50 euros

Nota: Aquest post era el post de la nit. L'he escrit al matí, quan he arribat (no ho hauria de fer, però també he arribat molt aviat). Avui no hi havia d'haver hagut més post que aquest. Però avui he rebut dues notícies. Una de bona, que no m'esperava, i realment volia que passés, fins i tot l'altre dia em van preguntar. Estava segura que no s'acabaria produint. I encara no és segur, però... però mira, m'ha fet il.lusió. I segur que sí, segur que sí, ha de ser que sí!!! Pels volts de sant Joan ho sabré... La segona, ja me l'esperava. De fet, n'estava mig segura, però jo mateixa em deia que no. Un d'aquells flaixos que no vull tenir, però que hi són. Avui n'he tingut la confirmació. La primera part, la bona notícia, fa referència a la vida professional. La segona, la "mala notícia", fa referència a la vida personal, o de les relacions personals. La veritat és que no m'esperava notícies avui dilluns, però si m'haguessin dit que hi hauria una notícia de cada, una de cada terreny, hagués encertat quina era cadascuna. Per no perdre la costum. Al vespre més. Al vespre contestaré els comentaris. I... i suposo que algun post caurà. Una de les dues coses ha de caure. El que ara em ve al cap és una pregunta: quan arribi el vespre i estigui sola a casa, i hagi preparat el que he de preparar per la bona notícia (o una petita part), però estigui sola a casa i hagi de donar senyals de vida a la persona portadora de la mala notícia (que vaja, alguna cosa suposo que li he de dir...), a l'hora que normalment escric els posts (normalment no ho faig mai a la feina), què predominarà? La bona notícia? O la dolenta?

M'aixeco tard, perquè he d'anar a posar gasolina. Sí, he d'anar a posar gasolina, el pitjor dia des de fa moooooooooolt de temps.

I aviso. Tothom es pot queixar. Tothom es sent de les seves coses. Jo també. Així que... em queixo!

No tinc cap gasolinera del camí de casa a la feina. En tenia una, però resulta que l'han tancat. Oh! Això vol dir que m'he de desviar per poder posar gasolina. En concret, la que em queda més a prop de casa em fa desviar uns 3 quilòmetres. Així que vinga, aquest matí m'aixeco i em disposo a anar a la gasolinera aquesta.

Ma mare em diu que m'ho agafi amb paciència, que hi ha cua a les gasolineres. Cua a les gasolineres? Ni que la regalessin, la gasolina... Vaga de transportistes? Va... si total, què? A la gasolinera on vaig, com a molt hi hem coincidit dos cotxes a la vegada...

Mentre baixo, amb un bitllet de 50 euros al seient del copilot, somric. I somric per no plorar. L'últim cop que vaig portar el cotxe de ma mare a posar gasolina hi vaig posar 3000 pessetes. Quan vaig arribar a casa, ma mare em va mirar amb cara de pòquer: i ja t'hi han cabut? Sí, m'hi han cabut!

Amb el meu cotxe sempre havia posat 30 euros. Vaig passar de posar les 3000 pessetes al cotxe dels meus pares als 30 euros al meu cotxe, que sembla el mateix, però no ho és, ni molt menys! Al principi omplia el dipòsit. Però cada cop es quedava en menys, i en menys... fins que avui he decidit posar-hi 50 euros. Perquè, és clar, si he d'acabar amb la reserva de gasolina, un dia al vespre, sense possibilitat d'anar a cap gasolinera, i portant-los per corbata perquè no puc posar gasolina enlloc... val més que el moment trigui més. Però 50 euros... no, no m'hi cabran!

I arribo a la gasolinera. Quina és la meva sorpresa quan, a la gasolinera on no hi ha mai cua, on no hi ha mai ningú, hi ha... 20 cotxes fent cua!!! Que sí, que he tingut temps de comptar-los tots. D'això i de molt més.

De mentres, sentia la radio. Que si vaga de transportistes. Que si volen ajuts del govern. Ajuts del govern? I qui els pagarà?

Ahir vaig signar la declaració de la renta. Al paper que em van donar al lloc on treballo, posava que durant l'any passat havia pagat aproximadament un 23% del que he cobrat a hisenda. I es diu aviat. Sí, ja ho sé, no tinc hipoteca, ni fills. Ho sé.

Hipoteca? I qui em donaria una hipoteca?

Un petit secret: quan em vaig comprar el cotxe, valia uns 2 millons de pessetes. En vaig pagar un al comptat, i el segon en un any més. Però, és clar, per això havia de demanar un crèdit. Tenia una feina de mileurista. El contracte se m'acabava cinc mesos més tard. Els bancs no em volien donar el crèdit, i el crèdit per pagar el cotxe el van demanar els meus pares, que els dos tenen contracte indefinit, i no van tenir problemes. Però a mi ningú em donava un trist crèdit d'un milió de pessetes per comprar-me un cotxe.

Ara estic més o menys igual. El meu contracte té data de caducitat. Una data que cada cop és més propera. I no sé què passarà quan arribi al final. No sé si podré renovar el contracte, si me n'aniré de potes al carrer, si trobaré alguna altra cosa, si... I el rellotge va fent tic-tac, tic-tac, tic-tac. I cada cop sona més fort. I, com passa amb els rellotges, arriba un moment en què ja no pots deixar de sentir el tic-tac. Encara que ho vulguis.

No, ningú em donaria una hipoteca. A part de que, jo sola, no podria pagar res. Com pot algú que cobra poc més de 1000 euros pagar-ne 800 o 900 d'hipoteca? Que vaja, o visc just al cantó de la feina o...

50 euros de gasolina. Uns 40 litres. I? Doncs em durarà dues setmanes. A molt estirar, dues setmanes i mitja. I això que jo no em moc gaire, només vaig de casa a la feina, i de la feina a casa.

Ah, sí! Estava amb hisenda. Els dissabtes faig un treball perquè vull. La persona que se'n cuida va lluitar perquè em paguessin alguna cosa. Jo li vaig dir que ho seguiria fent, sense cobrar. Però va aconseguir que em paguessin uns 200 euros a l'any. 200 euros per unes 7 hores al mes no és massa, i tampoc ho necessitava.

No sé què ha passat. No ho sé. Però es veu que a la feina estava neta, no hagués hagut de pagar res. Però per aquests 200 euros vaig passar el tram i... i... i...

... he de pagar gairebé 500 euros a hisenda! Jodete, lorito. Algú ho troba just? Jo no!

Que sí, que puc tenir fills o hipoteca, i resultarà que m'alleugiran els impostos. Doncs que bé! Però hipoteca no en puc tenir, i fills...

I ara resulta que els transportistes demanen ajudes. Què? L'any que ve hauré de pagar el 25% del sou d'impostos perquè ells puguin tenir ajudes? Jo, que de qualsevol forma em gasto uns 100 euros al mes en gasolina, i només són per anar a treballar? Que els caps de setmana no surto mai, i si ho faig, normalment no és amb el meu cotxe. I sempre que hi ha transport públic, jo hi vaig! O a peu!

I què en faran? Un company de feina es va comprar una tele de plasma amb els famosos 2500 euros. Que vaja, jo crec que això ajudarà molt al seu fill petit, sobretot en els seus primers anys de vida!

I de mentres, jo anar pagant...

Ah, mira, ja em toca! 50 euros. Hi cabran?

Malauradament, sí.