Jo no hi he estat mai, i em convenç dient que és molt a prop de casa, que han arreglat la carretera, i que ara s'hi va molt bé.
Així que surto de la feina i vaig fins a casa. Carrego a ma mare al cotxe, i anem... fins al restaurant.
Mai més! No torno a passar per aquesta carretera MAI MÉS!
Estic acostumada a les carreteres estretes, i a les carreteres que van pel mig del bosc. El fet que ma mare digués que era una carretera "una mica estreta" ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. Una mica estreta, dius? Si ho fos una mica més, aniria amb les quatre rodes a la cuneta! Dues a la banda dreta de la carretera i dues a la banda esquerra!
Quin quart d'hora més dolent, per la carretereta dels nassos, només pensant que, en qualsevol moment, podia venir un cotxe per davant i... i prefereixo més no pensar què hagués passat!
Però el lloc valia la pena. Bon menjar, barat, al mig del bosc, tranquil...
Hem tornat per l'altra banda, una carretera que va fins a la ciutat. Una carretera amplíssima comparada amb l'anterior, però que era de l'amplada d'una que hi ha prop de casa i que sempre recordaré una noia de la Catalunya interior que em va deixar anar: "I aquesta carretera és de doble sentit? Però si això té l'amplada d'un carril del meu poble!"
Quan ja gairebé érem a la ciutat, una urbanització de 5 o 6 cases. Si 5 o 6 cases es pot dir urbanització... Totes noves, al mig del bosc, però amb alguns veïns, no massa. 3 de les cases estaven en venda. A uns 300 metres del que és la ciutat, després d'un revolt. A fora de la ciutat, però a dintre.
Hem anat a la ciutat, he aprofitat per anar al caixer. La pregunta de sempre: quants diners me n'emporto? Pregunta difícil, com sempre.
Quan ja tornàvem cap a casa, hem passat per davant d'una d'aquestes botigues de bolsos de mira'm i no em toquis. Però hi he entrat. Necessitava una motxilla. No, no la necessitava, potser, però... bé, necessitava alguna cosa i podríem dir que anar amb la motxilla del portàtil ara no seria massa recomanable. Si és el que passa: si sempre vas amb el portàtil, el dia que no hi vas i necessites motxilla...
El resultat? 110 euros carregats a la tarjeta, que ajuntant els que he tret del caixer, fan que hagi gastat més en un sol dia que en... què carai! Estic de vacances! No tinc fills ni hipoteques (i per això pago un colló a hisenda!) Si ho puc pagar a hisenda, també m'ho puc pagar a mi mateixa!
La motxilla m'ha recordat una de groga que tenia per anar a colònies. Ho he dit i a la venedora no li ha agradat massa... M'ha dit: "Però aquesta és més de disseny!"
Quan ja tornàvem, ma mare m'ha dit que li faltava anar a una administració de loteria per no sé què del meu pare. El preu eren 3 euros. Així que ha agafat i li ha dit al de l'administració que fes una euromillones.
Jo no jugo a la loteria. No hi crec. Crec que és una forma de perdre diners com qualsevol altra.
Però m'ha dit: "Aquest és a mitges, d'acord?"
Però ha acabat dient: "Bé, si toca podries mirar una d'aquelles cases tan maques!"
No tocarà. Però somiar encara és gratis.
Imatge gentilesa de la 
10 comentaris:
Si us plau1 És que tu també mira que comparar la teva motxilla de colònies (groga com no!), amb aquesta fantàstica motxilla de disseny! Siguem seriosos, home! :p
somiar encara és gratis fins els que de la SGAE pensin que, potser, reprodueixes en somnis part del seu catàleg... :P
PS: No entendré mai això les bosses de disseny, i concretament les microbosses de disseny
:-D La motxilla la vaig heredar del meu cosí, 8 anys més gran que jo, quan ell l'havia utilitzat uns 5 o 6 anys. Jo la vaig utilitzar dels 8 als 13 o 14. Crec que la pobre va acabar feta caldo... Ah! Però la motxilla és ben bé igual que la de colònies! Només que és negre, té més butxaques, i té un munt de coses que... que qui les necessitava quan tenia 8 anys i no tenia ni mòbil, ni mp3, ni res de res? Només havia de portar la cantimplora i poc més :-P
Jaja! Carquinyol, doncs somiaré fins que l'SGAE em faci pagar per fer-ho. Tot i que si ma mare no ha dit res, suposo que no ens ha tocat res... Microbosses de disseny? Ja et dic jo que la motxilla no és pas micro :-D
uix, veus? Això de conduir per carreteres estretes a mi em fa molt respecte, no sé si en seré capaç! :O
I ben fet, abans que s'ho quedi Hisenda gasta-t'ho tu, què carai! I a sobre és una motxilla, que si la tens és per omplir-la, i això vol dir que has de dur més coses del que és habitual, i a la vegada que marxes, i ... veus? És un consumisme profitós! ;)
Mmm... que ja estan pensant en fer-te fora de casa, que juguen a la loteria?
Jeje, Laia, com va amb el llibret dels nassos? Jo, el segon dia que feia pràctiques, vaig anar fins a casa amb cotxe (el professor vivia en un poble prop del meu i aprofitava per agafar-me a primera o última hora, així ningú m'havia de portar a la ciutat, i jo vivia a 5 minuts de casa seva, en comptes dels 20-25 minuts que li costava anar a la ciutat). Doncs això, que el segon dia, per una carretera que jo veia estretíssima (i ara veig la mar de normal) em vaig trobar el camió dels bombers que, petit, el que es diu petit, no és. Però després del xoc ja... arriba un moment que t'hi acostumes.
La motxilla... sí, és per posar-hi coses. Crec que tornarà plena de pasta :-P
XeXu, si he d'esperar que els toqui la loteria per marxar de casa, puc esperar assentada...
Jo també faig l'euromillon per el sorteig dels divendres a la nit, i la primitiva per dijous i dissabtes......
Alguna vegada he comprat la ONCE i els dècims de Nadal no falten cada any....segueixo igual de pobre, si més no tu tens una motxilla de disseny, no??
:-P
Petonets bonica!!!
Jo Mateixa, jo no jugo MAI. Ni tan sols sé quan es fan els sortejos, ni res de res. Va en contra de la meva religió :-D Sempre dic que els meus pares juguen per mi i per tot el veïnat. Però jo no hi poso ni un duro!
Doncs mira, tens raó: amb el que es gasten els meus pares en loteria en... no ho sé, però menys d'un mes segur, jo m'he comprat una motxilla de disseny :-D
Si la veiessis de lluny... una vegada anàvem amb el cotxe i vam arribar a una cruïlla. En la direcció que havíem d'agafar, hi havia una senyal: horaris de direcció única per autobusos. Enllà, es veia la muntanya nua, un petit tall (la carretera) i un gran precipici. El meu pare es va negar a passar per allà, i això ens va costar una bona estona més de viatge, dinar tard i malament i després amb el mal humor acumulat una discussió terrible.
Si no s'hagués vist de lluny, suposo que només hauríem passat una mala estona a la carretera, com tu, i res més.
Home, gripaublau, doncs què vols que et digui... Jo crec que hagués preferit esperar... Les carreteretes aquestes em fan una por... I això que hi estic més o menys acostumada...
Publica un comentari a l'entrada