Capítol 8:
Nena, anem a casa els avis que ja han arribat.
Paraules tenses. Somriures hipòcrites. Com odio tot plegat!
Capítol 9:
M'ho esperava. Però no per això m'ha sabut més greu. El regal encara és més impersonal que la cartera de casa dels meus avis amb un paperet on hi havia escrites només les dues primeres lletres del meu nom. Almenys aquella cartera era del color de la meva cartera...
Ens hem intercanviat els regals. Jo a ell. Ell a mi. Me l'ha donat ell perquè ella ha estat en un racó, enfadada amb tothom. I només l'ha deixat marxar un moment, per donar-me el regal que era obligatori, i tornar al seu cantó, perquè ella li digués que era tard, i que havien de marxar. Adéu siau.
I no per esperar-m'ho m'ha fet menys mal.
Capítol 10:
Agafo la Nineta a coll i ens posem a ballar. Em persegueix per tot arreu. Tota l'estona al meu costat. No es separa de mi ni un moment. Em fa feliç, però... Em fa mal no saber el perquè, em fa mal no poder ni dir-li hola sense que ella l'estiri i se l'emporti. No, no em fa mal rebre un regal que no arriba a una tercera part del que teníem establert, quan jo m'hi he gastat el doble. Em fa mal que sigui incapaç de mirar-me a la cara i dir-me hola, si aquella dona és a prop. Bé, i com que no el deixa ni 10 segons sol...
Capítol 11:
Faig bona cara. He de fer bona cara.
El meu pare encara ha d'obrir un regal. I segur que també li agrada molt.
Jo tinc un regal del Zeppelin. És que sóc molt dolenta i he vist la bossa. Què serà? Què serà? He d'esperar per obrir-lo.
I la Nineta m'espera. M'espera per jugar.
Ai... Amb tantes coses bones que hi ha hagut avui, per què una cosa que ja sabia que em tocaria em toca tant?
diumenge, 6 de gener del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
3 comentaris:
No és per ell. Ell segur que voldria xerrar més amb tu i tota la pesca.
Saps? Em recorda una mica el que passa amb un dels meus germans (tot i ser una mica diferent). És trist i reconec que he deixat de lluitar pel tema, si és que mai ho he fet de debò. Em limito anar-lo a saludar quan no hi és ella.
És curiós, mai he gosat explicar la història al bloc i sé que no ho faré.
Segurament t'ha tocat tant perquè sabies que et tocaria, perquè en el fons t'importa i et fa mal la situació... però intenta quedar-te amb totes aquestes coses positives que ha escrit. Pensa que m'has arrencat més d'un somriure!!!
Per cert, des de quan ja no ets la Lluna??? ostres, que marxo uns dies i com canvien les coses per aquí!!!
una abraçada!
Gràcies pel comentari, noies!
Tirai, ja ho sé. Ella no es parla amb ningú de la meva família i fa el paper a tothom, però sobretot a ma mare i a mi. I, tot i saber-ho, no deixa de saber greu. Però en fi, què hi farem!
iruNa, segurament sigui això. El meu cosí sempre serà el meu cosí (i fixa't que no dic un meu cosí, sinó EL, i això que en tinc més, de cosins). Per això encara sap més greu.
El dia 1 vaig tornar a ser Llum en comptes de Lluna. Però és que he tingut uns dies molt prolífics i el post es deu haver perdut pel blog. A partir de demà, les coses canviaran. Així tindré temps de copiar els posts que encara tinc pendents amb llapis i paper!
Publica un comentari a l'entrada