Enveja

Em disposava a fer una cosa. Ja tenia pensat com la faria. Fins i tot tenia unes quantes coses mig fetes al meu cervell. Les coses que jo faria, que em defineixen, que em feien sentir especial, per ser jo la que faig allò, que feien que fos diferent que l'altra gent. Quina necessitat tenim de ser diferents?

Però algú se m'ha avançat. La mateixa feina. Les mateixes coses. El que jo volia fer. El que jo creia que em feia diferent. Exactament igual. De la mateixa manera. Tal com ho hagués fet jo. I ara... ara no ho puc fer. Perquè semblaria que m'he copiat. Jo havia tingut la mateixa idea. I ara... ara ja no la puc utilitzar. Allò que volia fer, allò que em feia il.lusió, i hi ha algú que ho ha fet abans.

És lleig dir-ho, però suposo que més lleig és intentar negar-m'ho a mateixa o amagar-ho. Et tinc enveja. Sí, enveja. Coi, per què t'ha de sortir tot tan bé? Per què has de ser tan endimoniadament perfecta? Per què, en qualsevol cosa que intenti comparar, sempre en surts molt més ben parada? Per què tens aquest do de gent? I a sobre m'has hagut de passar al davant i veig com la gent lloa el que has fet. I coi, jo també ho havia pensat! Per què has de ser tan rematadament simpàtica? I guapa?

I jo m'encongeixo. Ben avall. Abaixo el cap, i si pogués l'amagaria a sota terra. Però no em puc flexionar tant com per arribar-hi. Segur que tu sí que pots. Segur que ets prou flexible com per amagar el cap a sota terra. Però, és clar, tu no ho necessites. Tu ets una triomfadora. Tu agrades a tothom. Tu fas que em senti una espècie de piltrafa, que no sap fer res. Cada cop que obres la boca, em fas sentir malament, pensant que ets millor fins i tot en allò.

Sí, et tinc enveja. No saps com m'agradaria, per un moment, tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Només amb una estaria contenta.

Però m'he de conformar. M'he de conformar amb el que tinc. I miro enrere. I m'adono d'una cosa. He dit que m'agradaria tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Però no he dit que m'agradaria ser tu. Perquè, malgrat tot, i no sé per què, m'adono que no vull ser tu. Vull ser jo.

I, de cop, em poso a pensar. I ja no vull tenir cap de les coses que et fan tan perfecta. Ets altiva. Sí, ets altiva. I només et fas amb aquella gent que són com tu. A mi mai ni tan sols em miraràs, si no és per trepitjar-me. I, segurament jo no sigui tan bona persona com em pugui pensar. Però prefereixo ser jo, amb els meus defectes, però sense aquests aires de grandesa, que no pas tu, amb totes les teves perfeccions.

I això no treu que, el proper cop que tornis a passar-me per davant en alguna altra cosa (o sigui, el proper cop que tornem a coincidir en alguna cosa) et torni a tenir enveja, em torni a fer petita i vulgui tornar a amagar el cap sota terra. Fins que em torni a adonar que no vull ser com tu, que vull ser com jo.