Sóc idiota

Hauria de crear una nova categoria que es digués "sóc idiota". Tindria molts missatges, això segur. I és que, realment, no crec que sigui idiota: sóc subnormal.

No sé quantes vegades m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria. No, no hi cauré. No, tinc clar que això no em pot passar a mi.

El problema és que, quan dius una cosa d'aquestes, tens tots els números de caure-hi. I tots, vol dir tots. Almenys jo.

No, no penso dir què he fet. Em cau tant la cara de vergonya, i em sento tan subnormal, mongòlica, i no sé quantes coses més, que no ho aniré explicant més perquè ningú més em digui que sóc tonta, o, el que és molt pitjor, que no passa res, que això li pot passar a qualsevol. Que no, que jo m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria i... patam! De quatre potes.

Ha sigut un moment baix, suposo. M'ha agafat desprevinguda. Però ni així m'hauria d'haver passat. A vegades (massa sovint) penso que no m'arriba prou sang al cervell.

He reaccionat més o menys ràpid. Primer, he trucat per telèfon. He sentit un esbufeg a l'altra banda del telèfon. Sí, ja ho sé, sóc idiota. Sí, ja ho sé, em cau la cara de vergonya. Sí, ja ho sé, hauria d'anar a P-3 d'una escola d'educació especial. Però ja ho he fet, i ara estic intentant arreglar-ho.

Després he hagut de desplaçar-me a la ciutat. A mig matí. Ole que bé! I he fet una cosa que vaig prometre'm que no tornaria a fer en ma vida: aparcar en un determinat pàrquing. D'acord, és el que més a prop em quedava d'allà on havia d'anar. D'acord, però és que havia promès que no hi tornaria. Un dia vaig arribar-hi i feia 50 minuts que havia deixat el cotxe. Comptant que tenen un marge de 5 minuts, que si te'ls passes, no et cobraven l'hora sencera, estava convençuda que pagaria una hora i prou. Però aquell home que hi ha sempre a la sortida és tan lent, que només tenia 4 cotxes al davant i quan vaig anar a pagar, feia una hora i 10 minuts que havia deixat el cotxe. Li vaig dir que no era just, i em va dir que m'havia passat de l'hora i em va fer uns quants comentaris desagradables. Li vaig dir que no hi tornaria més, i avui he faltat al que vaig dir... per estar només a dues illes de casa del meu destí.

Però, per què aquesta ciutat és tan refotudament petita? No, no n'he tingut prou a marxar amb cara d'espantada de la feina. No, no n'he tingut prou de trobar-me algú a la porta, que quan ha vist la cara que feia ha fet un "amago" de preguntar-me què em passava i jo he fugit... No, què va. Primera illa de cases: una persona dels que dina habitualment amb nosaltres. Ole!

Poc més tard, a l'altra banda de carrer, una dona en un semàfor. La mare d'una nena (bé, ara ja no és nena) amb qui entrenàvem juntes de petites, amiga del meu pare. Em saluda. Per què és tan refotudament petita, aquesta ciutat?

Segueixo el meu camí, fins al meu destí. Explico el meu problema, i quan el tio que hi ha allà comença a tractar-me d'idiota, la dona apareix. Em giro, em somriu i em diu: "Mira, anàvem allà mateix!" El tio em continua tractant d'idiota, i la dona s'entera de tot. Merda.

Després he de tractar amb un altre, més agradable. Es posa a parlar amb mi. I mentre va fent, em pregunta per la meva vida. Per què la gent és tan xafardera? Em pregunta què he estudiat i, mentre li dic, aixeca una cella. Encara em sento més idiota. Estic a punt de dir-li que el que hagi estudiat no m'impedeix ser idiota. Que fins i tot els premis nobel han de tenir algun moment idiota. Però m'ho callo.

Quan torno, m'he d'esperar 10 minuts fent cua a la sortida del pàrquing. Per sort, ara ja cobren per minuts. Tot i així, em cobren 2.10. La gràcia que em fa...

Torno a dinar i estic sola. M'hagués anat molt bé algú xerrant, dient tonteries, explicant qualsevol xorrada... però no, no hi són. No hi ha ningú i he de dinar sola, mentre em dic idiota per enèssima vegada.

I com que dino en 10 minuts, vinc aquí i escric això. Ara ja estic una mica més tranquil.la. Només una mica. Sé que arribaré a casa i ho hauré d'explicar al meu pare, perquè sinó qualsevol dia es troba a la mare d'aquella noia i li explicarà. I sé que em dirà d'idiota cap amunt. A vegades odio que aquesta ciutat sigui tan petita.

I després d'escriure-ho, em quedo una mica més descansada. Segueixo essent idiota. Segueixo essent mongòlica. I penso que mai més diré que mai cauré en una tonteria. Perquè tots tenim moments baixos. Ni tan sols diré que mai més tornaré a caure en el mateix error que avui, perquè no en puc estar segura. Mai, com sempre, és molt de temps.