Fa dies que et veig la cara. Una cara somrient.
Apareixes, somrius.
I ens riem de la vida. Del temps (del que ha passat). I de l'espai.
Perquè hi ha persones amb les que sempre es pot somriure, i riure's de la vida.
Estiguin on estiguin, i sigui el dia que sigui.
dimarts, 8 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
9 comentaris:
Doncs que bé, tenir persones així. Encara que això de sempre... però molt de temps sí.
Oh! Això que expliques és genial! :-)
Ostres, és cert. Conec un noi que mira que li han passat coses, però jo no sé com s'ho fa que el somriure de la cara no li esborres... I es transmet, i tant!
Doncs au, a somriure! :D :D
Mmm...
No és per portar la contrària, però... Algú s'ha mirat l'etiqueta del post?
Em sembla que no :P
Però intenta dibuixar-te un somriure, com...
http://quanelsolespon.blogspot.com/2006/10/alg-em-sap-explicar.html
:-D
I qui diu que els flaixos (o desitjos) no es puguin fer realitat? Jo estic convençut de que de vegades s'acompleixen.
Gràcies, Laia! M'has fet somriure, tot i que no ho necessitava... Era una situació concreta, però en realitat somric.
Tens raó, gripaublau. Per això són desitjos. Poden fer-se realitat o poden no fer-s'hi. Aquest no es farà realitat, almenys tal com el vaig pensar. Però qui sap, potser es farà realitat d'alguna altra manera, o en algun altre lloc :-D
Llum Sí que vaig llegir l'etiqueta. Però si t'imagines la cara d'algú somrient és perquè, d'alguna manera, manera pot passar. no? Era com aquell de la nena petita. M'explico fatal, però res, que l'etiqueta la vaig llegir! :-)
Ah! Sí, tens raó! D'una manera o una altra pot passar :-D
Publica un comentari a l'entrada