Ja veig que, això de treballar, avui està fotut.
Hi ha un problema d'aquests de lògica, en què un cargol cau en un pou. De dia, puja 3 metres, i de nit rellisca i en baixa 2. No importa els dies que trigui a pujar, perquè cada dia avança una miqueta més, fins que un dia aconsegueix sortir del pou. Ell potser no ho veu, però cada dia puja una miqueta, i cada dia està més a prop de la sortida.
Jo em sento com un cargol que ha relliscat a dintre d'un pou. Però no he acabat de caure, sinó que estic allà agafada. El problema és que, contràriament al cargol del problema, jo sóc més dolenta pujant i aguantant-me, i cada dia pujo 2 metres, però de nit en baixo 3.
I, de cop, tinc una alegria, i començo a pujar. I estic animada, perquè em penso que podré arribar-hi. Il.lusa de mi! El que no m'adono és que cada dia sóc incapaç de pujar fins allà on era ahir, i crec que tinc forces per intentar pujar a un pou que no acabaré de pujar mai.
I de nit, vaig caient, cada cop més avall. De nit, o de dia, tant li fa.
La meva part racional em diu que deixi d'intentar-ho: al cap i a la fi, mai arribaré a dalt. De res em serveix ser valenta cada matí i començar una escalada, que no em porta enlloc. Però la meva altra part em diu que, com més escali, més a prop estaré de la sortida.
Hi ha una altra part, que em diu que segurament hagi de baixar. Què em trobaré, quan arribi a baix? Potser m'hi trobo algun altre cargol. O, ja se sap, tots els pous comuniquen entre sí d'una forma o una altra. Potser puc trobar un pou que no rellisqui tant, que la pendent no sigui tan gran o que només tingui dos metres d'alçada i pugui pujar-lo en un sol dia.
O potser hi trobi un lloc sense sortida, sense cap més cargol i estigui més lluny de la sortida.
Em pregunto si val la pena lluitar. Si val la pena intentar-ho, quan sé que no me'n sortiré. Si val la pena ser valenta.
Però també em nego a rendir-me i a deixar-me caure al fons.
El problema és que sé que hi cauré, un dia o un altre. Cada dia vaig baixant una mica més. Llavors, no seria millor agafar la directa i baixar a tot drap? Un cop allà, ja puc decidir què he de fer.
divendres, 20 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
5 comentaris:
De la manera que ho planteges, sí seria millor baixar i veure que hi ha a baix. Però ja n'estàs segura que en puges i dos i en baixes tres? Potser avui només és un mal dia i demà ho veus diferent. No sé. Trobaràs la sol·lució, segur. Ànims
Lliga't una corda a la closca i a l'altre extrem en fas un llaç a lo "cowboy" i el traves a la superfície del pou. Venceràs la força de la gravetat durant la nit i durant el dia, cap amunt que hi falta gent! Aviat arribaràs a dalt i n'estic segura que seràs prou valenta per enfrontar-te a tots aquells que vulguin caçar-te i després posar-te a la cassola! Un petó molt gros i bon cap de setmana!
Completament segura, Tirai, completament segura. Però ara ja sé que m'he d'oblidar de pujar aquest pou. Ja trobaré algun altre pou al que pujar.
Bona solució, Laia! Però em sembla que prefereixo canviar de pou. Bon cap de setmana a tu també!
Arribo tard, perquè sóc lent, talment com un cargol. Què et puc dir Lluna, només tu saps el pou que estàs escalant, i dir-te que t'hi segueixis trencant les banyes pot arribar a ser contraproduent i tot. Però rendir-se crec que no és propi de tu, no crec que ho hagis de fer, si més no, troba altres maneres d'afrontar el problema. Personalment, crec que vals molt més del que creus, o del que mai estaries disposada a admetre. Tens coses que altres no tenim, juga les teves cartes, porta la partida al teu propi joc, i llavors seràs tu la que miraràs des de dalt els altres cargolets escalant el pou.
Jaja! Molt bo, això del cargol, XeXu! Tot i que... em sembla que jo déu n'hi do, que en sóc, de lenta!
Em sembla que faré cas a la Laia i em buscaré una corda. Mai se sap si me les puc arreglar per arribar a dalt!
Això de portar la partida al meu propi joc em sona... de què em sona? ;-)
Publica un comentari a l'entrada