dijous, 19 de juny del 2008

Visca jo!

Quant de temps fa del "m'agrada el meu blog"? És tard, ahir vaig dormir poc, i avui també dormiré poc. Tinc mandra de buscar-ho. Va ser l'estiu passat?

Ara acabo de donar per bona una cosa. Una cosa que m'ha costat molt de fer. Demà l'ensenyaré a algú. I sé que aquest algú farà mala cara. No, no sé que farà mala cara, però m'ho puc imaginar. M'ho puc imaginar, perquè...

Bé, ja heu vist el blog. Estic arreglant una nova plantilla, per aquest estiu, però trigarà més del que esperava que trigués. I com és la plantilla? Doncs està clar: plena de colors! Sobretot grocs i taronges. Perquè a mi m'agraden els grocs i taronges. I sé que, quan acabi i la pengi, algú pensarà que quin mal d'ulls. Més que l'actual? Bé, és igual. Sé que aquesta plantilla no agradarà a tothom, però m'agradarà a mi, i jo n'estaré orgullosa. Perquè és la meva plantilla. Perquè l'he fet jo. I perquè... perquè sí.

Quan vaig començar a escriure al blog, recordo que sovint em trobava al cotxe, enmig d'una retenció, i em posava a inventar-me històries, que després escrivia. Aquesta última història, la que he publicat en 5 entregues, a mi m'ha encantat (ole! Sí, tinc dues àvies...) Doncs això, que a mi m'ha encantat. Bé, no m'ha agradat del tot perquè reconec que ha sigut massa previsible i que al final els trossos m'han quedat massa curts i l'he allargat massa en el temps. Però això és perquè estava baixa de forma. Hi haurà més històries. M'agrada fer històries. I no necessito que ningú em digui que són bones, ni dolentes. Només necessito que m'agradin a mi.

El que deia, això que ensenyaré demà. A mi m'encanta. M'agrada com està fet, i m'encanta perquè m'he passat moltes hores fent-ho. I no necessito que ningú em digui que està bé. Ja m'ho tiraran per terra, ho sé. Però a mi m'agrada, jo ho veig bé, i me'n sento orgullosa, perquè he aconseguit fer el que jo volia fer. He aconseguit que les coses es veiessin com jo volia que es veiessin. I he aconseguit que tot estigui com jo volia.

M'he recordat de la Llum adolescent. Recordo que no hi havia ningú de la meva edat que em digués que feia les coses bé. Però jo estava contenta amb el que feia, em sentia orgullosa del que feia, i si jo me'n sentia, no necessitava el recolzament de ningú. Només amb mi mateixa en tenia prou.

Però he crescut, i mica en mica he anat buscant el recolzament de la gent. Necessitava que alguna cosa agradés a algú determinat. I llavors deixava de ser jo. I, al no ser jo, estava menys contenta amb mi mateixa, i necessitava que algú altre recolzés el que jo feia, perquè jo no ho recolzava. I, d'una manera o una altra, és com un peix que es mossega la cua. Necessito algú que em digui que el que faig està bé, perquè jo no ho veig bé. I, com que necessito que algú altre ho vegi bé, faig les coses d'una manera que no és la meva, el que ajuda a fer que encara vegi pitjor el que faig i encara necessiti més el recolzament.

Bé, crec que això del paràgraf anterior ho podria escriure en passat. No sé quan es va produir el canvi. Una setmana, potser un parell. No, no és una qüestió de la falta de son, o de l'alegria per haver fet això. És una qüestió que ha anat arribant.

Ara mateix em sento bé amb mi mateixa. Visca jo! No necessito que ningú em digui que faig les coses bé. Bé, entenem-nos, tots necessitem que algú apreci el que fem. Això està clar. Però no hem de pagar el preu de deixar de ser nosaltres perquè algú ens accepti.

Jo sóc com sóc. En moltes qüestions, sóc un outlier. Però m'agrada ser un outlier. No per ser diferent de la resta, sinó perquè m'agradi el que faig.

Un exemple. Quan em vaig comprar el cotxe, n'hi havia molt pocs com el meu. Gairebé no n'hi havia cap. Però a mi m'agradava aquell cotxe. I me'l vaig comprar. Amb el temps, el meu cotxe s'ha posat de moda i ara hi ha molta gent que en té un d'igual. Doncs a mi el cotxe em segueix agradant, perquè no m'agradava perquè fos diferent, ni tampoc vaig deixar de comprar-me'l perquè fos diferent. Era el cotxe que m'agradava, i que em segueix agradant. Doncs ja està. No té per què agradar a la resta de la gent. Si m'agrada a mi ja n'hi ha prou. I no he de comprar-me un cotxe perquè agradi a determinada persona, perquè el cotxe m'ha d'agradar A MI.

I aquest blog també m'ha d'agradar A MI. Si algú es passa i li agrada, perfecte. Però a qui ha d'agradar aquest blog és A MI. I punt.

I el que he fet aquesta setmana (buf!!! Sí, m'hi he passat una setmana!!!) m'ha d'agradar A MI. D'acord, també ha d'agradar a algú més, perquè no porta només el meu nom, tot i que ho he fet jo soleta. Però estic contenta perquè m'agrada A MI.

Visca jo!

I ara, el millor que puc fer és anar a dormir, que ja començo a divagar sense mesura... I no m'agrada deixar comentaris i mails penjats. Però ja els contestaré demà. Perquè una de les coses que m'agraden d'aquest blog (ole! I mira que tinc dues àvies!!!) és que contesto tots els comentaris. Potser a vegades trigo, però sempre contesto. I això m'agrada... A MI.

Visca jo!!!

9 comentaris:

Unknown ha dit...

Digues que sí! Clar que sí! A part, em sembla que fas les coses com t'agraden, agradaràs a més o menys gent, però els que agradaràs no serà perquè sí i voilà! fas les coses com t'agraden i a sobre agrades perquè no necessites agradar. I... Em sembla que no m'explico, però sospito que s'entén!

Sergi ha dit...

Per alguna cosa es comença. Fer les coses a la teva manera és el primer pas per estar-ne contenta. Si ho fas com volen altres, i és diferent de com ho vols tu, sempre tindràs l'espineta clavada, i no acabarà de ser teu. Per tant, si és una feina perquè algú revisi, millor deixar-la tancada i ben lligada, i que et demanin només correccions, que deixar massa llibertat a qui t'ho ha de mirar, ja que cadascú té les seves maneres de fer, i segur que et reorienta cap on no vols.

I pel que fa al blog, això si, aquí ets qui mana, i com que és casa teva, fas el que vols i escrius el que vols. Ja espero veure la nova plantilla, a veure què tal et queda. I això que jo no sóc ni de grocs ni de taronges, però parlo per mi, a tu t'escauen més.

Llum ha dit...

Gràcies, Tirai. És exactament el que jo volia dir. Es tracta de fer les coses perquè m'agradin a mi, no perquè hagin d'agradar a algú altre. I, malauradament, portava massa temps fent-ho, per gent que no val la pena. L'important és adonar-me'n i intentar tornar a ser jo.

XeXu, no ho has entès. No parlava d'això que he fet, parlava de la vida en general. Jo sempre porto les coses tancades, però sempre m'ho fa canviar, bàsicament per l'estil. Sobretot com en coses com les que li portaré avui.

Anònim ha dit...

M'agrada el meu bloq! M'agrada el teu bloq!

(És una metàfora? Mmmm... Sí.)

Laia ha dit...

:D :D

ostres, volia escriure't moltes coses, dir-te que fas ben fet i tot això que ja t'has dit tu mateixa, però és que no se m'acut res més que somriure!

Plantilla nova, plantilla nova! ;-) hehehe, jo també vaig trigar més del que m'esperava, i encara ara la vaig retocant :P però segur que al final et quedarà ben maca! perquè... t'agradarà a tu ;)

Anònim ha dit...

Molt bé i molt rebé! És clar que sí, quin goig que dóna fer les coses com les vols i com t'agraden. Jo ho oblido massa sovint, i el resultat és que moltes vegades fins i tot em costa de saber el que vull. Però m'he adonat de que és molt important: són detalls que fan felicitat, que donen sentit.

I pel que fa al títol de post: visca!

Llum ha dit...

perdi, tu sí que ho has entès :-D Tot el post és una metàfora. Això de la plantilla, això del cotxe...

Gràcies, Laia! Malauradament, la plantilla nova està una mica oblidada. És que la feina que feia aquesta setmana era com la de crear una plantilla nova i... i bé, ja saps, després arribava a casa i no tenia ganes de plantilla nova :-D I sí, serà ben maca! (almenys per mi)

Gràcies també, gripaublau. Jo també ho oblido, però quan ho recordo... llavors penso que me n'he de recordar més sovint. Visca!

mossèn ha dit...

divagar ... requisit previ per no treballar ... salut

Llum ha dit...

Mmm... pels escriptors també, mossèn? I pels mossens?