Ara em faig el dinar, dino, i agafo el cotxe per anar fins a l'hospital, que està exactament a 25 Km de casa. Ahir ho vaig comptar amb el comptaquilòmetres del cotxe.
Estaré una estona allà i després, a l'hora que es publiqui el post, he quedat amb una noia. Ni ella és de la població on està ma mare, ni jo tampoc. Però hem quedat allà.
Ella, però, i la forma en què ens vam conèixer, m'ha recordat una situació i un post d'aquells que em persegueixen, i que fa molt de temps que vull escriure, però... que mai escric. Però, com amb tots els posts que persegueixen, s'han d'escriure, o et perseguiran per la resta de la vida.
Quan el meu cosí es va casar, hi va haver una lluita de femelles alfa entre la dona del meu cosí i la germana del meu cosí. Dues noies que sempre havien viscut pel seu cos, per ser les més guapes, les que anaven amb la millor roba, i tota la resta, van xocar de seguida. I això que ja no eren joves del tot... Devien tenir totes dues entre 25 i 30 anys. Jo me les mirava des de la distància, sabent que no hi havia cap problema per mi: jo no era cap amenaça per cap de les dues, i elles feien la seva lluita sense que jo m'hi veiés implicada. Jo era una no-res.
Amb la meva cosina no hi va haver cap problema. Jo em comportava bé amb ella, i ella amb mi, i no tenia cap problema perquè jo anés amb la dona del meu cosí. Ella tenia molt clar que jo no em volia posar en cap bàndol. Jo només volia viure tranquil.la.
Però, ai, la dona del meu cosí! La dona del meu cosí va voler que em posés en un dels dos bàndols. Em va començar a fer la pilota, i em va començar a dir coses dolentes de la meva cosina. I es va començar a enfadar cada cop que jo la defensava.
Potser és perquè jo al cole ja ho havia patit. Hi havia una nena alfa que no em podia veure (encara no sé què li vaig fer). El dia que la nena alfa estava malalta, jo vivia la mar de bé i tothom parlava amb mi. El dia que la nena alfa estava castigada, jo vivia bé a l'hora del pati. El dia que la nena alfa no em veia, l'altra gent em parlava i era una persona normal. Però el dia que la nena alfa estava a prop, jo no podia parlar amb ningú, ni jugar amb ningú. Era una marginada, i tothom qui gosés acostar-se'm es convertia en marginat.
Potser va ser per això. Potser va ser perquè una era la meva cosina i l'altra era la dona del meu cosí. Potser va ser perquè una de les dues no em va demanar res i l'altra em va exigir. Però vaig triar el bàndol de la meva cosina. Era la decisió difícil, sí. Era la decisió que em marginava. La meva cosina no m'hagués marginat, la dona del meu cosí, sí.
Amb el temps, he après que no puc parlar amb el meu cosí. Ella no em deixa. I no només amb el meu cosí. El temps me n'ha ensenyat.
Però el temps també m'ha ensenyat una cosa: si ara hagués de tornar a triar, tornaria a triar a la meva cosina.
Només que ara trigaria menys a fer-ho.
El temps m'ha fet forta. O potser sé el que vull. O potser...
Tot això de la dona del meu cosí i la meva cosina és totalment cert. Però fa molt, moltíssim, que no parlo d'elles. Parlo de la noia amb qui ens trobarem aquesta tarda.
Però fa molt que tampoc parlo d'ella. Ella era una marginada. I algú també me'n va parlar malament. I jo em vaig sortir del camí, marginant-me a mi mateixa.
No, no sóc bona persona. No ho dic per això.
Ho dic per la situació. Perquè... perquè sé que, d'una manera o una altra, no vull acceptar el xantatge.
Em ve gent al cap. I sé perfectament perquè m'han deixat de parlar.
Però no vull. I no ho faré. No m'agraden les femelles (ni els mascles) alfa. I si això representa que he de deixar de tenir contacte amb femelles (i mascles) beta, que segueixen els alfa... doncs deixaré de tenir-hi contacte.
dimarts, 22 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
12 comentaris:
Una cosa que té de bo (o de dolent) això dels blogs és que la persona que parla explica la seva versió, que per ella es vertadera i que es creu. Però amb el temps he acabat comprovant que a la realitat hi ha molt més matissos que els que la gent explica, o s'explica a si mateixa, i que en general sempre tendim a tergiversar els fets -jo ho faig- perquè s'ajustin a les conclusions que volem arribar, però, si ho veies un observador imparcial desde fora, s'adonaria que la realitat pot tenir alguns matissos que a la persona que ho explica li ha passat per alt explicar, no per mala fe, sinó perquè està explicant el seu punt de vista i exclou els dels altres. Bueno, no sé si s'enten el que vull dir. Vull dir que aquí hi faltarein les versions de tots els implicats abans de donar la raó a algú, i que segur que cadascú ho explicaria donant-se la raó a ell mateix. Què sinó? Per això que aquest conflictes de marginació explicats ens els blogs m'estan mosquejant una mica, perquè només tenim una versió i falten matisos. Les coses no són mai així de blanques o de negres. Ara, entenc que com a desfogament per la persona que ho escriu és ideal. (Sento un comentari tant llarg, però suposo que a mi també em fa falta desfogar-me.)
El que vull dir és que això dels individus alfa potser és real al parvulari i en els partits polítics, però a la realitat la gent és més capaç de pensar per ella mateixa del que podria semblar.
Sento haber fet un comentari potser un pèl radical. La meva idea no era criticar sinó donar el meu punt de vista. De totes maneres, tampoc intento dir que no tinguis raó en les coses que dius. El que vull dir és que s'han de tenir en compte els mastisos.
Umm... ara no sé si goso comentar. Puc contestar a la sirena? Bé, entendré que sí :p
Tens raó amb això dels matisos. Clar que hi ha la versió de l'altre, clar que la cosa no es pot reduir a femelles alfa i beta, però jo que fa temps que llegeixo a la Llum sé a que es refereix i com se sent. No sé exactament que són els blogs, però sé què és aquest i, també, sé que la Llum de vegades es desfoga (com faig jo massa sovint) i ja està. No es tracta de tenir raó o no, és que tens alguna cosa que et cou a dins i l'has d'explicar i punt. Mira, hi ha persones que sempre estan convençuts que tenen raó i n'hi ha que dubtem sempre i ens qüestionem sempre, encara que, de vegades, escrivim coses d'aquestes i bé, la Llum és d'aquestes últimes. No sé jo he fet pòsts que no hauria d'haver publicar i la Llum segurament també, però som el que hi ha amb les nostres emprenyades i els nostres dubtes i, també, les nostres seguretats. Perdona el rotllo, entenc què vols dir amb això de les versions perquè, a mi, també, em passa amb algun bloc què penso: ja i l'altre què hi diu? Ho entenc, però també, sé que hi ha algun moment en el que has de triar bàndol. Arribo un moment que has de dir: et creuré a tu, ni tan sols vull saber la versió de l'altre i això ho dic perquè una vegada van fer alguna cosa semblant amb mi i mai no ho agrairé prou. Buf! Aquest comentari sí que és un comentari post!
Respecte al post més en concret. Bé, volia fer un comentari de broma dient que el que ja vaig llegir un cop que les versions betes dels programes són millors! Però, ara, no sé si s'escau. Res, que de vegades, s'ha de triar i punt.
Ondia tu, que cabrona la dona del teu cosí no??, a fi de contes la que es familia directa teva es ta cosina i no ella, ella es una que passava per allà i mira, s'ha casat amb el teu cosí....quins ovaris per déu.
Si cada un fes feina a casa seva i no fiques el nas on no toca tot aniria millor, oi??
Petonets maca i escolta...SI, ETS BONA PERSONA, Ok???
:-)
Havia contestat i se m'ha penjat a l'enviar el comentari...
Crec que després dels comentaris de la sirena, el millor que puc fer és tancar els comentaris d'aquest post. En cap moment he dit que fos una bona persona, i amb això ja deia que sempre hi han dues versions (o 30), però no m'emmerdaré amb el tema.
Tirai, m'ha fet molta gràcia això de la versió beta. De veritat. Per la resta, prefereixo no dir res. Podria dir moltes coses, però només et diré que la sirena és algú conegut, que fa molt que llegeix aquest blog i que normalment comenta amb un altre nom, així que sap exactament de què va aquest blog, i jo sé exactament de què va el comentari.
Jo Mateixa, crec que no tinc gaires forces per contestar el teu comentari. Un altre dia, potser.
Saps què? Torno a obrir els comentaris. Aquí cadascú és lliure de dir el que vulgui. Sempre que no siguin comentaris anònims o sota identitats falses (entenent per falsa una identitat diferent de la donada normalment).
Bé, som-hi. És innegable que jo no puc parlar amb el meu cosí, perquè la seva dona no em deixa. També és innegable que havíem sigut amigues. I també és innegable que, el dia que em vaig posar a defensar a la meva cosina i a dir-li que jo no tenia perquè deixar-la de banda, sense jo entendre-ho, hi va haver un canvi en ella.
És innegable que, després d'enfadar-me amb algú (ho he dit, no sóc perfecte, i no he dit que no fos culpa meva), amics comuns van deixar de dirigir-me la paraula.
Això és el que diu el post. Això, i altres coses.
Els individus alfa i beta existeixen. Fora de les guarderies i els partits polítics. Jo en conec molts.
Però no he dit que jo fos una bona persona. No m'agrada el xantatge, i també he dit que parlava d'aquesta noia amb qui he quedat avui. Jo hi he sortit guanyant, encara que hagi perdut altres coses. He perdut altra gent, però també m'he posat del cantó que volia.
Si hi ha una cosa que no suporto és que la gent m'exigeixi. L'amistat no és exigència. L'amistat és perquè és. I si algú m'exigeix, aleshores fujo.
Cadascú enten les coses a la seva manera. Critiques els blogs. Jo en critico les lectures que volen llegir el que no hi ha. I compte, que jo també hi he caigut, a llegir el que no hi ha. Però sovint les coses no són com ens imaginem que són.
Tirai, tens raó. Potser no hauria d'haver escrit aquest post. Però feia molt de temps que em perseguia. El que no entenc és perquè els amics s'han de posar en dos bàndols: els teus amics i els meus amics. Per què no pot haver-hi algú al mig? Per què tot ha de ser o blanc o negre? I per què, si jo tinc diferències amb algú, tots els seus amics han d'estar en contra meva?
I gràcies, Jo Mateixa. Pel que fa a la dona del meu cosí, això és el que vaig pensar jo. I no sé si dir res més, perquè aquí algú dirà que l'altra banda i bla, bla, bla. I gràcies per això de bona persona. Jo no ho tinc tan clar. De fet, ara mateix em sento com una persona molt dolenta.
Jo també hi vull ficar cullerada, llum... amb el teu permís :P
En primer lloc, que això és un bloc, que pertany a una determinada persona i on ella hi pot explicar el que vulgui, que per això és seu. Una cosa és que un post ens agradi més o menys, perquè sigui depriment o ple de ràbia o trist, però no hi ha cap post que no s'hagi de publicar. Hi ha blocs de moltes temàtiques, i aquest és un d'aquells que faria les funcions de "diari personal" com molts dels blocs, com el meu, el de la Tirai... Amb això vull dir que expliquem el que volem, com ens sentim, el que ens passa. I si sentim ràbia o estem emprenyats o volem desfogar-nos, doncs som lliures de fer-ho. I per tant, sempre serà des del nostre punt de vista, no del d'una altra persona. No pots agafar tots els punts de vista i tots els matisos del món, perquè mai arribaràs enlloc, mai tindràs una veritat absoluta. Què hauríem de fer? Animar a totes les persones de les quals fem referència en els nostres blocs a que ells també s'afegeixin al debat, i que ens donin la seva versió i muntar macroreunions per mirar qui té raó i qui no? A més, ni que hagués posat noms, cognoms o DNI i estigués acusant d'injúries i condemnant a algú concret! Començar a buscar-li les pessigolles ho trobo un pèl fora de lloc...
I que és cert que existeix gent com aquesta, que tenen un esperit de possessió i egocentrisme massa elevat que treu de polleguera, que pretenen controlar les persones i les seves amistats. No és cap conte ni una situació d'un univers paral·lel!!
Gràcies pel que dius, Laia. Sí que existeix gent així. Si algú no en coneix, té molta sort.
I per la resta, doncs gràcies. Suposo que el que més em va treure de polleguera és aquesta forma de fer un anònim sense ser anònim. Podria posar el filtre aquell als comentaris que només pogués comentar la gent amb usuari blogger. Però em nego a fer-ho.
Ara, aviso: al proper comentari "anònim", l'esborro sense llegir-lo.
Bé, ja sé que aquest post ara ja és força avall, però en fi...
Quan el vaig llegir pensava comentar alguna cosa, però vaig veure que hi havia molts comentaris llarg, em va fer mandra llegir-los i no vaig dir res.
Més endavant em vaig llegir els comentaris, i tampoc no se'm va acudir res per afegir.
I molt més tard em va venir al cap que potser aquesta sirena s'ha vist reflectida en alguna cosa, la seva reacció em suggereix que s'ha sentit al·ludida pel post i ha volgut contestar... i després ha intentat suavitzar-ho. Ella potser té alguna cosa d'exemplar alfa, perquè el que és existir, els exemplars alfa existeixen, i tant que sí. Òbviament tot això és una impressió molt personal i em puc equivocar en tot.
I això ho dic en broma i crec que m'ho hauria de callar, però m'ha vingut al cap i no puc resistir-m'hi, sóc així de feble: i si la sirena "anònima" fos la dona del teu cosí?
Per sort, la sirena no és la dona del meu cosí :-)
Crec que tens raó, en això de que es va sentir al.ludida. Però, no ho sé, no sóc jo la que hauria de contestar-ho.
Publica un comentari a l'entrada