Algun cop algú m'ha dit que, parlant amb mi, té la sensació que no escolto. Però sí, sí que escolto. No diré que algun cop no estigui als núvols pensant en les meves coses, però generalment escolto.
Escolto... i recordo.
Que a vegades penso que si tingués aquesta memòria per les coses que s'han de memoritzar, aniria molt bé. Però no. Resulta que jo recordo les coses que no es poden recordar.
Bé, és un dir. Sí que es poden recordar. Però més d'un cop m'he trobat parlant amb algú i dient alguna cosa que se m'ha dit, però que és d'aquelles que es solen oblidar. I llavors et miren amb aquella cara... aquella cara de "ostres, si que et fixaves amb el que et deia no sé qui!" El que passa és que no m'hi fixava pel no sé qui, sinó que m'hi fixava... no ho sé!
Perquè jo també m'oblido de coses, però recordo allò que no es pot recordar.
Amb els anys n'he anat aprenent. He anat aprenent a callar, a fer veure que no sé les coses.
Amb els anys he après que a vegades, encara que sàpigues una cosa perfectament, va bé fer veure que no la saps. O fer veure que l'has oblidat. O fer veure que no la saps exactament, que només en tens una idea vaga.
A vegades és per no alimentar l'ego d'algú molt cregut. Encara em recordo d'una persona en particular, i d'una cosa que em vaig recordar. Una persona molt creguda i... després vaig intentar dissimular, però encara va ser pitjor: va descobrir quina era la meva cara de "dic que això no ho sé, però en realitat ho sé". I és que jo no sé dir mentides i... i se m'enganxa de seguida!
A vegades és perquè no et mirin malament. Algú que ni et va ni et ve, però de qui recordes alguna cosa que et va dir o que vas sentir de passada. Dir que ho saps farà que et mirin malament, així que calles. I dissimules.
I a vegades... aquest és el pitjor. A vegades recordes alguna cosa que no hauries de recordar. I sí que et va o et ve. Per la raó que sigui. Però calles. Calles. I calles. I fas veure que no ho saps. I despistes. I, expressament, dius una cosa que s'hi acosta, però que no és exacta. Com aquell que saps perfectament que se'n va anar al Canadà, i dius, com qui no vol la cosa: "Sí, estava als Estats Units, no?" I quan et diuen que no, que està al Canadà, llavors dius que bé, que t'hi has acostat... Però mai no dius exactament a on, sempre t'hi acostes, però mai l'encertes. Perquè, potser, si l'encertessis, et mirarien malament.
A vegades, quan algú em diu alguna d'aquestes coses que no es poden recordar, faig veure que penso en les meves coses. A vegades faig veure que miro algú que passa pel carrer. A vegades faig veure que no hi dono importància.
Per què?
Doncs perquè em vull convèncer que realment estic pensant en les meves coses, miro qui passa i no li donc importància.
Per què?
Perquè jo, ingènua de mi, penso que així potser no recordaré allò que no es pot recordar.
Ingènua de mi...
dijous, 3 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Un post molt "Tirai" si em permeteu l'expressió ;)
Entenc perfectament el que dius, de fet jo faig quelcom semblant. Bé, no en tots els àmbits, però hi ha uns quants on això va d'allò més bé, la veritat.
I hi ha uns altres, els més personals, on l'acompanyo ( ho reconec !! ) amb grans dosis de cinisme per portar el tema cap allà on vull per veure com reacciona la gent.
PS: Allò que no es pot recordar sempre és recorda... ho va dir un cosí de Murphy
Això de recordar coses que en teoria no es lògic que recordis, també, em passa a mi. No sé tu, però a mi em passa amb coses sense importància que no sé perquè recordo. De vegades, també, faig com sinó me'n recordés perquè et miren sorpresos i no sé... Per contra, sóc incapaç de recordar coses que m'haguessin passat fa més de dos anys! La memòria és selectiva, però no entenc perquè la meva recorda el que recorda i altres coses que potser m'aniria bé recordar, no. En fi, ja parlo de mi...
Hahaha Acabo de llegir el comentari del Carquinyol, quan he començat a comentar no hi era. Que bo!
Això de fer-se el distret funciona, i tant. Sovint prefereixes que et cataloguin de distret que no pas rebre un interrogatori o una mirada fulminant.. oi?
Jo tinc facilitat per quedar-me embobada en moments d'avorriment o monotonia... I ja hi tinc pràctica. és fàcil simular-ho en moments així :P
per cert... al final l'hotel és el groc???? (i al tornar vull una foto d'una pizza gegant, que no t'ho havia dit!!! :D)
Jaja! Suposo que tens raó, un post molt Tirai. Tot i que quan l'escrivia, pensava que era un post molt Llum, com els posts que m'agraden més. Jo em queixava del terreny personal, em sembla que està clar... i... sí, segur que era algun parent d'en Murphy!
Sí, Tirai, moltes vegades són coses sense importància, i per això la gent es queda sorpresa, i es pregunta com coi ho recordes. I sí, jo també m'oblido de moltes coses que m'hauria de recordar!
Sí, Laia. Jo tinc fama, però he de reconèixer que és fama guanyada amb engany. Gairebé sempre que no estic en una conversa i es pensen que estic als núvols, dissimulo... I sí, l'hotel és el groc :-D I les fotos... alguna cosa es farà :-P Tot i que ja saps que només puc fer 15-20 fotos al dia...
Què hi ha de mal en recordar les coses. Tenir bona memòria és una virtut, no? Realment hi ha gent que et pugui mirar malament perquè recordes algunes dades, per insignificants que siguin? A mi em sorprendria trobar-me amb algú amb aquesta memòria, i quedaria gratament convençut de que té un do.
Jo sí que ho entenc, hi ha coses que queda malament recordar-les. Perquè la memòria és molt selectiva, i si recordes quelcom que ningú espera que recordis et poden prendre per pedant o per estrambòtic.
I, tanmateix, crec que ens passa a tots o a gairebé tots, que hi ha coses que voldríem recordar i no ens queden, mentre que d'altres innecessàries queden gravades.
XeXu, hi ha coses que no és políticament correcte de recordar. Tu mateix en tens algun exemple de meu, tot i que segurament no ho recordis. Segurament és això, la mirada és de sorpresa, però no de sorpresa bona, en la major part dels casos.
Exacte, gripaublau. Queda malament recordar-les, perquè... vés a saber per què!
Publica un comentari a l'entrada