Sé que me'n riuré. Sé que amb els anys em riuré d'aquesta situació ridícula. I sé que, avui, gràcies a això, sóc una mica més gran. I una mica més forta.
He arribat al poble. Jo m'esperava un poble estil Banyoles i m'he trobat... Quan he baixat de l'estació, m'he recordat de l'estació de Fornells de la Selva. Una estació que no es pot ni dir estació. Apeadero? Això mateix.
A fora, un bar. Tot de iaios prenent la fresca, que m'han recordat el poble del meu avi, perdut a la Meseta, d'uns 100 habitants, perduts en el temps. I tan perduts...
Només que aquests, en comptes de parlar un castellà que gairebé no s'entèn, parlen un... que no s'entèn directament.
A l'estació, una enganxina amb dos telèfons de taxi.
Al bar, m'assenyalen una cabina. Al primer, una dona em diu que truqui al segon, que és un mòbil.
El mòbil està parat.
No hi ha estació. No hi ha res de res. Només un record. El record d'una direcció d'hotel. En un hotel em demanaran un taxi, no?
El problema? Que el poble és a la vegada com Xile, Banyoles i Hostalric. És com Xile, perquè és allargat. I, casualment, és allargat cap amunt. De dalt a baix hi ha un desnivell dels que fan història. D'aquells de més del 10% (i del 20%) de pendent. És com Banyoles perquè té tants habitants com Banyoles. Amb la diferència que no té pisos, tot són cases. I és com Hostalric perquè l'estació està a baix de tot del poble i l'hotel a dalt de tot. I allà he d'anar a preguntar si em poden cridar un taxi...
dijous, 31 de juliol del 2008
dimecres, 30 de juliol del 2008
Conèixer gent
Necessito conèixer gent. Això em diu la gent del meu voltant. Amb la vida que faig, no en conec gaire, de gent. Però és que jo també ho veig.
I no precisament la gent que et trobes en el dia a dia. Les infermeres ja em coneixen. El metge, també. La cambrera del bar que està més a prop de l'hospital, també. I el porter de l'hospital, també. Amb aquest tinc un problema, perquè em sona la cara, però no sé si és de veure-la cada dia o si és que ja em sonava d'abans. I com que em saluda quan entro i surto... És clar que jo ho vaig fer primer.
Tinc ganes de que arribi el setembre, a veure si trobo plaça en algun curs. Ara me'ls mirava. És una pena, perquè... perquè en volia fer dos i són incompatibles. És clar, si jo vull fer dos cursos... segur que són tots dos el mateix dia, faltaria més!
Tinc un mes i mig per decidir-me. A la majoria de cursos no m'hi puc apuntar fins al 15 de setembre. I llavors...
En tinc un parell de marcats. En un dels dos trobaré plaça, no? Això espero! I sinó, n'hi ha uns quants més que no m'importaria fer. M'apuntaré a un. Si pot ser, un dels preferits. I sinó... doncs un altre.
No sé qui em trobaré. Però sortiré. I coneixeré gent. Encara que sigui gent que no em vagi ni em vingui. Encara que hagi de fer un esforç molt gran per començar a parlar. Però veure cada dia la mateixa gent, dia rere dia, cansa. I així... així podré trencar una mica. Una miqueta de res.
Un dia a la setmana. Fent una cosa que m'agradi (o això espero!)
I no precisament la gent que et trobes en el dia a dia. Les infermeres ja em coneixen. El metge, també. La cambrera del bar que està més a prop de l'hospital, també. I el porter de l'hospital, també. Amb aquest tinc un problema, perquè em sona la cara, però no sé si és de veure-la cada dia o si és que ja em sonava d'abans. I com que em saluda quan entro i surto... És clar que jo ho vaig fer primer.
Tinc ganes de que arribi el setembre, a veure si trobo plaça en algun curs. Ara me'ls mirava. És una pena, perquè... perquè en volia fer dos i són incompatibles. És clar, si jo vull fer dos cursos... segur que són tots dos el mateix dia, faltaria més!
Tinc un mes i mig per decidir-me. A la majoria de cursos no m'hi puc apuntar fins al 15 de setembre. I llavors...
En tinc un parell de marcats. En un dels dos trobaré plaça, no? Això espero! I sinó, n'hi ha uns quants més que no m'importaria fer. M'apuntaré a un. Si pot ser, un dels preferits. I sinó... doncs un altre.
No sé qui em trobaré. Però sortiré. I coneixeré gent. Encara que sigui gent que no em vagi ni em vingui. Encara que hagi de fer un esforç molt gran per començar a parlar. Però veure cada dia la mateixa gent, dia rere dia, cansa. I així... així podré trencar una mica. Una miqueta de res.
Un dia a la setmana. Fent una cosa que m'agradi (o això espero!)
dimarts, 29 de juliol del 2008
Repòs absolut
Sóc al cantó del llit. A fora veig com passa una dona a qui van fer el mateix que a ma mare, uns dies més tard. Va tan tranquil.la, pel passadís, com si no li haguessin fet res. Saluda, somriu, i fa algun comentari de com n'està de bé.
Ma mare és al llit i sé que l'està odiant profundament. Jo també l'odio. Li diria Mercè, tot i que sé que no s'ho diu. Però com si s'ho digués. I em pregunto si totes les persones així són dones. Prefereixo no pensar la resposta.
Ma mare és al llit. I penso en fa una hora.
Fa una hora he entrat amb un somriure d'orella a orella, i li he dit:
- Va, vinga, anem a donar un volt!
Abans de marxar, mitja horeta abans, li havia dit que la portaria a donar un volt petit. Ja feia més bona cara.
Però no em contesta. No pot. Li veig les llàgrimes als ulls, i és incapaç de parlar.
Ha vingut el metge.
Repòs absolut, ha dit.
Ma mare és al llit i sé que l'està odiant profundament. Jo també l'odio. Li diria Mercè, tot i que sé que no s'ho diu. Però com si s'ho digués. I em pregunto si totes les persones així són dones. Prefereixo no pensar la resposta.
Ma mare és al llit. I penso en fa una hora.
Fa una hora he entrat amb un somriure d'orella a orella, i li he dit:
- Va, vinga, anem a donar un volt!
Abans de marxar, mitja horeta abans, li havia dit que la portaria a donar un volt petit. Ja feia més bona cara.
Però no em contesta. No pot. Li veig les llàgrimes als ulls, i és incapaç de parlar.
Ha vingut el metge.
Repòs absolut, ha dit.
dilluns, 28 de juliol del 2008
Vull una pel.lícula
Estic neguitosa.
No, neguitosa no és la paraula.
La paraula tampoc és trista. No, no estic trista.
I tampoc és enfadada.
Tinc una cosa a dintre que he de treure.
Fa un parell de dies que busco per la tele alguna peli que em faci plorar.
Però no en trobo cap. Cap ni una.
Sé que això que tinc a dintre sortirà. Però per sortir necessito la meva peli. La peli i plorar perquè algú representa un paper on sembla que són feliços.
Per què no hi ha una refotuda peli que em faci plorar a la tele?
Sé que puc fer un munt de coses. I ho he intentat.
Però només hi ha una solució: una peli.
En moments com aquest em penedeixo de no tenir pelis en vídeo o en dvd...
I seguiré així com a mínim fins demà. Avui no fan res de bo.
Vull una peli!
No, neguitosa no és la paraula.
La paraula tampoc és trista. No, no estic trista.
I tampoc és enfadada.
Tinc una cosa a dintre que he de treure.
Fa un parell de dies que busco per la tele alguna peli que em faci plorar.
Però no en trobo cap. Cap ni una.
Sé que això que tinc a dintre sortirà. Però per sortir necessito la meva peli. La peli i plorar perquè algú representa un paper on sembla que són feliços.
Per què no hi ha una refotuda peli que em faci plorar a la tele?
Sé que puc fer un munt de coses. I ho he intentat.
Però només hi ha una solució: una peli.
En moments com aquest em penedeixo de no tenir pelis en vídeo o en dvd...
I seguiré així com a mínim fins demà. Avui no fan res de bo.
Vull una peli!
diumenge, 27 de juliol del 2008
La tarda en dos actes
Primer acte:
Estic nerviosa. Molt nerviosa. Vull somriure.
Em recordo de la samarreta del recorda't de somriure. I em ve una cançó al cap.
Sí, pot funcionar.
Funcionarà.
I, mentre em vesteixo, poso l'mp3 a repetir la cançoneta tantes vegades com calgui:
Sona cinc cops. Cinc!
Quan surto de casa, tinc un somriure a la boca.
Arribo a la ciutat i somric.
No sé amb qui em trobaré. No sé quanta gent em trobaré. No sé res.
Però sé que, vingui qui vingui, em trobarà amb un somriure a la cara.
Vaig cap al lloc de trobada cantant i ballant. A sobre, quan estic a punt d'arribar, a l'mp3 li dóna per posar-me aquesta cançó.
Tot ha d'anar bé. Per força.
Segon acte:
Estic al cotxe.
No sabia què fer. I he decidit anar a l'hospital. Tenia ganes de conduir. O conduir, o caminar. I m'he decidit per conduir. Podria haver anat a caminar per la catedral, però no en tenia ganes.
No sabia què em trobaria a l'hospital. Allà m'hi he trobat una mama que no es pot aixecar, i que ja fa 4 dies que s'hauria de poder aixecar sense problemes. I un pare amb cara de molt cansat, que fa dies que dorm allà. I que avui no ha pogut anar a casa en tot el dia, perquè jo no hi he anat a passar una estona. Perquè avui...
És el tercer cop que algú que va venir amb mi a l'institut em demana si vull quedar per veure'ns, per explicar-nos què tal ens va i què hem fet tots aquests anys.
És el tercer cop que dic que sí.
És el tercer cop que intento quedar amb algú.
I és el tercer cop que espero i espero, i no apareix ningú.
Els dos primers cops em vaig prometre que no hi tornaria mai més. Aquest tercer cop no m'ho he promès. Sé que si algú m'ho torna a demanar, tornaré a dir que sí.
Però també sé que un cop pot ser mala sort. Dos ja comença a ratllar el que no és mala sort. Tres, definitivament és que hi ha algun problema amb mi.
Cabeza alta, jovencita!
Almenys aquest cop només he esperat una mica més de mitja hora i m'han contestat quan m'hi he posat en contacte.
Qui sap? Potser el proper cop fins i tot em trucaran a l'últim moment per dir-me que no poden venir!
Estic nerviosa. Molt nerviosa. Vull somriure.
Em recordo de la samarreta del recorda't de somriure. I em ve una cançó al cap.
Sí, pot funcionar.
Funcionarà.
I, mentre em vesteixo, poso l'mp3 a repetir la cançoneta tantes vegades com calgui:
Sona cinc cops. Cinc!
Quan surto de casa, tinc un somriure a la boca.
Arribo a la ciutat i somric.
No sé amb qui em trobaré. No sé quanta gent em trobaré. No sé res.
Però sé que, vingui qui vingui, em trobarà amb un somriure a la cara.
Vaig cap al lloc de trobada cantant i ballant. A sobre, quan estic a punt d'arribar, a l'mp3 li dóna per posar-me aquesta cançó.
Tot ha d'anar bé. Per força.
Segon acte:
Estic al cotxe.
No sabia què fer. I he decidit anar a l'hospital. Tenia ganes de conduir. O conduir, o caminar. I m'he decidit per conduir. Podria haver anat a caminar per la catedral, però no en tenia ganes.
No sabia què em trobaria a l'hospital. Allà m'hi he trobat una mama que no es pot aixecar, i que ja fa 4 dies que s'hauria de poder aixecar sense problemes. I un pare amb cara de molt cansat, que fa dies que dorm allà. I que avui no ha pogut anar a casa en tot el dia, perquè jo no hi he anat a passar una estona. Perquè avui...
És el tercer cop que algú que va venir amb mi a l'institut em demana si vull quedar per veure'ns, per explicar-nos què tal ens va i què hem fet tots aquests anys.
És el tercer cop que dic que sí.
És el tercer cop que intento quedar amb algú.
I és el tercer cop que espero i espero, i no apareix ningú.
Els dos primers cops em vaig prometre que no hi tornaria mai més. Aquest tercer cop no m'ho he promès. Sé que si algú m'ho torna a demanar, tornaré a dir que sí.
Però també sé que un cop pot ser mala sort. Dos ja comença a ratllar el que no és mala sort. Tres, definitivament és que hi ha algun problema amb mi.
Cabeza alta, jovencita!
Almenys aquest cop només he esperat una mica més de mitja hora i m'han contestat quan m'hi he posat en contacte.
Qui sap? Potser el proper cop fins i tot em trucaran a l'últim moment per dir-me que no poden venir!
El cap a sota el coixí
Ara mateix posaria el cap sota el coixí. I li deixaria el que queda de tarda.
Tinc un nus a l'estòmac.
Em sento malament. No, no ets tu. O sí, segurament siguis tu.
No, sóc jo. Sóc jo i els meus dubtes. Jo i... on està el post d'ahir? O era abans d'ahir? Fa dies que no sé a quin dia visc.
Ets d'aquelles persones. Jo en dic persones Mercè, perquè va ser la primera que vaig conèixer. Tens seguretat en tu mateixa. No, no és això.
Comences a parlar i expliques com n'és d'interessant el que fas, com n'ets de treballadora, quants amics tens, com n'ets de simpàtica. Com n'ets de perfecta, en resum.
I jo em sento fatal. Perquè sé que, potser, del que dius la meitat és mentida. Però...
Però ahir em vas deixar pels terres. Jo, la meva maduresa, i la meva autoconfiança, van anar a parar al centre de la Terra.
No sóc ningú.
Tot i així, vaig fer un esforç. I vaig ser valenta. Valenta pel que fa a mi, és clar.
Però... no ho sé. Tinc un pressentiment. Un pressentiment dolent.
De fet, el tenia i no vaig dir res a ningú. I avui algú m'ha fet el comentari. Ha arribat a la mateixa conclusió que jo.
Ara em penedeixo d'haver sigut valenta. Perquè m'he posat nerviosa... per res?
Coi! És que ni això sé!
Jo no sé què em trobaré, però tu (vosaltres?) sí. No ho suporto!
Vull que torni el somriure. Vull tornar a somriure, i, encara que sembli tonta, somriure tota la tarda.
Però sé que no podré.
I encara no sé si he de somriure a una persona, a dues o... o jo què sé!
Tinc un nus a l'estòmac.
Em sento malament. No, no ets tu. O sí, segurament siguis tu.
No, sóc jo. Sóc jo i els meus dubtes. Jo i... on està el post d'ahir? O era abans d'ahir? Fa dies que no sé a quin dia visc.
Ets d'aquelles persones. Jo en dic persones Mercè, perquè va ser la primera que vaig conèixer. Tens seguretat en tu mateixa. No, no és això.
Comences a parlar i expliques com n'és d'interessant el que fas, com n'ets de treballadora, quants amics tens, com n'ets de simpàtica. Com n'ets de perfecta, en resum.
I jo em sento fatal. Perquè sé que, potser, del que dius la meitat és mentida. Però...
Però ahir em vas deixar pels terres. Jo, la meva maduresa, i la meva autoconfiança, van anar a parar al centre de la Terra.
No sóc ningú.
Tot i així, vaig fer un esforç. I vaig ser valenta. Valenta pel que fa a mi, és clar.
Però... no ho sé. Tinc un pressentiment. Un pressentiment dolent.
De fet, el tenia i no vaig dir res a ningú. I avui algú m'ha fet el comentari. Ha arribat a la mateixa conclusió que jo.
Ara em penedeixo d'haver sigut valenta. Perquè m'he posat nerviosa... per res?
Coi! És que ni això sé!
Jo no sé què em trobaré, però tu (vosaltres?) sí. No ho suporto!
Vull que torni el somriure. Vull tornar a somriure, i, encara que sembli tonta, somriure tota la tarda.
Però sé que no podré.
I encara no sé si he de somriure a una persona, a dues o... o jo què sé!
No vull anar a dormir!
Em sembla que aquest post és repetit, però m'és igual.
El pla era fàcil:
Jo sopava. Arreglava la cuina. Venia a mirar el correu (i quatre cosetes més). Tancava l'ordenador. I anava directa a la tele. Peli. Mirava la peli. I de la tele, directa al llit. A dormir. Com a molt, a llegir una mica, i a dormir.
On s'ha trencat, el pla?
No ho sé. No, no ho sé.
He acabat de mirar la peli.
I he sabut que, si anava a dormir, no dormiria.
Començaria a donar voltes.
I voltes.
I més voltes.
No, no puc dormir.
M'he acostumat massa a escriure les meves coses. Ja sigui en paper (quan no tinc ordenador), ja sigui en ordenador (quan en tinc, és clar).
No m'agrado quan estic enfadada. No, gens ni mica. M'agrado amb el meu somriure a la boca, i somrient tot el dia.
Així és com estava al matí.
Però, no sé. A mig matí...
Arribo a l'hospital. Esperava trobar-me algú aixecat, intentant caminar, passadís amunt, passadís avall.
M'he trobat amb una habitació fosca, i algú al llit. Algú que no se n'ha aixecat en tot el dia.
Estava animada, ahir tot anava tan bé!
Crec que en tota la meva vida mai l'havia vist estirada al llit, sense forces per aixecar-se.
També estic nerviosa.
Què em trobaré?
Ostres, és que un dels dos podria dir alguna cosa, coi!
El que més odio és el silenci.
No, vull tenir un somriure a la cara.
Estic cansada.
No podré dormir.
I demà?
Tinc calor.
I si llegeixo?
No, no em podré concentrar.
On sóc jo? La jo de les 11 del matí que no podia parar de somriure?
No vull anar a dormir.
Somiaré.
No vull somiar. No vull somiar. No, perquè si ho recordo.
Vull dormir.
Però no vull anar a dormir.
Em fa pànic.
I si llegeixo?
No, no ho sé.
Vaig a dormir?
Ostres, ja és dia 27!
Què té aquest any que tan sovint em recordo d'algú que precisament avui fa els 30? Ja és... buf, prefereixo no comptar-ho! Quanta gent?
Però ara ja sí. La última persona. Després, ja vaig jo.
Però no em preocupa. Els números no em preocupen.
Em preocupen altres coses.
No vull anar a dormir!
El pla era fàcil:
Jo sopava. Arreglava la cuina. Venia a mirar el correu (i quatre cosetes més). Tancava l'ordenador. I anava directa a la tele. Peli. Mirava la peli. I de la tele, directa al llit. A dormir. Com a molt, a llegir una mica, i a dormir.
On s'ha trencat, el pla?
No ho sé. No, no ho sé.
He acabat de mirar la peli.
I he sabut que, si anava a dormir, no dormiria.
Començaria a donar voltes.
I voltes.
I més voltes.
No, no puc dormir.
M'he acostumat massa a escriure les meves coses. Ja sigui en paper (quan no tinc ordenador), ja sigui en ordenador (quan en tinc, és clar).
No m'agrado quan estic enfadada. No, gens ni mica. M'agrado amb el meu somriure a la boca, i somrient tot el dia.
Així és com estava al matí.
Però, no sé. A mig matí...
Arribo a l'hospital. Esperava trobar-me algú aixecat, intentant caminar, passadís amunt, passadís avall.
M'he trobat amb una habitació fosca, i algú al llit. Algú que no se n'ha aixecat en tot el dia.
Estava animada, ahir tot anava tan bé!
Crec que en tota la meva vida mai l'havia vist estirada al llit, sense forces per aixecar-se.
També estic nerviosa.
Què em trobaré?
Ostres, és que un dels dos podria dir alguna cosa, coi!
El que més odio és el silenci.
No, vull tenir un somriure a la cara.
Estic cansada.
No podré dormir.
I demà?
Tinc calor.
I si llegeixo?
No, no em podré concentrar.
On sóc jo? La jo de les 11 del matí que no podia parar de somriure?
No vull anar a dormir.
Somiaré.
No vull somiar. No vull somiar. No, perquè si ho recordo.
Vull dormir.
Però no vull anar a dormir.
Em fa pànic.
I si llegeixo?
No, no ho sé.
Vaig a dormir?
Ostres, ja és dia 27!
Què té aquest any que tan sovint em recordo d'algú que precisament avui fa els 30? Ja és... buf, prefereixo no comptar-ho! Quanta gent?
Però ara ja sí. La última persona. Després, ja vaig jo.
Però no em preocupa. Els números no em preocupen.
Em preocupen altres coses.
No vull anar a dormir!
dissabte, 26 de juliol del 2008
A l'estació (4)
Bufa! Ja porto quatre posts i només he arribat fins aquí? Un post és el que cap en una cara de foli partida pel mig. Perquè no sigui gaire llarg...
En comptes de fer la solució fàcil, la del taxi des de l'aeroport, he agafat un bus fins a la ciutat. Em portava fins a l'estació. Allà m'han dit que havia d'agafar un regional (bé, l'equivalent) i que m'havia de traslladar d'estació. Així que després de donar una volta per l'estació i localitzar el carrer del segon hotel (que em fa molta gràcia, perquè el nom s'assembla molt a...), he anat a agafar el metro.
Bé, crec que hauria de dir el graffiti-metro :-)
Mare meva! A més, no sé si és perquè anava amb una maleta de rodes o què, però jo diria que es movia bastant més que el de Barcelona...
I aquí estic, en aquesta estació. Tinc son, però estic revolucionada pel que he begut. I un parell de nois esperant aquí, a dalt. He tingut un pressentiment dels meus. I si van allà on vaig jo?
No, segur que no. Aquest cop segur que m'equivoco. Molta gent en aquesta estació.
Espera, que parlen. Llàstima, no els entenc. Bé, porto l'mp3 a les orelles, i a més, amb la fressa de l'estació...
En fi, segur que m'equivoco. Vaig a veure si trobo un lavabo i ara no he de pagar 70 cèntims...
En comptes de fer la solució fàcil, la del taxi des de l'aeroport, he agafat un bus fins a la ciutat. Em portava fins a l'estació. Allà m'han dit que havia d'agafar un regional (bé, l'equivalent) i que m'havia de traslladar d'estació. Així que després de donar una volta per l'estació i localitzar el carrer del segon hotel (que em fa molta gràcia, perquè el nom s'assembla molt a...), he anat a agafar el metro.
Bé, crec que hauria de dir el graffiti-metro :-)
Mare meva! A més, no sé si és perquè anava amb una maleta de rodes o què, però jo diria que es movia bastant més que el de Barcelona...
I aquí estic, en aquesta estació. Tinc son, però estic revolucionada pel que he begut. I un parell de nois esperant aquí, a dalt. He tingut un pressentiment dels meus. I si van allà on vaig jo?
No, segur que no. Aquest cop segur que m'equivoco. Molta gent en aquesta estació.
Espera, que parlen. Llàstima, no els entenc. Bé, porto l'mp3 a les orelles, i a més, amb la fressa de l'estació...
En fi, segur que m'equivoco. Vaig a veure si trobo un lavabo i ara no he de pagar 70 cèntims...
divendres, 25 de juliol del 2008
Madurar
Ahir, mentre caminava cap al cotxe per tornar a casa, pensava. Em preguntava com havia passat de ser aquella nena que tothom deia que era una personeta gran a ser una persona adulta amb mentalitat de criatura.
De petita m'agradava tenir la maduresa.
I ara m'agrada ser somiadora, com una criatura.
Però avui m'he adonat que no tenia raó. Sí, sóc una persona somiadora, i continuo vivint en el món dels somnis, amb tots els nens petits.
Però avui he rebut un missatge. Sí, jo vaig obrir la caixa dels trons i em vaig posar en contacte amb algú que fa més de 10 anys que no veig. Amb algú que estic convençuda que hauré decebut.
Tot i així, avui m'he trobat una sorpresa. He arribat de passar un dia a l'hospital i m'he trobat que aquest algú vol quedar amb mi.
La meva jo petita personeta adulta s'hagués amagat a darrere les faldilles de la mama i hagués posat qualsevol excusa per no anar-hi.
Però la meva jo adulta amb mentalitat de criatura ha pensat que què carai.
Potser no sóc el que esperava ser fa 10 anys. Potser no tinc l'aspecte físic que esperava tenir fa 10 anys. Potser no he aconseguit les coses que volia haver aconseguit fa 10 anys.
Però jo sóc jo, i he arribat fins on he pogut.
I si jo no puc viure amb això, no hi podrà ningú.
I si no sóc capaç de donar la cara, d'explicar on sóc, què faig, i què n'és de la meva vida... aleshores...
Aleshores no ho sé. Només sé que ja sóc grandeta. Que he seguit el meu camí a la vida. Que potser (no, potser no, segur) m'he equivocat en una ocasió (no, en una no, en 50 vegades pels anys que tinc, com a mínim).
Però he seguit el camí que volia.
I donaré la cara.
Sense presumir, perquè no va amb mi, i perquè, d'altra banda, em trobaré amb qui em trobaré, i tampoc puc presumir de res.
Però sí orgullosa de la meva vida. De les meves decisions. I dels meus petits triomfs.
I, d'alguna manera, sé que això és ser gran. Sé que això és tenir l'edat que tinc i no 10 anys menys. Segueixo essent la mateixa, amb els meus dubtes i els meus somnis.
Només que sóc una mica més gran.
De petita m'agradava tenir la maduresa.
I ara m'agrada ser somiadora, com una criatura.
Però avui m'he adonat que no tenia raó. Sí, sóc una persona somiadora, i continuo vivint en el món dels somnis, amb tots els nens petits.
Però avui he rebut un missatge. Sí, jo vaig obrir la caixa dels trons i em vaig posar en contacte amb algú que fa més de 10 anys que no veig. Amb algú que estic convençuda que hauré decebut.
Tot i així, avui m'he trobat una sorpresa. He arribat de passar un dia a l'hospital i m'he trobat que aquest algú vol quedar amb mi.
La meva jo petita personeta adulta s'hagués amagat a darrere les faldilles de la mama i hagués posat qualsevol excusa per no anar-hi.
Però la meva jo adulta amb mentalitat de criatura ha pensat que què carai.
Potser no sóc el que esperava ser fa 10 anys. Potser no tinc l'aspecte físic que esperava tenir fa 10 anys. Potser no he aconseguit les coses que volia haver aconseguit fa 10 anys.
Però jo sóc jo, i he arribat fins on he pogut.
I si jo no puc viure amb això, no hi podrà ningú.
I si no sóc capaç de donar la cara, d'explicar on sóc, què faig, i què n'és de la meva vida... aleshores...
Aleshores no ho sé. Només sé que ja sóc grandeta. Que he seguit el meu camí a la vida. Que potser (no, potser no, segur) m'he equivocat en una ocasió (no, en una no, en 50 vegades pels anys que tinc, com a mínim).
Però he seguit el camí que volia.
I donaré la cara.
Sense presumir, perquè no va amb mi, i perquè, d'altra banda, em trobaré amb qui em trobaré, i tampoc puc presumir de res.
Però sí orgullosa de la meva vida. De les meves decisions. I dels meus petits triomfs.
I, d'alguna manera, sé que això és ser gran. Sé que això és tenir l'edat que tinc i no 10 anys menys. Segueixo essent la mateixa, amb els meus dubtes i els meus somnis.
Només que sóc una mica més gran.
dijous, 24 de juliol del 2008
A l'estació (3)
A més, anant així visc moltes coses que en un taxi no hagués viscut. O sí?
És clar que, amb el cansament que porto a sobre...
Aquesta nit em pensava que m'havia tornat majara. Per si de cas, havia posat tres despertadors: la radio, el despertador normal (tots dos van deu minuts avançats) i el mòbil (a l'hora que toca). Cap a un quart de dues de la nit, m'he despertat de cop. Ahir em va costar molt de dormir i vaig mirar 50 cops que portés les coses imprescindibles. És que sempre faig la maleta a última hora...
Tenia tots els despertadors posats a 2/4 d'una hora. Així que he mirat l'hora, he vist que eren les 7:15 i m'he dit que perfecte. Podia dormir fins a les 7:30. M'he aixecat de cop. Les 7:30?
A les 7:30 jo havia de fer estona que havia d'haver sortit de casa! De fet, a les 7:30 estava entrant per la porta d'embarcament.
Llavors he vist l'hora: 1:20. Normal, com que sense ulleres no m'hi veig gaire... Però, jo he somiat que he sentit el mòbil? Tota la resta de la nit m'he anat despertant, pensant que estava majara.
Majara? Abans de les sis del matí he agafat el mòbil. I què tenia? Un missatge de la 1:05. Desitjant-me que em vagi bé. No he contestat. A qui se li acudeix enviar un sms a aquestes hores sabent que surto de casa abans de les 6 del matí? I comptant que feia temps que no en sabia res...
És clar que, amb el cansament que porto a sobre...
Aquesta nit em pensava que m'havia tornat majara. Per si de cas, havia posat tres despertadors: la radio, el despertador normal (tots dos van deu minuts avançats) i el mòbil (a l'hora que toca). Cap a un quart de dues de la nit, m'he despertat de cop. Ahir em va costar molt de dormir i vaig mirar 50 cops que portés les coses imprescindibles. És que sempre faig la maleta a última hora...
Tenia tots els despertadors posats a 2/4 d'una hora. Així que he mirat l'hora, he vist que eren les 7:15 i m'he dit que perfecte. Podia dormir fins a les 7:30. M'he aixecat de cop. Les 7:30?
A les 7:30 jo havia de fer estona que havia d'haver sortit de casa! De fet, a les 7:30 estava entrant per la porta d'embarcament.
Llavors he vist l'hora: 1:20. Normal, com que sense ulleres no m'hi veig gaire... Però, jo he somiat que he sentit el mòbil? Tota la resta de la nit m'he anat despertant, pensant que estava majara.
Majara? Abans de les sis del matí he agafat el mòbil. I què tenia? Un missatge de la 1:05. Desitjant-me que em vagi bé. No he contestat. A qui se li acudeix enviar un sms a aquestes hores sabent que surto de casa abans de les 6 del matí? I comptant que feia temps que no en sabia res...
dimecres, 23 de juliol del 2008
Por
No sóc de les que acostumo a tenir por d'estar sola a casa. Ahir hi estava, i fa tres dies que hi estic. Jo no tinc cap problema. Em poso a dormir i dormo sense problemes.
Però ahir...
Ahir vaig anar a dormir tard. Tard per mi, s'entèn. Vaig arribar tard de l'hospital i encara tenia moltes coses a fer.
Quan vaig anar al llit, sabia que no llegiria gaire. Només una miqueta. Però, quan tancava el llibre, vaig sentir una fressa, com si algú mogués una persiana de casa.
Serà el vent, em vaig dir.
I em vaig posar al llit.
Llavors vaig sentir un cop fort, com si algú hagués trencat alguna cosa. I com si algú hagués entrat a casa, un parell de portes van picar.
Aleshores em vaig espantar.
Sobretot quan els gossos de tot el veïnat van començar a bordar.
Estava cagada de por.
Em vaig intentar convèncer a mi mateixa que no era res més que... I em vaig dir que avui al matí ho miraria.
Ahir era massa tard perquè ja hagués sortit la notícia.
I, efectivament, i per sort, tenia raó.
Però adormir-me em va costar una bona estona...
Però ahir...
Ahir vaig anar a dormir tard. Tard per mi, s'entèn. Vaig arribar tard de l'hospital i encara tenia moltes coses a fer.
Quan vaig anar al llit, sabia que no llegiria gaire. Només una miqueta. Però, quan tancava el llibre, vaig sentir una fressa, com si algú mogués una persiana de casa.
Serà el vent, em vaig dir.
I em vaig posar al llit.
Llavors vaig sentir un cop fort, com si algú hagués trencat alguna cosa. I com si algú hagués entrat a casa, un parell de portes van picar.
Aleshores em vaig espantar.
Sobretot quan els gossos de tot el veïnat van començar a bordar.
Estava cagada de por.
Em vaig intentar convèncer a mi mateixa que no era res més que... I em vaig dir que avui al matí ho miraria.
Ahir era massa tard perquè ja hagués sortit la notícia.
I, efectivament, i per sort, tenia raó.
Però adormir-me em va costar una bona estona...
dimarts, 22 de juliol del 2008
Els teus amics, els meus amics
Ara em faig el dinar, dino, i agafo el cotxe per anar fins a l'hospital, que està exactament a 25 Km de casa. Ahir ho vaig comptar amb el comptaquilòmetres del cotxe.
Estaré una estona allà i després, a l'hora que es publiqui el post, he quedat amb una noia. Ni ella és de la població on està ma mare, ni jo tampoc. Però hem quedat allà.
Ella, però, i la forma en què ens vam conèixer, m'ha recordat una situació i un post d'aquells que em persegueixen, i que fa molt de temps que vull escriure, però... que mai escric. Però, com amb tots els posts que persegueixen, s'han d'escriure, o et perseguiran per la resta de la vida.
Quan el meu cosí es va casar, hi va haver una lluita de femelles alfa entre la dona del meu cosí i la germana del meu cosí. Dues noies que sempre havien viscut pel seu cos, per ser les més guapes, les que anaven amb la millor roba, i tota la resta, van xocar de seguida. I això que ja no eren joves del tot... Devien tenir totes dues entre 25 i 30 anys. Jo me les mirava des de la distància, sabent que no hi havia cap problema per mi: jo no era cap amenaça per cap de les dues, i elles feien la seva lluita sense que jo m'hi veiés implicada. Jo era una no-res.
Amb la meva cosina no hi va haver cap problema. Jo em comportava bé amb ella, i ella amb mi, i no tenia cap problema perquè jo anés amb la dona del meu cosí. Ella tenia molt clar que jo no em volia posar en cap bàndol. Jo només volia viure tranquil.la.
Però, ai, la dona del meu cosí! La dona del meu cosí va voler que em posés en un dels dos bàndols. Em va començar a fer la pilota, i em va començar a dir coses dolentes de la meva cosina. I es va començar a enfadar cada cop que jo la defensava.
Potser és perquè jo al cole ja ho havia patit. Hi havia una nena alfa que no em podia veure (encara no sé què li vaig fer). El dia que la nena alfa estava malalta, jo vivia la mar de bé i tothom parlava amb mi. El dia que la nena alfa estava castigada, jo vivia bé a l'hora del pati. El dia que la nena alfa no em veia, l'altra gent em parlava i era una persona normal. Però el dia que la nena alfa estava a prop, jo no podia parlar amb ningú, ni jugar amb ningú. Era una marginada, i tothom qui gosés acostar-se'm es convertia en marginat.
Potser va ser per això. Potser va ser perquè una era la meva cosina i l'altra era la dona del meu cosí. Potser va ser perquè una de les dues no em va demanar res i l'altra em va exigir. Però vaig triar el bàndol de la meva cosina. Era la decisió difícil, sí. Era la decisió que em marginava. La meva cosina no m'hagués marginat, la dona del meu cosí, sí.
Amb el temps, he après que no puc parlar amb el meu cosí. Ella no em deixa. I no només amb el meu cosí. El temps me n'ha ensenyat.
Però el temps també m'ha ensenyat una cosa: si ara hagués de tornar a triar, tornaria a triar a la meva cosina.
Només que ara trigaria menys a fer-ho.
El temps m'ha fet forta. O potser sé el que vull. O potser...
Tot això de la dona del meu cosí i la meva cosina és totalment cert. Però fa molt, moltíssim, que no parlo d'elles. Parlo de la noia amb qui ens trobarem aquesta tarda.
Però fa molt que tampoc parlo d'ella. Ella era una marginada. I algú també me'n va parlar malament. I jo em vaig sortir del camí, marginant-me a mi mateixa.
No, no sóc bona persona. No ho dic per això.
Ho dic per la situació. Perquè... perquè sé que, d'una manera o una altra, no vull acceptar el xantatge.
Em ve gent al cap. I sé perfectament perquè m'han deixat de parlar.
Però no vull. I no ho faré. No m'agraden les femelles (ni els mascles) alfa. I si això representa que he de deixar de tenir contacte amb femelles (i mascles) beta, que segueixen els alfa... doncs deixaré de tenir-hi contacte.
Estaré una estona allà i després, a l'hora que es publiqui el post, he quedat amb una noia. Ni ella és de la població on està ma mare, ni jo tampoc. Però hem quedat allà.
Ella, però, i la forma en què ens vam conèixer, m'ha recordat una situació i un post d'aquells que em persegueixen, i que fa molt de temps que vull escriure, però... que mai escric. Però, com amb tots els posts que persegueixen, s'han d'escriure, o et perseguiran per la resta de la vida.
Quan el meu cosí es va casar, hi va haver una lluita de femelles alfa entre la dona del meu cosí i la germana del meu cosí. Dues noies que sempre havien viscut pel seu cos, per ser les més guapes, les que anaven amb la millor roba, i tota la resta, van xocar de seguida. I això que ja no eren joves del tot... Devien tenir totes dues entre 25 i 30 anys. Jo me les mirava des de la distància, sabent que no hi havia cap problema per mi: jo no era cap amenaça per cap de les dues, i elles feien la seva lluita sense que jo m'hi veiés implicada. Jo era una no-res.
Amb la meva cosina no hi va haver cap problema. Jo em comportava bé amb ella, i ella amb mi, i no tenia cap problema perquè jo anés amb la dona del meu cosí. Ella tenia molt clar que jo no em volia posar en cap bàndol. Jo només volia viure tranquil.la.
Però, ai, la dona del meu cosí! La dona del meu cosí va voler que em posés en un dels dos bàndols. Em va començar a fer la pilota, i em va començar a dir coses dolentes de la meva cosina. I es va començar a enfadar cada cop que jo la defensava.
Potser és perquè jo al cole ja ho havia patit. Hi havia una nena alfa que no em podia veure (encara no sé què li vaig fer). El dia que la nena alfa estava malalta, jo vivia la mar de bé i tothom parlava amb mi. El dia que la nena alfa estava castigada, jo vivia bé a l'hora del pati. El dia que la nena alfa no em veia, l'altra gent em parlava i era una persona normal. Però el dia que la nena alfa estava a prop, jo no podia parlar amb ningú, ni jugar amb ningú. Era una marginada, i tothom qui gosés acostar-se'm es convertia en marginat.
Potser va ser per això. Potser va ser perquè una era la meva cosina i l'altra era la dona del meu cosí. Potser va ser perquè una de les dues no em va demanar res i l'altra em va exigir. Però vaig triar el bàndol de la meva cosina. Era la decisió difícil, sí. Era la decisió que em marginava. La meva cosina no m'hagués marginat, la dona del meu cosí, sí.
Amb el temps, he après que no puc parlar amb el meu cosí. Ella no em deixa. I no només amb el meu cosí. El temps me n'ha ensenyat.
Però el temps també m'ha ensenyat una cosa: si ara hagués de tornar a triar, tornaria a triar a la meva cosina.
Només que ara trigaria menys a fer-ho.
El temps m'ha fet forta. O potser sé el que vull. O potser...
Tot això de la dona del meu cosí i la meva cosina és totalment cert. Però fa molt, moltíssim, que no parlo d'elles. Parlo de la noia amb qui ens trobarem aquesta tarda.
Però fa molt que tampoc parlo d'ella. Ella era una marginada. I algú també me'n va parlar malament. I jo em vaig sortir del camí, marginant-me a mi mateixa.
No, no sóc bona persona. No ho dic per això.
Ho dic per la situació. Perquè... perquè sé que, d'una manera o una altra, no vull acceptar el xantatge.
Em ve gent al cap. I sé perfectament perquè m'han deixat de parlar.
Però no vull. I no ho faré. No m'agraden les femelles (ni els mascles) alfa. I si això representa que he de deixar de tenir contacte amb femelles (i mascles) beta, que segueixen els alfa... doncs deixaré de tenir-hi contacte.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Qui la va parir...
Ella és com jo. No, seria més exacte dir que jo sóc com ella.
Quan estic malalta, m'agrada estar sola. Hi ha gent a qui agrada tenir a 50 persones al seu cantó, preguntant a cada moment com està, i fent companyia. Jo, no. Jo estic bé sola, o com a molt amb una persona o dues.
I ella, també.
Fa dies va dir que no hi volia ningú. Bé, hi deixava estar a dues persones. Entre elles, jo.
Així que, just després d'emportar-se-la, quan he vist aparèixer família a l'habitació... he pensat que s'enfadaria. Jo ho faria. Els va dir expressament que no vinguessin. Que no. I que no!
En les 3 hores i mitja que ha estat fora, he intentat llegir. Però la família no em deixava. En 3 hores i mitja he llegit 15 pàgines. I no era una novel.leta de lletra petita, precisament! La lletra era normal, tirant potser a una mica grossa.
Quan ha arribat i els ha vist, li he vist la cara de "què coi hi fan, aquí?"
Ella és com el seu pare. No es queixa mai, i quan es queixa és que està realment fotuda. Suposo que ho estava realment, de fotuda. Plorava de mal!
I la família ha continuat xerrant. Que si jo tinc aquest ai, que si jo tinc aquesta ceba.
De cop, ella s'ha adormit. He pensat que era pels calmants.
La família ha marxat.
I just quan s'ha tancat la porta, l'he vist com obria, a poc a poc, un ull.
Després d'aquell ull, l'altre.
I no ho he pogut evitar. Qui la va parir! M'he posat a riure!
I ella al darrere.
Qui la va parir!
Quan estic malalta, m'agrada estar sola. Hi ha gent a qui agrada tenir a 50 persones al seu cantó, preguntant a cada moment com està, i fent companyia. Jo, no. Jo estic bé sola, o com a molt amb una persona o dues.
I ella, també.
Fa dies va dir que no hi volia ningú. Bé, hi deixava estar a dues persones. Entre elles, jo.
Així que, just després d'emportar-se-la, quan he vist aparèixer família a l'habitació... he pensat que s'enfadaria. Jo ho faria. Els va dir expressament que no vinguessin. Que no. I que no!
En les 3 hores i mitja que ha estat fora, he intentat llegir. Però la família no em deixava. En 3 hores i mitja he llegit 15 pàgines. I no era una novel.leta de lletra petita, precisament! La lletra era normal, tirant potser a una mica grossa.
Quan ha arribat i els ha vist, li he vist la cara de "què coi hi fan, aquí?"
Ella és com el seu pare. No es queixa mai, i quan es queixa és que està realment fotuda. Suposo que ho estava realment, de fotuda. Plorava de mal!
I la família ha continuat xerrant. Que si jo tinc aquest ai, que si jo tinc aquesta ceba.
De cop, ella s'ha adormit. He pensat que era pels calmants.
La família ha marxat.
I just quan s'ha tancat la porta, l'he vist com obria, a poc a poc, un ull.
Després d'aquell ull, l'altre.
I no ho he pogut evitar. Qui la va parir! M'he posat a riure!
I ella al darrere.
Qui la va parir!
A l'estació (2)
També he descobert que la pizza reescalfada és tan dolenta aquí com a casa. És clar que havia de menjar i em feia gràcia una pizza. I ja se sap, les estacions petites... Això és com Passeig de Gràcia.
No sé si sóc una inconscient o si sóc molt conscient. M'he recordat de quan vaig anar a Sevilla. Em pagava el bitllet una associació pública. Vaig arribar a Sevilla amb avió, i allà vaig agafar un bus fins a Sevilla. Allà, com que no sabia on era l'hotel, vaig agafar un taxi. Quan vaig pujar al taxi, em va trucar ma mare. El taxista encara deu riure. Què em va dir? Que la fama dels catalans encara quedava curta? Però és que em sabia greu que amb els impostos de tots plegats es pagués un taxi, quan es podia pagar un autobus.
Sé que si avui, fa 3 hores, quan he sortit de l'aeroport, hagués agafat un taxi, ara seria ja a l'hotel, on podria dinar d'aquí a una estona alguna cosa més bona que la pizza aquella. Podria descansar i no tindria per davant una hora i quart d'espera, dues hores de tren i... i vés a saber què més! Perquè llavors hauria d'agafar un taxi...
Però no tinc vergonya. No tinc vergonya de fer 150 Km en taxi quan en puc fer una bona part en tren...
No sé si sóc una inconscient o si sóc molt conscient. M'he recordat de quan vaig anar a Sevilla. Em pagava el bitllet una associació pública. Vaig arribar a Sevilla amb avió, i allà vaig agafar un bus fins a Sevilla. Allà, com que no sabia on era l'hotel, vaig agafar un taxi. Quan vaig pujar al taxi, em va trucar ma mare. El taxista encara deu riure. Què em va dir? Que la fama dels catalans encara quedava curta? Però és que em sabia greu que amb els impostos de tots plegats es pagués un taxi, quan es podia pagar un autobus.
Sé que si avui, fa 3 hores, quan he sortit de l'aeroport, hagués agafat un taxi, ara seria ja a l'hotel, on podria dinar d'aquí a una estona alguna cosa més bona que la pizza aquella. Podria descansar i no tindria per davant una hora i quart d'espera, dues hores de tren i... i vés a saber què més! Perquè llavors hauria d'agafar un taxi...
Però no tinc vergonya. No tinc vergonya de fer 150 Km en taxi quan en puc fer una bona part en tren...
diumenge, 20 de juliol del 2008
A l'estació (1)
Falta més d'una hora i mitja perquè surti el meu tren. Ja m'he recorregut l'estació de punta a punta un parell de vegades.
He entrat a la llibreria de l'estació i m'he sorprès. Molts llibres i uns quants en anglès... i castellà! N'he trobat un de receptes italianes de pasta, en castellà, però imprès a Itàlia, amb autora italiana. Per la mama. Ella no llegeix, però a vegades penso que col.lecciona llibres de cuina.
També he après que a Itàlia no exiteix la fanta de llimona. Al primer lloc on he anat no en tenien. M'ho havia d'agafar jo, així que he decidit no preguntar i anar a un altre lloc. Però fa tanta calor! Com pot ser? Si estem gairebé a la mateixa alçada! Quina calor, mare meva!
Al segon lloc he demanat una fanta de llimona i la noia se m'ha mirat molt malament. Però molt! No m'entenia. Em deia que la fanta és de taronja, i punt. Al final he acabat amb un Nestea de llimona.
Però potser que m'ho faci mirar... Tanta calor, he de beure. L'aigua no sol anar massa bé en aquests casos, perquè em baixa molt la pressió i llavors veig núvols de colors. Però com em dediqui a beure coca-coles i Nestea, aquí no dormirà ni ma mare.
He entrat a la llibreria de l'estació i m'he sorprès. Molts llibres i uns quants en anglès... i castellà! N'he trobat un de receptes italianes de pasta, en castellà, però imprès a Itàlia, amb autora italiana. Per la mama. Ella no llegeix, però a vegades penso que col.lecciona llibres de cuina.
També he après que a Itàlia no exiteix la fanta de llimona. Al primer lloc on he anat no en tenien. M'ho havia d'agafar jo, així que he decidit no preguntar i anar a un altre lloc. Però fa tanta calor! Com pot ser? Si estem gairebé a la mateixa alçada! Quina calor, mare meva!
Al segon lloc he demanat una fanta de llimona i la noia se m'ha mirat molt malament. Però molt! No m'entenia. Em deia que la fanta és de taronja, i punt. Al final he acabat amb un Nestea de llimona.
Però potser que m'ho faci mirar... Tanta calor, he de beure. L'aigua no sol anar massa bé en aquests casos, perquè em baixa molt la pressió i llavors veig núvols de colors. Però com em dediqui a beure coca-coles i Nestea, aquí no dormirà ni ma mare.
dissabte, 19 de juliol del 2008
Resum numèric
Acabo d'engegar un ordenador després d'una setmana :-) Em sembla que ja ni em recordo d'escriure... Bé, els meus dits ja se m'acabaran acostumant...
Anem pel resum numèric:
- Pes de la maleta (a l'anada): 10.2
- Pes de la maleta (a la tornada): 13.2!!! Si és que sóc un geni!!! Bé, em vaig passar tot un dia amb una motxilla que pesava bastant, però no em vaig passar de pes!!!
- Posts escrits (i que aniré passant mica en mica): 21. Sí, 21!!! A veure qui supera això :-)
- Mails que sembla que tinc a la safata d'entrada (entre la Llum i el meu correu personal): 101. Collons! Això espanta! Per sort, suposo que molts són comentaris o coses que es llegiran ràpid i no necessiten resposta. Al correu de la feina hi tenia 124 mails, però per sort, la majoria eren spam. Avui no miraré els mails. Ni els comentaris. Ni... Tinc un dinar familiar. Bien! Així que aniré posant-me al dia mica en mica... I paciència, que la setmana que ve serà dureta...
- Post que tinc per llegir al lector: 111. 111! Però d'on surten els 111? I és que aquests només són els que llegeix la Llum. La persona que hi ha darrere la Llum té un altre lector amb coses relacionades amb... bé, és igual. I en aquest sempre hi ha més posts. Crec que tinc por de mirar-ho...
- Fotos fetes: molt poquetes. De la nit al dia no em puc transformar en una fotògrafa compulsiva... Les penjaré. Un dia d'aquests... Entre l'hospital, la feina, i mirar tot el que hi ha per dalt. Però no sóc d'aquella gent que es dedica a fer mirar les fotos. Si algú m'ho demana, li diré la direcció. Sinó, les tindré per mi.
- Coses que em fan molt de mal: 2. En concret, els dos braços. I crec que en tinc per dies...
I crec que aquí acaba el resum numèric. Em deixo alguna cosa? Crec que no...
Anem pel resum numèric:
- Pes de la maleta (a l'anada): 10.2
- Pes de la maleta (a la tornada): 13.2!!! Si és que sóc un geni!!! Bé, em vaig passar tot un dia amb una motxilla que pesava bastant, però no em vaig passar de pes!!!
- Posts escrits (i que aniré passant mica en mica): 21. Sí, 21!!! A veure qui supera això :-)
- Mails que sembla que tinc a la safata d'entrada (entre la Llum i el meu correu personal): 101. Collons! Això espanta! Per sort, suposo que molts són comentaris o coses que es llegiran ràpid i no necessiten resposta. Al correu de la feina hi tenia 124 mails, però per sort, la majoria eren spam. Avui no miraré els mails. Ni els comentaris. Ni... Tinc un dinar familiar. Bien! Així que aniré posant-me al dia mica en mica... I paciència, que la setmana que ve serà dureta...
- Post que tinc per llegir al lector: 111. 111! Però d'on surten els 111? I és que aquests només són els que llegeix la Llum. La persona que hi ha darrere la Llum té un altre lector amb coses relacionades amb... bé, és igual. I en aquest sempre hi ha més posts. Crec que tinc por de mirar-ho...
- Fotos fetes: molt poquetes. De la nit al dia no em puc transformar en una fotògrafa compulsiva... Les penjaré. Un dia d'aquests... Entre l'hospital, la feina, i mirar tot el que hi ha per dalt. Però no sóc d'aquella gent que es dedica a fer mirar les fotos. Si algú m'ho demana, li diré la direcció. Sinó, les tindré per mi.
- Coses que em fan molt de mal: 2. En concret, els dos braços. I crec que en tinc per dies...
I crec que aquí acaba el resum numèric. Em deixo alguna cosa? Crec que no...
divendres, 18 de juliol del 2008
M'hagués agradat sentir-ho
Aquest post va començar fa molts, molts anys.
Tenia 18 anys, i feia primer de carrera. Venia d'un poblet petit, i vaig arribar a la gran ciutat. Al poblet escoltava la radio. Tenia un walkman enorme (comparat amb els walkmans de l'època, i ja no parlo de comparar-lo amb els ipods...) A casa el feia servir poc, però a la gran ciutat el vaig començar a utilitzar sempre. Al camí del pis a la universitat. Al pis. A tot arreu.
Sempre escoltava la radio, i pràcticament sempre, escoltava música. Però...
Però un dia vaig descobrir l'APM. Era joveneta i el que passava el món... bé, tampoc m'interessava massa. Recordo anar canviant l'emisora per poder sentir l'APM, però després canviar a alguna emisora de música.
D'onze a dotze mai no teníem classe. I jo... jo era una fan incondicional de l'APM. Així que, cap a tres quarts de dotze, quan ja donàvem volts per la classe, agafava l'armatost i em posava a escoltar la radio.
D'aquella època només en recordo una cosa. Un dia, que estava jo escoltant la radio tan tranquil.la i em vaig posar a riure. Una noia que hi havia per allà em va assenyalar un noi que no coneixíem de res, que estava sol, i em va dir: "Aquell noi escolta el mateix que tu, us heu posat a riure just al mateix moment".
Amb el temps, em vaig fer gran. Ja no escoltava només l'APM. Escoltava tot el tros de Matí que podia. D'una manera o una altra, em vaig fer adulta escoltant el Matí de Catalunya radio. Sí, ja ho sé, ja era adulta, però no ho era del tot (i segueixo sense ser-ho, per què enganyar-nos!)
Però vaig passar d'escoltar només música a escoltar un programa d'informació. Podria dir que em vaig fer adulta?
Em vaig acostumar al "Bon dia, són les 7". I al "Bon dia, són les 8". I a tantes altres coses.
Actualment segueixo essent com era quan tenia 18 anys. Tinc una emisora per cada situació. Una per anar amb cotxe, una que escolto mentre treballo, una que escolto quan vaig caminant pel carrer (bé, si no escolto l'mp3), una que escolto quan vaig a córrer (mateix parèntesis que l'anterior). I aquestes emisores són sagrades. No les canviaria, una per l'altra, en cap situació. I això que totes són emisores que m'agraden.
No les canviaria en cap situació? No, dic mentides. Des de fa molt de temps, les normes de dalt canvien. I només canvien en una situació: de 7 a 12 del matí.
Aquest post s'acaba d'escriure un dia de la setmana passada. Un dia que, mentre feia una d'aquestes coses que tenen assignada una emisora en concret i jo estava escoltant Catalunya radio, vaig sentir que algú deia que era el penúltim cop que feien un determinat espai setmanal.
Vaig pensar que volia sentir l'últim, quan em vaig adonar que no hi seria. Que em perdria la última setmana, tots els comiats... tot.
Sí, ja ho sé, es pot escoltar en diferit, però sé que no ho escoltaré. Com no vaig escoltar el comiat d'en Bassas en directe, perquè estava fent no sé què (sí que ho sé, però no ve al cas) i tampoc vaig voler-ho escoltar en diferit.
Fa dies que sento com els envien munts i munts de correus explicant històries. La meva història no és especial. Simplement, un conjunt de records. Un esperar el "Bon dia, són les vuit" per parar la cinta i deixar de córrer. Un entrar al cotxe, sortint del gimnàs, i sentir la contraportada (gairebé sempre entrar al cotxe i ser el primer que sento). Un... tantes coses!
Però, sobretot, un saber que és l'únic problema "en el que parlen" que tolero escoltar. I no només això, sinó molt més.
I el saber que, d'alguna manera, m'he fet adulta escoltant-lo, o m'he fet adulta perquè l'escolto.
M'hagués agradat ser aquí aquests dies i sentir la gent com s'acomiadava.
Tot i que, potser, millor així. Així em semblarà que no se n'han anat mai (fins que arribi el setembre i engegui la radio, és clar!)
Tenia 18 anys, i feia primer de carrera. Venia d'un poblet petit, i vaig arribar a la gran ciutat. Al poblet escoltava la radio. Tenia un walkman enorme (comparat amb els walkmans de l'època, i ja no parlo de comparar-lo amb els ipods...) A casa el feia servir poc, però a la gran ciutat el vaig començar a utilitzar sempre. Al camí del pis a la universitat. Al pis. A tot arreu.
Sempre escoltava la radio, i pràcticament sempre, escoltava música. Però...
Però un dia vaig descobrir l'APM. Era joveneta i el que passava el món... bé, tampoc m'interessava massa. Recordo anar canviant l'emisora per poder sentir l'APM, però després canviar a alguna emisora de música.
D'onze a dotze mai no teníem classe. I jo... jo era una fan incondicional de l'APM. Així que, cap a tres quarts de dotze, quan ja donàvem volts per la classe, agafava l'armatost i em posava a escoltar la radio.
D'aquella època només en recordo una cosa. Un dia, que estava jo escoltant la radio tan tranquil.la i em vaig posar a riure. Una noia que hi havia per allà em va assenyalar un noi que no coneixíem de res, que estava sol, i em va dir: "Aquell noi escolta el mateix que tu, us heu posat a riure just al mateix moment".
Amb el temps, em vaig fer gran. Ja no escoltava només l'APM. Escoltava tot el tros de Matí que podia. D'una manera o una altra, em vaig fer adulta escoltant el Matí de Catalunya radio. Sí, ja ho sé, ja era adulta, però no ho era del tot (i segueixo sense ser-ho, per què enganyar-nos!)
Però vaig passar d'escoltar només música a escoltar un programa d'informació. Podria dir que em vaig fer adulta?
Em vaig acostumar al "Bon dia, són les 7". I al "Bon dia, són les 8". I a tantes altres coses.
Actualment segueixo essent com era quan tenia 18 anys. Tinc una emisora per cada situació. Una per anar amb cotxe, una que escolto mentre treballo, una que escolto quan vaig caminant pel carrer (bé, si no escolto l'mp3), una que escolto quan vaig a córrer (mateix parèntesis que l'anterior). I aquestes emisores són sagrades. No les canviaria, una per l'altra, en cap situació. I això que totes són emisores que m'agraden.
No les canviaria en cap situació? No, dic mentides. Des de fa molt de temps, les normes de dalt canvien. I només canvien en una situació: de 7 a 12 del matí.
Aquest post s'acaba d'escriure un dia de la setmana passada. Un dia que, mentre feia una d'aquestes coses que tenen assignada una emisora en concret i jo estava escoltant Catalunya radio, vaig sentir que algú deia que era el penúltim cop que feien un determinat espai setmanal.
Vaig pensar que volia sentir l'últim, quan em vaig adonar que no hi seria. Que em perdria la última setmana, tots els comiats... tot.
Sí, ja ho sé, es pot escoltar en diferit, però sé que no ho escoltaré. Com no vaig escoltar el comiat d'en Bassas en directe, perquè estava fent no sé què (sí que ho sé, però no ve al cas) i tampoc vaig voler-ho escoltar en diferit.
Fa dies que sento com els envien munts i munts de correus explicant històries. La meva història no és especial. Simplement, un conjunt de records. Un esperar el "Bon dia, són les vuit" per parar la cinta i deixar de córrer. Un entrar al cotxe, sortint del gimnàs, i sentir la contraportada (gairebé sempre entrar al cotxe i ser el primer que sento). Un... tantes coses!
Però, sobretot, un saber que és l'únic problema "en el que parlen" que tolero escoltar. I no només això, sinó molt més.
I el saber que, d'alguna manera, m'he fet adulta escoltant-lo, o m'he fet adulta perquè l'escolto.
M'hagués agradat ser aquí aquests dies i sentir la gent com s'acomiadava.
Tot i que, potser, millor així. Així em semblarà que no se n'han anat mai (fins que arribi el setembre i engegui la radio, és clar!)
dijous, 17 de juliol del 2008
Avui
Demà ja marxo.
I la frase és realment certa. És certa per avui, que escric això. Però també és certa per avui, que he posat que es publiqui el post.
Demà ja marxo. Quan Catalunya es desperti, jo baixaré de l'avió.
Estic espantada. Hagués hagut d'insistir al segon hotel. L'hotel en el que estaré els dos primers dies està molt lluny. I molt lluny vol dir molt lluny. Ho sé, volia mirar les coses des d'un punt de vista optimista, i segueixo pensant que així coneixeré un poble que d'altra manera no hagués conegut.
D'una forma o una altra, les coses senzilles acaben per no tenir massa valor, i les complicades són les que més recordem, les que més feliços ens fa d'haver resolt.
Però, no ho sé. Demà arribaré, i agafaré un autobus. I, després de l'autobus, un tren que triga unes 2 hores i mitja. Si estigués al segon hotel ja estaria, però encara hauré de recórrer uns quants quilòmetres. He buscat autobusos, però els diumenges no corren. Taxi? Em clavaran. Ho sé. El problema és que després encara hauré de tornar.
M'agradaria que ja fos el dia en el que publico això per saber com me'n vaig sortir. I no només demà, sinó els dos propers dies...
Tinc por, perquè no sé com arribaré fins allà. Sola, com sempre. De fet, no sé de què tinc por, si sempre he anat pels llocs sense problemes. Però, tot i així... suposo que són els nervis abans del viatge. Un cop estigui a lloc estaré tranquil.la. Fins al cap de...
Dimarts sí que estaré tranquil.la del tot. Quan posi els peus al segon dels tres hotels en els que estaré. Llavors començaran les meves vacances.
Però estic nerviosa. Bé, potser els nervis s'acabaran el dimarts al matí quan torni a ser al poble on demà em deixarà el tren. Segur? Sí, segur. Llavors suposo que puc dir que hauran començat les vacances.
Però, merda, ja torno a estar sense gana. No em passa res. Sóc incapaç de menjar res. Ni el que més m'agrada. Sé que se'm passarà, però de mentres... buf... sé que no em farà mal no menjar gaire, però és que tinc un nus i no em passa res. Coi de nervis!
I avui...
Avui, el dia que això sortirà publicat... farà un parell de dies que estaré de vacances i...
Trona. No puc acabar el post. Quina pena!
Demà ja torno...
I la frase és realment certa. És certa per avui, que escric això. Però també és certa per avui, que he posat que es publiqui el post.
Demà ja marxo. Quan Catalunya es desperti, jo baixaré de l'avió.
Estic espantada. Hagués hagut d'insistir al segon hotel. L'hotel en el que estaré els dos primers dies està molt lluny. I molt lluny vol dir molt lluny. Ho sé, volia mirar les coses des d'un punt de vista optimista, i segueixo pensant que així coneixeré un poble que d'altra manera no hagués conegut.
D'una forma o una altra, les coses senzilles acaben per no tenir massa valor, i les complicades són les que més recordem, les que més feliços ens fa d'haver resolt.
Però, no ho sé. Demà arribaré, i agafaré un autobus. I, després de l'autobus, un tren que triga unes 2 hores i mitja. Si estigués al segon hotel ja estaria, però encara hauré de recórrer uns quants quilòmetres. He buscat autobusos, però els diumenges no corren. Taxi? Em clavaran. Ho sé. El problema és que després encara hauré de tornar.
M'agradaria que ja fos el dia en el que publico això per saber com me'n vaig sortir. I no només demà, sinó els dos propers dies...
Tinc por, perquè no sé com arribaré fins allà. Sola, com sempre. De fet, no sé de què tinc por, si sempre he anat pels llocs sense problemes. Però, tot i així... suposo que són els nervis abans del viatge. Un cop estigui a lloc estaré tranquil.la. Fins al cap de...
Dimarts sí que estaré tranquil.la del tot. Quan posi els peus al segon dels tres hotels en els que estaré. Llavors començaran les meves vacances.
Però estic nerviosa. Bé, potser els nervis s'acabaran el dimarts al matí quan torni a ser al poble on demà em deixarà el tren. Segur? Sí, segur. Llavors suposo que puc dir que hauran començat les vacances.
Però, merda, ja torno a estar sense gana. No em passa res. Sóc incapaç de menjar res. Ni el que més m'agrada. Sé que se'm passarà, però de mentres... buf... sé que no em farà mal no menjar gaire, però és que tinc un nus i no em passa res. Coi de nervis!
I avui...
Avui, el dia que això sortirà publicat... farà un parell de dies que estaré de vacances i...
Trona. No puc acabar el post. Quina pena!
Demà ja torno...
dimecres, 16 de juliol del 2008
Ara mateix
Acabo d'arribar a l'hotel. Estic morta. Morta del tot.
Em fan mal els peus de tant caminar. M'acabo de treure les bambes. Sí, he vingut amb les bambes d'anar a córrer, perquè necessitava una cosa amb la que pogués caminar tot el dia. Un calçat ben còmode. I què hi ha més còmode que les bambes? Calor? Tonteries!
M'acabo de menjar un plat d'espaguetis que estava... estava boníssim! I al migdia m'he menjat una pizza gegant. Quan me l'han portat, he pensat en la Laia i n'he fet una foto ben maca.
M'he passat el dia voltant, perdent-me pels carrers.
El millor moment del dia ha sigut quan he anat pel camí que em semblava més maco, i de cop he vist la placa d'un carrer. "Carrer Galilei". És clar! He fet una foto a la placa del carrer. Aquest és el turisme que m'agrada a mi. El que et porta allà on et porta el destí i et fa veure coses que et criden l'atenció.
I... en aquest carrer hi he trobat una botiga. Una botiga on hi havia tot de joguines molt interessants. I, és clar, he vist una cosa que sempre compro quan vaig a l'estranger i que m'ha agradat molt. Car? Sí, caríssim! I pesat? Pesadíssim! No cal ni dir que, pobre de mi, l'he hagut de carretejar tot el dia. I ja veurem la gràcia que em farà quan em passi del màxim pes possible amb el Ryanair...
Però el que he comprat s'ho valia. L'experiència em diu que, si no l'hagués comprat, llavors me n'hagués penedit, i tornar per comprar-ho sí que m'hagués sortit car...
Ai, estic cansadíssima. Me'n vaig a dormir!
AVIS: Post escrit una setmana abans de ser publicat (mirar l'etiqueta). Tot i que dubto que el meu dia sigui gaire diferent del dia que he descrit. Si hi penso, aquell dia al vespre faré un post de l'estil en paper i després puc comparar... perquè l'hotel té wifi, però jo no tindré portàtil!
Em fan mal els peus de tant caminar. M'acabo de treure les bambes. Sí, he vingut amb les bambes d'anar a córrer, perquè necessitava una cosa amb la que pogués caminar tot el dia. Un calçat ben còmode. I què hi ha més còmode que les bambes? Calor? Tonteries!
M'acabo de menjar un plat d'espaguetis que estava... estava boníssim! I al migdia m'he menjat una pizza gegant. Quan me l'han portat, he pensat en la Laia i n'he fet una foto ben maca.
M'he passat el dia voltant, perdent-me pels carrers.
El millor moment del dia ha sigut quan he anat pel camí que em semblava més maco, i de cop he vist la placa d'un carrer. "Carrer Galilei". És clar! He fet una foto a la placa del carrer. Aquest és el turisme que m'agrada a mi. El que et porta allà on et porta el destí i et fa veure coses que et criden l'atenció.
I... en aquest carrer hi he trobat una botiga. Una botiga on hi havia tot de joguines molt interessants. I, és clar, he vist una cosa que sempre compro quan vaig a l'estranger i que m'ha agradat molt. Car? Sí, caríssim! I pesat? Pesadíssim! No cal ni dir que, pobre de mi, l'he hagut de carretejar tot el dia. I ja veurem la gràcia que em farà quan em passi del màxim pes possible amb el Ryanair...
Però el que he comprat s'ho valia. L'experiència em diu que, si no l'hagués comprat, llavors me n'hagués penedit, i tornar per comprar-ho sí que m'hagués sortit car...
Ai, estic cansadíssima. Me'n vaig a dormir!
AVIS: Post escrit una setmana abans de ser publicat (mirar l'etiqueta). Tot i que dubto que el meu dia sigui gaire diferent del dia que he descrit. Si hi penso, aquell dia al vespre faré un post de l'estil en paper i després puc comparar... perquè l'hotel té wifi, però jo no tindré portàtil!
dimarts, 15 de juliol del 2008
You're so vain
L'altre dia vaig escriure un post. Un post que parlava d'una sensació, i que parlava d'una cosa amb la que m'he trobat més d'un cop, a banda i banda de la situació (d'acord, molts més cops en una banda que a l'altra, però amb un sol cop d'estar en una de les bandes, crec que ja n'hi ha prou per dir que he estat a banda i banda de la situació). I també, observant, he vist gent que estava en la mateixa situació.
Quan vaig acabar d'escriure el post, em vaig posar a pensar. I ara, a quina categoria poso el comentari?
Llavors em vaig recordar de la cançó.
Crec que ja ho he dit alguna vegada, però és una cançó que sempre em feia molta gràcia. Quan ella diu que aposta a que la persona a qui dedica la cançó es pensa que la cançó parla d'ell, sempre penso que, en realitat, té raó. Vull dir que la persona de qui parla la cançó, si realment pensa que va per ell, té raó. M'embolico.
Un dia em vaig posar a buscar al google sobre la cançó, per si algú pensava el mateix que jo, i em vaig trobar que la identitat de la persona a qui va dedicada la cançó no s'ha sabut mai. Ella sempre riu, però no diu qui és.
En una ocasió, ella va dir que no estava dedicada a ningú en particular. Estava dedicada a moltes persones i a cap. Tenia uns quants noms al cap, però cap d'ells sobresortia. Simplement, era la situació.
Precisament el que em passava a mi amb aquell post. Parlava d'una situació, i tenia uns quants noms al cap. Però cap per sobre els altres.
I em va fer gràcia crear una categoria que fos precisament aquesta, "you're so vain". Una categoria on posar aquests sentiments, que semblen dedicats, i que en algun moment ho poden haver estat. Però uns sentiments que, tot i tenir-los presents, ara no tenen cara, però en tenen una dotzena a la vegada.
Situacions, sentiments... sense amo.
I, és clar, situacions en les que, potser, algú del meu entorn s'hi podria sentir identificat. És clar que tampoc ho llegiria. Però, si algú si sentís identificat... aleshores és perquè és so vain :-)
dilluns, 14 de juliol del 2008
Ja s'acaba
Pensava que en aquests dies batria el meu rècord de posts. 4 dies, 8 posts. Però, tècnicament, són 3 dies. Així que potser sí.
I això que estic ocupada. Ocupada i esgotada física i mentalment.
El que he vingut a fer m'ocupa unes 8 hores diàries, més tota la preparació, sobretot la psicològica. Els dinars i sopars m'ocupen una hora i mitja cadascun: mitja de cua per entrar i una hora de menjar. Bé, ahir dues hores de menjar i riure.
I ja em queda poc temps. Jo, il.lusa de mi, vaig portar un llibre de més per si de cas, però no arribo ni a la meitat del que llegia. Entre que tinc poc temps i que quan intento llegir la meva companya d'habitació o posa la tele altíssima o no para de dir-me coses...
És clar que, parlant de la meva companya d'habitació...
I res, ja s'acaba. S'han acabat els posts des d'aquí. Però n'hi haurà molts més...
I això que estic ocupada. Ocupada i esgotada física i mentalment.
El que he vingut a fer m'ocupa unes 8 hores diàries, més tota la preparació, sobretot la psicològica. Els dinars i sopars m'ocupen una hora i mitja cadascun: mitja de cua per entrar i una hora de menjar. Bé, ahir dues hores de menjar i riure.
I ja em queda poc temps. Jo, il.lusa de mi, vaig portar un llibre de més per si de cas, però no arribo ni a la meitat del que llegia. Entre que tinc poc temps i que quan intento llegir la meva companya d'habitació o posa la tele altíssima o no para de dir-me coses...
És clar que, parlant de la meva companya d'habitació...
I res, ja s'acaba. S'han acabat els posts des d'aquí. Però n'hi haurà molts més...
diumenge, 13 de juliol del 2008
De bon matí
M'aixeco. És aviat. Molt aviat. Somric. Ahir, a l'hora de dinar, d'una de les coses que réiem era de la meva costum d'aixecar-me aviat.
Em dutxo i fujo de l'habitació. Estic animada. He decidit que estic de vacances i tindré tranquil.litat.
Agafo el llibre i el mòbil i marxo. Fa fresqueta. S'està bé, a fora. I tranquil. No hi ha fresses, no hi ha gent. El menjador encara no ha obert. M'assec en una cadira i em quedo llegint. Encara no són les 8 del matí i la gent em mira com si fos un bitxo raro.
Tan bon punt obre el menjador, vaig a esmorzar. Està en silenci. Menjo en tranquil.litat. Quan es comença a omplir, marxo. Em torno a quedar llegint.
Quan vaig a pujar em trobo un noi. M'ha d'odiar, i a més se li veu a la mirada. Em vaig passar el dia d'ahir fent d'escut humà. És jovenet i persegueix a una noia. La noia que té nòvio (i, per cert, al final va aparèixer ahir al vespre). Però el noi no ho entèn. Ella i jo ens portem molt bé. És joveneta, però és la noia amb qui em porto millor. I... bé, algun dia en parlaré, que ara escriuria massa i després em fa mandra passar-ho.
Ahir la vaig deixar uns moments, em vaig posar a uns 3 o 4 metres d'ella, mentre ella anava a buscar una cosa. La imatge va ser... Ell estava a darrere, sense atrevir-se a dir res. Llavors vaig deixar-la i ell va posar-se a córrer com un desesperat per atrapar-la i poder parlar amb ella sense que jo hi fos al davant. Em van fer pena els dos. Ell, veient on ha hagut d'arribar. I ella, amb cara de desesperació. Per què a mi?, em va dir.
Aquest matí ell ha donat una llarga volta per evitar-me, ahir ella va venir a la meva habitació perquè ell no la trobés a la seva.
I, no sé com m'ho faig, ja tinc a una altra joveneta demanant-me consell...
Em dutxo i fujo de l'habitació. Estic animada. He decidit que estic de vacances i tindré tranquil.litat.
Agafo el llibre i el mòbil i marxo. Fa fresqueta. S'està bé, a fora. I tranquil. No hi ha fresses, no hi ha gent. El menjador encara no ha obert. M'assec en una cadira i em quedo llegint. Encara no són les 8 del matí i la gent em mira com si fos un bitxo raro.
Tan bon punt obre el menjador, vaig a esmorzar. Està en silenci. Menjo en tranquil.litat. Quan es comença a omplir, marxo. Em torno a quedar llegint.
Quan vaig a pujar em trobo un noi. M'ha d'odiar, i a més se li veu a la mirada. Em vaig passar el dia d'ahir fent d'escut humà. És jovenet i persegueix a una noia. La noia que té nòvio (i, per cert, al final va aparèixer ahir al vespre). Però el noi no ho entèn. Ella i jo ens portem molt bé. És joveneta, però és la noia amb qui em porto millor. I... bé, algun dia en parlaré, que ara escriuria massa i després em fa mandra passar-ho.
Ahir la vaig deixar uns moments, em vaig posar a uns 3 o 4 metres d'ella, mentre ella anava a buscar una cosa. La imatge va ser... Ell estava a darrere, sense atrevir-se a dir res. Llavors vaig deixar-la i ell va posar-se a córrer com un desesperat per atrapar-la i poder parlar amb ella sense que jo hi fos al davant. Em van fer pena els dos. Ell, veient on ha hagut d'arribar. I ella, amb cara de desesperació. Per què a mi?, em va dir.
Aquest matí ell ha donat una llarga volta per evitar-me, ahir ella va venir a la meva habitació perquè ell no la trobés a la seva.
I, no sé com m'ho faig, ja tinc a una altra joveneta demanant-me consell...
dissabte, 12 de juliol del 2008
7.5 Kg
M'acabo de pesar a la balança de casa, amb roba i tot. Millor no faig cap comentari...
M'he pesat després amb la maleta a la mà.
Resultat: la maleta pesa 7.5 Kg! 7.5 Kg!!! Però, com pot pesar tant la maleta?
Vaig pagar 30 euros per poder portar una maleta d'un màxim de 15 Kg. Fins aquí, perfecte. El problema és que... és que... és que només la puc omplir amb 7.5 Kg de coses!
I, és clar, les taxes de sobrepes no em fan cap il.lusió... 15 Kg per bossa? Buf!!! I ara puc pesar la maleta (més o menys), però... quan hagi de tornar, com sabré si pesa els 15 Kg? Com sabré si la motxilla arriba a 10 Kg?
Que vaja, comptant que la motxilla no pesa res, podré portar més pes a l'esquena que a la maleta! Ja té collons, la cosa!
Que, d'altra banda, qui m'impedeix portar coses a les butxaques? Si porto una jaqueta, per què no puc portar coses a les butxaques? Les coses més pesades? Si porto un paquet de pasta a una butxaca de la jaqueta, em poden dir alguna cosa?
I, d'altra banda, per què puc portar jo la mateixa quantitat de quilos que algú altre? Per posar un exemple, si jo pujo a l'avió i hi puja la Tirai, que ja ha dit més d'una vegada que és molt petita, per què no pot portar més pes a la motxilla ella que jo? Ella pesa menys i ocupa menys espai, no? I si pujo jo a l'avió i, per exemple, hi puja en perdi, que un dia va posar el que pesava i era més que jo (és clar que també em treu un pam d'alçada... bé, un pam potser no, però se li acosta!), per què no hauria de poder portar més pes jo, que ocuparé menys volum a dintre l'avió? (Perdi, no em matis, si us plau! És que no sabia a qui posar!)
En resum: estic "castigada" a només portar 17.5 Kg d'equipatge entre tot plegat, i pagar 15 eurets per cada quilo de més. Que vaja, que jo em conec, i 6 dies menjant exclusivament pasta, pizza i gelats (dieta mediterrània, sí senyor!) faran que torni amb... 60 euros? Aquests també me'ls faran pagar? :-D
Ja començo a desvariar. O era desvariejar? Em fa mandra mirar-ho. Vaig a omplir la maleta de llibres, fins que pesi 15 quilos, maleta i llibres. I vaig a omplir la motxilla amb 10 quilos de llibres. I vaig a agafar la maleta i la motxilla unes quantes vegades, a veure si "aprenc" quin és el pes màxim.
Tot i que, ben pensat, el millor que pot pesar la maleta és 7.5 quilos. Així és molt fàcil! Agafo la maleta amb una mà i tot el que vulgui posar-hi amb l'altra. Si pesen igual... sí, però, com carai agafo tot el que vull posar a la maleta amb una sola mà?
M'he pesat després amb la maleta a la mà.
Resultat: la maleta pesa 7.5 Kg! 7.5 Kg!!! Però, com pot pesar tant la maleta?
Vaig pagar 30 euros per poder portar una maleta d'un màxim de 15 Kg. Fins aquí, perfecte. El problema és que... és que... és que només la puc omplir amb 7.5 Kg de coses!
I, és clar, les taxes de sobrepes no em fan cap il.lusió... 15 Kg per bossa? Buf!!! I ara puc pesar la maleta (més o menys), però... quan hagi de tornar, com sabré si pesa els 15 Kg? Com sabré si la motxilla arriba a 10 Kg?
Que vaja, comptant que la motxilla no pesa res, podré portar més pes a l'esquena que a la maleta! Ja té collons, la cosa!
Que, d'altra banda, qui m'impedeix portar coses a les butxaques? Si porto una jaqueta, per què no puc portar coses a les butxaques? Les coses més pesades? Si porto un paquet de pasta a una butxaca de la jaqueta, em poden dir alguna cosa?
I, d'altra banda, per què puc portar jo la mateixa quantitat de quilos que algú altre? Per posar un exemple, si jo pujo a l'avió i hi puja la Tirai, que ja ha dit més d'una vegada que és molt petita, per què no pot portar més pes a la motxilla ella que jo? Ella pesa menys i ocupa menys espai, no? I si pujo jo a l'avió i, per exemple, hi puja en perdi, que un dia va posar el que pesava i era més que jo (és clar que també em treu un pam d'alçada... bé, un pam potser no, però se li acosta!), per què no hauria de poder portar més pes jo, que ocuparé menys volum a dintre l'avió? (Perdi, no em matis, si us plau! És que no sabia a qui posar!)
En resum: estic "castigada" a només portar 17.5 Kg d'equipatge entre tot plegat, i pagar 15 eurets per cada quilo de més. Que vaja, que jo em conec, i 6 dies menjant exclusivament pasta, pizza i gelats (dieta mediterrània, sí senyor!) faran que torni amb... 60 euros? Aquests també me'ls faran pagar? :-D
Ja començo a desvariar. O era desvariejar? Em fa mandra mirar-ho. Vaig a omplir la maleta de llibres, fins que pesi 15 quilos, maleta i llibres. I vaig a omplir la motxilla amb 10 quilos de llibres. I vaig a agafar la maleta i la motxilla unes quantes vegades, a veure si "aprenc" quin és el pes màxim.
Tot i que, ben pensat, el millor que pot pesar la maleta és 7.5 quilos. Així és molt fàcil! Agafo la maleta amb una mà i tot el que vulgui posar-hi amb l'altra. Si pesen igual... sí, però, com carai agafo tot el que vull posar a la maleta amb una sola mà?
divendres, 11 de juliol del 2008
La Mama i jo
La Mama i jo estem soles a casa. I ahir al vespre em diu: "Anem a dinar a ***, demà?"
Jo no hi he estat mai, i em convenç dient que és molt a prop de casa, que han arreglat la carretera, i que ara s'hi va molt bé.
Així que surto de la feina i vaig fins a casa. Carrego a ma mare al cotxe, i anem... fins al restaurant.
Mai més! No torno a passar per aquesta carretera MAI MÉS!
Estic acostumada a les carreteres estretes, i a les carreteres que van pel mig del bosc. El fet que ma mare digués que era una carretera "una mica estreta" ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. Una mica estreta, dius? Si ho fos una mica més, aniria amb les quatre rodes a la cuneta! Dues a la banda dreta de la carretera i dues a la banda esquerra!
Quin quart d'hora més dolent, per la carretereta dels nassos, només pensant que, en qualsevol moment, podia venir un cotxe per davant i... i prefereixo més no pensar què hagués passat!
Però el lloc valia la pena. Bon menjar, barat, al mig del bosc, tranquil...
Hem tornat per l'altra banda, una carretera que va fins a la ciutat. Una carretera amplíssima comparada amb l'anterior, però que era de l'amplada d'una que hi ha prop de casa i que sempre recordaré una noia de la Catalunya interior que em va deixar anar: "I aquesta carretera és de doble sentit? Però si això té l'amplada d'un carril del meu poble!"
Quan ja gairebé érem a la ciutat, una urbanització de 5 o 6 cases. Si 5 o 6 cases es pot dir urbanització... Totes noves, al mig del bosc, però amb alguns veïns, no massa. 3 de les cases estaven en venda. A uns 300 metres del que és la ciutat, després d'un revolt. A fora de la ciutat, però a dintre.
Hem anat a la ciutat, he aprofitat per anar al caixer. La pregunta de sempre: quants diners me n'emporto? Pregunta difícil, com sempre.
Quan ja tornàvem cap a casa, hem passat per davant d'una d'aquestes botigues de bolsos de mira'm i no em toquis. Però hi he entrat. Necessitava una motxilla. No, no la necessitava, potser, però... bé, necessitava alguna cosa i podríem dir que anar amb la motxilla del portàtil ara no seria massa recomanable. Si és el que passa: si sempre vas amb el portàtil, el dia que no hi vas i necessites motxilla...
El resultat? 110 euros carregats a la tarjeta, que ajuntant els que he tret del caixer, fan que hagi gastat més en un sol dia que en... què carai! Estic de vacances! No tinc fills ni hipoteques (i per això pago un colló a hisenda!) Si ho puc pagar a hisenda, també m'ho puc pagar a mi mateixa!
La motxilla m'ha recordat una de groga que tenia per anar a colònies. Ho he dit i a la venedora no li ha agradat massa... M'ha dit: "Però aquesta és més de disseny!"
Quan ja tornàvem, ma mare m'ha dit que li faltava anar a una administració de loteria per no sé què del meu pare. El preu eren 3 euros. Així que ha agafat i li ha dit al de l'administració que fes una euromillones.
Jo no jugo a la loteria. No hi crec. Crec que és una forma de perdre diners com qualsevol altra.
Però m'ha dit: "Aquest és a mitges, d'acord?"
Però ha acabat dient: "Bé, si toca podries mirar una d'aquelles cases tan maques!"
No tocarà. Però somiar encara és gratis.
Jo no hi he estat mai, i em convenç dient que és molt a prop de casa, que han arreglat la carretera, i que ara s'hi va molt bé.
Així que surto de la feina i vaig fins a casa. Carrego a ma mare al cotxe, i anem... fins al restaurant.
Mai més! No torno a passar per aquesta carretera MAI MÉS!
Estic acostumada a les carreteres estretes, i a les carreteres que van pel mig del bosc. El fet que ma mare digués que era una carretera "una mica estreta" ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. Una mica estreta, dius? Si ho fos una mica més, aniria amb les quatre rodes a la cuneta! Dues a la banda dreta de la carretera i dues a la banda esquerra!
Quin quart d'hora més dolent, per la carretereta dels nassos, només pensant que, en qualsevol moment, podia venir un cotxe per davant i... i prefereixo més no pensar què hagués passat!
Però el lloc valia la pena. Bon menjar, barat, al mig del bosc, tranquil...
Hem tornat per l'altra banda, una carretera que va fins a la ciutat. Una carretera amplíssima comparada amb l'anterior, però que era de l'amplada d'una que hi ha prop de casa i que sempre recordaré una noia de la Catalunya interior que em va deixar anar: "I aquesta carretera és de doble sentit? Però si això té l'amplada d'un carril del meu poble!"
Quan ja gairebé érem a la ciutat, una urbanització de 5 o 6 cases. Si 5 o 6 cases es pot dir urbanització... Totes noves, al mig del bosc, però amb alguns veïns, no massa. 3 de les cases estaven en venda. A uns 300 metres del que és la ciutat, després d'un revolt. A fora de la ciutat, però a dintre.
Hem anat a la ciutat, he aprofitat per anar al caixer. La pregunta de sempre: quants diners me n'emporto? Pregunta difícil, com sempre.
Quan ja tornàvem cap a casa, hem passat per davant d'una d'aquestes botigues de bolsos de mira'm i no em toquis. Però hi he entrat. Necessitava una motxilla. No, no la necessitava, potser, però... bé, necessitava alguna cosa i podríem dir que anar amb la motxilla del portàtil ara no seria massa recomanable. Si és el que passa: si sempre vas amb el portàtil, el dia que no hi vas i necessites motxilla...
El resultat? 110 euros carregats a la tarjeta, que ajuntant els que he tret del caixer, fan que hagi gastat més en un sol dia que en... què carai! Estic de vacances! No tinc fills ni hipoteques (i per això pago un colló a hisenda!) Si ho puc pagar a hisenda, també m'ho puc pagar a mi mateixa!
La motxilla m'ha recordat una de groga que tenia per anar a colònies. Ho he dit i a la venedora no li ha agradat massa... M'ha dit: "Però aquesta és més de disseny!"
Quan ja tornàvem, ma mare m'ha dit que li faltava anar a una administració de loteria per no sé què del meu pare. El preu eren 3 euros. Així que ha agafat i li ha dit al de l'administració que fes una euromillones.
Jo no jugo a la loteria. No hi crec. Crec que és una forma de perdre diners com qualsevol altra.
Però m'ha dit: "Aquest és a mitges, d'acord?"
Però ha acabat dient: "Bé, si toca podries mirar una d'aquelles cases tan maques!"
No tocarà. Però somiar encara és gratis.
dijous, 10 de juliol del 2008
El mateix cel
Des de la finestra de casa he vist un cel espectacular. He anat a buscar la càmera, però ja no hi he sigut a temps. Ara ja no queda res del vermell intens del principi, ni del vermell de la foto. Ara ja és tot de color blavós.
M'ha vingut un acudit al cap. Trenca amb el post, però sé que si no l'explico, em perseguirà.
- Papá, ¿qué está más lejos, la Luna o Sevilla?
- Hijo, pareces tonto: ¿es que tu ves Sevilla desde aquí?
I ara l'acudit m'ha portat uns quants posts al cap, però els deixaré, esperant que surti a dalt la frase aquella de per què s'assemblen tant la paraula simple i la paraula ximple.
És quan miro al cel que em sento més petita i més gran a la vegada. Miro al cel, i veig aquests núvols, i penso que hi ha tanta gent que està lluny que veu els mateixos núvols... però, és clar, amb aquests núvols no es pot arribar massa lluny.
Després miro més enllà i veig que tots, tots plegats, veiem la mateixa Lluna. Tot el món. La mateixa Lluna que veig jo la veu algú que estigui a Austràlia.
I?
I el Sol? El mateix Sol que nosaltres veiem tan gran, hi ha algú més que el vegi?
A vegades em pregunto per què ens hem de barallar, quan estem tots a sota el mateix cel. Quan tota la gent propera veu el mateix color vermell, que fa uns dies vaig llegir en algun lloc d'on venia. Però, tot i tenir una raó, i tot i mirar-lo i pensar en la raó, no deixa de ser maco.
Com les nits d'hivern on es veuen les estrelles. En aquelles nits que sé per l'avi (que era pagès) que farà molta fred, però que també sé el perquè. En aquelles nits que miro amunt i no puc deixar de pensar en les dues coses. Sota aquest cel que veiem tots pràcticament igual.
Quanta gent haurà vist els mateixos núvols que jo? Quanta gent haurà anat a buscar una càmera? I quanta gent haurà pensat en l'altra gent que mirava el mateix cel?
M'ha vingut un acudit al cap. Trenca amb el post, però sé que si no l'explico, em perseguirà.
- Papá, ¿qué está más lejos, la Luna o Sevilla?
- Hijo, pareces tonto: ¿es que tu ves Sevilla desde aquí?
I ara l'acudit m'ha portat uns quants posts al cap, però els deixaré, esperant que surti a dalt la frase aquella de per què s'assemblen tant la paraula simple i la paraula ximple.
És quan miro al cel que em sento més petita i més gran a la vegada. Miro al cel, i veig aquests núvols, i penso que hi ha tanta gent que està lluny que veu els mateixos núvols... però, és clar, amb aquests núvols no es pot arribar massa lluny.
Després miro més enllà i veig que tots, tots plegats, veiem la mateixa Lluna. Tot el món. La mateixa Lluna que veig jo la veu algú que estigui a Austràlia.
I?
I el Sol? El mateix Sol que nosaltres veiem tan gran, hi ha algú més que el vegi?
A vegades em pregunto per què ens hem de barallar, quan estem tots a sota el mateix cel. Quan tota la gent propera veu el mateix color vermell, que fa uns dies vaig llegir en algun lloc d'on venia. Però, tot i tenir una raó, i tot i mirar-lo i pensar en la raó, no deixa de ser maco.
Com les nits d'hivern on es veuen les estrelles. En aquelles nits que sé per l'avi (que era pagès) que farà molta fred, però que també sé el perquè. En aquelles nits que miro amunt i no puc deixar de pensar en les dues coses. Sota aquest cel que veiem tots pràcticament igual.
Quanta gent haurà vist els mateixos núvols que jo? Quanta gent haurà anat a buscar una càmera? I quanta gent haurà pensat en l'altra gent que mirava el mateix cel?
dimecres, 9 de juliol del 2008
Tot té una explicació...
Tot té una explicació.
Fins i tot els meus posts curts dels últims dies.
Curts, concisos, i sense anar-me'n per les branques.
Com aquest post.
És que tinc el cap a uns 800 Km d'aquí.
Com si no hagués marxat mai.
Com si no tingués altres coses a fer.
Però és que he sentit la paraula "vacances" i... no recordo l'últim cop que vaig anar el que es diu de vacances, sense preocupacions, només pensant que puc fer el que vulgui tot el dia! Tot el dia! Sense haver de fer res! Anant a on jo vulgui! Sense patir perquè tinc alguna cosa pendent, perquè allà no podré fer res!
Bé, i hi ha un parell de raons més, que sortiran a la llum un dia d'aquests i després s'entendrà tot. O no.
Vaig a somiar! Primer desperta. Després, adormida.
Fins i tot els meus posts curts dels últims dies.
Curts, concisos, i sense anar-me'n per les branques.
Com aquest post.
És que tinc el cap a uns 800 Km d'aquí.
Com si no hagués marxat mai.
Com si no tingués altres coses a fer.
Però és que he sentit la paraula "vacances" i... no recordo l'últim cop que vaig anar el que es diu de vacances, sense preocupacions, només pensant que puc fer el que vulgui tot el dia! Tot el dia! Sense haver de fer res! Anant a on jo vulgui! Sense patir perquè tinc alguna cosa pendent, perquè allà no podré fer res!
Bé, i hi ha un parell de raons més, que sortiran a la llum un dia d'aquests i després s'entendrà tot. O no.
Vaig a somiar! Primer desperta. Després, adormida.
dimarts, 8 de juliol del 2008
Una cara somrient
Fa dies que et veig la cara. Una cara somrient.
Apareixes, somrius.
I ens riem de la vida. Del temps (del que ha passat). I de l'espai.
Perquè hi ha persones amb les que sempre es pot somriure, i riure's de la vida.
Estiguin on estiguin, i sigui el dia que sigui.
Apareixes, somrius.
I ens riem de la vida. Del temps (del que ha passat). I de l'espai.
Perquè hi ha persones amb les que sempre es pot somriure, i riure's de la vida.
Estiguin on estiguin, i sigui el dia que sigui.
dilluns, 7 de juliol del 2008
Desaparèixer
Un dia vas desaparèixer. Va ser una desaparició que va anar venint mica a mica.
Un dia vas desaparèixer. I van passar els dies. Les setmanes. Els mesos. Potser algun any.
Fins que un dia vas tornar.
I aquell dia vaig descobrir que el millor que vas fer va ser desaparèixer.
Ara ens portem bé. La teva presència no m'entristeix ni em fa enfadar amb el món. Només tinc un retret a fer-te: per què no vas desaparèixer abans?
Un dia vas desaparèixer. I van passar els dies. Les setmanes. Els mesos. Potser algun any.
Fins que un dia vas tornar.
I aquell dia vaig descobrir que el millor que vas fer va ser desaparèixer.
Ara ens portem bé. La teva presència no m'entristeix ni em fa enfadar amb el món. Només tinc un retret a fer-te: per què no vas desaparèixer abans?
diumenge, 6 de juliol del 2008
No ha sigut res
Estava davant de l'ordenador, descarregant les fotos del matí. El meu pare, a darrere meu, mirant com havien quedat. Tal com vaig fer ahir, avui he hagut de prendre una decisió difícil. I, quan les decisions afecten altres persones, els sentiments d'altres persones, és molt difícil prendre-les. Un carreró sense sortida, i una decisió... que costava de prendre. Unes quantes mirades de "sort que no sóc jo qui l'ha de prendre", i una decisió que crec que m'ha acabat convencent a mi, que suposo que és el que comptava. Les decisions que prenc no les he de prendre pensant el que pensarà la gent, sinó pensant en què avui jo he de dormir.
I, de cop, un crit.
El meu pare i jo hem marxat corrent de davant de l'ordenador en direcció al lloc d'on venia el crit. El crit, i el cop.
Afortunadament, no ha sigut res.
Però tinc por.
El meu pare ha dit que ho hauria d'haver fet fa temps, i és veritat. Ja fa temps que s'hauria d'haver operat, però ha esperat per raons que no venen al cas.
I ara només falten un parell de setmanes. D'aquí a un parell de setmanes, jo ja tornaré a ser a casa, cansada d'uns dies que espero que siguin molt llargs. Un dia per dormir i...
No sé per què vaig posar-me a buscar informació per internet. No, no ho sé. Tinc por. No és una cosa de res, i al dia següent a casa. S'ha de passar una setmana a la clínica, abans no li tornin a donar permís per anar a casa. I després la recuperació és llarga.
Però això no és pas el que em fa por.
Em fa por una mica tot plegat.
Espero que, finalment, tot acabi en no-res, com el crit d'aquesta tarda.
Però no puc evitar tenir por.
I, de cop, un crit.
El meu pare i jo hem marxat corrent de davant de l'ordenador en direcció al lloc d'on venia el crit. El crit, i el cop.
Afortunadament, no ha sigut res.
Però tinc por.
El meu pare ha dit que ho hauria d'haver fet fa temps, i és veritat. Ja fa temps que s'hauria d'haver operat, però ha esperat per raons que no venen al cas.
I ara només falten un parell de setmanes. D'aquí a un parell de setmanes, jo ja tornaré a ser a casa, cansada d'uns dies que espero que siguin molt llargs. Un dia per dormir i...
No sé per què vaig posar-me a buscar informació per internet. No, no ho sé. Tinc por. No és una cosa de res, i al dia següent a casa. S'ha de passar una setmana a la clínica, abans no li tornin a donar permís per anar a casa. I després la recuperació és llarga.
Però això no és pas el que em fa por.
Em fa por una mica tot plegat.
Espero que, finalment, tot acabi en no-res, com el crit d'aquesta tarda.
Però no puc evitar tenir por.
dissabte, 5 de juliol del 2008
La trucada
Fa mitja vida (de la meva, és clar) hagués donat el que fos per una trucada com aquesta.
Però això era fa mitja vida.
Estic sola a casa. I sé que avui trucarà el telèfon moltes vegades. O almenys, trucarà més d'una vegada.
Tinc ordres de dir que no, excepte a un parell de persones, que puc triar jo. O sigui, a la que vagi trucant la gent, puc anar dient que sí i que no, però a la que digui que sí a dues persones, ja no puc dir que sí a ningú més.
Espero, pacient, a veure si sona el telèfon. I no sona. I me n'alegro, perquè així no he de dir que no a ningú.
Fins que sona.
No sé qui és, però sé per què truca.
A l'altra banda, una veu coneguda.
Ja és tard, ja no trucarà ningú més, i em queden dues places per donar. Sé que si li dic que sí no tindré cap problema. Sé que li puc dir perfectament que sí, i qui m'ha dit que com a màxim dos, estarà content que li hagi dit que sí.
Però, què carai! Fa un parell de setmanes em va ignorar. Va fer la pilota a qui m'ha deixat a càrrec de tot, però a mi em va ignorar.
I jo tinc la última paraula.
M'ha estat ignorant durant anys. He passat anys i anys com si no existís. I jo només hagués volgut que m'acceptessin com un de més. La persona que ha trucat i unes quantes més.
Així que m'ha trucat. Jo he agafat el telèfon i he somrigut al pensar que, fa mitja vida, m'hagués posat molt contenta i hagués dit que sí sense pensar-m'ho.
Però li he dit que no.
Sé que no es fa. Sé que li podria haver dit que sí perfectament. Sé que, segurament, després vindrà algú més i li diré que sí.
Però li he dit que no.
Era el que havia de fer?
No ho sé. Jo crec que era el que havia de fer. Les ordres eren: "Només digues que sí a algú amb qui tinguis un compromís i que no li puguis dir que no." Als amics, per dir-ho d'alguna manera. I aquesta persona havia sigut amiga fa molt de temps. És amiga de qui m'ha deixat encarregada. Però... bé, suposo que podria dir (sense perill d'equivocar-me) que jo no hi tinc cap compromís i que no tinc l'obligació de fer-li cap favor.
Tot i així, em sento malament. Per què em sento malament?
Per què em posen en aquest compromís? Si li hagués dit que sí, em sentiria malament. I si li dic que no, també.
Però ara ja està fet. I espero que no truqui ningú més...
Però això era fa mitja vida.
Estic sola a casa. I sé que avui trucarà el telèfon moltes vegades. O almenys, trucarà més d'una vegada.
Tinc ordres de dir que no, excepte a un parell de persones, que puc triar jo. O sigui, a la que vagi trucant la gent, puc anar dient que sí i que no, però a la que digui que sí a dues persones, ja no puc dir que sí a ningú més.
Espero, pacient, a veure si sona el telèfon. I no sona. I me n'alegro, perquè així no he de dir que no a ningú.
Fins que sona.
No sé qui és, però sé per què truca.
A l'altra banda, una veu coneguda.
Ja és tard, ja no trucarà ningú més, i em queden dues places per donar. Sé que si li dic que sí no tindré cap problema. Sé que li puc dir perfectament que sí, i qui m'ha dit que com a màxim dos, estarà content que li hagi dit que sí.
Però, què carai! Fa un parell de setmanes em va ignorar. Va fer la pilota a qui m'ha deixat a càrrec de tot, però a mi em va ignorar.
I jo tinc la última paraula.
M'ha estat ignorant durant anys. He passat anys i anys com si no existís. I jo només hagués volgut que m'acceptessin com un de més. La persona que ha trucat i unes quantes més.
Així que m'ha trucat. Jo he agafat el telèfon i he somrigut al pensar que, fa mitja vida, m'hagués posat molt contenta i hagués dit que sí sense pensar-m'ho.
Però li he dit que no.
Sé que no es fa. Sé que li podria haver dit que sí perfectament. Sé que, segurament, després vindrà algú més i li diré que sí.
Però li he dit que no.
Era el que havia de fer?
No ho sé. Jo crec que era el que havia de fer. Les ordres eren: "Només digues que sí a algú amb qui tinguis un compromís i que no li puguis dir que no." Als amics, per dir-ho d'alguna manera. I aquesta persona havia sigut amiga fa molt de temps. És amiga de qui m'ha deixat encarregada. Però... bé, suposo que podria dir (sense perill d'equivocar-me) que jo no hi tinc cap compromís i que no tinc l'obligació de fer-li cap favor.
Tot i així, em sento malament. Per què em sento malament?
Per què em posen en aquest compromís? Si li hagués dit que sí, em sentiria malament. I si li dic que no, també.
Però ara ja està fet. I espero que no truqui ningú més...
divendres, 4 de juliol del 2008
Confiança i les coses que es donen per segures
Algú encara no s'ha passat per ca la Tirai?
No sóc una persona que m'obri així per les bones (malpensats i graciosos, això és un post seriós, així que millor no feu brometes). Sóc una persona vergonyosa, si hagués de comptar quantes vegades ho he dit des de darrere d'aquesta pantalla (i al davant d'algú) em sembla que no tindria prou dits entre les mans i els peus (i ni tan sols ajuntant els de les mans i els peus de tota la gent que hi ha en alguna foto en aquesta habitació, i això que hi ha una orla molt maca penjada a la paret). Sí, sóc vergonyosa. I sí, em costa obrir-me.
Però quan ho faig, ho faig de veritat. No dic elogis a algú si no és que els sento de veritat. No em dedico a explicar coses a algú, si no em surten de molt a dins. Quan ho faig, ho faig de veritat, i confio plenament amb qui tinc al davant. És clar que, després, si hi ha algun tipus de desconfiança pel mig, aleshores... aleshores ja sóc incapaç d'explicar ni el que he menjat per dinar. Però aquest ja és un altre tema.
A vegades, però, hi ha coses que donem per segures. A vegades ens pensem que algú ja sap alguna cosa, i per no fer-nos pesats, no l'expliquem. A vegades és una xorrada, i a vegades és alguna cosa important. No importa el que sigui. Simplement, és una cosa que estem segurs que l'altre ja sap i que no volem repetir per la raó que sigui (perquè l'altre no es senti obligat a fer alguna cosa, per exemple. I aquí qui m'ha d'entendre ja m'entendrà).
I no la diem per això, però de tant en tant ens trobem amb alguna evidència petita de que potser l'altre no ho sap. Però no en fem cas, perquè és el que molta altra gent que ja ho sap fa, i aquestes coses.
No amaguem res, però tampoc ho diem.
Fins que un dia ho diem.
I llavors ens adonem que aquella persona no ho sabia, i un munt de gent ho sabia.
I sap greu, el fet d'haver donat una cosa per segura, quan en realitat no ho era.
Però, d'altra banda, tens una cosa a dintre que et diu que no és falta de confiança. És una cosa que mai no has amagat, tot i que mai no has dit. Simplement, per què ho hauries d'haver dit, si et pensaves que l'altre ja ho sabia i no venia a cuento? On està la línia que separa la falta de confiança i el fet de donar una cosa per segura? I, per sort no és el segon cas, on està la línia que separa un malentès on s'acaba tot aclarint d'una cosa que fa que dues persones s'enfadin per una coseta que es donava per segura?
No sóc una persona que m'obri així per les bones (malpensats i graciosos, això és un post seriós, així que millor no feu brometes). Sóc una persona vergonyosa, si hagués de comptar quantes vegades ho he dit des de darrere d'aquesta pantalla (i al davant d'algú) em sembla que no tindria prou dits entre les mans i els peus (i ni tan sols ajuntant els de les mans i els peus de tota la gent que hi ha en alguna foto en aquesta habitació, i això que hi ha una orla molt maca penjada a la paret). Sí, sóc vergonyosa. I sí, em costa obrir-me.
Però quan ho faig, ho faig de veritat. No dic elogis a algú si no és que els sento de veritat. No em dedico a explicar coses a algú, si no em surten de molt a dins. Quan ho faig, ho faig de veritat, i confio plenament amb qui tinc al davant. És clar que, després, si hi ha algun tipus de desconfiança pel mig, aleshores... aleshores ja sóc incapaç d'explicar ni el que he menjat per dinar. Però aquest ja és un altre tema.
A vegades, però, hi ha coses que donem per segures. A vegades ens pensem que algú ja sap alguna cosa, i per no fer-nos pesats, no l'expliquem. A vegades és una xorrada, i a vegades és alguna cosa important. No importa el que sigui. Simplement, és una cosa que estem segurs que l'altre ja sap i que no volem repetir per la raó que sigui (perquè l'altre no es senti obligat a fer alguna cosa, per exemple. I aquí qui m'ha d'entendre ja m'entendrà).
I no la diem per això, però de tant en tant ens trobem amb alguna evidència petita de que potser l'altre no ho sap. Però no en fem cas, perquè és el que molta altra gent que ja ho sap fa, i aquestes coses.
No amaguem res, però tampoc ho diem.
Fins que un dia ho diem.
I llavors ens adonem que aquella persona no ho sabia, i un munt de gent ho sabia.
I sap greu, el fet d'haver donat una cosa per segura, quan en realitat no ho era.
Però, d'altra banda, tens una cosa a dintre que et diu que no és falta de confiança. És una cosa que mai no has amagat, tot i que mai no has dit. Simplement, per què ho hauries d'haver dit, si et pensaves que l'altre ja ho sabia i no venia a cuento? On està la línia que separa la falta de confiança i el fet de donar una cosa per segura? I, per sort no és el segon cas, on està la línia que separa un malentès on s'acaba tot aclarint d'una cosa que fa que dues persones s'enfadin per una coseta que es donava per segura?
dijous, 3 de juliol del 2008
Allò que no es pot recordar
Algun cop algú m'ha dit que, parlant amb mi, té la sensació que no escolto. Però sí, sí que escolto. No diré que algun cop no estigui als núvols pensant en les meves coses, però generalment escolto.
Escolto... i recordo.
Que a vegades penso que si tingués aquesta memòria per les coses que s'han de memoritzar, aniria molt bé. Però no. Resulta que jo recordo les coses que no es poden recordar.
Bé, és un dir. Sí que es poden recordar. Però més d'un cop m'he trobat parlant amb algú i dient alguna cosa que se m'ha dit, però que és d'aquelles que es solen oblidar. I llavors et miren amb aquella cara... aquella cara de "ostres, si que et fixaves amb el que et deia no sé qui!" El que passa és que no m'hi fixava pel no sé qui, sinó que m'hi fixava... no ho sé!
Perquè jo també m'oblido de coses, però recordo allò que no es pot recordar.
Amb els anys n'he anat aprenent. He anat aprenent a callar, a fer veure que no sé les coses.
Amb els anys he après que a vegades, encara que sàpigues una cosa perfectament, va bé fer veure que no la saps. O fer veure que l'has oblidat. O fer veure que no la saps exactament, que només en tens una idea vaga.
A vegades és per no alimentar l'ego d'algú molt cregut. Encara em recordo d'una persona en particular, i d'una cosa que em vaig recordar. Una persona molt creguda i... després vaig intentar dissimular, però encara va ser pitjor: va descobrir quina era la meva cara de "dic que això no ho sé, però en realitat ho sé". I és que jo no sé dir mentides i... i se m'enganxa de seguida!
A vegades és perquè no et mirin malament. Algú que ni et va ni et ve, però de qui recordes alguna cosa que et va dir o que vas sentir de passada. Dir que ho saps farà que et mirin malament, així que calles. I dissimules.
I a vegades... aquest és el pitjor. A vegades recordes alguna cosa que no hauries de recordar. I sí que et va o et ve. Per la raó que sigui. Però calles. Calles. I calles. I fas veure que no ho saps. I despistes. I, expressament, dius una cosa que s'hi acosta, però que no és exacta. Com aquell que saps perfectament que se'n va anar al Canadà, i dius, com qui no vol la cosa: "Sí, estava als Estats Units, no?" I quan et diuen que no, que està al Canadà, llavors dius que bé, que t'hi has acostat... Però mai no dius exactament a on, sempre t'hi acostes, però mai l'encertes. Perquè, potser, si l'encertessis, et mirarien malament.
A vegades, quan algú em diu alguna d'aquestes coses que no es poden recordar, faig veure que penso en les meves coses. A vegades faig veure que miro algú que passa pel carrer. A vegades faig veure que no hi dono importància.
Per què?
Doncs perquè em vull convèncer que realment estic pensant en les meves coses, miro qui passa i no li donc importància.
Per què?
Perquè jo, ingènua de mi, penso que així potser no recordaré allò que no es pot recordar.
Ingènua de mi...
Escolto... i recordo.
Que a vegades penso que si tingués aquesta memòria per les coses que s'han de memoritzar, aniria molt bé. Però no. Resulta que jo recordo les coses que no es poden recordar.
Bé, és un dir. Sí que es poden recordar. Però més d'un cop m'he trobat parlant amb algú i dient alguna cosa que se m'ha dit, però que és d'aquelles que es solen oblidar. I llavors et miren amb aquella cara... aquella cara de "ostres, si que et fixaves amb el que et deia no sé qui!" El que passa és que no m'hi fixava pel no sé qui, sinó que m'hi fixava... no ho sé!
Perquè jo també m'oblido de coses, però recordo allò que no es pot recordar.
Amb els anys n'he anat aprenent. He anat aprenent a callar, a fer veure que no sé les coses.
Amb els anys he après que a vegades, encara que sàpigues una cosa perfectament, va bé fer veure que no la saps. O fer veure que l'has oblidat. O fer veure que no la saps exactament, que només en tens una idea vaga.
A vegades és per no alimentar l'ego d'algú molt cregut. Encara em recordo d'una persona en particular, i d'una cosa que em vaig recordar. Una persona molt creguda i... després vaig intentar dissimular, però encara va ser pitjor: va descobrir quina era la meva cara de "dic que això no ho sé, però en realitat ho sé". I és que jo no sé dir mentides i... i se m'enganxa de seguida!
A vegades és perquè no et mirin malament. Algú que ni et va ni et ve, però de qui recordes alguna cosa que et va dir o que vas sentir de passada. Dir que ho saps farà que et mirin malament, així que calles. I dissimules.
I a vegades... aquest és el pitjor. A vegades recordes alguna cosa que no hauries de recordar. I sí que et va o et ve. Per la raó que sigui. Però calles. Calles. I calles. I fas veure que no ho saps. I despistes. I, expressament, dius una cosa que s'hi acosta, però que no és exacta. Com aquell que saps perfectament que se'n va anar al Canadà, i dius, com qui no vol la cosa: "Sí, estava als Estats Units, no?" I quan et diuen que no, que està al Canadà, llavors dius que bé, que t'hi has acostat... Però mai no dius exactament a on, sempre t'hi acostes, però mai l'encertes. Perquè, potser, si l'encertessis, et mirarien malament.
A vegades, quan algú em diu alguna d'aquestes coses que no es poden recordar, faig veure que penso en les meves coses. A vegades faig veure que miro algú que passa pel carrer. A vegades faig veure que no hi dono importància.
Per què?
Doncs perquè em vull convèncer que realment estic pensant en les meves coses, miro qui passa i no li donc importància.
Per què?
Perquè jo, ingènua de mi, penso que així potser no recordaré allò que no es pot recordar.
Ingènua de mi...
dimecres, 2 de juliol del 2008
Sense títol
Avui que preferiria no estar sola, m'han deixat sola. Em sento un bitxo raro, anant contra-corrent. Però no era la única que anava contra-corrent. És clar que qui m'acompanyava m'ha deixat per parlar amb un nòvio qualsevol... Ha dit que vindria, però a aquesta hora ja no vindrà.
Estic cansada i no tinc res a dir. No m'aguanto dreta. Hauria d'anar a dormir. Sento riures a fora, però no vull sortir. Nenes, criatures. Sé que riuria, però avui he acabat l'energia.
Volia escriure. Si escric, surten les coses. Però ara que puc sense problemes, ara no tinc res a dir.
Suposo que el millor que puc fer és posar-me a dormir. Almenys avui no em fa mal el cap i podré llegir una bona estona, fins que se'm tanquin els ulls.
Estic cansada i no tinc res a dir. No m'aguanto dreta. Hauria d'anar a dormir. Sento riures a fora, però no vull sortir. Nenes, criatures. Sé que riuria, però avui he acabat l'energia.
Volia escriure. Si escric, surten les coses. Però ara que puc sense problemes, ara no tinc res a dir.
Suposo que el millor que puc fer és posar-me a dormir. Almenys avui no em fa mal el cap i podré llegir una bona estona, fins que se'm tanquin els ulls.
dimarts, 1 de juliol del 2008
Què més vull?
Avui tenia un post. Un post on discutia si me n'havia d'endur el portàtil o no. Sé que no me l'enduré, tot i que m'aniria bé per buidar la càmera de fotos i ara tinc una restricció de fotos. També m'aniria bé perquè tindré wifi tots els dies, però vull passar-me una setmaneta sense internet. Hi ha qui diu que no podré...
Però he arribat a casa i les coses s'han girat. Ara mateix no tinc gens de ganes de marxar, i ja he dit massa, no vull dir res més :-( Això podria ser un post, però no vull escriure aquesta classe de post, tot i que en aquest moment només em sortiria això.
Tot i que avui he tingut una bona notícia. Qui diu que els llibres no tornen? Li vaig deixar a la meva veïna un llibre de papiroflèxia fa anys (4 com a mínim) i ja pensava que no tornaria. Avui me l'ha tornat la seva mare. Es veu que va quedar perdut en una pila de llibres... No està en les condicions en les que li vaig deixar, però com a mínim ha tornat.
Ah! I llegint, en un llibre en anglès, m'hi he trobat l'expressió cul-de-sac. M'ha fet molta gràcia! El senyor google diu que ve del francès. Doncs molt bé. Però no ha deixat de fer-me gràcia.
I, com que no vull escriure cap d'aquests posts, copio un post d'aquells de fa mig any que havia escrit en paper. I és que no vull marxar sense haver-los publicat, que després se m'acomula la feina... Si ja ho dic jo, que valdria més que m'emportés l'ordenador, que no hi ha res que avorreixi més que copiar... Però avui potser copiar em farà sentir millor. O no, a veure què toca...
Feia temps que no reia tant! Buf, ho volia escriure, però no puc. La meva companya d'habitació ha portat dues amigues. I, com és molt normal, xerren tant com ella (o potser més).
He trobat companyia per dinar. Gent. Riure. Molt de riure. Feia tant que no reia tant!
Mare meva! Com criden! I són tan ignorants... Realment s'escolten a elles mateixes? Mai no havia vist tanta ignorància junta. Però, per què han de parlar a crits?
Després de riure, he agafat l'mp3 i me n'he anat a caminar per la platja.
Internet mil vegades més ràpid que aquí a Moldàvia? I cridant. Buf, m'estic posant nerviosa i no puc escriure el gran post que volia! I tan tranquil.la que he vingut!
A la platja. He anat a caminar per la platja. M'he deixat la càmera :-(
Però... doncs res, he vist unes estàtues de sorra maquíssimes. Però plourà. Sap greu.
Buf, m'estic posant tan nerviosa... Tan tranquil.la que he arribat. Des de que he arribat, cada cop més crits. Jo que volia descansar!
I això que estava bé. Primer, teràpia de riure, durant una hora. Després, teràpia de caminar, mitja horeta. I en 10 minuts ja he perdut la tranquil.litat i torno a tenir mal de cap. Millor no comento el que diuen. Intentaré llegir. O concentrar-me. Necessito concentrar-me i no puc. Em posen dels nervis. Només necessito silenci!
Crec que recordar aquest moment m'ha anat bé. M'ha fet somriure. Ho recordo perfectament. Tot i que recordo molt més l'hora del dinar, i riure fins a plorar! Realment, amb aquelles al cantó, estava moooooooolt espessa...
Però he arribat a casa i les coses s'han girat. Ara mateix no tinc gens de ganes de marxar, i ja he dit massa, no vull dir res més :-( Això podria ser un post, però no vull escriure aquesta classe de post, tot i que en aquest moment només em sortiria això.
Tot i que avui he tingut una bona notícia. Qui diu que els llibres no tornen? Li vaig deixar a la meva veïna un llibre de papiroflèxia fa anys (4 com a mínim) i ja pensava que no tornaria. Avui me l'ha tornat la seva mare. Es veu que va quedar perdut en una pila de llibres... No està en les condicions en les que li vaig deixar, però com a mínim ha tornat.
Ah! I llegint, en un llibre en anglès, m'hi he trobat l'expressió cul-de-sac. M'ha fet molta gràcia! El senyor google diu que ve del francès. Doncs molt bé. Però no ha deixat de fer-me gràcia.
I, com que no vull escriure cap d'aquests posts, copio un post d'aquells de fa mig any que havia escrit en paper. I és que no vull marxar sense haver-los publicat, que després se m'acomula la feina... Si ja ho dic jo, que valdria més que m'emportés l'ordenador, que no hi ha res que avorreixi més que copiar... Però avui potser copiar em farà sentir millor. O no, a veure què toca...
Feia temps que no reia tant! Buf, ho volia escriure, però no puc. La meva companya d'habitació ha portat dues amigues. I, com és molt normal, xerren tant com ella (o potser més).
He trobat companyia per dinar. Gent. Riure. Molt de riure. Feia tant que no reia tant!
Mare meva! Com criden! I són tan ignorants... Realment s'escolten a elles mateixes? Mai no havia vist tanta ignorància junta. Però, per què han de parlar a crits?
Després de riure, he agafat l'mp3 i me n'he anat a caminar per la platja.
Internet mil vegades més ràpid que aquí a Moldàvia? I cridant. Buf, m'estic posant nerviosa i no puc escriure el gran post que volia! I tan tranquil.la que he vingut!
A la platja. He anat a caminar per la platja. M'he deixat la càmera :-(
Però... doncs res, he vist unes estàtues de sorra maquíssimes. Però plourà. Sap greu.
Buf, m'estic posant tan nerviosa... Tan tranquil.la que he arribat. Des de que he arribat, cada cop més crits. Jo que volia descansar!
I això que estava bé. Primer, teràpia de riure, durant una hora. Després, teràpia de caminar, mitja horeta. I en 10 minuts ja he perdut la tranquil.litat i torno a tenir mal de cap. Millor no comento el que diuen. Intentaré llegir. O concentrar-me. Necessito concentrar-me i no puc. Em posen dels nervis. Només necessito silenci!
Crec que recordar aquest moment m'ha anat bé. M'ha fet somriure. Ho recordo perfectament. Tot i que recordo molt més l'hora del dinar, i riure fins a plorar! Realment, amb aquelles al cantó, estava moooooooolt espessa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la 