava en una altra cosa.
I vaig escriure el post de la Lucecita.
I vas aparèixer al dia següent.
divendres, 6 de març del 2009
Por?
Fa uns anys, la gent de per aquí amb criatures petites, a vegades els diumenges a la tarda, o els dissabtes, o quan fos, se n'anava fins a l'aeroport, a veure avions.
Això era abans de que aparegués el senyor Ryanair, i abans de que l'aparcament fos de pagament, i abans...
En aquella època es veia enlairar-se o aterrar un avió cada molta estona, però hi havia espai, els nens corrien, i quan veien un avió, es posaven molt contents.
Ara d'avions se'n veuen. Però... o pagues pàrquing, o et quedes molt lluny... o hi vas amb algú que sap on va.
Avui he vist uns quants avions. Però un... un m'ha cridat l'atenció.
Anava a enlairar-se. Ha agafat velocitat. Estava a la pista i l'he vist agafar velocitat com tots els altres.
Abans que jo me n'adonés, algú m'ha dit: "Està frenant!" i llavors ho he vist.
L'avió ha frenat. Li ha costat, però ha frenat. Ha donat mitja volta. Ha recorregut la pista en sentit contrari... i al moment s'ha tornat a posar en posició per enlairar-se.
I ha tornat a agafar la pista, ha tornat a agafar velocitat, i aquest cop sí, aquest cop s'ha enlairat.
I jo he pensat en veu alta.
Quina por, no? Quina por trobar-te en un avió, anar a enlairar-te, i veure com l'avió frena. Veure com dóna mitja volta. I veure com, sense fer cap tipus de reparació, l'avió torna a intentar enlairar-se.
Només de pensar-hi... quina por!
Això era abans de que aparegués el senyor Ryanair, i abans de que l'aparcament fos de pagament, i abans...
En aquella època es veia enlairar-se o aterrar un avió cada molta estona, però hi havia espai, els nens corrien, i quan veien un avió, es posaven molt contents.
Ara d'avions se'n veuen. Però... o pagues pàrquing, o et quedes molt lluny... o hi vas amb algú que sap on va.
Avui he vist uns quants avions. Però un... un m'ha cridat l'atenció.
Anava a enlairar-se. Ha agafat velocitat. Estava a la pista i l'he vist agafar velocitat com tots els altres.
Abans que jo me n'adonés, algú m'ha dit: "Està frenant!" i llavors ho he vist.
L'avió ha frenat. Li ha costat, però ha frenat. Ha donat mitja volta. Ha recorregut la pista en sentit contrari... i al moment s'ha tornat a posar en posició per enlairar-se.
I ha tornat a agafar la pista, ha tornat a agafar velocitat, i aquest cop sí, aquest cop s'ha enlairat.
I jo he pensat en veu alta.
Quina por, no? Quina por trobar-te en un avió, anar a enlairar-te, i veure com l'avió frena. Veure com dóna mitja volta. I veure com, sense fer cap tipus de reparació, l'avió torna a intentar enlairar-se.
Només de pensar-hi... quina por!
dimecres, 4 de març del 2009
Full en blanc
Si una cosa em sap greu és no haver-te parlat encara d'aquest lloc. Sí, se'm fa molt difícil. I sé que no és res dolent, o sí. Però em costa, i molt, parlar-te'n. I el tinc mig abandonat, perquè t'ho vull dir. O potser perquè tampoc ho necessito. Però sí.
Fa molts de dies que no em poso davant d'una pantalla i deixo que els dits escriguin sols. Molts dies. I potser, només potser, ho trobo a faltar.
Ahir pels passadissos vaig sentir una frase de post. Una noia li deia a un noi:
- Tu ets un noi.
- Sóc un home.
- No, tu ets un noi. El dia que trobis una dona de debò, llavors seràs un home. Ara, ets un noi.
Vaig estar a punt de ficar-me al mig de la conversa. Finalment, però, l'únic que vaig fer va ser somriure.
A vegades m'agradaria que em sortissin les paraules així, com si tingués una pantalla en blanc al davant. A raig. Com quan els dits escriuen i no diuen res. O diuen, però jo no els mano que diguin. Ells escriuen com si no passés res.
A vegades em poso nerviosa. Moltes vegades.
I sé que he de deixar de pensar "no et posis nerviosa, no et posis nerviosa", perquè encara m'hi poso més. Però, com amb tot, els nervis marxen. Sempre acaben marxant. Només cal acostumar-s'hi. Sí, només cal acostumar-s'hi.
Que llargs que se m'estan fent aquests dies!
No la coneixia fins fa unes setmanes... però l'he de posar. M'encanta.
Aquest matí, quan l'he sentit, m'ha fet posar la pell de gallina. Jo ho he trobat genial. Però, és clar, jo no hi entenc. Però ho he trobat genial.
No sé per què, em sento una mica culpable escrivint això. Te n'he de parlar. Cara a cara. Però haurà de ser quan s'acabin aquests dies tan llargs.
Fa molts de dies que no em poso davant d'una pantalla i deixo que els dits escriguin sols. Molts dies. I potser, només potser, ho trobo a faltar.
Ahir pels passadissos vaig sentir una frase de post. Una noia li deia a un noi:
- Tu ets un noi.
- Sóc un home.
- No, tu ets un noi. El dia que trobis una dona de debò, llavors seràs un home. Ara, ets un noi.
Vaig estar a punt de ficar-me al mig de la conversa. Finalment, però, l'únic que vaig fer va ser somriure.
A vegades m'agradaria que em sortissin les paraules així, com si tingués una pantalla en blanc al davant. A raig. Com quan els dits escriuen i no diuen res. O diuen, però jo no els mano que diguin. Ells escriuen com si no passés res.
A vegades em poso nerviosa. Moltes vegades.
I sé que he de deixar de pensar "no et posis nerviosa, no et posis nerviosa", perquè encara m'hi poso més. Però, com amb tot, els nervis marxen. Sempre acaben marxant. Només cal acostumar-s'hi. Sí, només cal acostumar-s'hi.
Que llargs que se m'estan fent aquests dies!
No la coneixia fins fa unes setmanes... però l'he de posar. M'encanta.
Aquest matí, quan l'he sentit, m'ha fet posar la pell de gallina. Jo ho he trobat genial. Però, és clar, jo no hi entenc. Però ho he trobat genial.
No sé per què, em sento una mica culpable escrivint això. Te n'he de parlar. Cara a cara. Però haurà de ser quan s'acabin aquests dies tan llargs.
diumenge, 1 de març del 2009
El que importa és el que hi ha més enllà de les paraules
La blocaire que porto dintre acaba de sortir després de llegir com li va a la Tirai. No n'he sigut conscient, fins que he rellegit el comentari.
El que importa és el que hi ha més enllà de les paraules.
Avui estava molt cansada i abatuda. Gairebé no he dormit, a la nit. No podia dormir.
A vegades sembla que les coses es fan malament, o vés a saber.
Estava molt cansada. Paraules. Les paraules sovint no poden suplir el que hi ha més enllà de les paraules. Les paraules, llunyanes, poden ser fredes.
Les paraules, llunyanes, es poden malinterpretar.
O interpretar perfectament.
I ja som març, i ni me n'he adonat. Al matí he escrit la data. Ja és març?
Paraules.
Estava abatuda. I pensava que no podria parlar. No podia amb la meva ànima. Estava cansadíssima.
Quan me n'he adonat, ja no estava cansada. Havia passat una hora i mitja. Paraules. Paraules sentides sense massa qualitat. És el que té la distància, i els skypes i similars.
Però crec que per mi han sigut més que paraules.
El que importa, certament, és el que hi ha més enllà de les paraules.
Però a vegades, les paraules soles, et fan veure el que hi ha més enllà de les paraules.
Ja no estic cansada.
El que importa és el que hi ha més enllà de les paraules.
Avui estava molt cansada i abatuda. Gairebé no he dormit, a la nit. No podia dormir.
A vegades sembla que les coses es fan malament, o vés a saber.
Estava molt cansada. Paraules. Les paraules sovint no poden suplir el que hi ha més enllà de les paraules. Les paraules, llunyanes, poden ser fredes.
Les paraules, llunyanes, es poden malinterpretar.
O interpretar perfectament.
I ja som març, i ni me n'he adonat. Al matí he escrit la data. Ja és març?
Paraules.
Estava abatuda. I pensava que no podria parlar. No podia amb la meva ànima. Estava cansadíssima.
Quan me n'he adonat, ja no estava cansada. Havia passat una hora i mitja. Paraules. Paraules sentides sense massa qualitat. És el que té la distància, i els skypes i similars.
Però crec que per mi han sigut més que paraules.
El que importa, certament, és el que hi ha més enllà de les paraules.
Però a vegades, les paraules soles, et fan veure el que hi ha més enllà de les paraules.
Ja no estic cansada.
dimarts, 24 de febrer del 2009
Campana
En aquests moments, estic fent campana d'un curs.
Breu moment de reflexió.
Jo no sóc campanera.
Breu segon moment de reflexió.
Em trobo malament: em fa mal el coll i estic xafada.
Breu tercer moment de reflexió.
Tinc son, aniré a dormir.
Jo sóc (era?) una bestiola. I forçava la màquina. I si s'ha d'anar al curs, es va al curs. Coi, que jo no sóc (era?) de fer campana.
Al final he acabat caient. Al final he agafat el costipat. Tot i que... era estrany que no l'hagués agafat abans. Perquè jo sempre ho agafo tot. Excepte ara, que no sé per què he trigat a agafar-lo.
He dubtat si anar al curs. I tant. La bestioleta que porto a dintre em deia "vés-hi, vés-hi".
Però l'altra personeta que porto a dintre em deia: "Com li pots dir a algú que es quedi a casa si es troba malament, que no vagi a treballar, i llavors tu anar a treballar i al curs, quan no et trobes bé?"
No, la personeta ha acabat guanyant. Està clar, no? La personeta té més lògica que la bestioleta.
O potser és que té raó?
Breu moment de reflexió.
Jo no sóc campanera.
Breu segon moment de reflexió.
Em trobo malament: em fa mal el coll i estic xafada.
Breu tercer moment de reflexió.
Tinc son, aniré a dormir.
Jo sóc (era?) una bestiola. I forçava la màquina. I si s'ha d'anar al curs, es va al curs. Coi, que jo no sóc (era?) de fer campana.
Al final he acabat caient. Al final he agafat el costipat. Tot i que... era estrany que no l'hagués agafat abans. Perquè jo sempre ho agafo tot. Excepte ara, que no sé per què he trigat a agafar-lo.
He dubtat si anar al curs. I tant. La bestioleta que porto a dintre em deia "vés-hi, vés-hi".
Però l'altra personeta que porto a dintre em deia: "Com li pots dir a algú que es quedi a casa si es troba malament, que no vagi a treballar, i llavors tu anar a treballar i al curs, quan no et trobes bé?"
No, la personeta ha acabat guanyant. Està clar, no? La personeta té més lògica que la bestioleta.
O potser és que té raó?
dimecres, 11 de febrer del 2009
El meme del 7...
M'ha arribat el meme del 7, que no té massa sentit, però... 7 són els dies de la setmana, no? Així que... 7 coses que faig que no tenen massa sentit (o sí que en tenen, dins el seu context). Una per cada dia de la setmana.
Els dilluns m'enfango les sabates.
Els dimarts em reuneixo amb un grup de dones grans, amb edat de ser les meves mares, o potser àvies.
Els dimecres em converteixo en un personatge de dibuixos animats.
Els dijous surto aviat de la feina, però arribo tard a casa.
Els divendres lluito amb espases làser.
Els dissabtes em dedico a esperrucar un nen pre-adolescent (o potser ja adolescent).
I els diumenges em converteixo en la jefa d'un conjunt de gent.
Tot veritat. Ho prometo :-)
Els dilluns m'enfango les sabates.
Els dimarts em reuneixo amb un grup de dones grans, amb edat de ser les meves mares, o potser àvies.
Els dimecres em converteixo en un personatge de dibuixos animats.
Els dijous surto aviat de la feina, però arribo tard a casa.
Els divendres lluito amb espases làser.
Els dissabtes em dedico a esperrucar un nen pre-adolescent (o potser ja adolescent).
I els diumenges em converteixo en la jefa d'un conjunt de gent.
Tot veritat. Ho prometo :-)
dilluns, 9 de febrer del 2009
I ja no sé quantes setmanes més tard...
Estic viva, jaja. Ahir em va donar per mirar les estadístiques. Mmmmm... algú deurà pensar que estic molt malalta, però feia un parell de setmanes que no les mirava.
Gràcies. Malgrat el meu silenci, hi vaig veure determinades persones que es van passant de tant en tant, suposo que a veure si dono senyals de vida, si respiro, si estic viva.
Estic viva. Sí.
L'altre dia tornava amb el tren i hi pensava. Pensava que potser només havia obert aquest espai per abocar-hi totes les coses dolentes que em passaven pel cap. Totes les coses que no m'agradaven. Un munt de coses dolentes.
Però, tot i servir-me moltes vegades de teràpia, vaig arribar a la conclusió de que no era així. Sí, sovint als vespres, no sabia què fer, em deprimia, i acabava escrivint coses que no hauria d'haver escrit. Però vull pensar que també hi escrivia coses bones. Coses que no eren depriments. Coses que no sortien d'estar-me davant de l'ordenador i sentir-me trista. Vull pensar que hi havia una mica de tot, i espero que hi hagués més coses bones que dolentes.
No vull tancar el blog. Res més lluny de la meva intenció. Només que...
No ho sé. Sé que aquest lloc, en algun temps, va ser un refugi. Un refugi on explicar coses que sabia que ningú escoltaria. Venia, les escrivia, les explicava. I, d'alguna manera, les explicava a algú. L'altre dia, al tren, vaig viure una situació que era post segur. I què vaig fer? Doncs vaig agafar el mòbil i vaig enviar un sms. I hagués arribat a casa i hagués pogut escriure el post. De fet, vaig estar a punt de fer-ho. Ja tenia el blogger obert. Però... l'ordenador em va avisar que algú em deia hola. Hola, hola. I quatre hores més tard vaig tancar l'ordenador perquè ja era hora d'anar a dormir, i el post es va quedar... doncs en un intent de post. De totes formes, tampoc crec que la comunitat blocaire perdés massa res perquè jo no publiqués aquest post.
Altres posts sortien de les meves caminades. Caminava. I somiava. O pensava. I sortien posts que... acabava escrivint. Però... tot canvia. He dit mai que no m'agrada parlar per telèfon? Si no ho he dit, ho dic ara. Però, és clar, ara sovint em passo les meves caminades per les ciutats parlant per telèfon. I m'encanta, jaja. Tinc companyia. Vaig sola, però a la vegada estic acompanyada. És genial.
No vull deixar que aquest blog es mori. I ja fa dies que volia publicar aquest post. No ho faré. Però he aprofitat que avui m'he despertat inusualment aviat per escriure'l. Ja no passo estones trista a casa, davant de l'ordenador.
Quan va arribar el setembre, em vaig apuntar a un parell de cursos. Ho vaig fer, entre altres coses, perquè volia que almenys, els dos dies a la setmana que vaig als cursos, no em quedés sola a casa, davant de l'ordenador, trista. El ritme de publicació va baixar. Jo vaig voler que ho fes. I ara...
Doncs ara el ritme ha baixat més encara. Però no vull abandonar el blog. Ni vull abandonar a la gent que hi ha per aquí. És clar que prefereixo fer altres coses i no tinc massa temps. I m'agrada no tenir temps. Com al setembre, que vaig voler ocupar el meu temps en altres coses.
I aquí ho deixo per avui, que ja és hora d'aixecar-se. Tornaré. I és una amenaça!!!
Gràcies. Malgrat el meu silenci, hi vaig veure determinades persones que es van passant de tant en tant, suposo que a veure si dono senyals de vida, si respiro, si estic viva.
Estic viva. Sí.
L'altre dia tornava amb el tren i hi pensava. Pensava que potser només havia obert aquest espai per abocar-hi totes les coses dolentes que em passaven pel cap. Totes les coses que no m'agradaven. Un munt de coses dolentes.
Però, tot i servir-me moltes vegades de teràpia, vaig arribar a la conclusió de que no era així. Sí, sovint als vespres, no sabia què fer, em deprimia, i acabava escrivint coses que no hauria d'haver escrit. Però vull pensar que també hi escrivia coses bones. Coses que no eren depriments. Coses que no sortien d'estar-me davant de l'ordenador i sentir-me trista. Vull pensar que hi havia una mica de tot, i espero que hi hagués més coses bones que dolentes.
No vull tancar el blog. Res més lluny de la meva intenció. Només que...
No ho sé. Sé que aquest lloc, en algun temps, va ser un refugi. Un refugi on explicar coses que sabia que ningú escoltaria. Venia, les escrivia, les explicava. I, d'alguna manera, les explicava a algú. L'altre dia, al tren, vaig viure una situació que era post segur. I què vaig fer? Doncs vaig agafar el mòbil i vaig enviar un sms. I hagués arribat a casa i hagués pogut escriure el post. De fet, vaig estar a punt de fer-ho. Ja tenia el blogger obert. Però... l'ordenador em va avisar que algú em deia hola. Hola, hola. I quatre hores més tard vaig tancar l'ordenador perquè ja era hora d'anar a dormir, i el post es va quedar... doncs en un intent de post. De totes formes, tampoc crec que la comunitat blocaire perdés massa res perquè jo no publiqués aquest post.
Altres posts sortien de les meves caminades. Caminava. I somiava. O pensava. I sortien posts que... acabava escrivint. Però... tot canvia. He dit mai que no m'agrada parlar per telèfon? Si no ho he dit, ho dic ara. Però, és clar, ara sovint em passo les meves caminades per les ciutats parlant per telèfon. I m'encanta, jaja. Tinc companyia. Vaig sola, però a la vegada estic acompanyada. És genial.
No vull deixar que aquest blog es mori. I ja fa dies que volia publicar aquest post. No ho faré. Però he aprofitat que avui m'he despertat inusualment aviat per escriure'l. Ja no passo estones trista a casa, davant de l'ordenador.
Quan va arribar el setembre, em vaig apuntar a un parell de cursos. Ho vaig fer, entre altres coses, perquè volia que almenys, els dos dies a la setmana que vaig als cursos, no em quedés sola a casa, davant de l'ordenador, trista. El ritme de publicació va baixar. Jo vaig voler que ho fes. I ara...
Doncs ara el ritme ha baixat més encara. Però no vull abandonar el blog. Ni vull abandonar a la gent que hi ha per aquí. És clar que prefereixo fer altres coses i no tinc massa temps. I m'agrada no tenir temps. Com al setembre, que vaig voler ocupar el meu temps en altres coses.
I aquí ho deixo per avui, que ja és hora d'aixecar-se. Tornaré. I és una amenaça!!!
dimecres, 28 de gener del 2009
Si em busques...
Sé que si em busques, em trobaràs. És tan fàcil!
He anat a dir una paraula rara, que buscada en el google, et portarà de dret cap aquí. Tres o quatre resultats, i tots porten aquí. Directament. I només d'entrar, sabràs que sóc jo.
No sé si ho faràs. Jo ho faria. És una paraula rara, i segurament jo tindria curiositat per saber què és. Segurament.
T'ho vull dir. T'ho vull dir jo. No vull que ho descobreixis, sense que t'ho hagi dit.
Perquè, d'alguna manera, crec que un 90% de les coses que hi ha aquí ja les saps. O potser més. I això són... molts posts. Moltes paraules.
T'ho diré. Perquè la pregunta no és si t'ho diré, sinó quan. I sé que serà molt aviat. Segur.
No vull que et piqui la curiositat. T'ho vull dir jo.
No faig res mal fet, ho sé. I, de fet, fa un parell de setmanes que aquest espai està mig mort.
Però t'ho vull dir. I t'ho diré.
He anat a dir una paraula rara, que buscada en el google, et portarà de dret cap aquí. Tres o quatre resultats, i tots porten aquí. Directament. I només d'entrar, sabràs que sóc jo.
No sé si ho faràs. Jo ho faria. És una paraula rara, i segurament jo tindria curiositat per saber què és. Segurament.
T'ho vull dir. T'ho vull dir jo. No vull que ho descobreixis, sense que t'ho hagi dit.
Perquè, d'alguna manera, crec que un 90% de les coses que hi ha aquí ja les saps. O potser més. I això són... molts posts. Moltes paraules.
T'ho diré. Perquè la pregunta no és si t'ho diré, sinó quan. I sé que serà molt aviat. Segur.
No vull que et piqui la curiositat. T'ho vull dir jo.
No faig res mal fet, ho sé. I, de fet, fa un parell de setmanes que aquest espai està mig mort.
Però t'ho vull dir. I t'ho diré.
diumenge, 25 de gener del 2009
Mama, papa...
Per què em costa tant? Per què?
Si és molt fàcil. "Mama, papa..." I ja està.
Ho dic. I punt.
Només cal que vagi, i ho digui.
Va, ara ho faig. "Mama, papa..."
I quan hi sóc al davant, no puc.
Coi, que són els meus pares! Fa més de 30 anys que vivim a sota el mateix sostre! Per què m'ha de costar tant?
Fa una setmana que dic: "D'avui no passa".
Però d'avui passa. I de demà. I de demà passat.
No, d'avui no passa.
Sé que quan ho faci, ja estarà. Jo deixaré de tenir nervis.
Però no em surten les paraules.
Tot i que, de fet, és molt fàcil.
"Mama, papa..."
Sí, és molt fàcil.
Com totes aquelles coses que visualitzes a la ment, però quan hi ets...
No, no hauria de ser tan difícil. Hauria de ser facilíssim.
"Mama, papa..."
I ja està.
D'avui ja no pot passar.
I, aquest cop, ho dic de veritat.
Per què és tan fàcil dir-ho a algú altre?
Però... "Mama, papa..." es fa tan complicat!
Si és molt fàcil. "Mama, papa..." I ja està.
Ho dic. I punt.
Només cal que vagi, i ho digui.
Va, ara ho faig. "Mama, papa..."
I quan hi sóc al davant, no puc.
Coi, que són els meus pares! Fa més de 30 anys que vivim a sota el mateix sostre! Per què m'ha de costar tant?
Fa una setmana que dic: "D'avui no passa".
Però d'avui passa. I de demà. I de demà passat.
No, d'avui no passa.
Sé que quan ho faci, ja estarà. Jo deixaré de tenir nervis.
Però no em surten les paraules.
Tot i que, de fet, és molt fàcil.
"Mama, papa..."
Sí, és molt fàcil.
Com totes aquelles coses que visualitzes a la ment, però quan hi ets...
No, no hauria de ser tan difícil. Hauria de ser facilíssim.
"Mama, papa..."
I ja està.
D'avui ja no pot passar.
I, aquest cop, ho dic de veritat.
Per què és tan fàcil dir-ho a algú altre?
Però... "Mama, papa..." es fa tan complicat!
divendres, 23 de gener del 2009
Tremolo
Tremolo.
No fa fred. Fa calor. Porto un jersei i un forro polar.
Però tremolo.
I somric.
Tremolo i somric.
I no sé què dir. O no sé com dir-ho. M'agradaria dir-ho, però no em surten les paraules.
Fa calor. Tremolo.
Una sensació. Calidesa. Tendresa.
Ja és divendres. Encara no és cap de setmana.
Ha vingut el cap de setmana. Un moment. I ha marxat. Fins demà.
Tremolo.
Somric.
Tinc fred i calor alhora.
La mà em deixa de tremolar. La mà està molt bé.
Tremolo.
No tinc paraules.
Puc avançar un dia, que sigui demà a aquesta hora?
No fa fred. Fa calor. Porto un jersei i un forro polar.
Però tremolo.
I somric.
Tremolo i somric.
I no sé què dir. O no sé com dir-ho. M'agradaria dir-ho, però no em surten les paraules.
Fa calor. Tremolo.
Una sensació. Calidesa. Tendresa.
Ja és divendres. Encara no és cap de setmana.
Ha vingut el cap de setmana. Un moment. I ha marxat. Fins demà.
Tremolo.
Somric.
Tinc fred i calor alhora.
La mà em deixa de tremolar. La mà està molt bé.
Tremolo.
No tinc paraules.
Puc avançar un dia, que sigui demà a aquesta hora?
dijous, 22 de gener del 2009
El mòbil nou
Tinc un problema amb el mòbil nou. Un problema molt gros. Hauré de portar-lo a la botiga? M'entrarà a dintre la garantia?
Quan me'l vaig comprar, la bateria em va durar un parell de setmanes. Bé, potser no hi va arribar. Vaig fer moltes proves. Però la bateria... la bateria va durar molt!
Vaig carregar-la, i la bateria va tornar a durar molt. Fins aquí cap problema.
Fa un dia i mig que el vaig carregar. I, ara mateix, bateria: 47% Com pot ser que duri tan poc una bateria amb el mòbil nou?
Vale, ho reconec: el mòbil ja no dorm al cotxe. Però perquè és nou i em fa pena que hagi de passar la nit al cotxe, pobret.
Vale, ho reconec: ahir un company de feina em va mirar com raro quan va veure que el portava a la butxaca a l'hora de dinar (bé, el va sentir). Però és el mateix, és nou i em fa pena que es quedi solet..
I vale, ho reconec: vaig carregar el mòbil fa 3 setmanes. Amb el que el vaig carregar, normalment n'hagués tingut per 3 o 4 mesos.
Crec que aviat m'arribarà el missatge dient que no tinc saldo...
(Tornaré. Això només ha sigut un intent de tornar...)
Quan me'l vaig comprar, la bateria em va durar un parell de setmanes. Bé, potser no hi va arribar. Vaig fer moltes proves. Però la bateria... la bateria va durar molt!
Vaig carregar-la, i la bateria va tornar a durar molt. Fins aquí cap problema.
Fa un dia i mig que el vaig carregar. I, ara mateix, bateria: 47% Com pot ser que duri tan poc una bateria amb el mòbil nou?
Vale, ho reconec: el mòbil ja no dorm al cotxe. Però perquè és nou i em fa pena que hagi de passar la nit al cotxe, pobret.
Vale, ho reconec: ahir un company de feina em va mirar com raro quan va veure que el portava a la butxaca a l'hora de dinar (bé, el va sentir). Però és el mateix, és nou i em fa pena que es quedi solet..
I vale, ho reconec: vaig carregar el mòbil fa 3 setmanes. Amb el que el vaig carregar, normalment n'hagués tingut per 3 o 4 mesos.
Crec que aviat m'arribarà el missatge dient que no tinc saldo...
(Tornaré. Això només ha sigut un intent de tornar...)
diumenge, 18 de gener del 2009
I una setmana més tard...
El temps se m'escola entre els dits.
No sé què en faig, però a la vegada sóc molt conscient del que en faig.
I arriben les 11. Quarts de 12. Les 12. Quarts d'una...
I no me n'adono, i el temps passa. Però, a la vegada, me n'adono, i no m'importa.
I ja fa una setmana que vaig publicar l'últim post. I no n'he publicat cap més. No ho sé. No m'ha calgut? No he volgut fer-ho?
No ho sé, ni tan sols se m'ha passat pel cap d'escriure'n cap.
Sí, ni se m'ha passat pel cap!
Estic cansada. I tinc son. No dormo les hores que hauria de dormir. I què? I quan dormo, no dormo d'una tirada, com feia... fins fa una setmana?
I ara robo temps al temps. Tenia 5 minuts. 5 minuts i prou.
Ja em criden per marxar.
I torno a un lloc al que ara no voldria haver d'anar. Fa una setmana era bona idea, però ara... buf! Em fa una mandra!
I tot el dia una paraula rondant-me pel cap. Una paraula. No me la puc treure del cap. Crec que m'he espantat.
I em sap greu. Em sap greu, perquè fa dies que no passo per casa de ningú. Els correus s'acumulen. I em sap greu per la gent que m'ha fet costat tot aquest temps! Perquè sento com si els abandonés.
Però el temps se m'escola. I demano perdó. I publico això ja, sense rellegir, que em deixaran.
I intento no pensar en la paraula.
Què carai, hi vull pensar.
Tinc ganes que torni a ser la nit.
I que se'm facin les 11. Quarts de 12. Les 12...
No sé què en faig, però a la vegada sóc molt conscient del que en faig.
I arriben les 11. Quarts de 12. Les 12. Quarts d'una...
I no me n'adono, i el temps passa. Però, a la vegada, me n'adono, i no m'importa.
I ja fa una setmana que vaig publicar l'últim post. I no n'he publicat cap més. No ho sé. No m'ha calgut? No he volgut fer-ho?
No ho sé, ni tan sols se m'ha passat pel cap d'escriure'n cap.
Sí, ni se m'ha passat pel cap!
Estic cansada. I tinc son. No dormo les hores que hauria de dormir. I què? I quan dormo, no dormo d'una tirada, com feia... fins fa una setmana?
I ara robo temps al temps. Tenia 5 minuts. 5 minuts i prou.
Ja em criden per marxar.
I torno a un lloc al que ara no voldria haver d'anar. Fa una setmana era bona idea, però ara... buf! Em fa una mandra!
I tot el dia una paraula rondant-me pel cap. Una paraula. No me la puc treure del cap. Crec que m'he espantat.
I em sap greu. Em sap greu, perquè fa dies que no passo per casa de ningú. Els correus s'acumulen. I em sap greu per la gent que m'ha fet costat tot aquest temps! Perquè sento com si els abandonés.
Però el temps se m'escola. I demano perdó. I publico això ja, sense rellegir, que em deixaran.
I intento no pensar en la paraula.
Què carai, hi vull pensar.
Tinc ganes que torni a ser la nit.
I que se'm facin les 11. Quarts de 12. Les 12...
diumenge, 11 de gener del 2009
I si fos tan fàcil?
Em tremolen les cames. I això que estic asseguda!
No, no pot ser, penso.
Però una altra veu em diu: i si fos tan fàcil? I si hagués estat sempre aquí?
A la vegada estic il.lusionada (per què? Hauria de tenir els peus al terra!), però em fa molta por (per què? Pel que pensi la gent? Si jo no faig res dolent!)
Espero que no t'hagis espantat, em diu.
I jo somric.
A cada paraula, m'espantava menys i somreia més.
Sempre he pensat que algú així havia d'estar a prop.
Però, tan a prop?
Tan a prop fa por. Massa por. Perquè aquest tan a prop és... aquest tan a prop és massa a prop.
És un tan a prop de veure's cada dia, encara que no et vulguis veure.
O de no veure't mai, però passar-te el dia a menys de 100 metres de distància, sovint menys.
Recordo el meu regal de Reis de l'any passat i somric.
Però baixo a terra. Hauria de tenir els peus a terra. Que sóc massa propensa a somiar.
Si no hi hagués tanta proximitat... buf, no em tremolarien les cames ni res.
Però la proximitat em fa por.
Sóc una cagada.
No sóc gens valenta.
Sí, i què?
Doncs que, és clar, l'i què podria ser demà.
O demà passat.
O...
I això és el que em fa pànic!
No, no he de publicar aquest post. No, no ho he de fer.
Estic com una xota, i ho sé.
I, a la vegada tinc pànic i il.lusió. Tot i que sé que tot s'esvairà. Segur.
I ara què faig?
No, no pot ser, penso.
Però una altra veu em diu: i si fos tan fàcil? I si hagués estat sempre aquí?
A la vegada estic il.lusionada (per què? Hauria de tenir els peus al terra!), però em fa molta por (per què? Pel que pensi la gent? Si jo no faig res dolent!)
Espero que no t'hagis espantat, em diu.
I jo somric.
A cada paraula, m'espantava menys i somreia més.
Sempre he pensat que algú així havia d'estar a prop.
Però, tan a prop?
Tan a prop fa por. Massa por. Perquè aquest tan a prop és... aquest tan a prop és massa a prop.
És un tan a prop de veure's cada dia, encara que no et vulguis veure.
O de no veure't mai, però passar-te el dia a menys de 100 metres de distància, sovint menys.
Recordo el meu regal de Reis de l'any passat i somric.
Però baixo a terra. Hauria de tenir els peus a terra. Que sóc massa propensa a somiar.
Si no hi hagués tanta proximitat... buf, no em tremolarien les cames ni res.
Però la proximitat em fa por.
Sóc una cagada.
No sóc gens valenta.
Sí, i què?
Doncs que, és clar, l'i què podria ser demà.
O demà passat.
O...
I això és el que em fa pànic!
No, no he de publicar aquest post. No, no ho he de fer.
Estic com una xota, i ho sé.
I, a la vegada tinc pànic i il.lusió. Tot i que sé que tot s'esvairà. Segur.
I ara què faig?
divendres, 9 de gener del 2009
Lucecita
L'altre dia es va morir un amic del meu pare. Havien treballat junts, i jo havia sigut amiga d'una de les seves filles. La seva filla es deia com jo, i era un any més gran que jo. En aquella època, jo era molt baixeta per la meva edat (com si ara no ho fos...), i ella em treia un pam, o potser més.
El seu pare, castellà, sempre em va dir Lucecita.
N'he parlat algun cop. Era la única persona del món a qui permetia dir-me un nom que no fos el meu. Lucecita. Crec que he dit alguna vegada la ràbia que em fa que em cridin pel cognom. Però és que encara em fa més ràbia que em canviin el nom. Jo em dic com em dic, i punt. Sense diminutius. Sense res més. Que el meu nom no és prou maco com perquè hagi de venir algú a canviar-me'l?
Recordo que podia anar pel carrer, i quan sentia algú que deia: "Hombre, Lucecita, qué tal estás?", doncs ja sabia que anava per mi. I, curiosament, mai em va fer enfadar ni el Lucecita, ni el que després de portar més de 40 anys a Catalunya, em seguís parlant en castellà. Ara, que ningú no ho provi, perquè no en responc...
De cop, però, m'ha vingut una cosa al cap. Ja mai més em trobaré a ningú pel carrer que em cridi per Lucecita. Ja mai més ningú que vagi amb mi em mirarà de forma estranya per deixar-me dir Lucecita.
Amb ell, també se n'ha anat una altra cosa. Ara ja tothom em dirà Llum. Tothom. I m'agrada, que em diguin Llum. És el meu nom. No m'agrada que em diguin d'una altra manera.
Però trobaré a faltar que algú em digui Lucecita.
El seu pare, castellà, sempre em va dir Lucecita.
N'he parlat algun cop. Era la única persona del món a qui permetia dir-me un nom que no fos el meu. Lucecita. Crec que he dit alguna vegada la ràbia que em fa que em cridin pel cognom. Però és que encara em fa més ràbia que em canviin el nom. Jo em dic com em dic, i punt. Sense diminutius. Sense res més. Que el meu nom no és prou maco com perquè hagi de venir algú a canviar-me'l?
Recordo que podia anar pel carrer, i quan sentia algú que deia: "Hombre, Lucecita, qué tal estás?", doncs ja sabia que anava per mi. I, curiosament, mai em va fer enfadar ni el Lucecita, ni el que després de portar més de 40 anys a Catalunya, em seguís parlant en castellà. Ara, que ningú no ho provi, perquè no en responc...
De cop, però, m'ha vingut una cosa al cap. Ja mai més em trobaré a ningú pel carrer que em cridi per Lucecita. Ja mai més ningú que vagi amb mi em mirarà de forma estranya per deixar-me dir Lucecita.
Amb ell, també se n'ha anat una altra cosa. Ara ja tothom em dirà Llum. Tothom. I m'agrada, que em diguin Llum. És el meu nom. No m'agrada que em diguin d'una altra manera.
Però trobaré a faltar que algú em digui Lucecita.
Resum de dos dies on...
Resum de dos dies on cada cop que se m'acudia alguna cosa, feia un paràgraf (o una frase). O sigui, twitter en diferit...
D'acord. M'he de comprar un despertador nou. Un despertador que no permeti els 5 minuts més! Em vaig prometre a mi mateixa que aquest matí no el faria sonar més d'un cop. M'hi he tornat a girar. Només 5 minuts. Demà ho aconseguiré!
Està tot blanc! Fins i tot, podria dir quina és la cota de neu. A mida que vaig baixant des de casa, cada cop hi ha menys neu, fins que arriba un punt on ja no hi ha neu.
A veure, tu, espavilada. Tant vigilar que no et deixessis res al matí! Sí, tu! Em pots explicar per què coi el dia que ha nevat et deixes la jaqueta a casa? Sort que vas amb un jersei de coll alt. Això sí: portes una bossa amb una cosa de roba per anar al curs i... i... i què faràs? No pots anar pel carrer amb allò, sense jaqueta!
Quina mandra que em fan les dues hores de classes particulars. Com si no tingués prou feina!
Ai! Hauré d'anar al Perdedorés? Em fa molta mandra agafar el cotxe i anar-hi... Veurem com continua tot plegat...
Què en faig, del temps? Encara no sé què faré divendres!
Divendres faré una cosa que no he fet mai. Bé, dues. Bé, com a mínim dues. Sempre fa nervis fer una cosa per primera vegada. Ho faré bé? Espero que sí... Quina setmaneta, per tornar!!!
Se m'acaba d'acudir una d'aquelles històries-somnis que tan m'agraden. Oh! Somric jo sola, tot i saber que només és una història que es quedarà al meu cap. De petita pensava que aquestes històries no es complien mai precisament perquè les pensava. Que el dia que deixés de pensar-les, el dia que no en pensés cap, llavors es complirien. Així que... una altra ocasió perduda per una història, i un altre somni al cap!
Tinc una història per explicar algun dia: aventura al pàrking! Amb heroi intentant ajudar-me inclós.
Per què coi em surt un gra a on s'aguanten les ulleres? I, el més important: per què es rebenta quan em poso les ulleres bé mentre condueixo?
No! Per què? Per què altre cop aquest mareig mentre sóc en aquesta classe? No em passa enlloc més, però aquí, gairebé cada setmana!
Merda! Per què tinc por? Ja fa gairebé un mes de l'incident amb els senglars. Per què sóc incapaç d'anar a més de 50 per la carretera de nit i només condueixo pensant que em sortirà un senglar del mig del bosc?
Hi ha coses que només es poden fer de nit, i encara sota pressió... Però abans, ara que me'n recordo, he engegat l'aparatet quan he arribat a la feina, i un dia normal he fet... 5981 passos. Poc. Massa poc :-(
Aghhhhhhhhhhh!!!!!!!!! Ja són un quart de 12?
De fotuts a cardats: Evax és una marca distribuida per Aurora & Ausonia, i tot surt d'allà mateix. Em pregunto si hi ha algun monopoli més gros que aquest...
M'està agradant, això del twitter en diferit. Amenaço a tornar-hi...
I ara he de marxar? En fi... demà aniré amb unes ulleres de pam i mig!
Ah! No tinc temps per res. La meva visita al Perdedorès serà anar i tornar, que hi ha pressa! Mmmm... a veure si puc tornar a dinar a casa...
Mmmm... la noia que em va deixar plantada per dinar que havia anat amb mi a l'institut. Fent cua a la consulta del metge. Li toca just abans que a mi. No sabia on amagar-se...
Quina fred que fa!!! Per què tinc tanta fred? Em puc quedar demà a caseta?
Plego? Va, plego! Bona nit! He d'aixecar-me en... 5 hores i mitja!
D'acord. M'he de comprar un despertador nou. Un despertador que no permeti els 5 minuts més! Em vaig prometre a mi mateixa que aquest matí no el faria sonar més d'un cop. M'hi he tornat a girar. Només 5 minuts. Demà ho aconseguiré!
Està tot blanc! Fins i tot, podria dir quina és la cota de neu. A mida que vaig baixant des de casa, cada cop hi ha menys neu, fins que arriba un punt on ja no hi ha neu.
A veure, tu, espavilada. Tant vigilar que no et deixessis res al matí! Sí, tu! Em pots explicar per què coi el dia que ha nevat et deixes la jaqueta a casa? Sort que vas amb un jersei de coll alt. Això sí: portes una bossa amb una cosa de roba per anar al curs i... i... i què faràs? No pots anar pel carrer amb allò, sense jaqueta!
Quina mandra que em fan les dues hores de classes particulars. Com si no tingués prou feina!
Ai! Hauré d'anar al Perdedorés? Em fa molta mandra agafar el cotxe i anar-hi... Veurem com continua tot plegat...
Què en faig, del temps? Encara no sé què faré divendres!
Divendres faré una cosa que no he fet mai. Bé, dues. Bé, com a mínim dues. Sempre fa nervis fer una cosa per primera vegada. Ho faré bé? Espero que sí... Quina setmaneta, per tornar!!!
Se m'acaba d'acudir una d'aquelles històries-somnis que tan m'agraden. Oh! Somric jo sola, tot i saber que només és una història que es quedarà al meu cap. De petita pensava que aquestes històries no es complien mai precisament perquè les pensava. Que el dia que deixés de pensar-les, el dia que no en pensés cap, llavors es complirien. Així que... una altra ocasió perduda per una història, i un altre somni al cap!
Tinc una història per explicar algun dia: aventura al pàrking! Amb heroi intentant ajudar-me inclós.
Per què coi em surt un gra a on s'aguanten les ulleres? I, el més important: per què es rebenta quan em poso les ulleres bé mentre condueixo?
No! Per què? Per què altre cop aquest mareig mentre sóc en aquesta classe? No em passa enlloc més, però aquí, gairebé cada setmana!
Merda! Per què tinc por? Ja fa gairebé un mes de l'incident amb els senglars. Per què sóc incapaç d'anar a més de 50 per la carretera de nit i només condueixo pensant que em sortirà un senglar del mig del bosc?
Hi ha coses que només es poden fer de nit, i encara sota pressió... Però abans, ara que me'n recordo, he engegat l'aparatet quan he arribat a la feina, i un dia normal he fet... 5981 passos. Poc. Massa poc :-(
Aghhhhhhhhhhh!!!!!!!!! Ja són un quart de 12?
De fotuts a cardats: Evax és una marca distribuida per Aurora & Ausonia, i tot surt d'allà mateix. Em pregunto si hi ha algun monopoli més gros que aquest...
M'està agradant, això del twitter en diferit. Amenaço a tornar-hi...
I ara he de marxar? En fi... demà aniré amb unes ulleres de pam i mig!
Ah! No tinc temps per res. La meva visita al Perdedorès serà anar i tornar, que hi ha pressa! Mmmm... a veure si puc tornar a dinar a casa...
Mmmm... la noia que em va deixar plantada per dinar que havia anat amb mi a l'institut. Fent cua a la consulta del metge. Li toca just abans que a mi. No sabia on amagar-se...
Quina fred que fa!!! Per què tinc tanta fred? Em puc quedar demà a caseta?
Plego? Va, plego! Bona nit! He d'aixecar-me en... 5 hores i mitja!
dilluns, 5 de gener del 2009
Gràcies!
Ploro.
Són les 21:21 i ploro, però ric a la vegada.
Crec que potser no he sigut tan dolenta com em penso. O no hagués tingut aquest regal.
M'ha fet plorar des del primer acord, quan he intuït la cançó que seria. Una cançó que he escoltat... buf! Tantes vegades!
I m'ha fet somriure, i pensar.
I he vist una cosa que no havia vist mai.
Un dia vaig penjar una part del meu cos al blog. Era un ull. Un ull d'una foto que em vaig fer anant cap a Sanxenxo, quan portava no sé quantes hores de tren. Moltes.
I en aquest ull hi he vist una cosa que no havia vist mai. En el meu ull es reflexa la finestra del tren.
M'ha fet somriure.
Moltes gràcies!
Gràcies pel regal!
Són d'aquelles coses que fan il.lusió. Il.lusió de veritat.
Moltes gràcies!
Són les 21:21 i ploro, però ric a la vegada.
Crec que potser no he sigut tan dolenta com em penso. O no hagués tingut aquest regal.
M'ha fet plorar des del primer acord, quan he intuït la cançó que seria. Una cançó que he escoltat... buf! Tantes vegades!
I m'ha fet somriure, i pensar.
I he vist una cosa que no havia vist mai.
Un dia vaig penjar una part del meu cos al blog. Era un ull. Un ull d'una foto que em vaig fer anant cap a Sanxenxo, quan portava no sé quantes hores de tren. Moltes.
I en aquest ull hi he vist una cosa que no havia vist mai. En el meu ull es reflexa la finestra del tren.
M'ha fet somriure.
Moltes gràcies!
Gràcies pel regal!
Són d'aquelles coses que fan il.lusió. Il.lusió de veritat.
Moltes gràcies!
... de l'univers!
Al meu cap, la cançó d'aquesta nit, sempre ha sonat (i l'he cantat) de la mateixa manera:
Aquest any no us volia escriure cap carta, no us volia demanar res. No em veig amb cor de demanar-vos res.
Aquest any he sigut dolenta. Em sento dolenta. I no sé, no vull entrar en detalls, però em poso a pensar i només em veig a mi fent coses dolentes. Què he fet, de bo? No aconsegueixo trobar res de bo, i només puc trobar coses dolentes. La majoria sense mala intenció, però tot i així... tot i així he fet i m'han fet molt de mal, aquest any (bé, el 2008).
Sé que no podeu, però per si de cas, m'agradaria una nova vida. Una vida conservant les coses bones d'aquest any, i deixant enrere, i per sempre, les coses dolentes. Si tot fos tan senzill com fer endreça de l'armari i llençar tot el que no fa servei!
Però suposo que és com allò que pensava quan era petita. Quan era petita i em sobraven uns quants quilos (com si ara no me'n sobressin el doble que llavors!) a vegades somiava que em despertava un dia i era prima. I, a partir d'allà, no m'engreixava. Em cuidava i aconseguia no engreixar-me. Però allò era molt senzill. Sí, quan era prima i només m'havia de mantenir, el món no veia els quilos que tenia de més i tenia un sentit. Però fer règim quan les nenes primes menjaven moltíssim i que no servís de res em desesperava. I per això volia despertar-me, ser com elles, i llavors ja faria règim.
Però ja sóc gran, i suposo que no puc somiar com quan era petita (tot i que a vegades somio més que llavors!) Sé que, d'alguna manera, he d'arreglar totes les coses. Però, com aquell cargol que ha caigut en un pou, primer he de sortir. Perquè ja he caigut.
Hi ha coses que no vull arreglar. M'hi he fet molt de mal, i sé que me n'hi faria més encara. Però n'hi ha que sí, i són tantes! Són tantes que no sé ni per on començar!
És molt difícil i tinc tants fronts oberts...
Sí, m'he de concentrar, posar prioritats, i treure força de sota de les pedres.
Així que, tot i no merèixer-m'ho, aquest any us demano una cosa. Una cosa i prou. Us demano força. Força per poder arreglar totes aquestes coses del voltant que no m'agraden. Força per lluitar pel que vull. I força, molta força, quan el desànim comenci a aparèixer i pensi que val més deixar-ho estar, que no ho aconseguiré mai.
M'ajudareu?
Visca els tres reis
de l'univers...
Aquest any no us volia escriure cap carta, no us volia demanar res. No em veig amb cor de demanar-vos res.
Aquest any he sigut dolenta. Em sento dolenta. I no sé, no vull entrar en detalls, però em poso a pensar i només em veig a mi fent coses dolentes. Què he fet, de bo? No aconsegueixo trobar res de bo, i només puc trobar coses dolentes. La majoria sense mala intenció, però tot i així... tot i així he fet i m'han fet molt de mal, aquest any (bé, el 2008).
Sé que no podeu, però per si de cas, m'agradaria una nova vida. Una vida conservant les coses bones d'aquest any, i deixant enrere, i per sempre, les coses dolentes. Si tot fos tan senzill com fer endreça de l'armari i llençar tot el que no fa servei!
Però suposo que és com allò que pensava quan era petita. Quan era petita i em sobraven uns quants quilos (com si ara no me'n sobressin el doble que llavors!) a vegades somiava que em despertava un dia i era prima. I, a partir d'allà, no m'engreixava. Em cuidava i aconseguia no engreixar-me. Però allò era molt senzill. Sí, quan era prima i només m'havia de mantenir, el món no veia els quilos que tenia de més i tenia un sentit. Però fer règim quan les nenes primes menjaven moltíssim i que no servís de res em desesperava. I per això volia despertar-me, ser com elles, i llavors ja faria règim.
Però ja sóc gran, i suposo que no puc somiar com quan era petita (tot i que a vegades somio més que llavors!) Sé que, d'alguna manera, he d'arreglar totes les coses. Però, com aquell cargol que ha caigut en un pou, primer he de sortir. Perquè ja he caigut.
Hi ha coses que no vull arreglar. M'hi he fet molt de mal, i sé que me n'hi faria més encara. Però n'hi ha que sí, i són tantes! Són tantes que no sé ni per on començar!
És molt difícil i tinc tants fronts oberts...
Sí, m'he de concentrar, posar prioritats, i treure força de sota de les pedres.
Així que, tot i no merèixer-m'ho, aquest any us demano una cosa. Una cosa i prou. Us demano força. Força per poder arreglar totes aquestes coses del voltant que no m'agraden. Força per lluitar pel que vull. I força, molta força, quan el desànim comenci a aparèixer i pensi que val més deixar-ho estar, que no ho aconseguiré mai.
M'ajudareu?
dissabte, 3 de gener del 2009
Tot ha començat...
La veritat és que no ho sé, com ha començat. La meva mare i jo érem a la meva habitació i no sé què ha dit, però...
Al cap d'un parell de minuts pujava jo amb l'escala i el meu llit quedava cobert de TOT el que hi havia en el meu armari, als calaixos de la tauleta de nit, a sobre la tauleta de nit (realment, ningú es pot arribar a imaginar quantes coses hi havia a sobre una simple tauleta de nit!), als calaixos de la calaixera, i a sobre la calaixera (crec que serveix el mateix comentari que per la tauleta de nit). Així com un parell de llibres i carregadors varis que poblaven el terra.
D'acord, em podeu dir... marrana? Desordenada?
El resultat?
Una bossa molt gran plena de coses per tirar.
A sobre la tauleta de nit només hi ha el despertador i la radio despertador.
A sobre la calaixera no hi ha res.
El terra està net com una patena.
I tinc 3 calaixos on no hi ha res. Absolutament res. Buits!
Però estic contenta. D'una banda em sap greu haver tirat tot el que he tirat. He rigut molt amb coses, algunes de les quals superaven els 20 anys amb escreix. Algunes s'han conservat. Però d'altres...
No, no estic contenta per això. Tinc una espècie de buit a dintre. Perquè, no ho sé, ara tot està ordenat, i he llençat un munt de coses, i queda molt espai buit. No només és que els tres calaixos estiguin buits. És que els altres també estan mig buits. Sobra espai per tot arreu.
Però estic contenta. Estic contenta perquè he pogut veure exactament de quines coses en tinc de sobres, però, sobretot, de quines coses me'n falta. Sé què he de comprar i què no he de comprar.
Hi ha coses antigues que no havia de conservar. Aquelles que no tenien cap valor sentimental, i que sé que no faré servir mai. Per què conservar-les? Per no sentir la buidor de no tenir-les?
No, crec que no. He fet espai. Molt d'espai. Per coses noves. Coses que sé que em falten, i d'altres que no ho sé. Coses que em faran molt de servei i d'altres que es quedaran en un racó, fins el proper dia que faci endreça.
Però el més important de tot és que he fet espai per coses noves.
I tinc ganes d'omplir-lo.
Al cap d'un parell de minuts pujava jo amb l'escala i el meu llit quedava cobert de TOT el que hi havia en el meu armari, als calaixos de la tauleta de nit, a sobre la tauleta de nit (realment, ningú es pot arribar a imaginar quantes coses hi havia a sobre una simple tauleta de nit!), als calaixos de la calaixera, i a sobre la calaixera (crec que serveix el mateix comentari que per la tauleta de nit). Així com un parell de llibres i carregadors varis que poblaven el terra.
D'acord, em podeu dir... marrana? Desordenada?
El resultat?
Una bossa molt gran plena de coses per tirar.
A sobre la tauleta de nit només hi ha el despertador i la radio despertador.
A sobre la calaixera no hi ha res.
El terra està net com una patena.
I tinc 3 calaixos on no hi ha res. Absolutament res. Buits!
Però estic contenta. D'una banda em sap greu haver tirat tot el que he tirat. He rigut molt amb coses, algunes de les quals superaven els 20 anys amb escreix. Algunes s'han conservat. Però d'altres...
No, no estic contenta per això. Tinc una espècie de buit a dintre. Perquè, no ho sé, ara tot està ordenat, i he llençat un munt de coses, i queda molt espai buit. No només és que els tres calaixos estiguin buits. És que els altres també estan mig buits. Sobra espai per tot arreu.
Però estic contenta. Estic contenta perquè he pogut veure exactament de quines coses en tinc de sobres, però, sobretot, de quines coses me'n falta. Sé què he de comprar i què no he de comprar.
Hi ha coses antigues que no havia de conservar. Aquelles que no tenien cap valor sentimental, i que sé que no faré servir mai. Per què conservar-les? Per no sentir la buidor de no tenir-les?
No, crec que no. He fet espai. Molt d'espai. Per coses noves. Coses que sé que em falten, i d'altres que no ho sé. Coses que em faran molt de servei i d'altres que es quedaran en un racó, fins el proper dia que faci endreça.
Però el més important de tot és que he fet espai per coses noves.
I tinc ganes d'omplir-lo.
divendres, 2 de gener del 2009
Preguntes i sorpreses
El meu nou juguetet, entre altres coses, si li demanes, es dedica a comptar el nombre de passos que fas cada dia. Sí, te'l poses a la butxaca, i cada cop que fas un pas, va sumant. I al final del dia, et diu quants passos has fet.
Però no només això.
També diu que, per portar una vida sana, hauries de fer 10000 passos al dia. Sí, deu mil. Són molts? Són pocs? Quants passos fa una persona normal al dia?
Vaig comptar que, més o menys, per fer 10000 passos al dia, s'haurien de fer uns 600 passos a l'hora, de les hores que més o menys la gent sol estar desperta. Altre cop la mateixa pregunta: és molt? És poc?
Ahir ens en vam anar a caminar amb ma mare. Vam estar més o menys una hora caminant i vam fer uns 6000 passos. Així que suposo que, per arribar als 10000, s'han de caminar uns 6 minuts cada hora. La gent ho fa? Són molts? Són pocs?
Aquest matí hem anat amb ma mare a comprar. Hem sortit a 2/4 de 9 de casa, i hem arribat a 2/4 de 3. Hem passat més o menys una hora al cotxe, i l'aparetet ha dit que jo he caminat uns 8500 passos. Ai! Jo que esperava arribar al límit! Normalment no t'estàs tantes hores donant voltes pel carrer, i si ni així hem arribat a 10000 passos!
Són quarts de vuit. Crec que pararé l'aparetet. Diu que avui he caminat 9107 passos...
I les sorpreses?
Estic cansada i no em trobo massa bé. Fa uns quants dies que estic així, però no sé què em passa. I no tenia ganes d'escriure. De fet, si no fos per la sorpresa que ve a continuació, hagués continuat el meu silenci.
Fa menys d'un mes va ser l'aniversari d'algú. És un algú que està lluny. Li vaig enviar una postal de felicitació per internet. La va veure. La va obrir. Però no va dir res. Ni gràcies, ni res.
No, no ho feia perquè em digués gràcies. Però, jo què sé. Quan envies una cosa d'aquestes, agraeixes que et diguin alguna cosa.
Dies més tard va arribar Nadal. I li vaig enviar una postal. Altre cop es va repetir el mateix: la va obrir, però no va dir res.
I, no ho sé, em vaig sentir malament. Tampoc havia de dir res, però... jo què sé!
Avui he rebut un paquet a casa. El matasegells era del dia següent a jo enviar la postal de Nadal. Una postal de Nadal. Maca, molt maca. No, la postal no. El que hi havia a dintre. M'ha fet somriure.
I un regalet.
M'encanta.
Però no només això.
També diu que, per portar una vida sana, hauries de fer 10000 passos al dia. Sí, deu mil. Són molts? Són pocs? Quants passos fa una persona normal al dia?
Vaig comptar que, més o menys, per fer 10000 passos al dia, s'haurien de fer uns 600 passos a l'hora, de les hores que més o menys la gent sol estar desperta. Altre cop la mateixa pregunta: és molt? És poc?
Ahir ens en vam anar a caminar amb ma mare. Vam estar més o menys una hora caminant i vam fer uns 6000 passos. Així que suposo que, per arribar als 10000, s'han de caminar uns 6 minuts cada hora. La gent ho fa? Són molts? Són pocs?
Aquest matí hem anat amb ma mare a comprar. Hem sortit a 2/4 de 9 de casa, i hem arribat a 2/4 de 3. Hem passat més o menys una hora al cotxe, i l'aparetet ha dit que jo he caminat uns 8500 passos. Ai! Jo que esperava arribar al límit! Normalment no t'estàs tantes hores donant voltes pel carrer, i si ni així hem arribat a 10000 passos!
Són quarts de vuit. Crec que pararé l'aparetet. Diu que avui he caminat 9107 passos...
I les sorpreses?
Estic cansada i no em trobo massa bé. Fa uns quants dies que estic així, però no sé què em passa. I no tenia ganes d'escriure. De fet, si no fos per la sorpresa que ve a continuació, hagués continuat el meu silenci.
Fa menys d'un mes va ser l'aniversari d'algú. És un algú que està lluny. Li vaig enviar una postal de felicitació per internet. La va veure. La va obrir. Però no va dir res. Ni gràcies, ni res.
No, no ho feia perquè em digués gràcies. Però, jo què sé. Quan envies una cosa d'aquestes, agraeixes que et diguin alguna cosa.
Dies més tard va arribar Nadal. I li vaig enviar una postal. Altre cop es va repetir el mateix: la va obrir, però no va dir res.
I, no ho sé, em vaig sentir malament. Tampoc havia de dir res, però... jo què sé!
Avui he rebut un paquet a casa. El matasegells era del dia següent a jo enviar la postal de Nadal. Una postal de Nadal. Maca, molt maca. No, la postal no. El que hi havia a dintre. M'ha fet somriure.
I un regalet.
M'encanta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la 