Torno cap a casa. Em trobo en una retenció de les bones. Pateixo. He quedat a una hora amb ma mare, i veig que no hi arribaré.
Mentre estic allà al mig, penso quin dels dos posts faré: si el dels nens que han crescut (que sempre hi sóc a temps) o si el de "coi, avui tothom feia festa, i ni tan sols a la radio feien coses normals, i total, només era festa en alguna ciutat..."
Arribo al taller. Ma mare m'espera. Acaba d'arribar. Ella també anava tard. El cotxe fa dies que em fa el tonto i aprofitant que només som dues a casa, i que un cotxe estaria parat, el meu es passarà les vacances al taller.
Ma mare ha anat al taller amb el cotxe vell. Quan em vaig treure el carnet, prefereixo no comptar quants anys fa, però no trigaré massa a haver de tornar a passar la revisió, va ser el primer cotxe que vaig agafar, i no era nou del tot. Sinó no l'hagués agafat.
Pugem al cotxe i em diu que per poc no puc portar el cotxe al taller. I jo m'espanto, per la manera com m'ho diu. Perquè... no ho sé. Així que li pregunto si li ha passat alguna cosa al cotxe nou, pensant que el meu pare s'enfadarà moltíssim.
El cotxe nou el sol portar el meu pare. És gros. I nou (per això li'n dic el cotxe nou, és clar) Encara no té un any. Ma mare evita portar-lo, si pot. I jo, com que sempre vaig amb el meu, tampoc el porto.
Però ara estem ella i jo amb el cotxe nou i el cotxe vell. I m'intenta colar el nou. Però no, jo em nego a portar el cotxe nou, així jo portaré el vell, i ella el nou.
Tot i que encara no havia resolt el misteri del cotxe, de per què no podia portar el meu al taller.
Llavors ma mare m'ho explica. Un altre cotxe nou. Molt més nou que el nou de casa. Un altre cotxe gros. Una mica més gros que el de casa. Un cotxe que tenia poques setmanes de vida, i que molt probablement hagi arribat al final de la seva vida.
I un matí a l'hospital. Morats i poca cosa més. Encara ha passat fluix.
I penses que en un moment se'n pot anar tot per la borda. De la manera més tonta. Per qualsevol xorrada.
I penses que demà aniràs més a poc a poc per la carretera. Perquè vas amb un cotxe que no és el teu, i perquè et queda aquella cosa al cos.
I mires la nineta, tota plena de morats. Està espantada. Molt espantada. I no vol tornar a anar al cotxe. Es veu que ha pujat al cotxe plorant, que no volia tornar a casa, perquè no volia tornar a anar en cotxe.
dilluns, 4 de juny del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Ostres! M'alegro que hagi sigut poca cosa, però l'espant no te'l treuen pas de sobre. Pobra nineta. Buf! Això dels accidents de trànsit fa molta por...
Bufff... sort que al final només han estat uns morats i poca cosa mes. Fa uns dies, en pujar en un avió, un amic em va dir "no deixis de fer res que no vulguis fer, que d'aqui quatre dies tots som a la caixa". Potser era una mica inapropiat, pero és ben cert.
Quin ensurt! Pobra nineta, això et pot marcar de per vida, conec gent que ja no es mira els cotxes de la mateixa manera a arrel d'algun ensurt fort. Esperem que l'espant passi aviat, i que tot es normalitzi. M'alegro que no hagi estat res i que esteu tots bé.
m alegro que no hagi estat res.
Avui no tothom tenia festa...i avui hi habia varis accidents,jo m he quedat enganxat a una cua entrant per gran via a bcn i mes endevant un cotxe cremant.
S ha d anar amb molt d ull,som molts
Caram! És veritat que de vegades no som conscients de com en som, de vulnerables!
Sort que no ha passat d'un ensurt!
Sí, Tirai, sí, fa molta por. I més quan és per una tonteria, i al cantó de casa.
Doncs crec que faré cas del teu amic, Lem.
Això dels accidents... Jo en vaig tenir un d'una mica greu fa temps a l'autopista entre Girona i Barcelona. Encara ara, només de pensar que he d'anar per aquella autopista, m'agafen tots els mals. I intento algun camí alternatiu, si és possible.
Sí, ddriver, jo he arribat tard a cal mecànic també per culpa d'un accident.
Sí, Zinc, en un tres i no res, se'n pot anar tot en orris.
Nena quin sustu no??, menys mal que nomes ha estat això, l'ensurt i prou, m'enalegro de que no hagi passat res més, buffffff.
Un petonet ben gran preciositat!!!!!
Gràcies, Jo Mateixa!
Publica un comentari a l'entrada