M'agrada el meu blog

Sí, ja ho sé, la campanya de m'agrada el meu blog es va acabar fa molt de temps, i jo ja hi vaig participar. Però avui l'he volgut recuperar. Perquè ho necessito. Perquè ja fa dies que ho necessito. I perquè coi, m'agrada el meu blog.

M'agrada haver creat aquest món meu. Un món groc, taronja i vermell. M'agrada que estigui tan ple de color, perquè jo sóc aquest color. Jo sóc com aquest blog, amb aquests colors, i no trobo cap manera més directa de dir com sóc jo. Groc, per damunt de tot. Després, taronja. I després, vermell.

M'agrada tenir un bloc que està lluny de ser famós. Quan més m'ha agradat el blog, ha sigut quan hi ha hagut menys gent. Que sí, que la gent és ben rebuda, però m'alegro de no superar gairebé mai els 10 comentaris. I això que hi ha els meus, i acostumo a contestar a tothom que em deixa un comentari.

M'alegro de ser un blog petit, tot i no ser-ho en quantitat de missatges. M'agrada escriure el que se'm passa pel cap. Sabent que, de qualsevol manera, no m'importa massa que algú passi de llegir-ho. Aquest blog meu és un blog solidari, però és un blog solidari amb mi mateixa. Amb mi i prou. I algun cop m'ha sabut greu la sobredosi de posts. Però ara, no. Jo vaig començar a escriure perquè volia expressar-me. I jo m'expresso. I a vegades tinc massa posts en un dia. I això no és bo. No és bo, perquè si escric massa significa que no estic bé. I si no estic bé i em va bé escriure, no tinc perquè anar demanant perdó. Si algú té temps i ganes, que ho llegeixi. I sinó, doncs que no ho llegeixi.

M'agrada tenir una lluna a l'esquerra que em diu com està. Em recorda si la veuré de nit.

I m'agrada tenir el porquet groc. Pot semblar una tonteria, sí. Però per mi, aquest porquet groc significa molt més que el color groc, taronja i vermell del blog. Significa la meva dolçor i el meu somriure. I significa la promesa de que existeix una Llum millor. Una Llum feliç i riallera. No per ella, sinó pel seu voltant. Poques coses diuen tan de mi com aquest porquet groc.

I, últimament, m'agrada el post recomanat. Perquè jo parlo molt. Perquè el meu blog és petit. Perquè jo segueixo un nombre petit de blogs. Però hi ha posts que em toquen. De moment, amb el poc temps de vida que té aquesta "secció", hi ha hagut un post que em va fer riure moltíssim, un post que em va fer reflexionar moltíssim i un post que em va entendrir moltíssim. Sí, aquest espai només està dedicat als "moltíssims". A aquells posts que em fan sentir alguna cosa, com si em toqués amb una lupa.

I m'agrada el meu blog. Perquè sóc jo. Perquè parlo, ric, m'enfado, crido... tot el que faig, ho faig jo.

I perquè, no ho negaré, avui he plorat. Les llàgrimes em queien galta avall sense que hi pogués fer res, sense mirar cap pel.lícula. I, mentre no podia aguantar les llàgrimes, ha sonat el mòbil. No el volia agafar. Però he vist qui trucava. He estat cinc minuts parlant. I m'he notat la veu entretallada. Estic segura que qui m'ha trucat ha notat la veu entretallada. Però no ha dit res. I jo que li agraeixo. Perquè a vegades s'agraeix poder parlar sense que ningú et digui res, sense que ningú pregunti, sense haver de donar explicacions.

I, no sé per què, sé que ha passat el mal temps. Sé que deixaré d'escriure més d'un post diari, a partir d'avui. Ho sé. Aquest post només serveix per fer baixar l'anterior.

Però, tot i així, ho vull dir ben fort: m'agrada el meu blog!