Ara mateix posaria el cap sota el coixí. I li deixaria el que queda de tarda.
Tinc un nus a l'estòmac.
Em sento malament. No, no ets tu. O sí, segurament siguis tu.
No, sóc jo. Sóc jo i els meus dubtes. Jo i... on està el post d'ahir? O era abans d'ahir? Fa dies que no sé a quin dia visc.
Ets d'aquelles persones. Jo en dic persones Mercè, perquè va ser la primera que vaig conèixer. Tens seguretat en tu mateixa. No, no és això.
Comences a parlar i expliques com n'és d'interessant el que fas, com n'ets de treballadora, quants amics tens, com n'ets de simpàtica. Com n'ets de perfecta, en resum.
I jo em sento fatal. Perquè sé que, potser, del que dius la meitat és mentida. Però...
Però ahir em vas deixar pels terres. Jo, la meva maduresa, i la meva autoconfiança, van anar a parar al centre de la Terra.
No sóc ningú.
Tot i així, vaig fer un esforç. I vaig ser valenta. Valenta pel que fa a mi, és clar.
Però... no ho sé. Tinc un pressentiment. Un pressentiment dolent.
De fet, el tenia i no vaig dir res a ningú. I avui algú m'ha fet el comentari. Ha arribat a la mateixa conclusió que jo.
Ara em penedeixo d'haver sigut valenta. Perquè m'he posat nerviosa... per res?
Coi! És que ni això sé!
Jo no sé què em trobaré, però tu (vosaltres?) sí. No ho suporto!
Vull que torni el somriure. Vull tornar a somriure, i, encara que sembli tonta, somriure tota la tarda.
Però sé que no podré.
I encara no sé si he de somriure a una persona, a dues o... o jo què sé!
diumenge, 27 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
4 comentaris:
Ànims, noia! És normal que et sentis així, bé, jo m'hi sentiria. Però, no sé, si et diu que és tan treballadora, que té tants amics i no sé què... potser és per impressionar-te a tu. Potser està tan acollonida com tu. Potser té tantes ganes que vagi bé com tu.
Deixa els pressentiments dolents a casa. Quan els meus pressentiments tenen a veure amb mi mateixa no solen ser certs, segurament, a tu et passa el mateix!
Apa, un somriure :-) Segur que et sortirà!
Gràcies, Tirai! Buf! Si ara tingués la teva samarreta de "recorda't de somriure" me la posava. Segur!
M'ha fet gràcia el malnom aquest de "persones Mercè" :-) Jo en aquesta mena de gent no hi crec gaire, normalment viuen en una mentida. Segurament no està convençuda ni de lluny de que la seva vida és tan meravellosa, i t'ho ha de vendre a tu, es defensa de les seves pors xuclant-te l'energia a tu. Això és una interpretació molt personal i no sé si és encertada en aquest cas, però de gent així n'hi ha. No tenen mai depressions, però les provoquen en gent del seu entorn. I costa molt d'adonar-se'n.
Sí, és que la primera persona que vaig conèixer d'aquest estil es diu Mercè. I buf... com tu dius, m'ha provocat unes quantes depressions.
Crec que tens raó, això de que defensa les seves pors xuclant energia. Però... buf! No sé pas com s'evita!
Publica un comentari a l'entrada