Valentia

Tinc una cosa a dintre. Fa uns dies que li tinc. La vull deixar anar. Sí, la vull deixar anar. I ja.

Però no m'atreveixo. No sé si ho he de fer.

Bé, sí que sé que ho he de fer. Però em falta valentia.

Ho he de fer, perquè ja n'hi ha prou. Perquè no m'agrada que es riguin de mi, i a sobre es facin els tontos, fent veure que no. Que es veu. Es veu molt. Cada dia es veu més. O potser és que cada dia ho veig més jo.

Sé que ho tinc a dintre. Sé que hauria de dir-ho i treure-m'ho de dins. Unes quantes coses.

I sé que llavors algú em diria coses molt lletges. Que no em mereixeria, però aquesta persona és així. Fins i tot quan saps que no tens la culpa d'una cosa, et fa sentir culpable, com si haguessis fet una cosa molt mal feta.

En algun moment vaig pensar que era un do. Això de pensar que es fa tot bé i que són els altres els que ho fan tot malament. El no tenir aquests dubtes interns que ens amenacen a la majoria. O almenys a mi.

Aquest no poder dormir pensant que potser has fet mal a algú sense voler. Aquest tenir al cap alguna cosa que saps que no has fet bé i que et martiritza.

Ho tinc a dintre. Ho he de dir. Perquè em fa mal. I vull que deixi de fer-me mal. Vull que se'n vagi. Fora. Lluny, molt lluny. No en vull tornar a saber res més en molt de temps.

Ara mateix, és saber d'aquesta persona per algun canal i recordar-me de les mentides per omissió. I de les que van venir després per tapar les mentides per omissió, aquestes ja sí mentides de veritat.

Em donen ganes de deixar-li anar un: "I t'ho vas passar bé, rient-te de mi?" I altres coses que no són apropiades per aquest blog.

Coi, que si algú em ve amb bona fe demanant-me consell, li dóno. Però si s'"oblida" de la part més important del problema... què estic fent, jo, intentant aconsellar? L'idiota?

Em sento idiota, sí. Molt idiota.

I voldria ser valenta. Voldria ser valenta per plantar-me-li i dir-li tot això.

Però no ho sóc.

En el fons, sóc una poruga. O una cagada. O com se li vulgui dir.