Una abraçada

Em costa acomiadar-me. No, no em refereixo a dir adéu a algú que sé que no tornaré a veure en molt de temps, o que no tornaré a veure mai més. El que em costa és trobar una forma de dir adéu, fins després, fins ara, bona nit...

Em refereixo a dir adéu quan parles amb algú per telèfon. O quan parles amb algú que t'has trobat pel carrer. O quan despedeixes un mail.

En aquest últim cas, sovint em trobo mails que es despedeixen amb "una abraçada", o "un petó". I no em sembla malament, sovint ho agraeixo, perquè és una despedida amable. Però jo no puc.

Bé, si que puc. Algun cop m'he trobat davant de la pantalla, i m'he dit a mi mateixa: "posa-hi una abraçada, que no et costa res, dona!" I, realment, no costa res. S'escriu, i ja està. S'acaba el mail i es posa:

Una abraçada,

Lluna.

Ja està, no és tan difícil. I jo ho sé, que no ho és. Però no és aquesta, la raó per la que no ho és.

Aquesta expressió, una abraçada, l'he sentit tants cops, i l'he vist escrita a tants llocs, que sovint em sembla una expressió buida. No, ja sé que no és buida, però em refereixo a que és una expressió que jo no dic, així, només perquè sí, però que he trobat escrita a tort i a dret.

Sí, ja ho sé, és només una abraçada. I sí, ja ho sé, sóc una mica (o un molt) seca. Sí, ja ho sé, no costa massa, de dir-ho.

Però si jo faig servir l'expressió, ho faig de veritat. Hi ha molt poques persones de qui m'acomiadaria amb una abraçada o un petó. I són persones a qui els faria aquesta abraçada o aquest petó si les tingués al davant. I no hi ha massa gent que compleixi les característiques, perquè jo sempre he sigut bastant esquerpa, almenys amb la gent amb qui no tinc molta confiança.

Mentrestant, em segueixo acomiadant amb un "adéu", que ja sé que és massa fred. O un "que vagi bé". Tot i que sé, perquè ho sé, que són fórmules massa seques, i que sovint, comparats amb la resta de gent, semblen molt més freds, tot i que potser no ho són.

Hi ha una classe de gent, a qui envejo i admiro a la vegada, que són just l'oposat a mi. No tenen cap problema a abraçar i fer petons a tothom que se'ls creui per davant, no pas com jo, que em costa molt més. Algun cop he pensat que si era jo la que ho feia, tenia molt més valor, perquè només ho faig amb determinada gent. Però suposo que no és més que una manera d'enganyar-me a mi mateixa. Al cap i a la fi, el que veu la gent no és res més que el que fa la persona amb un mateix, i no el que fa amb la resta de gent.

Però, a aquestes alçades, ja no crec que canvii mai. Em seguiré sentint malament per ser esquerpa, seguiré preguntant-me com puc acabar els mails, i seguiré envejant a tota aquesta gent que no tenen cap problema a anar repartint petons i abraçades a tort i a dret.

I això és tot. Que vagi molt bé!

Lluna.