Guanyar, guanyar i guanyar...

M'he passat tot el cap de setmana d'un lloc cap a l'altre. Estic rebentada. Fins ara no he pogut parar un moment i descansar.

M'he passat tot el cap de setmana competint amb d'altra gent, a diferents coses. He tornat a casa amb massa trofeus, pel meu gust, tot i que he tornat a casa amb menys dels que m'havia guanyat, ja que sempre he preferit que quedessin més repartits.

Segurament semblaré una desagraïda, o alguna cosa similar, però rebre un trofeu no em fa cap mena d'il.lusió. Lluny queden aquells anys, quan en tenia 20 menys que ara, i un trofeu era molt important. Ara aixeco el cap, des d'on estic asseguda, i veig un moble bastant gran on ja no hi queben més trofeus. Trofeus de totes mides i de tots colors, però que no són importants. I això que no hi són tots.

És important el que signifiquen alguns d'aquests trofeus. Fa molts anys que no necessito cap trofeu per recordar res. Però, des de la meva posició d'organitzadora d'unes quantes coses, sempre he lluitat perquè es donin trofeus, sobretot als nens. Encara recordo la cara que se li va quedar a un nen de cinc anys, ahir, quan va haver d'anar a recollir un trofeu, d'un premi que ens vam inventar perquè ell pogués anar-lo a recollir. I com ell, uns quants altres, però aquest no se'n va separar ni un moment, i no li toquessis per mirar-lo, que s'enfadava!

Avui, però, ha sigut diferent. Em van proposar formar part d'un equip. Un equip que havia de ser molt bo. Un equip que hagués guanyat de carrer. Un equip que hagués sigut molt millor que tots els altres.

I jo vaig dir que no.

Vaig dir que no, perquè no ens hi jugàvem res. Com a molt, un trofeu. I el més bonic de les competicions és que hi hagi igualtat, que hi hagi emoció. Si un equip és molt millor que els altres, no té gràcia.

Així que em vaig unir a un equip "perdedor". I dic un equip perdedor, perquè en principi el nostre lloc era quedar les últimes. I si no érem les últimes, poc n'hi havia de faltar.

Però no ens hi jugàvem res, i a mi m'encanta formar part d'aquests equips. Cada petita victòria, cada petit triomf, es cel.lebra com si haguéssim guanyat la lliga. I si es perd, no passa res.

Ens ho anem a passar bé, no? Llavors no m'agrada estar en un equip on s'ha de guanyar per força, i on si no guanyes tot són cares llargues. M'agrada riure, lluitar pels impossibles... i fer com al final de tot: acabar donant la campanada i carregant-nos a un gran equip, d'aquests que van a guanyar. Però si no ho haguéssim fet, no hagués passat absolutament res.

Quan ja tot s'ha acabat, se m'ha acostat un nen.

- I per què t'has posat en aquest equip? Per què no et posaves en un equip que hagués pogut guanyar?

Jo me l'he mirat, he somrigut, i no li he dit res. Segurament li hagués hagut de dir un tòpic, aquell de que l'important no és guanyar, sinó participar. Potser li hagués hagut de dir que és més important sentir-te identificat amb un equip, formar part d'alguna cosa que t'importa, que no pas ser un conjunt de gent que només els uneix el fet que són els millors, però que no hi ha cap vincle entre ells. Podria haver-li dit que, en depèn de quins casos, és millor passar-s'ho bé que no pas guanyar, que les competicions oficials són diferents, però que quan vas a passar-t'ho bé, vas a passar-t'ho bé.

Però no he dit res. Perquè hi havia gent que sí que anava a guanyar. Gent que s'ha discutit per... un trofeu? Augmentar el seu ego? Demostrar que són millors que algú altre?

Potser sóc massa càndida. Potser em falta aquell sentiment assassí (per dir-ho d'alguna forma) que moltes vegades m'han dit que no tinc. No, no m'agrada perdre ni al parxís, però si vaig a passar-m'ho bé, vaig a passar-m'ho bé. I avui he tingut ocasió d'anar a matar, de discutir-me amb algú. Però no. He acceptat la derrota, malgrat que no tocava, amb un "total, què ens hi juguem?" Mig minut més tard he sentit aquella mateixa frase de veu de la persona que l'havia sentit, a dues persones que es mig barallaven. Però ha sigut en va.

De veritat és tan important guanyar, a qualsevol preu, sempre?