La gràcia que té arribar d'hora a casa, és que en el moment menys pensat sona el timbre. Nens.
Nens que criden, que salten, que volen jugar.
Nens que es troben una colxoneta a terra.
Ai, ja la tenim. Tots volen la colxoneta i es comencen a barallar per ficar-s'hi.
Així que la Lluna, que és més criatura que totes les criatures a la vegada, aprofita un moment en què els nens deixen lliure la colxoneta, mentre es barallen, per estirar-s'hi.
Ah... llavors els nens la comencen a picar i intentar fer fora.
Però no poden.
Així que el més gran se li tira a sobre (i com pesa, el nen! Gairebé és tan alt com ella). I a sobre, doncs piló, piló.
I, de mentres, la Lluna va sentint com la gent gran els anima: "vinga, vinga, tu també!"
El problema ha sigut fer-los marxar. La pobre Lluna estava immobilitzada, i els nens s'agafaven allà on podien per no marxar.
dimarts, 24 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
11 comentaris:
Que espavilats que són els nens ;-)
Que maco i que entranyable. Sembla que t'hi portes bé amb la canalla. A mi hi ha nanos, per exemple, alguns de castells, que em semblen una monada i m'agrada jugar amb ells, però així en conjunt... no sé jo, són unes males peces quan van en grup!
Ha sortit aquell esperit curiós i entremaliat de la Lluna quan era petita ^^
En realitat sóc com la bruixa de Hansel i Gretel i només escric això perquè s'acostin, no em tinguin por, i poder-me'ls menjar! Jajaja! És broma, eh!
La veritat és que no sé si em porto bé amb tots, però amb els que conec sí. No sé, amb els nens em transformo i no tinc vergonya de fer tonteries.
Però sí, anant en grup, millor no acostar-s'hi!
Jeje, Laia, no ho sé. Simplement ha sortit la Lluna juganera.
Ara aclareix-l'hi a la meva ment calenta i molt mal pensada d'on carai s'agafaven els nanos per no marxar :-P
M'agrada aquesta Lluna, la juganera, està molt be!!!!!
És el que tenen els nens. Saben treure el millor de nosaltres.
Jajaja! Jo Mateixa, no estava fet amb mala intenció! Em sembla que ara entenc el comentari d'en XeXu, de que els nens són espavilats. Són nens petits. El que estava just a sobre meu, va clavar els genolls a les meves cames i se m'agafava de la cintura. Una mica difícil de desenganxar-lo. Més amunt, m'agafava dels braços, i amb les cames s'arrapava al de sobre meu.
Sí, Jordi Jordi, tens tota la raó.
Els nens són l'alegria de viure, però de vegades els voldries matar, exterminar-los a tots... sobretot aquells capgrossos entremaliats que "te la lien" i "te la lien" per més que els intentis tenir controlats... Jo, per sort, i de moment, els observo de lluny.
Piló.
Matar-los? Pobrets! Si ells van de bona fe... (o no, però fan gràcia, almenys fins que no es converteixen en adolescents...)
XD Que divertit! El problema és que els nens tenen un defecte de fàbrica: es fan grans i arriben a adolescents com dius... :-(
Sí... però en fi, de petits són tan macos!
Publica un comentari a l'entrada