L'altre dia tenia dos posts. Eren dos posts que em feien molta gràcia. Vull dir, que m'ho hagués passat molt bé escrivint-los.
Però, gràcies a uns tràmits burocràtics, el post del matí el vaig explicar a algú. I llavors ja no em va fer gràcia explicar-lo aquí. Anava d'un nen, una DS, una iaia que no s'imposava, i un viatge en tren amb música de DS amenitzada pels comentaris en directe d'un nen que només sabia dir: "M'han matat, aquí hi ha vides i iaia, què diu aquí, que no sé llegir?"
El post de la tarda també el vaig explicar, i es podria resumir amb he lligat a l'andana, esperant el tren, i ha hagut de ser un noi que no entén que si vaig un parell de vagons més enrere no és perquè em persegueixi i s'assegui al meu cantó, quan tot el vagó està buit, i intenti envair el meu espai, quan jo m'amago rere el llibre, intentant no respirar massa, perquè el noi deu fer un parell de setmanes, pel cap baix, que no s'ha dutxat. Coi! I no he posat cap punt fins aquí? Si algú llegeix això, s'asfixiarà tant com jo aquell dia!
I avui he tornat a tenir un altre post (de fet, 3 o 4). Però ja els he explicat tots. Jo, que fa poc deia que tenia més d'un post al dia, i que això no podia ser, i, gràcies a la gent, m'estic desenganxant. O només és un miratge?
El cas és que, com que ja he explicat les coses... doncs que ja no em fa gràcia tornar-les a explicar.
Sí, sí, definitivament m'estic desenganxant. Quants posts queden de l'estiu? Això és el final?
dimecres, 10 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
No crec que això sigui el final, però és normal que si hi ha coses que ja expliques, després deixen de ser post. Al llarg del dia surten moltes situacions que es poden explicar, però es van comentant amb la gent que ens envolta, i llavors perden la seva gràcia, ja no són nous, i sempre que expliquem una cosa per segona vegada, ja no hi posem tantes ganes tampoc. Ara, jo crec que tu tens corda per estona, i sempre hi haurà coses de les que parlar.
No ho sé, XeXu, passo per una època apàtica (bloguísticament parlant, per diferents raons, o diferents persones, hauria de dir). Ja veurem.
Portem una ratxa amb els nens darreraments que vaja ehhhh ??
I bé, el noi del tren no és que no s'hagués dutxat, és que portava "eau de cochon":P
Sí, Carquinyol, estava a punt d'estrangular-lo, el nen! I avui amb un altre nen, igual. Aquest últim de la família. No sé què em passa. A mi m'agraden els nens...
Eau de cochon? Segurament! I després es deuria haver anat a revolcar amb els cochons! :-P
sempre hi haurà esdeveniments que no hagis explicat, o sensacions que tinguis que no hagis exterioritzat i ens vulguis explicar, d'aquella manera que expliques però que a mi m'agrada, perquè dóna peu a diferents interpretacions... No ho sé! Però em nego a creure que s'apaga la llum...
Jeje, Laia, ahir ja vaig fer de les meves :-)
Potser fins i tot tinc remei...
Noia, doncs tu mateixa aniràs veient si tens ganes d'escriure o no, o de mantenir el ritme d'un post al dia o frenar una miqueta. Tanmateix em crida l'atenció que tot just acabes de fer més de vint posts en una setmana de vacances i ara et trobis cansada.
De moment, nosaltres t'anem llegint encantats.
Tens raó, gripaublau. Tinc un coixí... Però el coixí s'acaba aviat...
Publica un comentari a l'entrada