Diumenge que ve, a aquestes hores, no seré a casa. Seré, com ja va essent normal els últims caps de setmana, en algun lloc, rient com una boja, i passant-m'ho bé. O això espero. Encara no sé qui seran els meus companys, encara no sé qui estarà per allà, però sé que serà un gran matí. Perquè no pot ser de cap més manera.
Quan torni a casa, la trobaré revolucionada. Maletes, roba, més roba, i què m'emporto? Ai, que no em vull deixar res... Tu t'emportaries això? Quin temps creus que farà?
I dilluns em quedaré sola a casa. Una setmaneta. Bé, sola no... M'acompanyaran una iaia a qui s'ha de cuidar i un gos que s'ha de treure a passeig. Recuperaré els passeigs amb el gos, camí de l'hort. Els passeigs amb el gos, pel mig del bosc. El que no tindré és el gos bordant content i posant les potes a la finestra del cotxe, perquè li acaroni el cap, quan arribo a casa o me'l trobo per la carretera passejant amb el meu pare.
Tota soleta a casa durant una setmana.
I és que els meus pares se'n van a cel.lebrar que fa 30 anys que es van casar.
M'hi jugo un pèsol a que, sense necessitat d'haver d'anar a comprar, quan tornin els meus pares hi haurà més menjar a casa que en el moment de marxar.
M'hi jugo un cigró a que qualsevol moviment estrany que faci jo, serà informat per mòbil als dos segons, pels meus veïns (com aquell dia que em vaig aixecar aviat, vaig anar a gimnàs al matí, vaig tornar a 2/4 de 9, i a les 8:31 ma mare va rebre una trucada de que havia passat tota la nit fora i havia arribat a quarts de 9 del matí...)
M'hi jugo una llentia a que ma mare em trucarà un mínim de dos cops al dia, per veure si estic bé i si no he espatllat res.
I juro que jo no he espatllat mai res, quan m'he quedat sola! Excepte l'any passat, que vaig deixar la rentadora en marxa mentre anava a portar el gos a passeig i algú va fer malbé el motor del pou, i no recordo si la rentadora va acabar rentant sense aigua o amb aigua enfangada... Però podríem dir que no va ser culpa meva...
La veritat és que tinc ganes de quedar-me sola. Hi estic molt bé, sola a casa. Encara que faci exactament el mateix que faig sempre, però sense ningú al voltant.
Però el problema és que, quan estic sola a casa, tota la resta de família s'entesta a fer-me de "papa": que si avui arribes tard, que si tenies el llum obert fins molt tard, que si ja menges, que si ja has fet això, que si on eres que no eres a casa, que si...
I ma mare també em fa més cas quan és fora. A casa em deixa que faci la meva vida (més o menys), però quan és fora, només fa que preguntar.
Mmmm.... Crec que necessito una subvenció per marxar de casa, que ja tinc prou edat!
diumenge, 10 de juny del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
9 comentaris:
Mira nena, el que has de fer es adherir-t'he a la Plataforma per la Independencia dels pares, es a dir, que marxin ells a un altre lloc i quedar-t'he tu a caseta, jejejejejeje.
Encara que fem el mateix de sempre quant ens quedem sols a casa la sensació de llibretat es molt superior, ningu et diu fes això ARA, ningu et diu no facis això ARA, etc....visca l'aniversari dels papes homeeeeeeeeeeeeeeee.
Petonets ben grans!!!!!!!!!!!!
PD: I felicitats als pares, es clar :-)
Bé, jugant-te totes aquestes verdures i llegums (pèsol-llentia-cigró), si que és possible que quan tornin hi hagi el mateix menjar més el pèsol, la llentia i el cigró. :-)
Jaja, Jo Mateixa, no ho diguis massa fort! El meu pare està fins als nassos de ser veí amb un piló de gent de la família de ma mare, i ja fa temps que cada cop que jo trec el "vull mirar a veure si marxo de casa" que ell em treu el "ah, no, això sí que no: quan vulguis viure sola, nosaltres ens busquem un pis de lloguer i tu et quedes la casa, que al cap i a la fi algun dia serà teva". I em sap greu, pobres. És casa seva!
I d'acord, a mi tampoc em barrufa que la meva família em vigili dia sí, dia també. Ho fan quan hi ha els meus pares, però quan no hi són, a sobre es senten responsables de mi (com si no fes 10 anys que sóc major d'edat!) i encara em vigilen més!
Molt agut, Lem, molt agut. Però pensa que estaré una setmana menjant a casa, i que quan no mengi a casa, m'emportaré el dinar. I, tot i així, no em podré acabar tot el menjar que em portaran. M'hi jugo tot el menjar de més que recopilaré (te'l regalo, si el vols!)
Una setmaneta, no està malament. Però igualment, i digues-me pessimista, quedar-te amb la iaia i el gos, és com quedar-se de rodríguez, en comptes de tenir una setmana la casa per tu. Però bé, quanta menys gent, més llibertat, més tranquil·litat, així que potser alguna cosa en treuràs.
Si anessin a casa la meva àvia, com cada any, seria més temps, que una setmana...
La iaia no viu exactament a casa. Normalment la meva mare és la que la cuida a totes hores. Però em puc escaquejar amb facilitat... més que res, perquè ella no em deixaria que la canviés ni res per l'estil. Només hi hauria de ser per aixecar-la i "transportar-la", però això no costa massa... i segurament me'n pugui escaquejar.
El gos... el gos és més complicat, perquè s'ha de treure a passejar dos cops al dia (així hi està acostumat, que hi ha algú a casa que necessita passejar molt, i el treu dos cops al dia). Això és el més complicat, i el que em lliga més...
No crec que en tregui res (què n'hauria de treure?) De fet, suposo que faré el mateix de sempre, amb les passejades del gos. Ah, sí, i obrir la porta per recollir menjar (i així comproven que realment estic a casa, i miren que no estigui massa brut, que no hi hagi coses per terra...)
Però encara queda una setmana!
He d'entendre que celebraràs només amb la iaia i el gos que el Barça finalment ha quedat campió?
Aquesta sí que és bona, pere!
Però no, quan el Barça quedi campió (de veritat ho creus?) encara hi haurà els meus pares.
Per cert, m'acabo d'adonar que hi ha una paraula que fa anys que escric malament! I jo que estava convençuda que l'escrivia bé...
En pots treure, per exemple, sentir-te sola a casa, sentir-te lliure, muntar-te els teus horaris i les teves prioritats de la llar, tenint en compte que algunes feines s'han de fer, entrar, sortir, no donar explicacions (tot i que si et vigilen...), i sobretot, sobretot, ganes de poder fer això en un lloc que sigui teu, decorat al teu gust, amb les teves pròpies coses, totes al lloc que tu has triat per elles... entenc per on vaig?
Sí que ho entenc, sí. Però suposo que el que compta seria "en un lloc amb les teves pròpies coses". Al cap i a la fi, ja ho he dit, tampoc és tan diferent quan em quedo sola a casa.
Publica un comentari a l'entrada