I ja hi tornem a ser: mateix escenari, mateixes persones. Jo al meu lloc, i xerrant altra vegada. Rient. Comentant. Un parèntesis en la feina.
De cop, sona un mòbil. L'agafa. I, encara que no ho vulgui, vaig sentint el que va dient. És una situació d'aquelles estranyes, en les que no saps què fer. Escoltes, perquè no pots fer res més, però, et poses a treballar? T'estàs mirant a l'infinit? Mires a qui parla?
Saps qui ha trucat, perquè t'ho ha dit, i comences a sentir la conversa. A ella la sents perfectament. A qui parla amb ella, com que crida molt, la sents a trossos, però suficient com per saber què passa.
Suficient per saber que l'estan acomiadant per telèfon de la feina.
I penses que no pot ser. Aquestes coses no s'haurien de fer. Coi, que ella acaba de venir de la feina! No li podien haver dit mentre era allà? No li podrien haver dit a la cara?
Quan penja, no pot parlar. I no saps què dir, o què fer. Finalment, quan diu alguna cosa, el primer que diu és: "Sort que m'ho han dit per telèfon".
Sé què vol dir. Sé que, quan hi ets pel mig, no vols que et vegin plorar. Però no hi estic d'acord. Les coses s'han de dir a la cara. No és agradable dir-li a algú que no, sigui el no que sigui: que no li pots donar més feina, que no l'aproves, que no vols saber-ne res més... tant li fa el no que sigui, que sempre costa. Però si és que no, és que no. I punt.
Penso en la meva experiència, i sé que, malgrat que en determinats moments no m'ha agradat que em veiessin plorar, i m'he acabat dient a mi mateixa que sóc una bleda, sempre és millor que t'ho diguin cara a cara. I sempre és millor dir les coses cara a cara que dir-les per telèfon (i ja no parlem de dir-les per mail). Si hi ha una cosa que jo agraeixo, potser no al moment, però sí amb el temps, és que la gent digui les coses clares, i cara a cara. Se't pot quedar una cara rara, però almenys les coses estan clares.
Però, tot i que la forma de fer-ho no crec que hagi sigut correcta, el problema és el mateix: es queda sense feina.
I jo estic allà, intentant animar-la. Faig una primera brometa, i sembla que somriu. I una segona. I una tercera.
Però quan marxa, em queda una sensació molt rara, de tristesa. Però també d'indignació. Coi, no es fa, això d'acomiadar algú per telèfon!
dilluns, 2 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
3 comentaris:
Quina putada que et facin això! Tens tota la raó del món, un NO no s'hauria de dir mai per telèfon, sigui del tipus que sigui. Hi ha gent que té molt poc tacte, ja és ben veritat. Bé, esperem que aquesta noia trobi feina ben aviat, i que tot quedi en una anècdota desagradable.
Doncs, a mi em passa com la noia, em sembla que agrairia que ho fessin per telèfon. No sé, així t'estalvies veure a segons qui. Ara, això de dir que no és de covards (Parla una que va donar un "no" per telèfon, però és que no em va deixar opció)
Sí, XeXu, jo també ho espero, que trobi feina aviat. Avui ja estava més animada.
Tirai, jo al moment potser també prefereixo que no em vegin. Però sé que, amb el temps, he agrait més a la gent que m'ho ha dit a la cara. I aquí tots som culpables (almenys jo). Jo vaig donar un no per messenger, que encara és pitjor que per telèfon (com a defensa, he de dir que de l'altra banda van forçar la situació i em van dir unes quantes coses que no m'havien d'haver dit, també per messenger, i vaig tirar pel dret).
Publica un comentari a l'entrada