Sorpresa!

És en dies com avui que em pregunto per què puc arribar a ser tan innocent. I és que em podrien dir les coses, però jo vaig a la meva, no m'entero de res!

Jo, que vaig agafar com a mera curiositat el dia que una nena va fer anys i em va preguntar quan eren el meu sant i aniversari. Era una nena petita, i jo li vaig dir, pensant que als dos segons ja no se'n recordaria.

Jo, que ahir "jugava" amb unes nenes pre-adolescents. I les nenes no es callen res. Una de les nenes em va dir:

- Demà és el teu aniversari, no?
- No.
- Doncs el teu sant.
- Tampoc.
- Doncs avui, demà o demà passat és alguna cosa teva.

I jo vaig riure, però no vaig dir res. No sabia d'on ho havia tret, però pensava que era alguna cosa que li havia sortit de vés a saber on.

I jo, que avui, a l'hora de recollir, he vist com tots els nens marxaven corrent. I els he maleit els óssos, perquè sovint em fan el mateix, i em quedo sola recollint, mentre ells ja són a fora a jugar.

Normalment algun pare no els deixa marxar fins que no han recollit amb mi. Però no, què va, avui cap pare els ha fet quedar a recollir.

Fins que han entrat tots plegats, quan jo ja estava a punt d'acabar de recollir.

- Sorpresa!

I llavors et queda aquella cara de tonta, de pensar que com pots no haver-te'n adonat, de veure que ja t'ho podies haver esperat.

Però no. Tu no t'esperaves res.

I llavors veus un braçalet. I t'agrada, perquè s'han fixat en el que portes, i t'han comprat coses exactament del teu estil. Però el braçalet et fa tremolar. Tu tens els canells molt petits, i sempre et van grosses, aquestes coses. I com que et fa mandra haver-ho de portar a que t'ho facin més petit, acabes no portant res.

Però una nena petita somriu. I et recordes d'aquell dia. Un dia que et va començar a preguntar quina hora era cada cinc minuts. Fins que li vas donar el teu rellotge. Era més baixeta que tu, molt prima, i tenia 10 anyets. Però no es podia cordar el teu rellotge, perquè el teu canell era més petit que el seu. I somriu, i et diuen que se'l va provar ella i el van fer una mica més petit.

I tu somrius perquè et sents estimada. Perquè ahir mateix comentaves amb algú que ho feies perquè volies, que no volies res a canvi. I perquè avui t'ha costat un munt aixecar-te. I perquè, per sort, ahir a les 2 de la matinada el blogger estava caigut i no vas poder publicar el post que vas escriure i que encara està com a esborrany.

Però, tot i fer-ho perquè vols, veus com la gent t'ho agraeix. I perquè demà tornarà a ser un bon dia. Ho saps. No com el dia dels dos esmorzars, però gairebé.

Perquè aquesta gent s'han convertit una mica en la teva família. La segona família. O millor que la família.