Si una cosa em sap greu és no haver-te parlat encara d'aquest lloc. Sí, se'm fa molt difícil. I sé que no és res dolent, o sí. Però em costa, i molt, parlar-te'n. I el tinc mig abandonat, perquè t'ho vull dir. O potser perquè tampoc ho necessito. Però sí.
Fa molts de dies que no em poso davant d'una pantalla i deixo que els dits escriguin sols. Molts dies. I potser, només potser, ho trobo a faltar.
Ahir pels passadissos vaig sentir una frase de post. Una noia li deia a un noi:
- Tu ets un noi.
- Sóc un home.
- No, tu ets un noi. El dia que trobis una dona de debò, llavors seràs un home. Ara, ets un noi.
Vaig estar a punt de ficar-me al mig de la conversa. Finalment, però, l'únic que vaig fer va ser somriure.
A vegades m'agradaria que em sortissin les paraules així, com si tingués una pantalla en blanc al davant. A raig. Com quan els dits escriuen i no diuen res. O diuen, però jo no els mano que diguin. Ells escriuen com si no passés res.
A vegades em poso nerviosa. Moltes vegades.
I sé que he de deixar de pensar "no et posis nerviosa, no et posis nerviosa", perquè encara m'hi poso més. Però, com amb tot, els nervis marxen. Sempre acaben marxant. Només cal acostumar-s'hi. Sí, només cal acostumar-s'hi.
Que llargs que se m'estan fent aquests dies!
No la coneixia fins fa unes setmanes... però l'he de posar. M'encanta.
Aquest matí, quan l'he sentit, m'ha fet posar la pell de gallina. Jo ho he trobat genial. Però, és clar, jo no hi entenc. Però ho he trobat genial.
No sé per què, em sento una mica culpable escrivint això. Te n'he de parlar. Cara a cara. Però haurà de ser quan s'acabin aquests dies tan llargs.
dimecres, 4 de març del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
6 comentaris:
Ummm... No sé, noia. Tens dret a tenir un lloc privat i teu. Li pots dir o no, però tampoc, cal que et sentis culpable per no fer-ho, que no sé que ho entenc... Ja sé que li vols dir i em sembla bé, però ja sortirà...
Bé, no sé que és millor o no. Tampoc no et donaré cap consell, perquè... jo tampoc no li he dit, encara, i no sé quan ho faré.
cada cosa té el seu moment, quan estiguis preparada ho faràs. Tampoc té res estrany, no?
Sí, Tirai, esperem que ja sortirà.
Ostres, gripaublau. Aquí m'has sorprès. I molt! Jo donava per sentat que tu ja li havies dit, i fa temps! Potser la meva situació no és tan greu, doncs...
Tens raó, Carquinyol. Cada cosa té el seu moment.
Gràcies als 3! M'heu ajudat més del que us penseu.
Uhm... no sé... estic d'acord amb la Tirai. De fet, molts cops els blocs es converteixen en un simple diari però online, i que llegeixen persones que no ens coneixien d'abans (és clar, no tots els casos són iguals però suposo que entens què vull dir). Doncs això, que el fet de confiar en algú no significa que ho hagi de saber absolutament tot de nosaltres, jo crec que tots sempre ens guardem un trosset de nosaltres en algun lloc. Quines repercussions pot tenir que no ho sàpiga?...
De tota manera, si estàs decidida dir-li endavant ^^
No ho sé, Laia. Però és una mica estrany que em posi a explicar coses de la meva vida, que ho pot llegir tothom, i que no li'n faci partícep, no creus?
Publica un comentari a l'entrada