Sóc al metro. Hi acabo d'arribar. Sants estació. Acabo de sortir del tren. Vaig per un dels passadissos, en direcció a la línia que vull agafar.
M'avança un noi. Me'l miro. I tinc aquella sensació.
No, jo no hi crec. No crec que la gent pugui predir les coses. Crec que són casualitats, i que per això ens hi fixem. Segur.
Però és d'aquelles coses que em surten de no sé on. No surten del cap. De la panxa? No, no sé d'on surten. Però em venen al cap, perquè sí.
No havia vist mai el noi que m'ha avançat, però una cosa m'ha dit: "Aquest noi va exactament al mateix lloc que tu".
No, no ha sigut un "tan de bo vagi al mateix lloc que jo!" I tampoc ha sigut un "té pinta d'anar al mateix lloc que jo". No. Ha sigut una cosa que m'ha vingut al cap.
I hem arribat a la línia, on es separa per anar a una banda o a l'altra. I jo he començat a dir: "Va, que m'hagi equivocat, que m'hagi equivocat, vés cap a l'altra banda".
Però jo sabia que agafaria la línia en el mateix sentit que jo.
A cada parada, anava mirant a veure si baixava. "Baixa, va, baixa! Vinga, que em vull equivocar. No vull que la predicció es compleixi!!!"
Però no ha baixat. No. No ha baixat fins que hem arribat a la parada on jo acostumo a baixar. Llavors he començat a dir: "Va, no baixis! Que no!!! Que no vull que baixis!"
I per un moment m'ho he cregut.
I he pujat les escales a darrere seu.
I quan hem arribat a la sortida, he començat a dir: "Va, home, surt per la sortida de l'altra banda de carrer! Vinga!"
Però he tornat a pujar les escales a darrere seu.
I hem sortit a fora. I jo, al darrere seu.
I jo anar pensant que no podia ser. Que jo aquest noi no l'havia vist mai. Com pot ser?
Fins que hem arribat a l'edifici. Ell davant, i jo vigilant, i esperant que no anés al mateix lloc. Perquè jo no crec en aquestes coses, coi!
Però ha entrat al mateix edifici que jo, i jo seguia pensant que no, que no, i que no! Que no pot ser! Que ha de ser una casualitat. Sí, ha de ser una casualitat, però Barcelona és molt gran, i quan jo l'he vist, podia anar a un munt de llocs diferents!
Jo me n'he anat a les escales. Sempre pujo per les escales. 3 pisos em semblen massa poc per pujar amb ascensor.
Ell s'ha parat davant de l'ascensor dels pisos senars. Però no he volgut comprovar on anava. Ah, no! No ho podia comprovar. No ho volia comprovar.
No, no podia ser. Aquella sensació d'una cosa que et surt de dintre. Havia de ser mentida. Com alguna altra cosa que també tinc a dintre. Mentida, hauria de ser mentida!
Segur que pujava al pis 5, o al 7, o al 9...
D'acord, ho he de dir. Una estona més tard estava jo tan tranquil.la, ja ni em recordava del noi...
... quan l'he vist sortir per la porta per la que jo havia entrat una estona abans, al mateix pis, al mateix lloc.
I no recordo haver-lo vist mai abans!
dijous, 26 de juny del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Saps? Això em recorda una cosa. Quan anava en tren, fins i tot, quan ja feia temps que havia acabat la carrera, reconeixia a les persones que estudiaven el mateix que jo. Veia un grupet i ho pensava, els escoltava i efectivament! I no els havia vist, potser, ni tan sols estudiaven a la mateixa facultat que jo, però hi havia algo... Em sembla que és una mica el mateix, amb la diferència que en el teu cas, ha sigut més exagerat!
Doncs segurament tinguis raó. Una espècie de "reconeixement"? Podria ser! Tot i que el noi no tenia pinta d'anar allà on anava jo...
Saps que aquí tens la columna vertebral d'un relat esplèndit?
Una abraçada!
Uhmmm... déu n'hi do, i sols tenir aquest tipus de prediccions?? No et fas por? Tens dots de bruixa!! :P
El que em fa més gràcia de vosaltres els científics és que quan us passa una cosa d'aquestes us quedeu desconcertats... Per què, això, científicament no pot ser, oi? Ja ja ja.... Ara, el relat és molt bo.
Si pot ser o no pot ser no en tinc ni idea. Però el fet és que passa, per la raó que sigui. M'has recordat un dia, ja fa anys, la primera vegada que anava a un lloc. A la cantonada de casa vaig veure un noi, i vaig pensar que anava al mateix lloc que jo. Després de caminar un quart d'hora llarg, ens vam trobar tots dos allà. Resulta que ell també m'havia vist pel carrer, i també va pensar que jo anava al mateix lloc. No en tinc explicació, però n'hi ha d'haver perquè passa, passa més sovint del que seria purament aleatori. Potser sí que és alguna mena de reconeixement subtil com diu la Tirai.
Ups, avui comentari-post.
Bé, sempre hi ha una possibilitat que l'haguessis vist abans però no t'hi haguessis fixat, però quedés gravada la seva cara al teu subconscient. Suposo que això pot passar. I si no, potser per l'estètica del noi, per algun detall que t'hi ha fet pensar. No sé, ja sabem que ets una mica bruixa. Potser no s'hi ha de buscar més explicacions.
Ai, Spock, em sembla que no vull escriure aquest relat...
Ai, Laia! Por és poc...
Home, Esther, és que això no és possible. El temps va endavant, no enrere, i sempre hi ha 50 explicacions possibles.
Deu ser això, gripaublau, que ens reconeixem. El que deia la Tirai, que tenim una certa forma de conèixer-nos. No ho sé.
XeXu, si l'hagués vist abans, me'n recordaria. Pot passar, però en aquest cas, no. Perquè tenia alguna característica que em va cridar l'atenció i que, com he dit, si l'hagués vist abans, me n'hagués recordat.
Publica un comentari a l'entrada