Demà

Demà serà el dia dels nens. Com avui. Demà serà el dia de veure'ls a tots plegats treure espurnes pels ulls.

Al nen que no creixerà mai, amb la seva il.lusió. De la forma com reia avui. De la forma com cridava i saltava. I de la forma com obrirà els regals. Els seus, i els de la resta de la gent. Perquè sempre et quedes amb les ganes de donar-li tots els teus regals, perquè els obri. Perquè ell és feliç obrint paquets.

A la Nineta, que avui no s'ha separat de la meva mà. "Anem? Anem?", repetia tota nerviosa. "I quan es farà fosc?", anava repetint tot el dia. "I per què no puc anar amb tu sola a esperar els Reis?", quan esperàvem que els seus pares sortissin. No fos cas que no els veiés.

A la Nineta, que no m'ha deixat anar la mà ni un moment. Fins que li he dit, quan els Reis marxaven, que em deixés la mà i que els fés adéu amb la maneta. I això ha fet. I jo pensava que li sortirien els ulls.

A la Nineta, que demà obrirà un paquet i sí que se li sortiran els ulls.

I a tots els altres nens, petits i grans, que demà serà el seu dia.

Al meu pare, que li portaran una joguina que fa temps que en té moltes ganes, i no s'ho espera.

Al meu cosí, que tampoc s'espera el seu regal, i que tot i que la seva dona... Mmm... Som Reis, avui hi ha il.lusió.

Demà serà el dia de tots aquests nens. El dia de la il.lusió. Però, tot i que avui els Reis han de repartir molts regals, jo vull... Jo vull demanar algunes coses. I, com que hi ha tres reis, demanaré tres cosetes.

Vull demanar petites sorpreses com aquesta de la Nineta. Feia temps que sabia que un dia, fa molt de temps, havia presentat a la Nineta. Ja fa més de tres anys! Sabia que tenia el post perdut en algun lloc. I ara l'he llegit. Està molt mal escrit, però m'he emocionat. M'he emocionat recordant aquells moments, quan el meu nom va ser una de les primeres coses que va dir. Quan era la única persona que no fos la seva mare amb qui es volia quedar. Quan... Que sí, que li'n dic Nineta, perquè és la nineta dels meus ulls. Però, d'una forma o una altra, jo també sóc especial. L'avi, sigui on sigui, estaria molt content de nosaltres. Les seves ninetes. Totes dues. La gran, i la petita. Crec que en algun lloc hi ha algun post. El post de l'últim cop que vaig veure riure a l'avi, quan ja estava molt malalt. Vaig trobar-me la Nineta a fora el carrer, i la vaig portar a casa els avis. I ens vam dedicar a jugar a atrapar a la cuina. Ella corria i jo feia veure que no la podia atrapar. I l'avi, que gairebé no es podia ni moure, va riure, com feia molt de temps que no reia. Vull seguir escrivint coses així. I trobar-me-les, com m'he trobat avui això.

Ja sabeu que em costa molt confiar amb la gent. Potser més del que ho hauria de fer. Sóc reservada de mena, i em costa moltíssim explicar les meves coses a algú altre. Per això, quan explico alguna cosa meva, faig un gran esforç. Un esforç que, molts cops, la persona a qui ho explico no se n'adona. I per això em fa mal que algú traeixi aquesta confiança. Però, i tot i ser una contradicció, us demano confiança. Us demano molta gent amb la que confiar, malgrat que sé que em faré mal. Però, què som si no tenim algú a qui confiar-li les nostres coses? Així que ho tinc clar: vull confiança.

I el meu últim desig per mi, té a veure amb els iogurts. Vull obrir un iogurt i trobar-hi premi. Bé, no ho sé. Podria ser que ja hagués obert un iogurt amb premi en els últims temps. En qualsevol cas, el desig és molt curt: vull un iogurt que no tingui un segueix buscant.

I aquí ho deixo. Que ja s'ha fet tard, i teniu molta feina. No fos cas que passéssiu per casa, em trobéssiu desperta i no em portéssiu el que he demanat...