Sempre és la mateixa història. Em fio de la meva primera impressió. Però no vull fer-ho. La primera impressió és dolenta, així que no li'n faig cas. No faig cas de la veueta interior que em diu que... Què em diu? Que fugi?
Després de donar-me un cop i un altre sobre la mateixa pedra, penso en la frase aquella que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Perfecte. Doncs la dona, almenys aquesta que escriu aquí, no ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, no. Ella hi ensopega 22 vegades 2! I encara me'n dec deixar alguna.
La qüestió és: jo tanco una porta. Ja en tinc prou. Deixo la porta ben tancada i dic que no la tornaré a obrir. Si de cas, l'obriré si sento una bona disculpa.
Tonteries. Tonteries de les grosses.
Un lleu toc a la porta, i vaig jo corrent a obrir-la de bat a bat. Que necessites que et faci un favor? Cap problema! Que vols això altre? Cap problema.
I llavors faig els favors per... per adonar-me'n que ni tan sols era important que fes el favor. Que jo m'he matat a fer el favor, i només era una forma d'assegurar-se de que jo seguia aquí, de que no havia tancat la porta. Però que la porta està tancada cap a l'altra banda, només volia saber que jo ballo al son de la seva música. Encara no sé ben bé per què.
I ja hi som. Tres dies més tard i estic a l'altra banda del gronxador, dient-me idiota a mi mateixa, simplement perquè sóc idiota. Veig que juguen amb mi, i encara ho permeto.
Però no. Jo sóc la Llum. I a mi ningú no em trepitja, què carai! I sé que no en faig gaire de tenir bons propòsits si després passo d'ells quan ho he de fer. Però... però amb aquesta pedra ja hi he ensopegat 22 cops 2 vegades, i ja n'hi ha PROU. Sí, PROU. Amb majúscules. I si cal, hi poso lletra tamany 70, fosforito i subratllat.
PROU!!!
I, què carai, un prou no és una manera d'acabar un post. Així que l'acabo amb dues cosetes més. La primera és una petició d'ajuda. Vaig estar buscant imatges de llums per posar al perfil. La imatge que hi tenia per defecte era una estrella. Però la volia canviar. El far em va agradar, però el trobo massa fosc. Vull una imatge que signifiqui això, llum, però que sigui com jo: groga, clara, i plena de llum. Si algú m'ajuda, prometo fer-li un regal. Un regal virtual, però regal al cap i a la fi.
I, finalment, una reflexió. Una reflexió que encara té a veure amb el post d'ahir (el del vespre). En aquest món hi ha molta gent que val molt la pena. Moltíssima. I hi ha unes quantes persones a qui no hauré de tancar la porta mai, perquè mai faran res que em faci tancar-los la porta. Per aquestes persones, persones bones, algunes de les quals ja conec, vull continuar obrint iogurts. Perquè sí, algun cop he trobat algun premi. Algun cop n'he trobat algun i no l'he sabut apreciar. Però els premis són aquí. Darrere la tapa de molts iogurts. I aquest any... aquest any trobaré el premi gros. El més gros de tots. A sota d'un iogurt. I em riuré de totes aquestes persones que em volen fer ballar al seu voltant, i per les que no tinc cap mena d'importància.
I si no trobo el premi aquest any, serà l'any que ve. I sinó l'altre. Perquè, si el premi existeix, i estic segura de que existeix, només és qüestió de temps que el trobi.
Imatge gentilesa de la 
2 comentaris:
M'agrada això que dius que seguiràs obrint tapes de iogurt per trobar el premi gros.
Tots caiem una i mil vegades en la mateixa pedra. No passa res per obrir portes que estaven tancades, mentre això no signifiqui tancar-ne a persones que no s'ho mereixen
Potser si comproven si encara la tens oberta és perquè els importes o, potser, és perquè necessiten agrada a tothom. No sé quin és el cas. Només una cosa, no sigui dura amb tu mateixa. Si una porta s'ha de tancar es tanca i si d'aquí un temps s'ha de tornar a obrir, s'obre i encara que t'equivoquis sempre faràs el correcte. Això és el més estrany.
I perdona el discurs. Recoro que fa molt temps vaig dir-me a mi mateixa: mai més amb una persona. Ara, és una persona amb la que tinc total confiança encara que ens veiem ben poc. Vaig fer bé dient "mai més", però vaug fer millor deixant tornar-lo a entrar
Sí, Tirai, vull seguir obrint tapes. Infinites tapes! Algun dia trobaré el iogurt bo. Espero que no estigui caducat :-P
Això de la porta, crec que és la segona opció, en aquest cas: necessita agradar a tothom. Però a tothom no es pot pas agradar! Com he dit sempre, val més pocs i de veritat.
Publica un comentari a l'entrada