Qui ho ha decidit?

Ara que una gran majoria de gent està de festa, jo estic aquí, com cada dia. Com cada dia fins avui, demà qui sap què faré.

Vine a casa, m'han dit un parell de persones. Però jo he preferit quedar-me a casa meva.

Qui ha decidit que avui havia de passar-m'ho bé? Qui ha decidit que avui és un dia en el que tothom ha de passar-s'ho bé?

Tothom ha de passar-s'ho bé? Els últims dies només faig que sentir gent que diu que no li agrada el cap d'any, que no li agrada cel.lebrar-ho, que és un rotllo, i que no sé què més. Però cel.lebren que ahir era 2007 i avui 2008. I jo em pregunto: i què?

És que avui toca, avui és obligat sortir i cel.lebrar-ho.

Obligat?

Obligat és anar a classe si ets menor o si passen llista, i això no vol dir que no t'agradi anar-hi.

Obligat és anar a treballar si tens un contracte que així ho diu, i això no vol dir que no n'hagis de tenir ganes.

Obligat és fer la declaració de la renta, d'aquí a poc. Ai, mare, algú em pot donar una màquina del temps? Prometo anar un parell de dies enrere i fer-me un compte habitatge o un pla de jubilació, que aquest any hauré de pagar gairebé el sou de tot un mes, em temo.

Obligat és renovar-se el carnet de conduir quan toca, cosa que hauré de fer aquest any (sí, me'l vaig treure amb 19 anys, i què? Hi ha molta gent que ha trigat molt més. I jo amb un parell o tres de setmanes ho vaig tenir llest).

Hi ha moltes coses obligatòries, en aquesta vida. Però sortir la nit de cap d'any, no. Raïm? M'encanten els raïms, i per això no penso fer l'estupidesa d'embotir-me'n una dotzena a la boca, per acabar regalimant suc de raïm per la boca, mentre dintre queda una pasta que no et pots acabar d'empassar fins al cap de cinc minuts.

Quan era petita i passava tots els estius a casa la meva àvia, a les Espanyes, ella em deia quan era hora de sortir. Ella manava, i quan ella creia que havia d'anar a donar volts amb la resta de les noies, jo hi havia d'anar obligada. Però ara ja no sóc menor d'edat. I si no em ve de gust anar a cel.lebrar que canviem d'any, per què hi he d'anar? Per què m'he d'anar a posar en alguna festa on no m'ho passaré bé? Per què he d'anar a sopar amb gent que ni fu ni fa? Aquests dies ja hi ha prous àpats obligatoris familiars. No tinc perquè anar a un altre més.

I em fa gràcia. Em fa gràcia perquè sóc jo la que he de justificar els meus actes. Bé, sempre he de ser jo la que justifica els seus actes, però per què he de donar explicacions jo per quedar-me a casa, fent el que vull fer, i algú que no té ganes de sortir, que sortirà, que acabarà que no s'hi veurà d'haver begut tant, que demà no podrà ni obrir els ulls, i que segurament tampoc no s'ho haurà passat tan bé com hauria d'haver-ho fet pels diners que hi haurà invertit, no ha de donar explicacions a ningú?

Jo sí que tinc un propòsit d'any nou. Bé, de propòsits d'any nou, o per millorar, en faig cada dia. Però aquest és diferent.

A tots ens agrada caure bé a la resta de la gent. Ens agrada?

Recordo una adolescent que anava al seu rotllo. No volia caure bé. No volia fer les coses que feien els altres, només perquè així els altres l'acceptarien. No volia comportar-se com els altres només per ser una més del grup. Era ella, i se li'n fotia que els altres parlessin d'una determinada manera, o fessin determinades activitats. Si ella no volia fer-ho, no ho feia. I si ella volia estudiar, estudiava. Si volia llegir, llegia. I si volia anar fent el friki pel món, anava fent el friki pel món.

Però, el més curiós de tot, és que aquesta adolescent tenia amics. No, no tenia un munt d'amics. No, no la trucaven dia sí, dia també. No, no es passava els caps de setmana sortint per aquí i per allà. Però tenia amics. Bons amics. O gent que en aquella època eren bons amics. Potser no ho eren tant, perquè es van perdre en el temps. Però va deixar l'adolescència i, en algun moment, va continuar fent amics. Amics que perduren. Amics que es poden comptar amb els dits de les mans.

I ara es pregunta què va canviar. Què és el que va ser diferent? Si en plena adolescència va poder resistir el fet marginal, sense importar-li caure bé, per què en determinat moment va voler deixar de ser ella mateixa per comportar-se com s'hauria de comportar? Per què justificava les seves opinions? Per què intentava que li agradessin les coses normals?

No, aquella noia no vol callar. Vol parlar. Vol parlar ben alt. Perquè la solució fàcil avui és anar a algun lloc, portar amics a casa, i fer veure que t'ho passes molt bé. Sortir, cel.lebrar, i fer veure que tot és fabulós. La solució difícil és quedar-se a casa. Quedar-se davant de l'ordenador, llegint, dormint. Tant li fa.

La solució fàcil és dir que t'ho has passat molt bé en aquesta festa o aquella altra. Però, i si no t'agraden aquestes festes? Doncs si no t'agraden aquestes festes, la solució és no anar-hi. No anar-hi perquè no t'agraden. I punt.

Perquè potser no me n'adono i estic passant per la crisi dels 30 que venen. Però m'és igual. Estic farta de voler aparantar, i això que no ho faig gaire.

Un propòsit pel nou any? Ser jo mateixa. I dir-ho ben fort. Que em quedo sola? Doncs m'hi quedaré. Perquè jo sóc així.

I que consti que no he begut res, a part d'aigua. Perquè sóc abstèmia. Per què? Doncs perquè vaig decidir que ho seria. Per què? Perquè em va donar la gana. I per què me n'he d'avergonyir com molts cops he fet? Que no! És la meva decisió. I punt. Hi ha qui fuma, i hi ha qui decideix no fumar. I hi ha qui decideix beure alcohol, i hi ha qui no. Que una opció és molt més popular que l'altra? I què?

Aquí estic. Dimarts, 1 de gener de 2008. A casa. En xandal. I sabatilles. Sense una gota d'alcohol a la sang. Tota sola (bé, suposo que el gos, la Maia i el porquet groc discreparien, però estic sola si ens mirem només la raça humana). Però sóc feliç. I, en aquests moments, no em canviaria per ningú altre que estigués en una altra situació. Es pot dir més alt, però no més clar.

Començo l'any guerrera. I que duri!