Et trobo a faltar

Et trobo a faltar. Avui és el primer dia que no ets aquí. Sí, ja ho sé, tu hi has perdut molt més que no pas jo. Però trobo a faltar aquella trucada, i anar a berenar. Què eren? Tres dies al mes? Potser quatre? Potser cinc? Més o menys un cop per setmana. Jo et trobo a faltar, encara que tu segur que trobes a faltar moltes més coses.

Avui berenaré sola a davant de l'ordenador. No aniré a buscar-me cap marranada. No. He agafat una poma de casa. No podré fer la brometa amb ningú de que sopo a les 7 de la tarda. I és veritat. Avui soparé a les 7 de la tarda. Perquè quan torno a casa ja és hora de ser a dormir i sóc incapaç de menjar res, vaig directament al llit.

Trobaré a faltar el somriure. La conversa. El riure'ns de tot plegat. Després dels nostres berenars, les dues somriem, i els problemes són més petits. Els teus problemes, els meus problemes. Tan iguals, i tan diferents!

Avui em sento egoista. Sí, molt egoista. Perquè jo segueixo aquí, tinc la meva vida, i faig tot el que feia la resta de dies, excepte berenar amb tu. Tu en canvi, ho tens tot diferent. I jo em queixo. Em queixo, perquè avui necessitava amb desesperació el nostre berenar.

Arribaries i t'explicaria que divendres vaig descobrir que he de començar des del principi. De tot el que tinc fet, no hi ha res que valgui. Tot. Ho he de tornar a fer tot. Cap dels resultats no serveix. Tots estan malament. Tot, ho he de tornar a fer tot.

Tu somriuries i em diries alguna tonteria. I potser no ho veuria tot tan negre. Potser. Només potser.

T'explicaria que en tot el cap de setmana no m'havia atrevit a mirar-ho, i que avui estic en una espècie de letàrgia. No vull arreglar-ho, però a la vegada les parets m'han caigut a sobre. Però ja no podia esperar més. Ho havia d'arreglar, d'una forma o una altra. I ara escric això perquè he de començar a tocar coses. I després treure resultats. I comparar. Comparar a veure si l'error era massa gran. No, no té importància saber si l'error era gran o no. Té importància per mi. Per mi i prou. Ho vull saber. Vull saber per què uns resultats que semblaven lògics no ho són. Vull...

I llavors, per animar-me, em diries que t'agraden les meves sabates noves. Sí, a mi també. Per això me les vaig comprar, no?

I t'adonaries que alguna cosa no va bé, i al final t'ho acabaria reconeixent. Perquè ets gairebé l'única persona que no m'ha deixat anar mai un "encara vas coixa?" amb cara d'avorriment. O no m'has dit que això ja dura massa, com si fos culpa meva. Bé, potser sigui culpa meva, però jo no vull tenir mal de peu. I si aquesta gent està cansada de veure'm coixejar, com he d'estar jo de cansada de coixejar?

Sí, dissabte vaig tenir una recaiguda. Baixava l'escala de casa. No podia posar el peu a terra. Com el primer dia. Com fa més de 3 mesos. I vaig intentar amagar-ho. I em vaig passar tot el dia asseguda, i només caminava quan ningú em veia. I diumenge també. No ho volia dir a ningú, però a qui enganyo? Si no puc caminar, no ho puc amagar?

I m'he posat les sabates noves. Tenen un taló tan gran que no em fa mal el peu a l'hora de caminar. Però... Però això no vol dir que no em faci mal. No vol dir que no hagi de tornar a preocupar als meus pares pel mateix. No vol dir que torni a sentir els comentaris avorrits i despectius d'"encara estàs així?" I què puc fer? Diuen que es cura sol. Doncs que bé. Per què he de preocupar a ningú si es cura sol?

Em sento tan egoista! Però tant! Tu ja tens els teus problemes. I jo et trobo a faltar. Trobo a faltar que poguem anar a berenar i treure'm totes aquestes coses de dins.

El destí, o la feina, així ho han decidit.

Però, realment, avui trobaré a faltar el nostre berenar. I molt.