Carpe diem (o no)

Fa un parell d'anys, un dia que era a Barcelona, va sonar el mòbil. Em trucaven per convidar-me un parell de setmanes a l'altra punta d'Espanya. Vaig arreglar unes quantes coses i vaig marxar.

Vaig tenir molts dubtes, de si marxava o no. Però ho vaig fer. Va ser una setmana estranya. D'una banda, vaig actuar com un bitxo raro, sense fer-me gaire amb la gent, i portant-me feina d'aquí cap allà. Però, de l'altra, van ser com unes mitges vacances. Si no hi hagués anat, me n'hagués penedit, però anant-hi sentia que m'havia d'haver quedat.

Aquest matí, mentre era a treballar, ha sonat el mòbil. Era ma mare. M'ha dit que m'havien trucat per tornar-me a convidar, un parell de setmanes. Així que jo he trucat, a veure de què es tractava. Era per marxar la setmana que ve, i estar uns 10 dies fora.

Aquest cop ho he tingut molt clar, i he donat la resposta gairebé al moment: no. No puc fer-ho. No puc marxar, he de treballar.

Llavors m'he recordat de tota aquesta gent que em fan comentaris sobre les meves vacances. A vegades crec que estic massa susceptible, però al que fa 20 que et diu que com et van les vacances, i li has de dir que no, que les teves vacances són a l'agost, i llavors no et creuen... ni tan sols si et veuen marxar a treballar... I... prefereixo no continuar amb aquest tema, perquè m'altero. Donaria per un post ben llarg, però no tinc ganes de fer-lo.

He pensat que m'agradaria fer el que tothom diu que faig: no fer res, o fer vacances. Així podria marxar, sense cap problema, perquè la proposta és bona (i no estic parlant només de 10 dies en un lloc turístic en un bon hotel). Però no, sé que la meva consciència no em deixa marxar, i em diu que m'he de quedar treballant. Que potser m'ho podria fer venir bé per marxar? Que si ho demanés segurament no tindria cap problema? Segurament sí, però jo sé que he de treballar, i coi, que les meves vacances (si és que en tinc) comencen l'1 d'agost, i no la setmana que ve (ni fa un mes, que és el temps que fa que estic dient a tothom que no faig vacances, i només rebo que cares incrèdules, i gent que em diu "si, ja, és clar, hi vas però no tens feina, hi vas a no fer res"). I paro, perquè m'altero. I paro, perquè les persones que no treballen amb mi i que es creuen que no estic de vacances es poden comptar amb els dits d'una mà, i encara me'n sobren.

Sé que estaria bé haver dit que sí. Sé que d'aquestes possibilitats en tinc poques, i que si m'han ofert anar-hi és perquè era la primera de la llista. Sé que si no sóc la primera, no m'ho oferiran, perquè sempre anirà algú altre per davant, i sé per experiència que la gent de Barcelona tenen sempre prioritat, a igualtat de condicions.

Però també sé que si hagués dit que sí no m'hagués sentit a gust amb mi mateixa. La setmana que ve (i l'altra) tenia planejat fer moltíssima feina. I, almenys durant un temps, hi ha una cosa que té prioritat. Prioritat per sobre les vacances. Prioritat per sobre les invitacions. Prioritat per sobre moltes coses (que no totes, és clar).

I sí, sé que ara podria estar treballant. Però una estoneta al dia me la guardo per venir aquí. Venir aquí i deixar anar les meves coses em va bé. I tinc moltes coses per deixar anar... Avui m'he apuntat 3 posts per fer! Segurament no tots arribin a bon port, però estan a la llibreta d'idees (i altres coses).