Posició fetal

S'acosta l'hora de dinar. I, de cop, miro a la porta. Miro a la porta i desitjo amb totes les meves forces que algú em vingui a rescatar. Sé que ningú vindrà. Sé que pensar-ho em portarà una petita decepció, perquè la porta no s'obrirà, ningú em vindrà a rescatar. No em puc fer il.lusions.

Torno a la feina. Davant meu, tres folis escrits per mi. Sí, escrits a mà. Tot de coses rares, i una cosa que no em surt, i que fa estona que m'hi barallo.

M'hi poso. Uns tres quarts d'hora més tard, és hora d'anar a dinar. Ningú em vindrà a buscar. Així que deixo les coses com estan.

Abans, però, observo la meva postura. Estic asseguda, si és que se'n pot dir asseguda de tenir el cul a la punta de la cadira, gairebé a punt de caure. Els peus estan enrere, el màxim enrere que poden, i els genolls ben flexionats. Les mans m'aguanten el cap. Els dits grossos estan a les orelles. Tapen les orelles, de forma que no sento res. El cap l'aguanten els dits índexs. I les mans fan una mica com de visera, de forma que tinc la vista enfocada als papers, i tapo la visió lateral i frontal. Només miro a baix. Només al que ha d'emportar-se tota la meva concentració.

Em recordo de l'Esteve, un amic del meu pare. Un dia em va dir que quan em posava en posició fetal (per ell, això és posició fetal) era fatal. Que quan em posava així no hi havia problema que se'm resistís, i que si algú havia de competir amb mi amb qualsevol cosa que necessités concentració, que aquest algú la portava clara.

Avui la posició fetal no m'ha servit. Avui no ha sigut fatal. Però demà ho seguiré intentant.


PD: Aquest és el meu 450è post en aquest blog. He vist el número i se m'ha acudit comprovar una cosa. Mmmm... Manteniu-vos atents a les pantalles. No tinc temps per preparar un gran post, però abans d'un mes... Bé, abans d'un mes passarà alguna cosa :-P O això espero...