Gràcies!

Feia temps que tenia una cosa a dintre. L'havia d'explicar a algú, però no la podia explicar a ningú. Em sentia cínica, em sentia mala persona, em sentia insensible.

Em sentia culpable, tot i que no havia fet res mal fet.

Ara mateix recordo l'últim cop que algú em va fer sentir culpable per coses que jo no havia fet malament. La cosa va acabar molt malament, encara no sé com ara continuo aguantant.

Cada cop ho tinc més clar: xantatge emocional. Hauria d'estar prohibit fer xantatge emocional a ningú. Hi penso, i espero no haver-ne fet mai, de xantatge emocional, inconscientment. Conscientment ja sé que no n'he fet mai, però inconscientment... suposo que no en puc estar del tot segura.

A mi és molt fàcil fer-me xantatge emocional, i funciona a les mil meravelles. Una mica de xantatge i faig el que sigui que qui fos volia que fes. Ja és ben trist, ja. Però no és una bona solució, perquè a la que me n'adono, m'emprenyo, i de debó. I, com deia l'altre dia a algú, quan m'emprenyo, ho faig de veritat. De veritat de la bona. I ningú ha de ser tan inconscient com per voler veure'm enfadada de veritat. No passa gaire sovint, això està clar, però suposo que faig por...

Aquest havia de ser un post alegre, donant les gràcies, cagum coi. Però és que tot just acabava d'escriure el "cul" de culpable de la segona línia, que he vist clar això del xantatge emocional. I, és clar, ara no tinc massa ganes de fer un post alegre.

Malgrat tot, m'agradaria donar les gràcies a algú. Perquè avui jo, per sobre de qualsevol altra cosa, necessitava parlar. Necessitava explicar una cosa que tenia ficada el cap des de feia uns quants dies. Necessitava treure-ho, però necessitava algú de molta confiança, i aquesta persona només podia ser una.

M'hi he posat en contacte per demanar-li perdó. Perdó per un comentari. I em sembla que només de veure'm ja sabia què li anava a dir. Llavors li he dit que estava trista, però no sabia per què. I, no sé com, ho he començat a deixar anar tot. Coses que no sabia que tenia a dintre, i coses que sí que sabia que tenia a dintre, però que no podia explicar a la primera persona que passés pel carrer.

Quan me n'he adonat, ja feia una hora i mitja que m'aguantava. Que ja és tenir aguant, això. Perquè ja s'ha de tenir paciència per aguantar-me a mi un rotllo d'hora i mitja.

Però m'he animat, i ara escrivint això, també. I, mentre parlàvem, m'he fet una espècie de retrat. I he de dir que he quedat molt bé :-) De fet, sóc jo. Té un no sé què, que s'assembla molt a mi. La mateixa persona que m'estava aguantant, m'ho ha dit.



La mateixa persona que ara m'acaba d'enviar un mail, intentant fer-me refer de la crisi del "cul" (que malament sona, això!) Però ella no m'ha tallat a mitja frase. I m'ha ajudat molt. Tot avui. Aquest matí ha fet que m'animés i ara... doncs ara li he tornat a explicar el meu rotllo i... no sé com m'aguanta tant, la veritat.

Moltíssimes gràcies! De veritat! I ja m'estàs explicant les teves cosetes de la setmana que ve, que jo també et vull escoltar!!!

Per cert, després de fer el meu dibuixet, n'he fet un altre. Havia de ser bastant diferent, i també havia de ser jo. Però... Bé, m'ha sortit bastant igual. Però m'agrada. Així que es queda aquí, mig amagat, però latent :-)