Les coses importants

Dec ser una persona accessible. Quan algú ha d'anar a veure algú, sempre em queixo perquè normalment sóc jo l'escollida. Bé, em queixo, però d'altra banda em fa il.lusió que em vinguin a veure a mi i no a d'altra gent. Suposo que això diu alguna cosa a favor meu. I sinó, ja m'ho dic jo, què carai!

No els fa res venir a preguntar-me coses. Potser perquè sóc com sóc, potser perquè sempre ric, potser perquè sempre que apareix algú, li dic hola amb un somriure a la cara, i per més feina que tingui, no els faig mai fora (cosa que he vist fer a d'altra gent).

Altres cops m'he trobat que era jo la que anava a algun lloc, a trucar alguna porta. I sovint em trobava que em deien que m'esperés un moment, que fes alguna cosa més tard, que... Però jo no m'havia trobat mai en la posició del que feia esperar per alguna tonteria... fins avui.

Ha vingut a veure'm la noia que es casa. Feia dies que no ens véiem i teníem xerrera. I algú ha vingut a preguntar-me alguna cosa. No havia d'haver-m'ho vingut a preguntar a mi: tenia dues persones a qui havia de preguntar abans de venir a mi, però ha vingut a preguntar-m'ho.

I l'he fet esperar. No, no estava treballant: estava fent safareig. No, no estava fent alguna cosa súper-mega-important, que hagués de revolucionar el món: estava parlant amb una pobre noia que es casa i que la perruquera de tota la vida estarà de vacances, com si no hagués tingut ja prous contratemps.

I m'he sorprès a mi mateixa, dient-li a qui ha vingut que s'esperés. Sé que si hagués sigut jo, m'hagués enfadat, o m'hagués sabut greu. Perquè si algú et fa esperar perquè treballa, o perquè està atenent a algú altre... però he fet esperar al pobre noi 10 minuts llargs, mentre parlàvem de despedides de soltera, perruqueries i llunes de mel. A més, tinc la seguretat que el noi ha sentit tota la conversa.

Almenys, però, no ens ha enganxat rient-nos d'una de les cançons de l'estiu (passat? Jo no l'havia sentit mai fins avui). No, la d'en Georgie Dan, no, tot i que també té tela. La cançó es diu "Tiene nombres mil" i no la penso enllaçar, tot i que es troba molt fàcilment al google. Això sí, recomano NO mirar el vídeo de youtube. Si algú el mira, és sota la seva responsabilitat i si llavors té malsons, que no em vingui a buscar!

Per sort, tampoc ens ha trobat intentant fer arribar l'AVE a Madrid. Fer arribar l'AVE a Madrid és fàcil, però si algú aconsegueix arribar-hi sense incidències tindrà el meu reconeixement. Ara, que no sé perquè tempto a la sort, rient-me de la Renfe. Després de la gracieta del divendres passat, i comptant que aquest divendres jo hauré de tornar cap a la meva ciutat, entre mitja tarda i començament del vespre, i que hi haurà moltíssima gent al tren, i que l'últim cop que el vaig agafar vaig patir un "lleu" retard de només mitja hora... Vaja, que si algú aconsegueix arribar a Madrid sense incidències, amb l'AVE, que m'acompanyi divendres a la ciutat, a veure si aconsegueixo arribar sense incidències!

I així, què eren les coses importants? Doncs una conversa sobre perruqueries, riure quan em pregunten si ens passarem molt a la despedida de soltera (i jo que no sé res, i no tinc el telèfon de qui ho organitza, i només sé que serà aquest cap de setmana!), parlar d'un viatge que farem molt semblant aquest estiu, però en situacions completament diferents, però ja té gràcia que gairebé coincidim a l'altra punta de món (bé, tampoc a l'altra punta de món!). I, sobretot, deixar aparcada la feina una estoneta per riure!

D'acord, jo no necessito aparcar la feina per riure...