Tres coses

Ja tinc el bitllet. No sense abans haver patit. I és que, quan he clicat el botonet d'acceptar, l'explorador se m'ha penjat. I m'ha sortit la bonica pàgina de l'error 404. Merda! Segons més tard el mòbil m'avisava que s'havia fet un pagament amb la tarjeta de més de 100 euros. I la meva bústia de correu estava trista, sense cap mail.

M'ha costat uns cinc minuts de nervis i d'ara què faig anar a rebuscar a la carpeta d'spam, on, efectivament, hi havia el mail amb el bonic codi...

Encara no tinc hotel. Però patiré. Per què m'he recordat de Brasil, del dia que vaig arribar (un diumenge, com aquí arribaré) i no hi havia ningú que parlés anglès? Per sort, entenc el gallec, i vaig descobrir que el portuguès també força...

Tot i que, com avui deia, no vull anar a fer fotos com una condemnada. No vull visitar allò que tothom visita, perquè toca. No, no vull. Vull fer el que m'ha agradat sempre. Passejar, sense rumb, i veure les coses que hi ha a on em porti el destí. Potser em perdré les coses que veu tothom, però també veuré moltes coses que veu poca gent. Ah! I el que digui la gent sobre el que he fet no m'importa.

Però hi ha 3 coses que vull fer. 3 coses senzilles, que, tot i passar-hi poc temps, sé que acabaré fent.

1.



Tota la que em pugui arribar a menjar en els pocs dies que seré allà!!!

2. Una llibreria. Llibres d'allà, però no guies de viatge ni llibres de com n'és de maco tot allò. No. Una llibreria normal, com les que hi entra la gent que hi viu. Entrar, xafardejar, veure què hi ha. I... comprar! He dit que ara estic llegint un llibre que em vaig comprar a l'altra banda de l'Atlàntic? A veure què trobo! Aquest cop em sembla que no entraré en una biblioteca, com vaig fer allà, però no prometo res :-P

3.

Aventures? Ara mateix!

Me n'havia emportat feina a casa, com molts caps de setmana. Però aquest cap de setmana era una feina que no necessitava gaire concentració. De fet, hauria pogut esperar a fer-la dilluns, però així ja estarà fet, i podré aprofitar el dilluns per fer alguna cosa que sí que necessiti concentració.

I què faig? Doncs a mitja tarda agafo els trastets i me'n vaig a davant de la tele. Començo a mirar què fan fins que...

Oh! D'aquí a mitja hora fan "Els tres mosqueters". Oh!

I em quedo davant de la tele.

Quants cops he vist aquesta pel.lícula?

Quan mires una pel.lícula i saps exactament quan hi haurà alguna cosa que et farà gràcia, i abans que la diguin la pots dir tu amb les mateixes paraules, és que definitivament, has vist aquella pel.lícula més vegades de les que seria sa.

Però, si ja l'has vist més vegades de les que seria sa, ja te la saps de memòria, i pots avançar-te a tots els diàlegs... quina importància té veure-la un cop més? I més si has de fer una cosa molt avorrida que no necessita gaire concentració. Els tres mosqueters? Doncs els tres mosqueters!

I és que l'he de tornar a veure algun altre cop, perquè encara no he decidit quin dels tres és el meu preferit :-) Res no seria el mateix sense un dels tres. No, no, tots són molt necessaris.

Llàstima que la feien per Cuatro i cada dos per tres posaven l'anunci de "Podemos".

És clar que tant d'anunci m'ha fet mirar la pel.lícula des d'una altra perspectiva... Qui no recorda l'escena, cap al final, on hi ha tota la guàrdia d'en Richelieu vestida de vermell, i es posen a lluitar amb tots els mosqueters, vestits de blau? Recordo: Vermell -> dolents. Blau -> bons. I qui guanya?

És clar, és clar. Ja sé què va fallar! Que els pobres italians van haver de jugar de blanc en comptes de jugar de blau!!!

D'acord, deixo el futbol.

Encara no he acabat la feina. Me'n falta una petita part. Però, mentre mirava la pel.lícula, pensava que hi ha tres pel.lícules d'aquest estil que m'encanten, que em sé de memòria, i que prefereixo no saber quants cops les he vist. I podria dir que aquestes tres són les meves tres pel.lícules preferides, perquè sempre estic a punt per veure-les. D'acord, no són les úniques. Però... però que sí, que segurament siguin les millors. Grans clàssics per passar una bona tarda :-)

I les tres guanyadores són... "Els tres mosqueters", per descomptat. I "Robin Hood", també per descomptat. I "La princesa promesa", faltaria més. No sabria dir quina de les tres m'agrada més.

I, mentre pensava això, tallen i sento el "Podemos". No, no, no volia dir això! Que mentre pensava això, em trobo en Kevin Costner a la pantalla, fent de Robin Hood. Oh! I penso que, és clar, la millor hora per anunciar una peli d'aquest estil és quan es fa una altra peli d'aquest estil. I quan la fan?

Aquest vespre.

Ah! Dues en un mateix dia? Buf... Això seria massa, per mi.

Massa?

Algú ha llegit el títol del post?

Ara ja només em faltaria que mentre miri Robin Hood es posin a anunciar La princesa promesa, que llavors ja seria la repera.

Ah! Pels puristes... Vaig llegir la novel.la de l'Alejandro Dumas quan anava a l'institut (i no per obligació, precisament). A més, la tinc controlada a caseta i sé exactament on està.

Mmmm... Vaig a mirar a quina hora fan Robin Hood, que ja no ho recordo :-)

Una marieta groga

Estava a l'estació. Aquella estació on les vies passen uns metres per sobre la ciutat, i que tenen els dies comptats. Aquelles vies que tant m'agraden i que, en sóc conscient, als estrangers també els agraden. Una de les millors vistes de postal que existeixen és entrar de nit, venint del nord, a la ciutat, i trobar-te amb la catedral il.luminada.

Però diuen que les volen soterrar. Diuen que volen fer una super-mega estació de trens i autobusos per sota terra, que costarà una quantitat de diners que no em sé ni imaginar. Una estació que estarà al mateix lloc i que em portarà (a mi, i a moltíssima més gent) el mateix problema de sempre: on deixo el cotxe? Per què no fan una estació a Fornells, Riudellots, o al mateix Vilobí, i així s'estalvien els diners, la gent podrà trobar aparcament sense problemes i els diners els poden fer servir per una cosa realment necessària com ara... soterrar la MAT, per exemple?

Perquè la gent de la ciutat es queixa del tren, que fa molta fressa. Però... però la gent dels pobles ens queixem de l'estació. Jo vaig deixar el cotxe a tres quarts d'hora a peu (tres quarts d'anada, tres quarts de tornada), però l'alternativa era anar a Flaçà o a Caldes, i em queden força més lluny. I una estacioneta "a prop" de la ciutat? Es gastaran no sé quants milions en la nova estació, ja poden gastar-se uns pocs diners a arreglar una mica una de les estacionetes i que la gent que som de fora hi poguem anar...

Buf... No volia parlar de política, o infraestructures o... Però és que sembla que tinguin ganes de provocar. Just quan la gent començava a queixar-se de l'AVE per sota la Sagrada Família, van i proposen que passi gairebé per sota de Sant Fèlix. Si això no és provocar, ja em diran què és...

I, mentre sóc allà, agafo un llibre i espero el tren, preguntant-me quin retard portarà i amb quin retard arribarà a Barcelona (vaig agafar el metro, així que significa que portava un mínim d'un quart d'hora...)

De cop, un animaló s'enclasta al meu coll. Buf...

L'agafo. Però no l'esclafo ni res. Només el vull agafar, per veure què és. Me'l fico a la mà i descobreixo una marieta groga.

Somric. Una marieta groga! Se'n veuen poques, i menys al mig de la ciutat. I penso que, si l'estació estigués fora, hi hauria més possibilitats de trobar-ne a l'estació.

Me la poso a la mà i continuo llegint. I ella es passeja per la meva mà, una bona estoneta.

Fins que decideix que ja en té prou. Llavors arrenca el vol i se'n va cap a la ciutat.

Prediccions

Sóc al metro. Hi acabo d'arribar. Sants estació. Acabo de sortir del tren. Vaig per un dels passadissos, en direcció a la línia que vull agafar.

M'avança un noi. Me'l miro. I tinc aquella sensació.

No, jo no hi crec. No crec que la gent pugui predir les coses. Crec que són casualitats, i que per això ens hi fixem. Segur.

Però és d'aquelles coses que em surten de no sé on. No surten del cap. De la panxa? No, no sé d'on surten. Però em venen al cap, perquè sí.

No havia vist mai el noi que m'ha avançat, però una cosa m'ha dit: "Aquest noi va exactament al mateix lloc que tu".

No, no ha sigut un "tan de bo vagi al mateix lloc que jo!" I tampoc ha sigut un "té pinta d'anar al mateix lloc que jo". No. Ha sigut una cosa que m'ha vingut al cap.

I hem arribat a la línia, on es separa per anar a una banda o a l'altra. I jo he començat a dir: "Va, que m'hagi equivocat, que m'hagi equivocat, vés cap a l'altra banda".

Però jo sabia que agafaria la línia en el mateix sentit que jo.

A cada parada, anava mirant a veure si baixava. "Baixa, va, baixa! Vinga, que em vull equivocar. No vull que la predicció es compleixi!!!"

Però no ha baixat. No. No ha baixat fins que hem arribat a la parada on jo acostumo a baixar. Llavors he començat a dir: "Va, no baixis! Que no!!! Que no vull que baixis!"

I per un moment m'ho he cregut.

I he pujat les escales a darrere seu.

I quan hem arribat a la sortida, he començat a dir: "Va, home, surt per la sortida de l'altra banda de carrer! Vinga!"

Però he tornat a pujar les escales a darrere seu.

I hem sortit a fora. I jo, al darrere seu.

I jo anar pensant que no podia ser. Que jo aquest noi no l'havia vist mai. Com pot ser?

Fins que hem arribat a l'edifici. Ell davant, i jo vigilant, i esperant que no anés al mateix lloc. Perquè jo no crec en aquestes coses, coi!

Però ha entrat al mateix edifici que jo, i jo seguia pensant que no, que no, i que no! Que no pot ser! Que ha de ser una casualitat. Sí, ha de ser una casualitat, però Barcelona és molt gran, i quan jo l'he vist, podia anar a un munt de llocs diferents!

Jo me n'he anat a les escales. Sempre pujo per les escales. 3 pisos em semblen massa poc per pujar amb ascensor.

Ell s'ha parat davant de l'ascensor dels pisos senars. Però no he volgut comprovar on anava. Ah, no! No ho podia comprovar. No ho volia comprovar.

No, no podia ser. Aquella sensació d'una cosa que et surt de dintre. Havia de ser mentida. Com alguna altra cosa que també tinc a dintre. Mentida, hauria de ser mentida!

Segur que pujava al pis 5, o al 7, o al 9...

D'acord, ho he de dir. Una estona més tard estava jo tan tranquil.la, ja ni em recordava del noi...

... quan l'he vist sortir per la porta per la que jo havia entrat una estona abans, al mateix pis, al mateix lloc.

I no recordo haver-lo vist mai abans!

Aquella noia de 26 anyets...

El dia que vaig decidir fer una nova plantilla pel blog (que, per cert, encara no està acabada, hi falta alguna coseta, però ja s'anirà fent), vaig decidir que hi afegiria una altra cosa. Una cosa que jo necessitava, tot i que fins aquell moment no sabia que necessités.

Què necessitava?

Em necessitava a mi mateixa dient-me coses des del passat.

Escric molts posts, això no és cap secret. I la majoria dels posts reconec que són prescindibles. Hi ha un munt de posts que, si s'esborressin, no passaria res. Però n'hi ha uns quants, un percentatge petit, però com que he escrit tants de posts, és un número gens despreciable, que necessito tornar a llegir. Posts que necessito recordar. Coses que vull recordar.

És per això que he creat aquest apartat a la part superior dreta, on hi surt (com no podia ser de cap altra manera) un post aleatori. Un post del passat. Un post que diu alguna cosa. Un post que és especial per mi, per alguna raó o per alguna altra.

Segurament hauria de fer-ho d'alguna altra manera. Aquest post aleatori no hi és perquè la gent hi entri. És perquè hi vull entrar jo, ho vull recordar jo. Allò que deia fa uns dies de fer les coses perquè m'agraden a mi.

El que està clar, de totes formes, és que aquests posts els he d'anar posant. Aniran apareixent mica en mica, suposo que els caps de setmana em dedicaré a rellegir-ne algun... o ja ho veurem.

Però avui he començat pel principi i he vist...

He vist a una noia amb les coses clares. On és aquella noia? Què passa, que amb els anys he anat perdent?

Aquella noia tenia les coses molt clares, i parlava sense problemes. No vigilava qui llegís. Simplement, deia. És clar que a aquella noia no la coneixia ningú. Però m'agradaria ser aquella noia que tenia les coses tan clares. M'agradaria poder dir les coses que deia aquella noia. M'agradaria...

No van al revès, les coses? La gent, quan es fa gran, veu les coses més clares i li importa menys el que digui la gent? Per què jo faig el pas enrere?

Sobretot hi ha hagut un post que m'ha deixat sense paraules. I és que... sí, sabia que l'havia escrit. Sí, ho tenia clar. Sí, ho segueixo pensant.

Però ja no hi sóc a temps!

M'agradaria tornar a tenir la determinació d'aquella noia de 26 anyets. Tornar a escriure sense preocupar-me com aquella noia de 26 anyets. Veure les coses clares com aquella noia de 26 anyets.

Com he arribat fins aquí?

Però, de qualsevol manera, segueixo essent aquella noia de 26 anyets. Només que ara en tinc 29. Aquella noia ha de viure dintre meu.

Ja ho sé. He de lluitar per treure-la fora.

De moment, ja ha començat, en forma de plantilla. Però continuarà.

Perquè, com ja vaig dir fa uns dies, Visca jo!

Nit de sant Joan

No m'agrada la nit de sant Joan. No m'agraden els petards. A les nits de sant Joan jo sóc feliç a dintre el llit, segura, sabent que no em pot tocar cap petard.

Ahir no va ser un sant Joan diferent. Els meus pares van marxar i jo em vaig negar a anar a un lloc on sabia que hi hauria molts petards, i dels grossos. I que la gent els tiraria sense anar amb compte. Vaig fer bé. M'han dit alguna cosa d'un cargol que el van fer astronauta... i es veu que això només va ser el principi dels petards. Després, la cosa va continuar.

Jo era a casa. Els nens del "barri" van tirar uns quants petards al principi de la tarda. La Nineta anava amb cosetes petites i estava que no se la podia aguantar.

Però va arribar la nit, i els veïns van tirar petards grossos. I mentre jo em barallava amb la plantilla (ja he enviat una incidència, a veure si em treuen allò...) anava sentint i veient petards.

I, en comptes de fer el que faria una persona normal, anar a una foguera i cremar el que no m'agradava del passat... jo em vaig submergir en el passat.

Feia temps, feia molt de temps, que necessitava dir una cosa a algú. Ho necessitava, i em voltava pel cap. Una d'aquelles coses que saps que no diràs mai, però que sempre et voltaran. I que, d'alguna manera, saps que si no les dius, et perseguiran tota la vida.

Però no, no m'atrevia. Massa anys sense saber-ne res. Massa temps per dir una cosa.

Suposo que, en el moment que me'n vaig adonar, tenia massa orgull per dir-ho. I va passar el temps, i va anar passant. I va seguir passant.

Però un dia va aparèixer al meu cap, més fort que un temps enrere. Crec que fa un any, més o menys. I tot aquest any m'ha estat perseguint un "li hauries de dir".

No és gaire divertit tenir un dimoniet i un angelet al cap, que et van dient coses, tot i que no sé qui és el dimoniet i qui és l'angelet. Un que diu que ho faci. L'altre, que no. Un, que li agradarà sentir-ho. L'altre, que ni se'n deu recordar. Un, que potser ja ho sap i li agradarà que tu li diguis. L'altre, que no deu saber ni qui ets.

I, al mig de tot plegat, una casualitat. Una casualitat, que porta a una oportunitat.

I una nit de sant Joan.

I una noia que tanca l'ordenador per no haver de seguir el dimoniet (o l'angelet). I se'n va a dormir.

Però arriba al llit i sap que no podrà dormir. I sap que no serà pels petards.

Així que s'aixeca, i sense saber si la cosa arribarà on ha d'arribar, s'hi posa.

I canvia la pantalla, i diu que no pot.

Es torna a mirar la pantalla. "Sí, ho he de fer". Perquè sap que, un cop fet, fet estarà. I ja no hi pensarà més.

I una cançó, la de dalt.

I una altra, que no hi té a veure del tot, però si una miqueta.



Perquè a vegades va bé posar-se a córrer i dir el que s'ha de dir.

Allò que no sé fer. Allò que ens costa tant de fer. Allò que no fem per... per què?

Ho sé. Ho sé. Ho sé.

No està bé. Dius una cosa, i pam, la pilota està a l'altre camp. I te'n rentes les mans. Tu has fet el que havies de fer. I ara li correspon a qui està a l'altra banda veure com cau la pilota sense fer res, intentar retornar-la o tornar-la com sigui, encara que sigui després de que ja hagi botat i el punt sigui per l'altre.

Però costa. Costa agafar una pilota que fa temps que està caiguda, i tirar-la a l'altre camp.

I ja està. Ja està fet.

Bé, no està fet del tot.

No puc saber si la pilota ha arribat a l'altre camp. Només ho puc saber si tinc una resposta. Si no tinc cap resposta, només sabré que o la pilota no ha arribat, o no l'ha volgut veure arribar.

Però, no sé per què, prefereixo aquest cas. Prefereixo haver-ho intentat i quedar-me amb el dubte de si la pilota va arribar i no va ser retornada o si no va arribar mai, que no pas no haver-la enviat mai.

I, com sempre, un cop enviat, sé que ho podria haver fet molt millor. Va ser un rampell, i els rampells sempre són... rampells.

Tot i que suposo que sempre puc alegar la bogeria de la nit de sant Joan.

Ho acabo de fer...

Avui és la nit de sant Joan. Avui hauria d'estar a fora, si no em fessin por els petards.

Avui hauria d'estar cremant el passat a la foguera.

Hauria d'estar cremant el blog a veure si puc fer que torni a funcionar?

Però no he fet res de tot això.

Estic sola a casa, i això és molt perillós. Jo, sola a casa, que havia planejat modificar la plantilla i...

... i no puc modificar-la (mira que estic pesada, amb la plantilla dels nassos!!! Després ho tornaré a intentar)

Però he fet una cosa molt diferent. Per curiositat, he anat a petar al Facebook. I allà no he pogut resistir la temptació de buscar gent que hagués anat al meu institut...

Acabo d'enviar un missatge a una noia que sé que m'engegarà. A una noia que sé que pensarà que sóc una fracassada. A una noia que se'm mirarà per sobre l'espatlla.

Però deu ser el sant Joan, i que em sembla que no és massa bo estar a casa.

Ai, per què ho he fet?

Odio les coses que no puc controlar

Quan treballava d'informàtica (i ara també) odio que em donin un programa que fa una determinada cosa. Odio no poder-lo toquetejar (altrament dit, fotre-li mà). Odio que el que faig jo no funcioni i no sàpiga si és culpa meva o culpa de la cosa que m'han passat. Odio no poder-hi posar un put pel mig, per saber si aquella variable l'estic canviant jo o la canvia ell, o si sóc jo la que accedeixo a un tros de memòria que no tocaria, o si és aquell programa, que qui l'ha fet no l'ha provat bé i resulta que no funciona.

Odio no haver-ho fet jo, i no poder-ho modificar jo. Odio no poder-ho fer, no poder saber per què la cosa no funciona. I odio no poder-ho arreglar jo.

Odio tot allò que no puc controlar. Sí, ho reconec. Odio tot allò que no puc entendre com funciona, que no puc obrir, que no puc diseccionar, i arribar fins a dintre. Saber per què funciona o per què no funciona.

Crec que per això no m'agraden els petards. Perquè no són del tot previsibles. Perquè, com deia la Laia, n'hi ha que van on volen. I no pots controlar si et faran mal o no.

Per això de petita em feien por els gossos. Encara ara n'hi ha que me'n fan. No saps quan un gos et saltarà a sobre. Pot ser en qualsevol moment. I no ho pots controlar, per més ben ensenyat que el tinguis. O he d'explicar el que va fer el gos de casa l'altre dia que tornava jo amb una xíndria de 14 quilos a les mans? Doncs va venir directe cap a mi, i sabent que jo no podia moure les mans, va aprofitar per anar fent saltets i deixar-me les mans regalimant bavaies de gos (sí, sé que no és ni xíndria ni bavaies, però, a que m'heu entès?)

I avui odio el blogger. Perquè jo em dedico a arreglar les coses tocant l'html. Però el que he d'arreglar per poder tenir una plantilla en condicions ho he d'arreglar a través dels "Elements de pàgina".

I això ja no ho puc controlar :-(

Quan no se'n sap, no se'n sap!

Diuen que, a vegades, ens cal perdre unes quantes coses per recomençar. O sigui, que jo tinc una cosa que m'estimo molt, i pel que sigui, la perdo. Em sap molt de greu. Però lluito, i lluito, per intentar aconseguir alguna cosa que la substitueixi. I, temps després, estic més contenta d'allò que l'ha substituit que no pas del que tenia al principi.

Com ja vaig dir, vaig començar a modificar una plantilla. En comptes de fer-ho a pèl, com sempre havia fet, i arriscant-me a que algú entrés al blog i li fes un mal d'ulls horrible, vaig crear un altre blog i vaig començar a modificar la plantilla allà, a estones.

Quan la tingui feta, canviaré la plantilla i llestos. Cap problema!

Però ai...

Ara acabo de canviar la plantilla. I què he fet? Doncs que no he guardat còpia de l'antiga. Per què? Doncs perquè la nova ja m'agradava.

I quan m'ha dit que perdria uns quants gadgets què he fet? Doncs he pensat que ja no hi perdria res, que els podria recuperar.

Resultat:

He intentat entrar al blog, i em dóna un error d'aquests xungos.

He intentat tornar enrere la plantilla i em segueix donant l'error d'aquests xungos.

He intentat posar-hi una nova plantilla de les que hi ha per defecte i... a veure qui ho endevina? Exacte! Em segueix donant un error d'aquests xungos!

Però això no és el pitjor.

El pitjor és que he perdut els enllaços de la dreta, els que sortien aleatòriament. Per sort, algú em va demanar com ho feia i li vaig enviar per mail fa uns mesos. Encara dec conservar el mail, i sinó, doncs li podré preguntar. Diuen que els favors sempre tornen, no?

Però el pitjor no és això. Puc tornar a programar els enllaços aleatoris, encara que no ho pogués recuperar i que la Boira ja no ho fes servir (que ho fa). I els enllaços, doncs em puc deixar algú, però sempre me n'acabaré recordant.

No, el pitjor de tot és que he perdut moltíssimes coses més.

Crec que la que em sap més greu són les frases. Un any de frases recollides dels altres blogs i del meu. I on ha anat a parar? Al meu mal cap que ha clicat al botó sense pensar-s'ho dues vegades.

Però vull ser optimista. Com deia al principi, de totes les coses se n'ha de treure alguna cosa bona. Recuperaré alguna frase, algun dia. Moltes coses no les recuperaré, però... però a vegades, perdent coses, encara en venen de millors.

Ho sé, ho sé. És un post que només es podrà llegir per rss, almenys fins que sigui capaç de treure l'error xungo del blogger. Però espero que, aviat, es tornarà a veure bé. Tot i que no sé com serà la plantilla...

Serà sant Joan que es venja de mi perquè no m'agraden els petards?


Actualització (19:38): He trobat la manera de que es pugui veure el blog sense l'error xungo. Una plantilla molt lletja, per cert. De les del blogger antic, si algú ho recorda... Ara he d'anar a posar a dormir a la iaia... Això vol dir que la plantilla es quedarà així... fins que la pugui arreglar, o fins que sàpiga com posar una plantilla nova sense l'error dels nassos. D'acord, el tinc mig controlat. Eren les fotos del National Geographic, però no me les deixa treure!!!

Itàlia, Itàlia, Itàlia!

Porto tot el dia dient "Itàlia, Itàlia, Itàlia!" cada cop que apareix el meu pare. Ell es pensa que ho dic en broma. Es pensa que ho faig per fer-lo enfadar. Es pensa que ho dic perquè comenci a dir les grandeses de la selecció espanyola.

S'equivoca.

Tinc sort que avui està de bon humor, i puc animar a l'equip que realment vull que guanyi. Itàlia.

Abans de que comencés l'Eurocopa, algú em va preguntar qui pensava que guanyaria. Itàlia, vaig dir jo. Sí, no hi entenc gaire de futbol. Però vaig dir que guanyarien o Itàlia o Alemanya. Vist el que s'ha vist fins ara, vés que no endevinés la final :-P

Sí, avui vull que guanyi Itàlia. I de golejada. I si no n'hagués tingut prou ganes, ahir encara n'hagués agafat més.

Ens vam quedar a casa sols, el meu pare i jo. En un moment vaig passar per davant de la tele. Rusia i Holanda havien arribat al final de partit empatats. Així que jo em vaig quedar davant de la tele: "Vull veure penalts, vull veure penalts!" Que quan el Barça es juga alguna cosa a penalts ho passo fatal, però quan s'ho juga algú que no em va ni em ve, és molt divertit, veure com els tiren i com pateixen. Seré sàdica! :-D

Al final no va poder ser. Per què havien de marcar dos gols, els russos? En fi... Però veure aquell final de partit em va servir per agafar més mania a la selecció espanyola. O era als comentaristes de Cuatro? O a totes dues coses? Ara em penedeixo de no haver comprat un got el dia del concert en favor de les seleccions catalanes a Girona. Hagués estat un bon punt que me l'hagués comprat i el fes servir cada dia davant del meu pare. En fi, ja no puc tornar enrere. Ja ho diuen, ja, que sempre ens penedim més del que no fem que no pas del que fem, almenys la gent com jo.

Els comentaristes de Cuatro. Estava amb ells i me n'he anat de tema. Ahir estaven comentant el partit entre els russos i els holandesos, i què es dedicaven a fer? Doncs jo estava llegint, esperant que s'acabés la prórroga, intentant no escoltar-los massa. Però em va semblar sentir que parlaven del partit. Deien que era un partit dolentíssim, i que els russos havien ensenyat a la selecció espanyola com guanyar als holandesos, i que els holandesos havien ensenyat com guanyar als russos. Vaja, que havien fet la feina d'en Luís Aragonés, i que tant si passaven els russos com els holandesos, estava clar que els espanyolets passarien a la final. I jo vaig aixecar el cap, i vaig estar a punt de dir: "Però els espanyolets no juguen demà contra Itàlia?" I si no guanyen a Itàlia, molt en faran de saber com guanyar als russos i als holandesos. Si és que els de Cuatro ja veien els espanyolets campions de l'Eurocopa, i jo els veig caient a quarts de final!

Que sí, que ha de guanyar Itàlia! No pot ser de qualsevol altra manera!

I això li deia a algú per mail, avui. Un mail que ja he enviat. I que sé que, segurament, si tornés avui, em diria que no, que vol que guanyi Espanya. I somric, perquè em sembla que tots dos som uns traidors a les nostres pàtries. Jeje, que em pixo de riure! Com en Hiddink!

Aquest matí he clicat el botó d'enviar. M'ha fet pena i alegria a la vegada. Ja feia setmanes que anava contestant el mail a trossets, a estonetes. Un mail que, segurament, sigui el rei de tots els mails. Un mail que, quan va arribar, vaig trigar com mitja hora a llegir. I a contestar... he trigat moltíssim! Però ara em fa peneta. Perquè, de la mateixa manera que jo trigo a contestar, també trigarà a arribar la resposta. I trobaré a faltar aquells minutets diaris en els que contestava un trosset de mail. En els que reia del que em deia. De les brometes, i de les coincidències. Però tornarà! I tant que tornarà! Amb més brometes, i més llarg. Seguríssim!

I amb la resposta a la pregunta: guanyarà Itàlia l'Eurocopa?

Jo dic que sí. En una final amb Alemanya. I guanyarà per 2-1.

És clar que jo no entenc de futbol, i segur que m'equivoco! Tot i que espero que no.

Itàlia! Itàlia! Itàlia!!!

Heidi

Sóc una nena dels 80. No ho puc evitar :-)

Aquest matí tenia feina. Havia de preparar unes coses. I volia agafar el llibre, que ahir em vaig quedar fregida i estava molt interessant.

I què he fet? Doncs he anat a parar al vídeo d'aquí dalt. I d'aquí, per curiositat, he mirat la primera part del primer capítol. I ja no he pogut parar. Només acabo de mirar el primer capítol, he dit. Va, la primera part del segon. Bé, i ara puc acabar de veure el segon...

Si no fos perquè tinc el temps just de dutxar-me i marxar corrent, em quedaria tot el dia fent un intesiu Heidi. Crec que no havia vist els dibuixos des dels anys 80. Des de que era una nena petita, de l'edat de la Heidi.

Ho reconec, m'han fet riure. M'ha fet molta gràcia el final de tot de la primera part del primer capítol. Però també tinc les llagrimetes a punt de sortir.

Ostres, és que jo recordava a l'"abuelo" com un ogre, però pobre, ell vivia tot sol a la muntanya i de cop li porten a una pobre nena de 5 anys! Què ha de fer, el pobre "abuelo"? I bé, d'ogre no n'he vist res.

Bufa, he de marxar. Potser val més. Perquè seria capaç de passar-me tot el matí veient la Heidi!

Ah! I confirmat: el meu gos salta com les cabres de la Heidi. I tant! En tenia el record, però ja veig que el record era bo.

Per cert, "copo de nieve" és una cabra o un gos? Perquè té un comportament més de gos que no pas de cabra!

Apa, a treballar!!!

Visca jo!

Quant de temps fa del "m'agrada el meu blog"? És tard, ahir vaig dormir poc, i avui també dormiré poc. Tinc mandra de buscar-ho. Va ser l'estiu passat?

Ara acabo de donar per bona una cosa. Una cosa que m'ha costat molt de fer. Demà l'ensenyaré a algú. I sé que aquest algú farà mala cara. No, no sé que farà mala cara, però m'ho puc imaginar. M'ho puc imaginar, perquè...

Bé, ja heu vist el blog. Estic arreglant una nova plantilla, per aquest estiu, però trigarà més del que esperava que trigués. I com és la plantilla? Doncs està clar: plena de colors! Sobretot grocs i taronges. Perquè a mi m'agraden els grocs i taronges. I sé que, quan acabi i la pengi, algú pensarà que quin mal d'ulls. Més que l'actual? Bé, és igual. Sé que aquesta plantilla no agradarà a tothom, però m'agradarà a mi, i jo n'estaré orgullosa. Perquè és la meva plantilla. Perquè l'he fet jo. I perquè... perquè sí.

Quan vaig començar a escriure al blog, recordo que sovint em trobava al cotxe, enmig d'una retenció, i em posava a inventar-me històries, que després escrivia. Aquesta última història, la que he publicat en 5 entregues, a mi m'ha encantat (ole! Sí, tinc dues àvies...) Doncs això, que a mi m'ha encantat. Bé, no m'ha agradat del tot perquè reconec que ha sigut massa previsible i que al final els trossos m'han quedat massa curts i l'he allargat massa en el temps. Però això és perquè estava baixa de forma. Hi haurà més històries. M'agrada fer històries. I no necessito que ningú em digui que són bones, ni dolentes. Només necessito que m'agradin a mi.

El que deia, això que ensenyaré demà. A mi m'encanta. M'agrada com està fet, i m'encanta perquè m'he passat moltes hores fent-ho. I no necessito que ningú em digui que està bé. Ja m'ho tiraran per terra, ho sé. Però a mi m'agrada, jo ho veig bé, i me'n sento orgullosa, perquè he aconseguit fer el que jo volia fer. He aconseguit que les coses es veiessin com jo volia que es veiessin. I he aconseguit que tot estigui com jo volia.

M'he recordat de la Llum adolescent. Recordo que no hi havia ningú de la meva edat que em digués que feia les coses bé. Però jo estava contenta amb el que feia, em sentia orgullosa del que feia, i si jo me'n sentia, no necessitava el recolzament de ningú. Només amb mi mateixa en tenia prou.

Però he crescut, i mica en mica he anat buscant el recolzament de la gent. Necessitava que alguna cosa agradés a algú determinat. I llavors deixava de ser jo. I, al no ser jo, estava menys contenta amb mi mateixa, i necessitava que algú altre recolzés el que jo feia, perquè jo no ho recolzava. I, d'una manera o una altra, és com un peix que es mossega la cua. Necessito algú que em digui que el que faig està bé, perquè jo no ho veig bé. I, com que necessito que algú altre ho vegi bé, faig les coses d'una manera que no és la meva, el que ajuda a fer que encara vegi pitjor el que faig i encara necessiti més el recolzament.

Bé, crec que això del paràgraf anterior ho podria escriure en passat. No sé quan es va produir el canvi. Una setmana, potser un parell. No, no és una qüestió de la falta de son, o de l'alegria per haver fet això. És una qüestió que ha anat arribant.

Ara mateix em sento bé amb mi mateixa. Visca jo! No necessito que ningú em digui que faig les coses bé. Bé, entenem-nos, tots necessitem que algú apreci el que fem. Això està clar. Però no hem de pagar el preu de deixar de ser nosaltres perquè algú ens accepti.

Jo sóc com sóc. En moltes qüestions, sóc un outlier. Però m'agrada ser un outlier. No per ser diferent de la resta, sinó perquè m'agradi el que faig.

Un exemple. Quan em vaig comprar el cotxe, n'hi havia molt pocs com el meu. Gairebé no n'hi havia cap. Però a mi m'agradava aquell cotxe. I me'l vaig comprar. Amb el temps, el meu cotxe s'ha posat de moda i ara hi ha molta gent que en té un d'igual. Doncs a mi el cotxe em segueix agradant, perquè no m'agradava perquè fos diferent, ni tampoc vaig deixar de comprar-me'l perquè fos diferent. Era el cotxe que m'agradava, i que em segueix agradant. Doncs ja està. No té per què agradar a la resta de la gent. Si m'agrada a mi ja n'hi ha prou. I no he de comprar-me un cotxe perquè agradi a determinada persona, perquè el cotxe m'ha d'agradar A MI.

I aquest blog també m'ha d'agradar A MI. Si algú es passa i li agrada, perfecte. Però a qui ha d'agradar aquest blog és A MI. I punt.

I el que he fet aquesta setmana (buf!!! Sí, m'hi he passat una setmana!!!) m'ha d'agradar A MI. D'acord, també ha d'agradar a algú més, perquè no porta només el meu nom, tot i que ho he fet jo soleta. Però estic contenta perquè m'agrada A MI.

Visca jo!

I ara, el millor que puc fer és anar a dormir, que ja començo a divagar sense mesura... I no m'agrada deixar comentaris i mails penjats. Però ja els contestaré demà. Perquè una de les coses que m'agraden d'aquest blog (ole! I mira que tinc dues àvies!!!) és que contesto tots els comentaris. Potser a vegades trigo, però sempre contesto. I això m'agrada... A MI.

Visca jo!!!

Autoconfiança (cinquena i última part)

Ve d'aquí.

Ara he de tornar a parlar. Vinga, que ho estava fent molt bé. Tornem-hi.

Per què em mires? Sí, ja ho sé, estic aquí dalt, parlant. I la gent ha vingut a escoltar-me, o això sembla.

No, què hi fas, aquí? Per què no ets lluny? Per què no t'esperes a fora? Per què? Per què has vingut?

Eh... doncs... continuo parlant...

Coi, ja suo!

I per què tartamudejo?

No, jo no volia ningú conegut.

Em mira i somriu. Em dóna ànims. No, no pot ser. No, no vull! Que no!

Ai, i per què tartamudejo? Tan bé que havia començat! I no faig més que queixar-me.

La única manera de recuperar la confiança és que desaparegui i que torni a trobar-me entre desconeguts. I que deixi de mirar!



Ostres, ara tartamudeja. S'ha posat vermell. Ho passa malament.

Què m'he perdut? Què ha passat?

Vinga, que abans ho feies molt bé! Va, que jo t'animo! Ho faràs molt bé, segur!

I si... i si... i si és culpa meva?

És que a vegades sóc idiota! Quan parlava amb seguretat, pensava que no era qui deia ser. I ara... Ara que tartamudeja em sap greu que tartamudegi.

Torna a ser tu! Torna-hi! Què he de fer perquè tornis a confiar en tu mateix? Ai! Voldria tirar enrere en el temps. I no haver-te dit res.

No, però segur que no és per mi. I si això de la llum l'ha posat nerviós?

Vinga, que ja queda poc. Jo t'animo! Vinga, que jo em quedo aquí per donar-te suport moral!

Autoconfiança (quarta part)

Ve d'aquí.

Sortim, doncs! Ja és mala sort! Ara que ho estava fent tan bé. Ara que em sentia bé amb mi mateix. Ara...

Quan torni, ja veurem si puc recuperar la confiança, si puc continuar com ho estava fent.

Ai! Vigila per on vas!

- Ui, perdó!

Bé, sense llum és normal, que passin aquestes coses.

- No passa res.

No, si us plau, no em preguntis sobre el que estava parlant. Més tard. Que ara tinc les idees al cap i...

... ostres, si no fos perquè sé que vius molt lluny d'aquí diria que ets...

- Hola... Em coneixes? Sóc...

... tu.

- O... o... os... tres... qui... na... sor.. pre... sa...

Autoconfiança, on ets? I per què em poso ara a tartamudejar?

- Sí, com que em quedava a prop, he vingut.

Home, tan a prop no et quedava...

- Gra... gra... gràcies!

Ah, mira, ja ha tornat la llum. Tornem a entrar. No he perdut massa el fil. Vinga, que jo puc!

- E... e... en... can... tat... de... co... nei... xer... te. De... de... de... després par...lem.

Continuarà...

No hi sóc mai

L'últim cop que van operar a la meva mare, jo no era a casa. La van operar d'urgència, més o menys. Li van dir que l'operarien amb uns deu dies d'antel.lació. Jo havia de ser fora. Li vaig dir que no, que em quedaria. Però ella em va convèncer que havia de marxar. No vull entrar en si vaig fer bé o vaig fer malament. El perquè vaig marxar i no em vaig quedar és una cosa entre la meva mare i jo. Una promesa que li vaig fer de molt petita. Tot el que em pugui dir qualsevol persona sobre la meva obligació de quedar-me, ja m'ho va dir la meva família, i molt accentuat, a la cara i per darrere. I sé que, si m'hagués quedat, ho hagués fet per la meva mare, no per no sentir tots els insults que vaig arribar a sentir.

I és que jo tinc la impressió que no vaig gaire enlloc. M'ho sembla, però... però no hi sóc mai.

Han nascut uns quants nens des de que jo sóc en aquest món, i només n'he anat a veure un a l'hospital. Amb la resta, sempre era fora. Fins i tot quan la Nineta va arribar, la van anar a buscar tots, tota la família. Tota? No, jo no hi era. I el més fotut és que ara mateix no recordo on era. Vés a saber!

És igual. Si hi ha alguna cosa, jo sempre sóc fora. Quan el meu pare va tenir la pulmonia, jo també era fora. Quan... és igual, jo sempre era fora.

Quan vaig tenir la possibilitat de marxar un parell de dies aquest estiu, em vaig recordar de l'operació de ma mare. El problema és que el dia no estava fixat. Havia d'anar al metge a principis de juny i li fixaria una data. Abans de dir que sí, vaig parlar amb ma mare. És clar, era el que havia de fer. Però ja sabia el que em diria. A part de tot, ja seria molta casualitat que jo marxés un parell de dies i coincidís exactament amb el dia.

El dia que ma mare va anar al metge, li vaig dir que m'enviés un sms. Quan el vaig rebre, només hi havia la data de l'operació. Sé que vaig pensar que era molt tard. Però no en vaig fer cas. Era tard, però potser ja ho hauria de ser.

Al vespre, quan vaig arribar, li vaig dir a ma mare que era una sort que l'operessin just la setmana després de marxar jo. Que, per una vegada, no seria fora.

La meva mare no va contestar. Va fer una cara rara. Llavors el meu pare em va dir:

- Bueno... es que la fecha que le dieron era el día que tu tenías que marchar y le pedimos que lo retrasara una semana...

Autoconfiança (tercera part)

Ve d'aquí.

I ara, què faig? Quan acabi, li dic alguna cosa? Em reconeixerà? Sabrà qui sóc? Mare meva, per què coi he vingut? Per què he vingut?

Què passa ara? Ens hem quedat sense llum? Ostres, ja és mala sort!

Diuen que sortim. Doncs sortirem.

- Ui, perdó!

Ostres! Mira que és mala sort, que sense llum hagi hagut d'anar a xocar precisament amb ell.

- No passa res.

Li dic algo? Li dic algo? Li dic algo?

Què carai, o ara o mai!

- Hola... Em coneixes? Sóc...
- O... o... os... tres... qui... na... sor.. pre... sa...

I ara per què tartamudeja?

- Sí, com que em quedava a prop, he vingut.
- Gra... gra... gràcies!

Continuarà...

Què me n'emporto?

M'acabo d'adonar (per enèssima vegada) que el món és un mocador. Tu coneixes algú per una banda, i algú per una altra. A la primera persona la coneixes des de molt petita, al cantó de casa. A la segona, l'has conegut més tard, i viu lluny. I, de cop, t'adones que aquestes persones són amigues de tota la vida i tu no ho sabies. Me n'emporto un somriure.

I me n'emporto un braçalet. El regal que m'ha fet un nen molt maco. Perquè sí. Perquè fem veure que ens barallem, però en realitat ens ho passem molt bé. I ell és així: agafa i em regala un braçalet.

I me n'emporto un malentès. Una xorrada. Però una xorrada d'aquelles que dius que no vols dir una cosa, però com que dius que no ho vols dir, encara t'insisteixen més. I, com més insisteixen, menys ganes tens de dir el què. I, com menys ganes tens de dir el què, més ganes tenen de treure-te'l.

I, és clar, llavors les criatures (sí, eren criatures) s'inventen històries. I, com que s'inventen històries, la cosa se'n va de mare i... i li diuen el que no li han de dir a algú. I veig la cara de decepció en aquest algú. I somric, però tampoc dic el què. Perquè els nens ja han decidit el què, i tampoc acceptaran que digui que no. Però he vist la cara de decepció, i em queda aquest moment. Ja desfaré el malentès, no hi ha pressa.

Però, sobretot, em queda un moment amb la Nineta. Una tarda, més ben dit. "Et distreu", em deien. I és que no és gaire senzill fer el que havia de fer amb una nena asseguda a la falda reclament la meva atenció. Però ella mirava, i aprenia. M'encanta quan es fixa en les coses i aprèn. Només li vaig ensenyar una petita cosa i... i la va aprendre tan ràpid!

I els nens, intentant-me treure les coses. Jeje, no parlaré. No, no parlaré :-D

Nereida

Li hauria de dir. Li hauria de dir que no em dic Nereida. Li hauria de dir que en realitat em dic Laia. Però, és que li fa tanta il.lusió... M'havia de trobar un nom, i com que la Laia va ser la primera a descobrir qui era jo, ha decidit posar-me Nereida.

La casualitat, però, ha fet que jo em digui Laia. Me'n dic des de que vaig néixer. Sí, les fades també neixem. I morim. Tot i que jo encara sóc molt jove i no sé massa sobre la nostra reproducció, perquè jo sempre he vist només fades femelles i cap "fado". Serà que s'amaguen? Serà que les fades neixem per generació espontània? Jo ja pregunto, ja, però ningú em vol contestar! Algú sap com neixem les fades?

La vaig conéixer en una botiga. Jo feia temps que em passejava pel món. Un dia va venir un gripau blau i em va fer una foto. Crec que es va quedar tan impressionat amb la meva bellesa que no es va adonar de qui m'acompanyava.

El que no sabia el gripau blau és que les fotos sempre agafen una part de la nostra ànima, perquè som éssers màgics. I jo em vaig dividir en dos. Una part de mi va continuar al bosc, amb els meus amics, els de la foto, i una altra part es va quedar dintre de la càmera. I, no sé com, de cop un dia estava en una botiga i vaig sentir unes veus.

I una veu que deia: "Aquest! Aquest és perfecte!"

Llavors em vaig començar a marejar. Vaig començar a volar, però sense fer servir les ales.

Sortosament, el meu destí era molt a prop del bosc on em vaig criar. De fet, no ho digueu a ningú, però m'he vist a mi mateixa. Bé, a la part de mi que es va quedar al bosc. I sabeu què? Doncs que jo sóc més jove. Jo seré eternament jove. Ella s'ha fet gran...

I bé, fa una setmaneta la Llum va aconseguir tornar-me a muntar, i ara ja torno a viure. De moment no veig massa cosa, però el fet de tornar a estar muntada fa que pugui tornar a volar, almenys a prop del lloc on se'm veu, i pugui anar fins al bosc, a respirar aire pur i a tornar a jugar amb els meus amiguets.

Que qui són els meus amiguets?

La Llum m'ha fet una altra foto.

Però aneu amb compte! Ja sabeu què passa amb les fotos! Sí, la meva ànima s'ha dividit en mil bocins. Bé, potser mil no, perquè la Llum no té tants lectors. Però sí que s'ha dividit en molts bocins.

I ara tu, que estàs llegint això, pots triar. Pots mirar la foto, sí. I pots no mirar-la.

Si la mires, em veuràs, i sabràs qui són els meus amics. Però també, si arribes fins a la foto i mires, una part de la meva ànima sortirà de la foto i t'acompanyarà la resta de la teva vida.

Sense que tu ho sàpigues.

Tu decideixes!

Autoconfiança (segona part)

Ve d'aquí.


Quins nervis, mare meva! Però quins nervis! Per què ho he de passar sempre tan malament?

Deixa'm mirar.

Buf! Sort que no hi ha ningú conegut. Sort que no hi ha aquella noia, com l'últim cop. Aquella noia que va venir només per escoltar el que havia de dir. Si no hi hagués sigut...

Però no, hi era, i ho va espatllar tot. No li podia dir que marxés, però...

Si no hi ha ningú conegut, parlo molt bé. Parlo, explico, dic. No em poso nerviós. No em poso vermell. No suo. Però només que hi hagi algú conegut, sobretot si és algú que m'importa...

Ah! Però quina sort! No hi ha ningú conegut.

Vinga, comencem! Vinga, va!

Ostres, i ho estic fent bé i tot! Que bé! Oh! Que bé!!!

Però... però... què ha passat? I la llum?

Coi! Per un dia que ho estic fent bé, sense nervis, sense tartamudejar, sense... i va i se'n va la llum! Ja és tenir mala sort, també...

I ara què? Diuen que sortim. Doncs vinga, cap a fora!

Continuarà...

Autoconfiança (primera part)

Es va aixecar molt aviat. No volia recordar-ho. Les 4 del matí? Alguna cosa que se li assemblava. Va anar mig adormida a l'estació i va pujar en un tren que l'havia de dur lluny. Molt lluny. O potser no tant.

Va arribar poc temps abans de que comencessin. Va fer una ullada a la sala, i va estar buscant a veure si veia la persona que havia anat a veure.

Li semblava que es coneixien de tota la vida. Si algú li hagués preguntat, hagués dit que es coneixien de tota la vida. Però sabia que no. Sabia que feia uns 10 anys que es coneixien. No... de fet, no. Es va posar a recordar, i es va adonar que no, que no feia ni 10 anys. Però no sabia dir quants eren exactament, però sabia que eren menys de 10. Però era com si es coneguessin de sempre.

Era com si es coneguessin de sempre, però no s'havien vist mai. I allà estava, preguntant-se qui seria. Ho sabria aviat. Havia de parlar. Va començar a mirar, i a mirar...

Va arribar l'hora i va aparèixer. Es va posar nerviosa. Sabia que a ell li costava molt de parlar. Moltíssim. I que ho passaria malament. Se l'imaginava vermell, suant, amb cara d'espantat. I tartamudejant una mica, almenys al principi. Això era el que esperava.

Però no va ser així. Allà va aparèixer algú que semblava totalment segur d'ell mateix. Una font d'autoconfiança. Algú que parlava sense problemes. Ni vermell, ni cara d'espantat, ni suor, ni tartamudeig.

Es va plantejar no donar-se a conèixer. Sí, ell havia vist una foto seva, però no l'esperava. Vivia molt lluny i no s'esperava que vingués. De fet, era gairebé impossible que ho fes.

No, no li diria res. Però... però... Però s'havia adonat que no era qui deia ser. I, com que no era qui deia ser, com podria continuar com si res no hagués passat? Sí, li hauria de dir alguna cosa. Alguna cosa...

Però, com podia parlar amb algú tan segur d'ell mateix? Ella, que sempre dubtava. Ella, que no estava gens segura de si mateixa...

Continuarà...

Em supera

La feina administrativa em supera. Omplir papers, posar-hi el que sigui, mirar que estigui tot bé, buscar a qui t'ha de signar els papers, presentar-los... Buf! Em supera! I és una feinada, i et fa perdre una de temps...

Ahir (gràcies, Anna!) em pensava que ja havia omplert tots els papers. Ja tenia tots els papers impresos, signats, i a punt de ser presentats.

Faltava una mica per dos quarts d'una. He agafat l'mp3, i apa, a presentar els papers. Hi ha dues cançons des del meu lloc de treball al lloc on he de presentar els papers.

Pel camí, em trobo una aglomeració de gent. Què fa tanta gent? Després me n'adono. Allà hi fan selectivitat i a aquella hora acaben de sortir de l'examen. Matemàtiques, per tots plegats.

Entro. Dono els papers i...

... i la persona a qui dono els papers agafa el telèfon, pregunta i... he de repetir els papers. Bien!

Torno a sortir. Dues cançons fins al lloc de treball. Ara hi ha més xivarri. Estan més nerviosos.

Arribo. Canvio. Imprimeixo. I busco...

Oh, miracle! Trobo qui m'ha de signar els papers.

Dues cançons. Cap a presentar els papers per segon cop. Ja són la una menys deu. Queda poca gent. Ja estan entrant. Encara hi ha més nervis.

Presento els papers. Per fi! Si qui els ha de rebre sabés el que m'ha costat omplir-los...

Surto. Queden un parell de nois a fora. Un amb un paper, mirant-se'l molt, sense voler entrar, fent la última repassada. I entra.

Jo torno al meu lloc. Dues cançons. Que bé! Ja he presentat els papers! Gairebé un dia per omplir-los i un matí més per acabar-los de presentar.

Ah! Encara no estic! He d'enviar un mail amb els mateixos papers. Envio. I...

... dos minuts més tard, m'arriba un mail.

"Et recordo que enviant el mail no n'hi ha prou. Has de presentar els papers a mà."

Coi! I què he estat fent els últims tres quarts d'hora?

La pregunta és: per què he hagut de presentar les coses per duplicat? I, quan dic per duplicat, vull dir que el primer cop que ho he presentat no era vàlid perquè no estava duplicat. Però, a més, ho he hagut de presentar en paper i per mail.

Aquestes coses de la burrocràcria (no, no m'he equivocat amb les erres) em superen.

El post d'avui

Avui estava feliç. No sabia exactament per què, però estava feliç. I, d'alguna manera, sé que he de donar les gràcies a la senyoreta Tirai pel mail que em va enviar ahir al vespre i que he llegit aquest matí.

Avui el dia feia olor de post. De post alegre. De post on deia que m'agradava ser somiadora, on deia que m'agrada somiar. On deia que volia seguir essent aquesta nena petita que sóc ara. On deia que no volia créixer. On deia...

No sé en quin moment les coses s'han girat. Bé, sí que ho sé. Però sé en quin moment han tornat al bon lloc.

Han tornat al bon lloc quan, seguint un comentari d'una senyoreta que està fent la selectivitat, he anat a parar al seu blog per descobrir que ara és el cau de les nereides. La nova plantilla m'ha semblat tan genial que m'ha fet tornar el somriure a la cara. Només de veure la plantilla.

Després, quan encara pensava en prínceps blaus, m'he passat per casa d'un senyor que em sembla que no he de barrejar el seu nom amb el nom príncep blau o m'embolicaré. M'ha fet recordar un post que vaig escriure fa temps. Tant de temps fa, ja? Més de tres anys! I, tornant-lo a llegir, he tornat a somriure. La que ho va escriure, era jo? Hi ha uns quants posts que vull guardar, que vull conservar, que vull tornar a recordar. L'altre dia em va venir una idea al cap. Avui, amb la d'abans, ja són dues idees. Idees, projectes, és igual. Són les coses que em fan feliç. Les il.lusions. I ja torno al principi.

La tercera persona que m'ha fet somriure ha sigut una senyora (vale, no estàs casada, però és com si ho estessis!) Jo, a vegades, també vull ser cabrona. Tu m'has recordat unes colònies d'ara fa molts anys, i he somrigut. Al cap i a la fi, no sé si hi ha prínceps blaus, però hi ha gent que és molt legal.

Seguiré somiant. Sé que seguiré somiant. Perquè sinó, no seria jo. Sé que acabaré per terra més cops. Però em tornaré a aixecar. I tornaré a somiar.

Tornaré a somiar perquè m'agrada ser ingènua. Perquè m'agrada ser infantil i somiar el que somien els adolescents. No m'importa. Sé que aquest estiu faré els 30, però internament encara sóc aquella nena de 15 anys que somiava. Segueixo somiant, i ho faré tota la vida.

A la feina hi tinc un dibuix plantat que em va enviar un blocaire. I allà s'està. A davant meu. El veig moltes hores al dia (el dibuix, no el blocaire!) I ve a dir més o menys això. O no.

Ja em començo a embolicar. Però només tinc una pregunta:

Quan comença el proper somni?

If tomorrow never comes...

El meu mp3 és molt intel.ligent, i sempre troba la cançó que em fa sentir bé. La cançó que necessito en qualsevol moment. La cançó... sí, la cançó.

Quan surto de la feina, des d'on treballo fins al cotxe, hi ha una cançó. Sí, jo també compto el temps amb cançons. Només hi ha temps d'escoltar una cançó. Així que engego l'mp3 en mode aleatori i... i vaig avançant a la cançó següent, fins que n'apareix una que s'adiu amb el meu estat d'ànim. Així que, és clar, tard o d'hora, el meu mp3 troba la cançó apropiada per anar de la feina al cotxe :-)

Avui li ha costat només un intent fallit. I m'ha regalat aquesta cançó, que explica molt bé el que volia explicar.

He entrat al cotxe, he hagut de canviar la ruta perquè hi havia un carrer tallat, he acabat en un barri amb tot de direccions prohibides. I, mentre sonava aquesta cançó (altre cop, la radio ha encertat el meu estat d'ànim)



les direccions prohibides m'han dut al carrer on vivia aquell noi que un dia es va riure dels prínceps blaus.

La tarda m'ha portat optimisme. Com deia a la Jo Mateixa, no podem intentar ser el que no som. I jo he intentat ser borde, però acabo sempre demanant perdó. I no era això el que volia dir.

El que volia dir és que no val la pena.

No, tampoc volia dir això. Volia dir que segueixo creient en els prínceps blaus. Coi, no crec en fades? I en druides? I... No, en realitat no hi crec, però en el fons del cor sé que existeixen. Perquè una fada no és un ésser que fa cinc centímetres d'alt, té ales, pot volar, i pot fer màgia. Una fada és un ésser que viu al mig del bosc, que creu en la màgia, i que creu que, amb la seva màgia, pot fer que el món sigui millor.

Calla! Però si jo sóc una fada! Com no han d'existir les fades, si jo en sóc una?

Però parlava de prínceps blaus. Si algú té curiositat, que miri què en diu el diccionari.

Doncs no, no em refereixo al príncep blau del diccionari.

Crec que m'embolico. Val més que no continui, que encara m'embolicaré més.

Atenció, definició: Un príncep blau és...

Sometimes late at night
I lie awake and watch her sleeping
She's lost in peaceful dreams
So I turn out the lights and lay there in the dark
And the thought crosses my mind
If I never wake up in the morning
Would she ever doubt the way I feel
About her in my heart

If tomorrow never comes
Will she know how much I loved her
Did I try in every way to show her every day
That she's my only one
And if my time on earth were through
And she must face the world without me
Is the love I gave her in the past
Gonna be enough to last
If tomorrow never comes

'Cause I've lost loved ones in my life
Who never knew how much I loved them
Now I live with the regret
That my true feelings for them never were revealed
So I made a promise to myself
To say each day how much she means to me
And avoid that circumstance
Where there's no second chance to tell her how I feel

If tomorrow never comes
Will she know how much I loved her
Did I try in every way to show her every day
That she's my only one
And if my time on earth were through
And she must face the world without me
Is the love I gave her in the past
Gonna be enough to last
If tomorrow never comes

So tell that someone that you love
Just what you're thinking of
If tomorrow never comes

... algú que pugui dir el que diu aquesta cançó.

I, definitivament... cal que continui la frase?

50 euros

Nota: Aquest post era el post de la nit. L'he escrit al matí, quan he arribat (no ho hauria de fer, però també he arribat molt aviat). Avui no hi havia d'haver hagut més post que aquest. Però avui he rebut dues notícies. Una de bona, que no m'esperava, i realment volia que passés, fins i tot l'altre dia em van preguntar. Estava segura que no s'acabaria produint. I encara no és segur, però... però mira, m'ha fet il.lusió. I segur que sí, segur que sí, ha de ser que sí!!! Pels volts de sant Joan ho sabré... La segona, ja me l'esperava. De fet, n'estava mig segura, però jo mateixa em deia que no. Un d'aquells flaixos que no vull tenir, però que hi són. Avui n'he tingut la confirmació. La primera part, la bona notícia, fa referència a la vida professional. La segona, la "mala notícia", fa referència a la vida personal, o de les relacions personals. La veritat és que no m'esperava notícies avui dilluns, però si m'haguessin dit que hi hauria una notícia de cada, una de cada terreny, hagués encertat quina era cadascuna. Per no perdre la costum. Al vespre més. Al vespre contestaré els comentaris. I... i suposo que algun post caurà. Una de les dues coses ha de caure. El que ara em ve al cap és una pregunta: quan arribi el vespre i estigui sola a casa, i hagi preparat el que he de preparar per la bona notícia (o una petita part), però estigui sola a casa i hagi de donar senyals de vida a la persona portadora de la mala notícia (que vaja, alguna cosa suposo que li he de dir...), a l'hora que normalment escric els posts (normalment no ho faig mai a la feina), què predominarà? La bona notícia? O la dolenta?

M'aixeco tard, perquè he d'anar a posar gasolina. Sí, he d'anar a posar gasolina, el pitjor dia des de fa moooooooooolt de temps.

I aviso. Tothom es pot queixar. Tothom es sent de les seves coses. Jo també. Així que... em queixo!

No tinc cap gasolinera del camí de casa a la feina. En tenia una, però resulta que l'han tancat. Oh! Això vol dir que m'he de desviar per poder posar gasolina. En concret, la que em queda més a prop de casa em fa desviar uns 3 quilòmetres. Així que vinga, aquest matí m'aixeco i em disposo a anar a la gasolinera aquesta.

Ma mare em diu que m'ho agafi amb paciència, que hi ha cua a les gasolineres. Cua a les gasolineres? Ni que la regalessin, la gasolina... Vaga de transportistes? Va... si total, què? A la gasolinera on vaig, com a molt hi hem coincidit dos cotxes a la vegada...

Mentre baixo, amb un bitllet de 50 euros al seient del copilot, somric. I somric per no plorar. L'últim cop que vaig portar el cotxe de ma mare a posar gasolina hi vaig posar 3000 pessetes. Quan vaig arribar a casa, ma mare em va mirar amb cara de pòquer: i ja t'hi han cabut? Sí, m'hi han cabut!

Amb el meu cotxe sempre havia posat 30 euros. Vaig passar de posar les 3000 pessetes al cotxe dels meus pares als 30 euros al meu cotxe, que sembla el mateix, però no ho és, ni molt menys! Al principi omplia el dipòsit. Però cada cop es quedava en menys, i en menys... fins que avui he decidit posar-hi 50 euros. Perquè, és clar, si he d'acabar amb la reserva de gasolina, un dia al vespre, sense possibilitat d'anar a cap gasolinera, i portant-los per corbata perquè no puc posar gasolina enlloc... val més que el moment trigui més. Però 50 euros... no, no m'hi cabran!

I arribo a la gasolinera. Quina és la meva sorpresa quan, a la gasolinera on no hi ha mai cua, on no hi ha mai ningú, hi ha... 20 cotxes fent cua!!! Que sí, que he tingut temps de comptar-los tots. D'això i de molt més.

De mentres, sentia la radio. Que si vaga de transportistes. Que si volen ajuts del govern. Ajuts del govern? I qui els pagarà?

Ahir vaig signar la declaració de la renta. Al paper que em van donar al lloc on treballo, posava que durant l'any passat havia pagat aproximadament un 23% del que he cobrat a hisenda. I es diu aviat. Sí, ja ho sé, no tinc hipoteca, ni fills. Ho sé.

Hipoteca? I qui em donaria una hipoteca?

Un petit secret: quan em vaig comprar el cotxe, valia uns 2 millons de pessetes. En vaig pagar un al comptat, i el segon en un any més. Però, és clar, per això havia de demanar un crèdit. Tenia una feina de mileurista. El contracte se m'acabava cinc mesos més tard. Els bancs no em volien donar el crèdit, i el crèdit per pagar el cotxe el van demanar els meus pares, que els dos tenen contracte indefinit, i no van tenir problemes. Però a mi ningú em donava un trist crèdit d'un milió de pessetes per comprar-me un cotxe.

Ara estic més o menys igual. El meu contracte té data de caducitat. Una data que cada cop és més propera. I no sé què passarà quan arribi al final. No sé si podré renovar el contracte, si me n'aniré de potes al carrer, si trobaré alguna altra cosa, si... I el rellotge va fent tic-tac, tic-tac, tic-tac. I cada cop sona més fort. I, com passa amb els rellotges, arriba un moment en què ja no pots deixar de sentir el tic-tac. Encara que ho vulguis.

No, ningú em donaria una hipoteca. A part de que, jo sola, no podria pagar res. Com pot algú que cobra poc més de 1000 euros pagar-ne 800 o 900 d'hipoteca? Que vaja, o visc just al cantó de la feina o...

50 euros de gasolina. Uns 40 litres. I? Doncs em durarà dues setmanes. A molt estirar, dues setmanes i mitja. I això que jo no em moc gaire, només vaig de casa a la feina, i de la feina a casa.

Ah, sí! Estava amb hisenda. Els dissabtes faig un treball perquè vull. La persona que se'n cuida va lluitar perquè em paguessin alguna cosa. Jo li vaig dir que ho seguiria fent, sense cobrar. Però va aconseguir que em paguessin uns 200 euros a l'any. 200 euros per unes 7 hores al mes no és massa, i tampoc ho necessitava.

No sé què ha passat. No ho sé. Però es veu que a la feina estava neta, no hagués hagut de pagar res. Però per aquests 200 euros vaig passar el tram i... i... i...

... he de pagar gairebé 500 euros a hisenda! Jodete, lorito. Algú ho troba just? Jo no!

Que sí, que puc tenir fills o hipoteca, i resultarà que m'alleugiran els impostos. Doncs que bé! Però hipoteca no en puc tenir, i fills...

I ara resulta que els transportistes demanen ajudes. Què? L'any que ve hauré de pagar el 25% del sou d'impostos perquè ells puguin tenir ajudes? Jo, que de qualsevol forma em gasto uns 100 euros al mes en gasolina, i només són per anar a treballar? Que els caps de setmana no surto mai, i si ho faig, normalment no és amb el meu cotxe. I sempre que hi ha transport públic, jo hi vaig! O a peu!

I què en faran? Un company de feina es va comprar una tele de plasma amb els famosos 2500 euros. Que vaja, jo crec que això ajudarà molt al seu fill petit, sobretot en els seus primers anys de vida!

I de mentres, jo anar pagant...

Ah, mira, ja em toca! 50 euros. Hi cabran?

Malauradament, sí.

L'arbre

Estem al jardí amb la meva mare. Ella intenta fer un forat. Li dic que ja ho faré jo. No té els braços com per agafar un tràmec i posar-se a fer un forat. A mi també em costa. Està a ple Sol, la terra està molt dura, i està plena de pedres.

Una mica més enllà, un arbre. Un arbre que em va regalar una de les meves ties quan vaig fer 26 anys, i que havia estat plantat, però amb les obres va anar a parar a un test. I ara, tot i no estar acabades les obres, el replantem. Jo faig forat, ma mare m'ajuda. O era al revés?

I, de cop, no sé si pel Sol o pels efectes d'haver dormit poc, veig una imatge. Sortim de dintre de casa. Porto una nena petita de la mà. És molt blanca de pell, però té les galtes ben vermelles. És rosseta i porta un parell de cuetes i va vestida de vermell. Té un parell d'anys, com a molt, tres. Passem pel caminet que tot just fa un mes que està fet, i la resta ja està tot arreglat. Al final, hi ha l'arbre.

I em veig a mi mateixa dient-li:

- Mira, Laia, aquest arbre el vam plantar entre la iaia i jo.

I el puzzle és...

Bien! Bien! La Llum fa dos dies que no té post! Però té el puzzle molt avançat, així que JO faig el post! I és que, d'això... volia dir que estic una mica gelosa... D'això, passa molta estona amb aquesta cosa que en gripaublau va endevinar que era una fada i que la Laia ja fa dies que sap! I a mi em té abandonada :-( Però encara queda un tros per saber i... i la Llum em deixa fer el post avui. Bien!!!

Aquest matí, la cosa no estava gaire diferent que la setmana passada...



Però aquesta tarda, després de dinar, la bona noia s'hi ha posat i... i ho ha deixat ara. Bé, ha fet alguna altra cosa pel mig. El problema és que ara ja hi ha poca llum, i ho ha hagut de deixar. Però, tot i així... tot i així... Bé, n'ha fet una foto.

Per cert, abans que ho digui ningú: sí, la foto és dolentíssima. Que sort que té una bona càmera, que si la càmera fos dolenta, no es veuria res de res!!!



Com va dir, ja té tot el fons fet. Ja només falta... ja només falta la part del centre. La fada i... i el que hi ha als dos forats.

Demà l'acaba. Fer el tros que li queda no li costarà més de mitja hora, perquè, ara sí, tot són colors diferents, i es fa fàcil i ràpid.

Però m'ha dit que... m'ha dit que us deixa una setmaneta perquè penseu què és el puzzle. A veure si algú ho endevina. De moment, sabem que falta una cosa aquí, i que no és una fada:



I, a l'altre forat, a part de la fada, hi ha alguna altra cosa. Ni que sigui pel context, potser algú ho endevina...



El cap de setmana que la Llum dirà el què.

El meu cotxe

Aquest matí, mentre anava cap a la feina, he vist un noi que anava a peu. El noi treballa en un edifici que està a cinc minuts a peu del meu, i estava a una mica més de mitja hora a peu de la seva feina. Així que he parat i he mirat el seient que estava al cantó del meu...

M'he posat a pensar quan va ser l'últim cop que algú es va asseure en aquell seient. Divendres sant. Des de llavors, el seient ha aconseguit ser l'amo de...

• Un mp3 i un mp4. L'mp3 hi era perquè ahir se'm va acabar la bateria de l'mp4 i fins al cotxe vaig estar escoltant l'mp3. I, és clar, va acabar tirat a sobre del seient, fins avui, que l'havia d'agafar. L'mp4 hi era perquè li he deixat aquest matí, quan he entrat al cotxe.
  
• Un mòbil, que he mirat en un semàfor i no m'ha donat temps de tornar-lo a endreçar.
  
• Una jaqueta, que fa un mes que passejo: del cotxe, al penjador. I del penjador, al cotxe. L'últim cop que algú se la va posar va ser la Clara, ara deu fer 3 o 4 setmanes. Però jo, vinga a passejar-la.
  
• Una bossa amb el dinar.
  
• Un paraigües que és al cotxe per si de cas.
  
• I el rei de tot plegat: llibres.
  

Sí, al seient del copilot hi havia llibres. El noi fins i tot m'ha pres una mica el pèl. Hi havia exactament cinc llibres, que juntament amb els 4 que hi havia al seient de darrere, m'han fet pensar seriosament que avui hauria de fer una mica d'endreça del cotxe, que ja està bé!!! Com que no hi puja mai ningú, el cotxe va acomulant coses, i coses, i coses... I... arribarà un moment que no hi podré entrar ni jo.

Però el fet m'ha fet pensar (com no?) D'una banda, en el fet que sóc una desorganitzada. On s'ha vist, tan de desordre? El més fotut del cas és que jo sé exactament on és cada llibre, i si algú me'n toca algun i me'l mou una mica de lloc, ho noto...

Però també m'ha fet pensar en el que signifiquen els llibres. Quanta gent porta tants llibres al cotxe?

Suposo que diu molt de mi (a part del fet del desordre). No sóc una persona que faci depèn de quines coses. No sóc una persona que faci coses que fa d'altra gent, o coses que es consideren normals. Però tinc el cotxe ple de llibres, vés quina cosa!

Si m'assec...

He començat amb molta energia, tot i que sabia que acabaria rebentada. Rebentada? Bé, suposo que rebentada és poc.

Tres hores i mitja més tard, he tingut la possibilitat de seure. Allà hi havia una cadira, feia tres hores i mitja que corria d'una banda a l'altra, sense parar. I la cadira em deia "seu, vine, seu!"

Però no m'he assegut. Perquè sabia que si m'asseia, ja no em tornaria a aixecar. Em quedaria asseguda i no podria aixecar el cul de la cadira.

He acabat la feina, i ara tinc una pila de feina (i mai més ben dit) que espanta i tot! Que la volia posar dintre d'un calaix (la pila) i el calaix era massa petit!!!

Fa una estoneta que he arribat a casa, no gaire. I ara he agafat la butaca on acostumo a seure. I aquí estic, a la butaca.

Només tinc una pregunta: quan tindré prou valor per aixecar el cul d'aquí? Perquè, la veritat, un cop asseguda, qui em farà aixecar? Encara que només sigui per canviar la butaca pel llit... Encara que només sigui per canviar l'ordenador per un llibre...

Crec que hauria d'haver anat directament al llit...

No eres tu!

Definitivament, no eres tu. No eres tu a qui anava dedicat el post d'ahir. No eres tu qui esperava que tornés. No, no eres tu.

Però m'has fet pensar. M'has fet pensar en el que m'ha semblat que tornessis, i suposo que la persona del post d'ahir tindria la mateixa reacció que jo, si fos jo la que tornés.

Vas desaparèixer fa uns mesos. Molts mesos. Durant un temps vaig intentar conservar el contacte, fins que vaig entendre que no volies saber res de mi. No em va costar massa, però si uns dies. A vegades sóc lenta. D'altres, molt lenta. Però ho vaig entendre.

Quant fa? Un parell de mesos? Quatre mesos? Em vas prometre una cosa. Jo no et vaig creure. Em sentia malament per no creure't, però ja sabia que no ho compliries. I no ho vas fer. Vas marxar, i em vas ignorar.

I sí, em va saber greu.

Però una cosa a dintre meu et va oblidar. Sé que és dur. Sé que sóc molt dura, i potser això et fa pensar que no tinc cor. Potser sí. Però vas marxar, em vas ignorar, i em vaig oblidar de tu. Ho vaig fer de la millor manera possible: vaig pensar en altres coses i vas acabar desapareixent del meu cap.

I ara tornes. Apareixes. Fas una brometa i et penses que pots tornar, així com així.

I jo et contesto, seca.

I sé que et penses que estic enfadada. Però no ho estic. Simplement...

Simplement ets com una persona a qui acabo de conèixer. No m'interessa què fas, perquè és com si no sabés res de tu. No m'interessa el que dius, perquè no sé de què va. No m'interessen les teves brometes. No, no m'interessa res del que em diguis. No, no estic enfadada. Simplement, se me'n refot.

I sé que ho trobes estrany. Sé que no sóc aquella noia que sempre reia, i que deia hola amb un somriure a la boca. Tampoc sóc aquella noia que venia a preguntar-te coses. Perquè no m'interessa el que m'has de dir.

De tot aquest assumpte només em preocupa una cosa. La pregunta interior que em faig de si no tinc cor. Sí, fa uns mesos m'ho vaig passar malament. I ara... ara tant se me'n dóna. Les teves brometes no em fan gràcia, i ni tan sols tinc curiositat per saber per què em vas ignorar i per què has tornat. I em sembla que això és el més greu de tot plegat, el més dur de tot el post.

Em pregunto si la persona del post ahir tindria la mateixa reacció davant meu. Suposo que sí. O potser no. Potser no hi ha gent amb tan poc cor com jo.

I, no sé. Tot això no vol dir que no pugui tornar a interessar-me pel que fas, o pel que deixes de fer. Però sé que ja res no serà com fa uns mesos, això per començar. I, per acabar, doncs mira: "Hola, em dic Llum", i a partir d'aquí, ets una persona que acabo de conèixer, no tinc cap record de tu.

A vegades...

El post estava molt clar quan anava cap al cotxe, a peu. El tenia claríssim. La mitja horeta caminant m'ha fet estructurar unes idees, però... però ara, quan em trobo davant de l'ordenador, no les sé escriure. Però sé que ho he de fer. Ho he de fer, perquè sinó em perseguirà, i no vull que em persegueixi. El problema és que ara mateix em sembla a la vegada una tonteria i una cosa massa personal (he dit massa personal? Jo?) Però també sé que m'anirà bé, o no.

A vegades tinc la temptació de buscar-te i dir-te alguna cosa. A vegades somio desperta i m'imagino que et trobo pel carrer. I, tot sovint, penso que és el millor que em podria passar.

A vegades penso que m'agradaria trobar-te, que veiessis que sóc un desastre, com ho he sigut sempre, i que m'ho demostressis amb alguna mirada o algun comentari. No, no ho vas fer mai. Sabies que jo era un desastre, però mai em vas fer sentir com un desastre. Mai. I això no pot ser. No hi ha ningú així. Hauries d'aparèixer i fer-me veure que no ets així. Perquè coi, després em trobo amb gent normal, veig que veuen que sóc un desastre i...

No, no és això. A vegades me'n recordo dels meus grunyits. Els meus grunyits cap a tu cada cop que em deies alguna cosa. Al final ja els predeies i te m'anticipaves, de forma que jo acabava encara grunyint amb més força. Sé que sabies que no ho feia amb mala fe. És que no podia! Em sortia de dins. I, no sé per què, tinc la sensació de que si ara mateix et tingués al davant i et posessis a provocar com ho feies, jo grunyiria. Però també tinc la sensació que t'acabaries anticipant al meu grunyit. I ho sé, això no es fa. Vist amb perspectiva, crec que va ser potser la única cosa que em va portar l'adolescència: aquests grunyits. A vegades m'agradaria que apareguessis i que em diguessis que era una imbècil, i que no saps com podies suportar els meus grunyits. Però ho feies. Sempre eres allà. I m'agradaria tornar-te a veure i que no em suportessis.

A vegades m'agradaria que ens trobessim per casualitat, com amb la Roser. I que em deixessis tirada enmig de la pluja, mentre espero una hora a que surtis de la feina per anar a dinar. I que no surtis mai. I que m'enviis un mail una setmana més tard dient que te'n vas descuidar i que no portaves el mòbil a sobre. No, això no m'ho esperava de la Roser. Tampoc m'ho espero de tu. Però la gent canvia, la Roser m'ho va demostrar. I... i m'aniria bé que tu també haguessis canviat!

A vegades m'agradaria retrobar-te, tants anys després. Només per veure que has canviat.

No suportaria que siguessis essent tu. I ho sé, no pots seguir essent tu. Han passat molts anys. Massa anys? I segurament la meva memòria no és massa bona.

M'agradaria que la xul.leria et dominés, així seria molt fàcil. Però sé que hauries d'haver canviat moltíssim.

M'agradaria... A vegades m'agradarien tantes coses!

Sovint penso quina cara se't quedaria si un dia agafés, intentés buscar el teu telèfon o el teu mail i et truqués o t'enviés un mail. A vegades m'agradaria fer-ho i comprovar que no et recordes de mi. Seria tan fàcil...

Ah! Però suposo que no. L'altre dia vaig veure un amic teu. Està igual que fa deu anys (quinze anys?) Em va conèixer, i es va recordar de mi. Els dos teníem pressa. Però els dos ens vam dir pel nom. Els dos ens recordàvem l'un de l'altre. Si hagués tingut temps li hagués preguntat si sabia alguna cosa d'algú d'aquella època. No vaig tenir temps. Em pregunto si em parlaria de tu. Em pregunto si encara esteu en contacte.

A vegades em pregunto tantes coses!

M'agradaria tornar-te a veure. D'una banda em fa por, perquè sé que qui sóc et decebria. Però, de l'altra, m'agradaria tornar-te a veure. Tot i que, segura de que et decebria, m'agradaria que també em decebessis a mi. Sí, és una esperança molt egoista. Però això faria més bones a les persones que m'envolten.

O no. Sovint penso que hi pot haver gent així. I n'hi ha. Buf... ho sé. Fa uns mesos en vaig trobar una. I no, no vaig grunyir. Però em sento fatal, perquè sé que, tot i no grunyir, vaig acabar fent el mateix.

A vegades em pregunto per què m'he de tancar a dintre la meva closca. Però això és un altre post, un post que podria escriure qualsevol altre dia, que avui ja m'estic allargant massa.

M'agradaria tornar-te a veure, i amb tot aquest post, he sigut incapaç de dir el perquè. Necessitaria cinquanta posts com aquest, i suposo que encara no acabaria. Suposo que necessito valor, perquè si una casualitat no s'ha donat en tants anys, no es donarà. Però... però no ho puc fer. Em prendries per boja, i suposo que sí que m'importa el que pensis de mi.

I, és clar, també tinc curiositat...

(He tancat els comentaris. Estic bé. Però crec que no sóc capaç de llegir-los.)