I ja és juliol

I ja és juliol, és el que vaig pensar ahir (avui) quan tornava cap a casa. I em vaig espantar que ja fos juliol, que ja haguessin passat tants de dies (mesos) i ja tornés a ser juliol.

Ahir em van salvar dues coses. La primera, la Lluna, gairebé plena, que em saludava des del cel. La segona, una altra llumeta al cel.

Mentre observava i intentava lligar caps, de qui era qui, qui era família de qui, qui havia estudiat amb qui, i em preguntava què havia fet jo a unes quantes de les noies perquè fossin tan desagradables, que ni tan sols em tornessin resposta quan els vaig dir "hola, sóc la Lluna", vaig pensar en quatre paraules: cotxe, caravana, camió i bicicleta. Quina sobra?

Jo ahir era bicicleta, sense cap mena de dubte. I no només ahir, sinó en la majoria de coses que faig, per no dir en totes. Sempre he sigut bicicleta, i sempre ho seré.

I qui s'aixeca a les 8 del matí el dia després d'una despedida de soltera?

Doncs jo mateixa, que a les 8 tenia els ulls com plats i no podia tornar-me a dormir, perquè només feien que venir-me al cap pensaments. Pensaments de bicicletes, de gent desagradable (coi, que ja sé que totes es coneixien i jo era la que sobrava, però dir hola no costa gens, i si tens algú al cantó, costa més esforç ignorar-lo i fer veure que no hi és, com si fos invisible, que no pas aparentar que, com a mínim, hi ha un bulto en forma de persona que observa a la gent).

Així que, després d'haver marxat de casa ahir a primera hora del matí, i haver tornat unes 20 hores més tard, dormo poquet, m'aixeco, i em dic que, 24 hores més tard, segurament tindré amb què entretenir-me en la meva vida virtual.

Resum del que he trobat (des d'ahir al matí):

Número de mails: 0 (ni tan sols els spammers s'han recordat de mi, en les meves múltiples comptes de correu)
Número de posts nous, dels blogs que més o menys miro: 0
Número de comentaris: 1, amb un enllaç a la cançó de "los micrófonos". Gràcies, Lem, però molta gràcia no m'ha fet. Però almenys hi havia alguna cosa.

24 hores sense obrir l'ordenador, i torno, i com si no hagués passat ni un minut.

El millor que podria fer, ara mateix, és tancar l'ordenador, oblidar-me de la meva vida virtual durant bastant temps i anar a donar un volt amb... amb mi mateixa, perquè no hi ha ningú que m'aguanti.