Ahir li vaig dir una cosa a algú que segurament no li hauria d'haver dit. I ara em sap greu. Però és que hi ha coses que sempre m'han tret de polleguera, i una d'elles és la mania que tenen un grapat de dones de la meva família de donar de menys als homes. No, la meva mare no, però de la resta, la majoria. Una crítica constant, que al final s'acaba fent pesada. No només és una crítica, és com un despreci. I el fet de sentir alguna cosa semblant d'una persona més jove que jo (per mesos, però més jove al cap i a la fi), que no va fer res més que recordar-me les meves ties, àvies i similars, em va fer saltar totes les alarmes. Sé que calladeta estic més maca, però de veritat, no vaig poder. Cadascú és com és, però jo per aquí no passo, i em sembla que últimament he agafat el costum (dolent, això està clar) de dir veritats. L'últim cop que vaig dir una veritat a algú, sobre un tema que no anava ni venia de res, però que em va demanar què en pensava... bé, per dir-ho d'alguna manera, aquesta persona ha desaparegut.
Em sembla, però, que potser és millor dir les veritats. Si em molesta que algú es posi a criticar un determinat home (que no té res a veure amb mi, que quedi clar), ho he de dir, no? Però ara em sento fatal, per haver-ho fet, i per estar escrivint aquest post ara.
Ahir no sabia què em passava. Vaig anar a dormir trista. M'he despertat trista, i no sabia per què. Un parell de coses m'han fet baixar més encara, i no tenia ganes de res. Així que he obert el blogger, i he mirat la pantalla en blanc.
Sé que el que em passa segurament no tingui a veure amb aquesta conversa. I sé que hauria d'esborrar aquest post ara mateix. Crec entendre que el meu problema d'avui és que em falta una mica de valentia. La valentia que em va sobrar ahir per dir que deixessin de fer comentaris d'aquest estil, i que segurament puc haver fet enfadar algú, i això em sabria molt greu, sobretot perquè hi ha vacances (meves no) pel mig, i el tema es quedarà penjat.
Continuo igual, no sé si una mica millor. No sé quin és el problema, i no sé si això m'ha ajudat. Espero que sí. Perquè havia de treure'm alguna cosa de dins, no sé encara quina, perquè sinó seria incapaç de treballar.
Ai, si fos una mica més valenta i m'atrevís a...
divendres, 20 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
7 comentaris:
Ei hola soltera i sense rollos, el teu anunci ha funcionat jejeje
La veritat sempre per endavant, i a qui no li agradi sentir-la que s'hi posi fulles! Ningú es perfecte i les crítiques s'han d'acceptar encara que no es comparteixin. I d'eliminar el post res de res... Que tot el que escrius té la seva essència especial i encara que no t'agradi gaire, forma part del teu bloc i del teu impuls. Ànim!
Roviba, no era cap anunci!
Laia, això que dius de les crítiques... bé, potser jo també hauria d'acceptar les crítiques que vaig sentir, encara que no anessin per mi...
Està bé que hagis estat sincera i hagis dit el que penses directament. Encara que el comentari pugui haver cridat l'atenció, no hi havia motiu per enfadar-se! Espero que això estigui ja estigui passat i no segueixi sent un motiu de preocupació!!
A.
Ja ho sé, A., ja ho sé. Però ja saps que estava una mica nervioseta, encara que no sigui cap raó.
I tranquil.la, ja està passat. Moltes gràcies!!!
A mi, així en general, no m'agrada que es parli malament de la gent. De fet, és difícil ficar-se en la pell d'un altre... Sovint, en converses com les que descrius, opto per no dir res, per mirar d'evitar que passi el que tu descrius.
Ja... però llavors, un cop ho has dit, sap greu...
Publica un comentari a l'entrada