A vegades penso que si no tingués el cap ben ficat a sobre les espatlles (o el coll...), hagués tingut problemes d'anorèxia o bulímia. I ho dic seriosament. El que em va salvar, suposo, va ser el fet que jo passava de tot, no m'importava el que la gent pensés del meu aspecte físic, i jo vivia la vida al meu rotllo.
D'una banda, ara penso que no hauria d'haver sigut així, i ara m'adono que sovint busco el que no vaig buscar mai quan tocava. Que la gent m'accepti. Fins i tot intentant no ser jo mateixa. Sobretot quan realment m'importa. Suposo que és allò de que sé que essent jo mateixa és molt possible que no m'acceptin i... buf, que no anava per aquí.
Anava pel post anterior i els comentaris. No, no em va salvar només això. He explicat mai la noia que tenia anorèxia i que s'asseia al meu cantó a segon de BUP, i que un dia va sortir al diari perquè s'havia suïcidat? O una familiar una mica llunyana que va tenir bulímia a l'adolescència, i que ara, amb trenta-cinc anys encara no està curada del tot?
No, tampoc anava per aquí. Ai!
Suposo que la cosa anava per dues bandes. I la primera és, senzillament, un d'aquests "vull que m'acceptin i em sento fatal". Estic dels nervis. I no vull estar-hi. Però sé que estaré dels nervis tota la setmana que ve. I sé el perquè. Ho sé, no ho hauria d'estar. Però és que, a sobre, la síndrome pre-menstrual m'acaba de matar. Sobretot perquè ja no seria hora i perquè coi, aquesta sempre es presenta quan més toca la pera.
Total, que estic nerviosa per unes quantes coses. La primera (tot i que no sé si la més important), perquè m'han de presentar algú a qui he de donar bona impressió. I llavors penso que coi, que com donaré bona impressió essent una bola? Llavors m'adono que no cal, que el que importa en aquest cas no és la impressió que doni, però... tot i així...
Però hi ha més gent que m'importa el que pensin. I... buf, em sento fatal.
I, com ja deia en un comentari del post anterior, em fot que la gent es pensi que jo no puc fer determinades coses, només perquè el meu cul sembla el camp Nou. I em recordo d'algú que corre i que un dia va aparèixer després d'una cursa, i que estava molt enfadada perquè una noia "ampla" li havia passat al davant. Que se la mirava i que pensava que com coi aquella noia podia córrer més que ella, que era impossible. I això em rebenta. Em fa posar de mal humor. Perquè jo, amb el meu cul de la mida del camp Nou, puc arribar a córrer més que algú altre, perquè tinc unes bones cames, i perquè m'entreno i perquè... coi! Que sí. Que no hi té res a veure.
Però també em rebenta, i estic empipada amb mi mateixa. Em vaig aprimar, sí. Fa 4 o 5 anys. No tinc ganes de comptar-ho. I un parell de persones em van fer caure la moral. Per això mateix. Perquè volia ser acceptada. I totes dues persones em van fer el mateix comentari. Que estava rodoneta. Mai havia estat tan prima, i sabia que no podia estar-ho més. Però no era un pal d'escombra. Entre altres coses, sempre tindré un pit generós, i això fa que no pugui semblar mai prima.
I em vaig tornar a engreixar. I quan vaig superar el que pensava que mai superaria, 12 quilos més del que pesava quan em vaig aprimar, pensava que no podia ser. Que no podia haver arribat allà. I ara, un any després de començar a tenir mal al peu i deixar de fer esport, veig aquell moment com una cosa que voldria aconseguir. I m'adono que vull aconseguir una cosa que en aquell moment em semblava horrible. I veig allò que em semblava horrible a 8 quilos de distància. O sigui, que m'he d'aprimar 8 quilos (amb el que això costa), per arribar a una situació que em semblava horrible.
I com es fa, això? Anant al metge i que em recepti pastilles, segur que no. No em vull prendre pastilles. Ni vull fer tonteries.
I, de mentres, demà he de donar la cara. I he de donar bona impressió. I hi ha la cosa que no m'atreveixo a dir. Ni a admetre. Perquè sé que ficaré la pota.
I això no ho hauria de publicar. O rellegir abans de publicar. Però, què carai. Me'n vaig a dinar. A convertir el meu cul en un camp Nou amb una graderia més. Total, ja no vindrà d'aquí.
diumenge, 14 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
10 comentaris:
Ai nineta...quines coses això dels quilos, jo sempre he estat de consitució ample (això diuen els metges, jo dic que soc grasoneta)
Mil i una dietes, pastilles, règims, etc...fins que vaig trobar el Natur House on em van ajudar a saber menjar raonablement (no es que menges molt, si no que menjava fora d'hores, picava i això es pecat capital)
En quasi 1 any i mig vaig perdre 21 quilos, que rapidament es diuen, em vaig haver d'estar un munt de temps d'un munt de coses que m'agradaven, menys el tabac que la doctora em va aconcellar que no ho deixes....
Quant quasi estava al meu pes ideal per probelmes econòmics vaig haver de deixar d'anar-hi i per tant el tractament, les ajudes per orinar (per mi un gran problema per culpa de la retenció de liquids), etc....i llavors vaig deixar de fumar (farà quasi un any).
Craso error, per que no m'he engreixat els 21 quilos que he perdut, però que m'he engreixat uns quants ja et dic jo que si i ara que???
Doncs ara tocarà plantejar-se les coses d'una altre manera, tornar a menjar com abans (5 cops al dia, però tot a la plantxa i sense dolços ni picar fora d'hores i prenent els medicaments que em donaven) o be tornar a fumar.....
Està clar que a fumar no hi tornaré.
Un petonas dolça i no t'agobiís eh!!!!
Jo Mateixa, és que jo ni menjo fora d'hores, ni pico, ni totes aquestes coses que, quan la gent es vol aprimar, se les treu i s'aprima (d'aquí venia el post anterior). A casa, tota la vida ho he menjat tot bullit i tot a la planxa, i gairebé sempre verdura. Per això tinc aquest problema! Perquè no tinc d'on treure coses!
Jo, de fet, m'estic d'un munt de coses... i tot i així, m'engreixo. No voldria pas ni pensar què passaria si cada cop que algú m'oferís una pasta en mengés...
Ah! I jo no tinc gens de retenció de líquids.
Buf! Com ja dius la bona impressió que li has de fer a aquesta persona, el pes no hi té a veure... I per la resta, tranquil·la, noia. És evident que se't presenta una setmana mogudeta i així i el síndrome pre-menstrual i tot se t'ha ajuntat. Quan hagi passat tot això, ja te'n preocuparàs. M'imagino que deu ser molt frustrant fer el que se suposa que s'ha de fer i no obtenir resultats per dir-ho així, però ja t'aprimaràs. Tu mateixa ho has dit que t'havies engreixat pel fet de passar-te mig any sense poder fer esport, però ara hi tornes. I no sé, ànims!
Ostres, això de no tenir ordinador em desconnecta... Però ja he llegit també l'altre post. És força complicat el teu cas, perquè ja menges correctament i tens bons hàbits... I a sobre ja has anat al metge! segurament el que et va fer més mal va ser deixar de fer esport quan el peu et va fer lagranputada, però jo també crec que ara que hi tornes ho podràs aconseguir, mantenint els mateixos costums que ara. Per cert... i si fessis natació?? Hi ha piscina al lloc on vas? Jo, després de "penjar el banyador" vaig tenir una època en que no anava a nedar, sinó a córrer només. I m'agradava, em sentia bé, però des de fa un any que he recuperat "els bons costums" i em deixo caure per la psicina cada dia. Diuen que amb la natació es cremen moltes més calories, i l'impacte que rebria el teu peu no seria tan fort... i l'estil ja el tens, papallonista!! Bé, és una suggerència com una altra...
I ànims amb aquesta presentació!!! Un petó molt fort, molts ànims i tot el meu suport ^^
alS METGES,SI SON ENDOCRINOS,NO RECEPTEN PASTILLES SENSA NECESITAT.PRIMER FAN PROVES I ANALITIQUES, DESPRES SI CAL,TIROIDES,PANCREAS O LO QUE SIGUI,RECEPTAN. ES LA SOLUCIO MES ASENYADA,CREUMA. PERO PRIMER CAL QUE TU DECIDEIXIS LO QUE VOLS. JUGANT AMB BCN.......
Vaig llegir el post anterior, i ara he mirat per sobre els comentaris. Després de llegir aquest també, m'he decidit a intervenir, perquè veig que el tema t'està afectant més del que mai havia fet.
Per començar, et diré que un bon físic no sempre causa una bona impressió, que hi ha coses més importants i que es valoren més en la majoria d'àmbits, a menys que als que vulguis impressionar siguin els de súpermodelo 2009, que aquí ja no hi entraria, però ho dubto.
El comentari real que et vull fer és que tota la vida t'he sentit dir que menges molt poc i fas molt exercici, i et crec. Suposo que és frustrant no obtenir cap resultat, i és que menys no pots menjar, i l'exercici s'ha de fer per estar bé, no com a obsessió. Per tant s'ha de buscar l'explicació en altres llocs. Com t'apuntaven, el metabolisme és molt canviant en persones diferents, ja de normal. No es pot predir, o sí, perquè hi ha certes coses que s'hereten. Però quan ja s'abandona la normalitat, és possible que hi hagi un problema més greu, per exemple de caràcter hormonal. Hi ha moltes causes possibles per explicar aquest problema, però per trobar-lo, et cal un metge.
Veig que no has tingut gens de sort amb els metges, i et reconec que n'hi ha de molt patates, com en qualsevol àmbit laboral. No t'ho dic per fotre ni per res, però hauries de buscar un especialista, i si has de venir a Barcelona, doncs vens. Si és un problema d'hormones cal que et visiti un endocrí especialista en nutrició, o com es digui. Abans que em diguis que ja n'has visitat d'aquests, busca'n un altre, perquè algú sabrà abordar el teu problema, i la solució immediata no és altra que aquesta.
Els medicina (que no tots els metges) avui en dia té moltes solucions i sap reaccionar davant dels problemes propis de cadascú. Cal trobar un metge que sàpiga el que es fa, i que entengui que el teu problema no és precisament de dieta, i que el més probable és que estigui dins teu mateix. Un anàlisi genètic, un anàlisi de marcadors, el que calgui, i atacar el problema en la seva arrel, perquè dar palos de ciego no ha estat mai solució per a res.
Moltes gràcies a tots pels comentaris. Els he llegit tots, de dalt a baix, però crec que no tinc forces per contestar-los.
Però moltes gràcies, a tots.
Collons nena, doncs llavors no saps la sort que tens, per que jo em temo que m'engreixa fins i tot l'aire que respiro :-S
Catxis....:-P
Petonets dolça!!!!
Mmm, arribo amb una mica de retard a aquests posts, i tampoc sé gaire què dir. No et donaré un consell per aprimar-te que no tinc, només dir-te que molts ànims i que una abraçada.
Moltes gràcies, gripaublau.
Publica un comentari a l'entrada