En un univers paral.lel...

A les 7 del matí, m'hagués aixecat, quan he obert els ulls per primer cop, sabent que avui seria un gran dia.

Hagués esmorzat, i com que el sol encara no seria massa alt, hagués anat a córrer i hagués aconseguit, per fi, baixar dels 30 minuts.

No hagués pensat en un fantasma del passat, i tot i saber que jo tenia raó, que el que vaig fer era el correcte, no hagués desitjat haver fet el contrari. Perquè em sento com un bitxo raro i sé que, sense cap mena de dubte, el futur pot estar condicionat per això. Bé, segur que està condicionat per això, d'una forma o una altra. Tot i que no sé si per bé o per mal. En un univers paral.lel, segur que seria per bé, però molt em temo que serà per mal.

Li hagués dit que sí a ella, m'hagués posat un biquini d'aquells tan petits, i ens haguessim quedat a l'herba prenent del sol, sense patir perquè em quedaré com una gamba, i sense cap més problema.

No li hagués vist els ulls tristos quan li he preguntat com estava i m'ha contestat que molt bé, perquè en principi jo no hauria de saber que aquell noi que sortia amb ella i que jo coneixia va trigar tan poc a trobar-ne una altra. Que d'acord, sóc una cínica i vaig apostar amb mi mateixa que ella en trobaria un altre i el deixaria abans que ho fes ell (malgrat conèixer-lo a ell), però va resultar que ell li importava de veritat...

No hagués reprimit el comentari irònic de "quant de temps, eh!", quan ell m'ha dit: "Hola, Lluna, com estàs?"

Hagués tingut la cara d'anar directament cap a ella i dir-li "hola, eh!", quan ha arribat i no s'ha dignat a dir res. O, més ben dit, només s'ha dignat a girar la cara quan m'ha vist, per no haver-me de dir hola.

Li hagués dit alguna cosa a ella, i me l'hauria emportat a ell a una banda. O algun comentari irònic sobre el fet que no el deixava ni a sol ni a ombra, fent que no pogués ni parlar amb ell. Que sí, no ha dit hola, però quan jo intentava parlar amb ell, contestava per ell, sense que ell tingués ocasió d'obrir la boca.

No m'hagués quedat en una cadira a l'ombra durant tanta estona, sabent que em quedaria la samarreta marcada: nata i maduixa. Quina gràcia...

No l'hauria vist plorar, perquè no hauria d'haver plorat.

Hauria tingut la típica conversa amb ma mare: "Nena, has de ser una mica més diplomàtica!" "No, que jo no sóc hipòcrita, i si a mi em giren la cara, no tinc perquè anar jo fent-los bona cara", en comptes del "encara li has fet massa bona cara", que jo sé que és mentida, perquè ni me l'he mirat, ni li he dirigit la paraula. I sí, ja sé que no sóc gens diplomàtica i que quan estic enfadada amb algú o quan algú no em cau bé sóc incapaç de fer bona cara (i ara m'adono que passa poc, però realment sí que passa), però que la meva mare es posi així és molt mala senyal.

No m'hauria sentit culpable en tot el dia. Per res.

I, finalment, hauria sigut prou valenta. No avui, sinó uns dies abans. I avui hagués fet una cosa que fa temps que vull fer. Però sóc una cagada, i tinc por. O pànic. I no m'atreveixo a fer res. I així estic, com estic.

Però visc en l'univers en el que visc, i no en un univers paral.lel. I el dia ha tingut coses bones, també. La millor, però, acaba de venir fa un moment. El dejà-vu que fa temps que tinc. Ha tornat. Però ara no és dolent, sinó bo. I és bo perquè m'ha donat esperança. Perquè sé que, d'alguna manera, tot pot anar bé. Tot pot anar perfecte. De forma que no torni a destitjar viure en aquest univers paral.lel, on sóc tan bona. Perquè, estant en aquest univers sóc igual de bona, i puc riure'm de totes aquestes petites coses que em fan sentir idiota, però que fan que jo sigui el que sóc, i que ningú sigui igual a mi (per sort, que si hi hagués algú igual que jo, pobre!)