Crec!

És dijous al matí. Són 2/4 de 8 i començo a recollir les coses per marxar.

Ma mare se'm mira des de baix de les escales. De cop, en un parell de dies, la cosa s'ha fet molt evident. Ha sigut d'avui per demà.

La setmana passada vaig recordar una condició que havia complert sempre que m'havia aprimat. Més que res, perquè la setmana passada em vaig veure obligada a complir-la. La setmana passada vaig baixar un quilet i mig de pes, però jo no notava res. Però de cop, ahir, quan em vaig aixecar, vaig veure que tota la roba m'anava grossa. I vaig anar al gimnàs. I vaig batre altre cop el meu rècord. D'acord, després de l'últim quilòmetre em faltava l'aire. Però gràcies a aquest últim quilòmetre que faig cada dia quan vaig al gimnàs (900 metres a velocitat de creuer més mig Km/h, i els últims 100 metres a velocitat de creuer més 2 Km/h), la meva velocitat de creuer ha augmentat fins els 8.4 Km/h, i ara ja no em fa vergonya reconéixer quina és la meva velocitat de creuer. Ja comença a ser una velocitat podríem dir que acceptable. A més, ahir, amb la distància marcada, vaig aconseguir tornar a baixar de la mitja hora, cosa que, a mida que vaig anar augmentant la distància, vaig pensar que no tornaria a aconseguir. I ja m'enrotllo!

En resum, que ma mare és una mica bruixa, i suposo que tant de temps de treballar amb dones hi ajuda, però sempre nota quan algú ha perdut un parell de quilos, quan alguna dona està embarassada i encara no ho vol dir, quan... sempre ho nota tot.

Un dia, però, em va dir el seu secret amb mi. A mi, els quilos, de seguida se'm noten al cul. Així que he anat molt amb compte a donar-li sempre la cara. Que jo em noti la roba baldera no vol dir res. Pot ser que la roba s'hagi donat. Al cap i a la fi, els pantalons que porto són dues talles menys de la talla que em compraria ara, que es van anar donant a mida que jo m'anava engreixant. Fa dies em preguntava com es podien haver donat tant. Però avui me'ls notava grossos, em ballaven per aquí i per allà.

De cop, ma mare, sense que jo li digués res i sense que li donés l'esquena, em deixa anar: "T'has aprimat". I jo penso: "Ostres, que mala bruixa! Com se'n pot adonar sempre així, tan ràpid?"

I jo, amb els meus pantalons dues talles petites, que s'han donat, i que ara em van grossos.

M'ajupo a recollir una cosa del terra.

- Crec!

No m'hi havia trobat mai. Realment, en les dues últimes setmanes m'he trobat amb dos problemes amb els pantalons amb els que no m'havia trobat mai, però l'altra situació és tan vergonyosa, que me la guardo per mi! I si algú troba que el fet de que s'esparrequin els pantalons és vergonyós... doncs això, que allò altre encara va ser pitjor :-(

En resum: l'únic problema dels pantalons és que se m'havia "descosit" la cremallera, però ho havia fet de cop. Crec! Té solució, tot i que no sé si m'atreviré a tornar-los a portar. Perquè, si ara han petat per aquí, qui em diu que no petaran per un altre lloc? I el problema és que han petat just quan no havien de petar. Perquè si haguessin petat fa un parell de setmanes, ho hagués trobat normal. Però ara? Si no tibaven per enlloc!

No, però això del crec no és el que m'ha fet més por. M'ha fet por pensar que, amb les hores de classe que tenia avui, i jo, que estic acostumada a que em caiguin els guixos i esborradors per terra (i més d'un cop a cada classe!), només em venia una pregunta al cap: si aquest matí no haguessin petat, haguessin estat a punt de fer-ho i...

No vull ni pensar què hagués passat si a mitja classe m'ajupo, els pantalons fan crec, i em quedo amb la bragueta oberta (perquè, és clar, amb la cremallera descosida d'una banda, tant li fa si la cordes com si no: queda oberta!)

Crec que, a part del que em va passar la setmana passada, això de que petin els pantalons a mitja classe, és un dels meus pitjors malsons de les coses que poden passar amb uns pantalons.

Per sort, el destí ha estat benèvol amb mi!