Equilibri

L'any passat, quan feia el curs per ser tècnic esportiu de la Generalitat, o monitor esportiu, o no sé quins noms més tenia el curs, que em dóna el vist-i-plau de la Generalitat per treballar amb mainada (ai, mare, si la Generalitat m'ha donat aquest títol a mi, qui es pot fiar d'ells?), una de les coses que vam fer va ser treballar l'equilibri. He de dir que, tot i que el curs es feia a unes hores a les que jo ja no era persona, m'ho vaig passar molt bé. D'acord, més d'un dia vaig badallar, però és clar, estar en un lloc, assegut, escoltant com algú t'explica coses, quan ja no és el mateix dia que t'has aixecat, sinó que ja és l'endemà, doncs dóna ganes d'adormir-se.

Suposo que també era per l'hora, però en aquell curs, entre altres coses, vam fer exercicis d'equilibri, i jo, d'equilibri no en tenia massa. O no gens. Devia ser per l'hora, perquè a primera hora del matí no tinc tants problemes d'equilibri... O potser sí.

Però no era d'aquest equilibri del que volia parlar. Ja fa molt temps que els romans deien allò de "mens sana in corpore sano". És una altra forma d'equilibri. I, està clar, si el cos és sa, la ment també treballa millor.

Però tampoc era d'aquest equilibri del que volia parlar. Està clar que jo tinc la ment molt sana (bueno... posem que la tinc sana... vale, diré que la tinc normal... d'acord, no la tinc massa malalta) i el cos... vaja, que el meu cos és l'enveja de tot el país (vale... és l'enveja de... de ningú? Bé, millor ho deixo estar...)

Aquest equilibri de cos i ment en principi només depèn d'un mateix (amb excepció de malalties i altres problemes, però avui no parlo d'això). En principi tothom pot millorar el seu estat físic i mental, esforçant-s'hi una miqueta, fins aconseguir un cert equilibri.

Però hi ha molts equilibris possibles, en aquest món. En el llibre que estic llegint ara hi ha un personatge que és híbrid (d'acord, una gran majoria de personatges són híbrids) entre un humà i una espècie de serp voladora. Les serps voladores són fredes, i no tenen sentiments, i la seva força rau aquí, que no tenen sentiments i són fredes i calculadores. Però aquest personatge és una barreja entre els dos, i ser humà i tenir sentiments, està matant la seva part freda, la part que li dóna força. I, sense aquesta part, es morirà. Però sense la seva part humana tampoc pot viure. Es tracta de trobar un equilibri.

Inconscientment (o conscientment), a aquest personatge el veig que ha de ser serp. Veig que ha de deixar la seva part humana fora d'ell, i concentrar-se en allò que el fa fort, que és la part freda i calculadora, la part racional. Amb la part més humana no se'n surt, però amb la part de serp sí. El problema és que els seus sentiments humans l'arrastren i aleshores ni se'n surt amb la part humana, ni amb la part racional, de forma que és incapaç de fer coses que haurien de ser molt fàcils per ell.

És trist, però no sé de què em sona, aquest personatge...

Suposo que el secret està a trobar un equilibri entre les dues parts, la racional i la sentimental, sense que una t'arrastri i faci oblidar-te de l'altra. Com si fos tan fàcil. Seria molt útil poder transformar-se i dir: ara seré serp, ara seré humana. Però no es pot. Almenys jo no puc. El cervell és a la vegada serp i humà (metafòricament parlant, és clar).

En el meu cas, el meu cervell és a la vegada somiador i racional. El problema és que té massa tendència a somiar i la part somiadora s'emporta la part racional. I no serveix per res. Les històries no tenen sentit, no serveixen per res, i no hi ha equilibri.

Potser m'hauria de plantejar apuntar-me a un curs de tai-xi?