Avui estava feliç. No sabia exactament per què, però estava feliç. I, d'alguna manera, sé que he de donar les gràcies a la senyoreta Tirai pel mail que em va enviar ahir al vespre i que he llegit aquest matí.
Avui el dia feia olor de post. De post alegre. De post on deia que m'agradava ser somiadora, on deia que m'agrada somiar. On deia que volia seguir essent aquesta nena petita que sóc ara. On deia que no volia créixer. On deia...
No sé en quin moment les coses s'han girat. Bé, sí que ho sé. Però sé en quin moment han tornat al bon lloc.
Han tornat al bon lloc quan, seguint un comentari d'una senyoreta que està fent la selectivitat, he anat a parar al seu blog per descobrir que ara és el cau de les nereides. La nova plantilla m'ha semblat tan genial que m'ha fet tornar el somriure a la cara. Només de veure la plantilla.
Després, quan encara pensava en prínceps blaus, m'he passat per casa d'un senyor que em sembla que no he de barrejar el seu nom amb el nom príncep blau o m'embolicaré. M'ha fet recordar un post que vaig escriure fa temps. Tant de temps fa, ja? Més de tres anys! I, tornant-lo a llegir, he tornat a somriure. La que ho va escriure, era jo? Hi ha uns quants posts que vull guardar, que vull conservar, que vull tornar a recordar. L'altre dia em va venir una idea al cap. Avui, amb la d'abans, ja són dues idees. Idees, projectes, és igual. Són les coses que em fan feliç. Les il.lusions. I ja torno al principi.
La tercera persona que m'ha fet somriure ha sigut una senyora (vale, no estàs casada, però és com si ho estessis!) Jo, a vegades, també vull ser cabrona. Tu m'has recordat unes colònies d'ara fa molts anys, i he somrigut. Al cap i a la fi, no sé si hi ha prínceps blaus, però hi ha gent que és molt legal.
Seguiré somiant. Sé que seguiré somiant. Perquè sinó, no seria jo. Sé que acabaré per terra més cops. Però em tornaré a aixecar. I tornaré a somiar.
Tornaré a somiar perquè m'agrada ser ingènua. Perquè m'agrada ser infantil i somiar el que somien els adolescents. No m'importa. Sé que aquest estiu faré els 30, però internament encara sóc aquella nena de 15 anys que somiava. Segueixo somiant, i ho faré tota la vida.
A la feina hi tinc un dibuix plantat que em va enviar un blocaire. I allà s'està. A davant meu. El veig moltes hores al dia (el dibuix, no el blocaire!) I ve a dir més o menys això. O no.
Ja em començo a embolicar. Però només tinc una pregunta:
Quan comença el proper somni?
dimarts, 10 de juny del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
6 comentaris:
Dedueixo que et va agradar la meva metàfora immobiliària! :p Doncs res, noia, somiar, somia! :-)
I tant que em va agradar! :-D
Demà et contesto, avui estic molt cansada i me'n vaig a somiar de veritat.
Aquesta nit sí que he somiat! Fins i tot m'he despertat un cop i la radio-despertador deia que eren les 5:75. En sèrio! I no sé si ho he somiat, o és que no m'hi guipo...
Ostres, últimament faig més posts als comentaris que de normal! Un altre dels somnis que m'ha despertat és una frase a l'estil dalai lama:
El fet de que algú t'enlluerni, no vol dir que tu l'hagis enlluernat.
Coi! Si aquest era el post que tocava al matí!!! Si havia dit que faria aquest post!!!
Estic fatal, ho sé...
ostres que guai, m'agrada que el post hagi acabat sent com el tenies pensat: alegre, feliç, animat, somiador... I t'ha quedat rebé!
I jo et responc! El proper somni.... ara! ja!
per cert gràcies pels comentaris... ostres m'has fet recuperar la confiança en la meva creació! ^^
M'agrada veure com les petites coses et poden canviar l'estat d'ànim en un moment, encara que siguin petites coses virtuals. Quan van cap a bé, genial, i si no, a buscar altres petites coses per substituir-les i tornar a somriure.
Fantàstic, doncs bons somnis i bons despertars, siguin a la hora que siguin. Aquest post també fa somriure, quan dius "havia de ser alegre", sembla que ja no ho serà, però al final resulta que sí que ho és. Molt bo.
Sí, Laia! I tu en tens bona part de culpa! Ah! Avui m'he hagut de contenir per no somiar. Em tornaria a fotre una nata...
XeXu, la vida, en realitat, només són petites coses.
gripaublau, crec que el meu problema són els despertars. El dia que em pugui despertar sense problemes... (i això que mai tinc problemes als matins!)
Publica un comentari a l'entrada